Eco de Sitges, 25 de gener
Deixem-ho així?
Nosotros lo dejaríamos así. No
nos quedan más ganas de seguir.
Si hi hagués la possibilitat
que Ajuntament i propietat es posessin d'acord per a que aquesta mesura
cautelar esdevingués definitiva...
El procedimiento sigue, pero si
la cuestión fuera que, de alguna manera, ellos quisieran también dejarlo,
nosotros también lo dejaríamos
I això no seria com una forma
implícita d'acceptar la no legalitat d'aquests balcons?
Bueno.... pues.... si ya no van
a ser más balcones, a mi me da igual ya que sean legales o no legales. Yo lo
que quiero es una solución para el hotel.
Francisco Sánchez. 22 de gener.
Diumenge, 20 de gener
I així fou com algú, amb voluntat, insistència i perseverança de ferro,
pensà en una entrada de Sant. I aquest algú li ho va dir a algú altre que li
comprà la idea fins al final. I el segon li ho plantejà a un tercer que, a la
vegada pensà, al gener? Ja us ho heu mirat bé això?. I el tercer
li ho va comentar a un quart que, amb posat d’estranyesa, li deixà anar que ell
no ho faria però que si els altres ho volien fer, ell no diria que no. I el
quart li digué a un cinquè que li tornà amb un categòric després ens diran que no hi ha diners per Festa Major i ara ens volen
fer sortir? I el cinquè li va dir a un sisè que, fent abstracció de tot, va
creure que faria molt bonic i que la canalla s’ho passaria bomba… I així fou,
amigues i amics lectors, com s’aconseguí aplegar 33 penons, banderes i
estendards, que culminaren una processó amb tabernacle multiús, devotes i
devots amb ciris, banda de música i els balls populars, que travessaren un
entorn de gent abrigada i sense barrets de palla ni gairebé vasos de cervesa,
per arribar, superat el ministerial i costerut
pendent de mausoleu, a l’ermita del màrtir sagetat, enlluernadora gràcies
a les bondats de la restauració i a la magnífica decoració per a la diada. I
tot, o gairebé, gratis et amore. Tornem-hi:
Això només passa a Sitges m’han
repetit manta vegades. Està clar que mentre anem de festa en festa no barrinem
en altres coses menys afalagadores, però no questionaré que es difícil trobar
millor teràpia col.lectiva que passar-ho bé junts. I, en el fons, es palesà
aquesta necessitat amb escreix el passat diumenge. Malgrat tot, entre una Festa
Major d'hivern, i una processó amb entrada de Sant a l'hivern hi ha subtils
diferències. Suficients com per a pensar que el que s'ha viscut mereix
recordar-se, però no repetir-se fins que la història torni a situar en el
calendari una data amb prou pes específic com per a ésser commemorada. La
proposta de celebrar la renovació de la devoció a Sant Sebastià arran del 150è
aniversari de la benedicció de l’ermita -152è per mor de les obres- jugava amb
una carta a la màniga que n’augurava l’èxit d’antuvi, tenint en compte que,
sense menystenir el Sant, la quotidianeitat de la festivitat del gener s'ha
mogut, en els darrers anys, en la discreció dels fidels a la tradició. I a
Sitges no hi ha aposta més segura que la de treure el folclore al carrer, sigui
estiu, hivern, primavera o tardor, sigui per Corpus, Festa Major, Santa Tecla,
o Sant Sebastià. I, probablement, també funcionaria si recuperessim l'aplec de
Santa Bàrbara o el de la Mare de Déu de Gràcia. Guardem, doncs, el millor
record d’una jornada històrica, i aprofitem la invocació a Sant Sebastià pels
dies en què alguns contenidors la demanen a crits.
Dimarts, 22 de gener
El relat de l'hotel de l'Avinguda Sofia ha arribat a un punt d'inflexió?
