dijous, 28 de febrer de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de març



La universitat de.... Qualia

Recorden Qualia? Els textos fundacionals eren prou explícits en intencions: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. L'octubre del 2010 es presentà el que havia de ser la punta de llança de Qualia. El Barcelona Institute of Performing Arts (BIPA), vinculat a l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts (LIPA), co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua. Aleshores, si no recordo malament, el grup Montcau impulsava la proposta que tindria una seu a la Plana Est construïda per la immobiliària Vèrtix, que també hi aportaria capital, i la participació de dos socis més que ajudarien a assumir els prop de 20 milions d'euros d'inversió total que es contemplaven per a la posada en marxa del complex. La resta de la història és prou coneguda. Malgrat tot, les brases d'aquell foc no s'apagaren. Han revifat, reformulades en forma de ferro roent on es pot agafar l'equip de govern en una època eixuta de bones notícies. L'acrònim que haurem d'aprendre a partir d'ara és el del IAB, sigles que responen a Institute of the Arts Barcelona, una universitat privada on s'impartiran cursos d'interpretació, dansa, teatre musical, música pop, escenografia, creació i administració d'empreses artístiques i producció cinematogràfica, a través de programes compatibles amb el pla Bolonya, i titulacions validades per la Norwich University of the Arts, una institució educativa que té els seus origens el 1845, quan els reputats paisatgistes de la zona crearen una escola de pintors. Els cursos, que parteixen de la concepció anglosaxona de formar professionals que puguin espavilar-se en solitari, des d'un coneixement multidisciplinar, començaran aquesta tardor al centre de disseny -com ja s'havia previst quan la BIPA feia figa- amb un preu de matrícula entre 8000 i 10.000€, i la previsió d'un programa de beques...

Si l'esperit final de la iniciativa segueix essent el mateix, què ha canviat  respecte el que es va publicitar la passada legislatura? Per una banda les ambicions, més mesurades i qui sap si més confiables en els temps que corren. Per una altra el silenci de l'Ajuntament fins que no ha tingut el blat ben lligat al sac. I, per acabar, els inversors que hi ha al darrere. L'inversor, per a ser més exactes, perquè l'Institute of the Arts Barcelona és la societat unipersonal del senyor Mark Brendan Lethem. Amb un currículum professional, al voltant dels mitjans de comunicació i el mon publicitari, que tomba d’esquena,  Lethem és l'home que ha aparegut arreu encaixant la mà de l'alcalde Miquel Forns un cop oficialitzat l'acord que permetrà la posada en marxa de l'equipament, del qual n’exerceix de veritable mecenes. Al seu costat, Giles Auckland Lewis. El director del IAB tampoc no és un desconegut. Amb sobrada experiència a les aules de la LIPA de Liverpool, Auckland Lewis ostentava el mateix càrrec quan fa tres anys s'ensenyaren els detalls de la BIPA sitgetana. En aquest sentit, doncs, bé podria dir-se que fou el màxim responsable d’un centre que no arribà a existir, i ho serà d'un altre que es posarà en marxa d'aquí ben poc. Funcionarà l'IAB? Qui ho sap. En un territori com el nostre on l'Institut del teatre o l'ESCAC son veritables referències en els seus sectors, s’afirma que la formació que s’oferirà aquí no té una comparació directa per metodologia o tipus de disciplines amb la dels seus homòlegs catalans. Vull creure que els potencials estudiants de la universitat, o bé vindran de fora, o bé, si son de dins, es marcaran com a prioritat professional una carrera a l'exterior. Les avantatges per Sitges son, o seran, les mateixes que ja s'havien comentat en un primer moment. Moviment de gent, alegria econòmica, i el valor afegit innegable que té tot allò relacionable amb la cultura. Tampoc en això hauran canviat les coses. Si a l'Ajuntament li surten els números, donem la benvinguda a l'Institute of the Arts Barcelona, sense oblidar-ne l’embrió original, i el temps dirà si haurà valgut la pena celebrar-ho. De moment, millor això que res, per descomptat.