La propietat es mostra avui més
contemporitzadora i pot estar considerant que la seva estratègia té poc
recorregut de futur? M'ha semblat que quelcom d'això es respirava en
l'expressió cansada de Francisco Sanchez -fill- a l'hora d'abordar la situació
actual. Fins al punt que podria plantejar-se la hipòtesi de si la proposta de
retrobar el diàleg amb l'Ajuntament per a que la mesura cautelar de la jutgessa
pugui esdevenir definitiva, i es tanqui el cas d'una vegada, suposa una forma
implícita d'acceptació d'un escenari de derrota, malgrat que s'insisteixi en
l'argumentari que, obviament, defensa la legalitat dels popularíssims balcons,
i constata una certa consciència que potser al final l’opció jardinera millorarà l’aspecte de la façana, respecte a la
previsió inicial. En qualsevol cas, per afegir-hi més incertesa a aquest serial
per entregues, i deixant de banda les opinions a l'entorn del dictàmen de la
comissió d'urbanisme de Barcelona, Sánchez intenta explicar la raó tècnica que
dificultaria en gran mesura l'enderroc dels balcons a la manera tradicional. Vaja,
que si s’agafa la radial i es tallen pel dret l’hotel caurà. Així de simple. I
les raons cal buscar-les en la concepció de l’obra. L'edifici s'ha dissenyat
utilitzant la tècnica de l'estructura
postensada, una enginyosa i complexa variació de la tipologia constructiva
del formigó armat, en la qual els murs perimetrals de l'immoble esdevenen
fonamentals per a la seva consolidació, ja que els cables d'acer que travessen
el forjat dels pisos van ancorats a l'exterior, i son tibats quan el formigó és
a punt d'assecar-se, talment com si tenséssim una lona en un bastidor de fusta.
D’aquí que els balcons esdevinguin solidaris de l’estructura i, en
conseqüència, proposar-ne l’enderroc pugui comportar un veritable maldecap pels
professionals del ram que hagin de resoldre la papereta si la sentència
judicial ho exigeix. Recorden el taló d’Aquiles?. Entre Setmana Santa i l’estiu
està prevista la inauguració oficial i un seguit de jornades de portes obertes.
Seria una bona solució deixar-ho així? S’arribarà a un acord per aturar el
procés judicial? Seria èticament defensable aturar-lo? De moment, tanco capítol
balcons.
Dimecres, 23 de gener
21 mesos han passat des que es presentà a la biblioteca popular Santiago
Rusiñol Modernismo en Barcelona, el
llibre de 600 pàgines, 600 imatges i 3,8kg escrit per Beli Artigas, amb
fotografies de Josep Maria Alegre i Ramon Manent. Acaba d'arribar a les
llibreries després que l'edició en castellà del volum quedés confinada -per
aquells misteris editorials- en un contenidor a la Xina. Per 40 euros poden
tenir un gran llibre en tots els sentits, sempre i quan el disposin sobre una
bona superfície per a llegir-lo i mirar-lo còmodament.
La tarda és intensa. El parlament
aprova una declaració de sobirania històrica. Tan històrica com les esgarrifoses
dades de l'atur mai vistes. Enmig de continues citacions al pensament dels
il.lustrats, Oriol Junqueras –hàbil especialista en exemplificar el present a
partir de referències del passat- fa valer la seva condició d'historiador i
deixa anar a Alícia Sánchez Camacho una frase lapidària de Voltaire, que
depassa en la seva gènesi qualsevol norma per apelar, directament, a un dels
drets fonamentals de l’ésser humà. 'No estic d’acord amb allò que vostè em diu però faré tot el
possible per a que vostè ho pugui dir.' No
es pot negar que la sentència és bona. Amb tot, a més de poder decidir en quin país vol viure, la
ciutadania ha de poder tenir un mínim d’esperança de poder decidir en quina feina
vol treballar. Però abans cal que hi hagi feina. També és un dret tenir-ne.