Dilluns, 25 de febrer. Matí
El senyor Victorià Sánchez és el nou inquilí de la casa Antoni Carreras i Robert, la que, per a molts, serà per sempre la llar de Montserrat Almirall, situada a la cantonada del carrer del Prado amb Sant Gaudenci. Hi ha hagut molt moviment els darrers dies, i les sensibilitats s'han alterat arran de les actuacions al jardí i al mur. A cop de conversa pública, Sánchez escombra d'una revolada els neguits. Coneix tots els detalls de l'immoble fil per randa, i expressa la ferma convicció de deixar-lo en estat de revista, respectant absolutament, i en la mesura del possible, els materials, colors, configuració de les habitacions, i tots aquells detalls decoratius originals de l’època. D'aquí que hom no pugui més que confiar en la convicció del qui s'expressa des d’una ortodòxia i una fermesa inhabituals sobre els objectius del procés de rehabilitació d’un indret tant estimat pels records que desperta. Per a explicar-ho d’una forma planera, el pis superior es convertirà en un petit hotelet que seguirà el concepte de Bed&Breakfast, mentre que la planta baixa es destinarà a vivenda particular i a les oficines de Sitges Royal Rooms, l’empresa de Victorià Sánchez. La cirereta del pastís serà, sens dubte, la voluntat de convertir el jardí, que promet recuperar tot el seu encant, en un espai obert al públic. Si res no ho fa malbé, tornarem al jardí en un futur, però aquesta vegada serà per a poder brindar per la dona que va estimar als seus alumnes sense mesura, i per l’empresari que haurà fet possible que no es perdi un entorn indisolublement lligat a la petita-gran història humana de Sitges.

Vespre. Saló de plens
"Aquest consorci, en aquest moment, no s'aguanta ni amb una pinça". Perquè em temia que arribaria l'hora que escoltaria una sentència d'aquesta mena referida al consorci del Club Natació, la creació del qual fou aprovada per unanimitat de ple municipal el desembre del 2010, per mor de no-ens-podem-permetre-que-tanqui-el-club-natació. L’Ajuntament ha posat en marxa la creació d’una comissió que estudïi els aspectes de la documentació fundacional que poden ser susceptibles d'incórrer en conflictes legals. El consorci va néixer, en el fons, per a salvar una entitat en fallida que devia 4,2 milions d'euros, i, de passada, alleugerir els drames de caixa d'un Ajuntament igualment en fallida. Ara, a més del gec de 307.000 euros que li suposa a la casa gran l'aportació anual a la causa, la feina és justificar que el consorci no va néixer per això, sinó per a finalitats més d'acord, diguem-ne, amb el fet merament esportiu, com correspondria als objectius d'un organisme d'aquest tipus. Mentrestant, el Club continua mantenint una activitat ben ferma i admirable en algunes de les seves seccions, malgrat les circumstàncies difícils que li ha tocat viure. Queden 47 anys fins el 2060…. I acabo amb una reflexió, a partir de la benvinguda moció de la CUP per a la recuperació d’aliments en bon estat que acaben als contenidors, i que, en el cas de Sitges, es quantifica en prop de 13.500kg anuals. O sia, uns 37kg per dia de menjar que es llença. La taula del tercer sector i les entitats socials s'estan empleant a fons en gestionar aquest problema de consciència que no deixa indiferent ningú, i la regidoria es va comprometre a trobar-hi una sortida. Amb tot, vaig tenir la sensació que el debat polític sobre l'assumpte no va acabar de respondre a una evidència així de punyent, que hauria d'aconseguir posicionaments unànims sense fissures. En qualsevol cas, la pregunta continua essent la mateixa. Quin percentatge d'aquestes 13 tones es podrien recuperar, i quina infraestructura caldria per a recuperar-les?