Eco de Sitges, 1 de març
La universitat de.... Qualia
Recorden Qualia? Els textos fundacionals eren prou explícits en
intencions: convertir Sitges en un
referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges
a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia
Sitges, un espai únic a Europa. L'octubre del 2010 es presentà el que havia
de ser la punta de llança de Qualia. El Barcelona
Institute of Performing Arts (BIPA), vinculat a l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts
(LIPA), co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua.
Aleshores, si no recordo
malament, el grup Montcau impulsava la proposta que tindria una seu a la Plana
Est construïda per la immobiliària Vèrtix, que també hi aportaria capital, i la
participació de dos socis més que ajudarien a assumir els prop de 20 milions
d'euros d'inversió total que es contemplaven per a la posada en marxa del
complex. La resta de la història és prou coneguda. Malgrat tot, les brases
d'aquell foc no s'apagaren. Han revifat, reformulades en forma de ferro roent
on es pot agafar l'equip de govern en una època eixuta de bones notícies.
L'acrònim que haurem d'aprendre a partir d'ara és el del IAB, sigles que responen a Institute
of the Arts Barcelona, una universitat privada on s'impartiran cursos
d'interpretació, dansa, teatre musical, música pop, escenografia, creació i
administració d'empreses artístiques i producció cinematogràfica, a través de
programes compatibles amb el pla Bolonya, i titulacions validades per la Norwich
University of the Arts, una institució educativa que té els seus origens el
1845, quan els reputats paisatgistes de la zona crearen una escola de pintors.
Els cursos, que parteixen de la concepció anglosaxona de formar professionals
que puguin espavilar-se en solitari, des d'un coneixement multidisciplinar, començaran
aquesta tardor al centre de disseny -com ja s'havia previst quan la BIPA feia figa- amb un preu de matrícula
entre 8000 i 10.000€, i la previsió d'un programa de beques...
Si l'esperit final de la iniciativa segueix essent el mateix, què ha
canviat respecte el que es va publicitar
la passada legislatura? Per una banda les ambicions, més mesurades i qui sap si
més confiables en els temps que corren. Per una altra el silenci de
l'Ajuntament fins que no ha tingut el blat ben lligat al sac. I, per acabar, els
inversors que hi ha al darrere. L'inversor, per a ser més exactes, perquè l'Institute of the Arts Barcelona és la
societat unipersonal del senyor Mark Brendan Lethem. Amb un currículum
professional, al voltant dels mitjans de comunicació i el mon publicitari, que
tomba d’esquena, Lethem és l'home que ha
aparegut arreu encaixant la mà de l'alcalde Miquel Forns un cop oficialitzat
l'acord que permetrà la posada en marxa de l'equipament, del qual n’exerceix de
veritable mecenes. Al seu costat, Giles Auckland Lewis. El director del IAB tampoc no és un desconegut. Amb
sobrada experiència a les aules de la LIPA
de Liverpool, Auckland Lewis ostentava el mateix càrrec quan fa tres anys
s'ensenyaren els detalls de la BIPA sitgetana.
En aquest sentit, doncs, bé podria dir-se que fou el màxim responsable d’un
centre que no arribà a existir, i ho serà d'un altre que es posarà en marxa
d'aquí ben poc. Funcionarà l'IAB? Qui
ho sap. En un territori com el nostre on l'Institut del teatre o l'ESCAC son
veritables referències en els seus sectors, s’afirma que la formació que
s’oferirà aquí no té una comparació directa per metodologia o tipus de disciplines
amb la dels seus homòlegs catalans. Vull creure que els potencials estudiants
de la universitat, o bé vindran de fora, o bé, si son de dins, es marcaran com
a prioritat professional una carrera a l'exterior. Les avantatges per Sitges
son, o seran, les mateixes que ja s'havien comentat en un primer moment. Moviment
de gent, alegria econòmica, i el valor afegit innegable que té tot allò relacionable
amb la cultura. Tampoc en això hauran canviat les coses. Si a l'Ajuntament li
surten els números, donem la benvinguda a l'Institute
of the Arts Barcelona, sense oblidar-ne l’embrió original, i el temps dirà
si haurà valgut la pena celebrar-ho. De moment, millor això que res, per
descomptat.
Dilluns, 25 de febrer. Matí
El senyor Victorià Sánchez és el nou inquilí de la casa Antoni Carreras
i Robert, la que, per a molts, serà per sempre la llar de Montserrat Almirall,
situada a la cantonada del carrer del
Prado amb Sant Gaudenci. Hi ha hagut molt moviment els darrers dies, i les
sensibilitats s'han alterat arran de les actuacions al jardí i al mur. A cop de
conversa pública, Sánchez escombra d'una revolada els neguits. Coneix tots els
detalls de l'immoble fil per randa, i expressa la ferma convicció de deixar-lo en
estat de revista, respectant absolutament, i en la mesura del possible, els
materials, colors, configuració de les habitacions, i tots aquells detalls
decoratius originals de l’època. D'aquí que hom no pugui més que confiar en la
convicció del qui s'expressa des d’una ortodòxia i una fermesa inhabituals sobre
els objectius del procés de rehabilitació d’un indret tant estimat pels records
que desperta. Per a explicar-ho d’una forma planera, el pis superior es
convertirà en un petit hotelet que seguirà el concepte de Bed&Breakfast, mentre que la planta baixa es destinarà a
vivenda particular i a les oficines de Sitges
Royal Rooms, l’empresa de Victorià Sánchez. La cirereta del pastís serà,
sens dubte, la voluntat de convertir el jardí, que promet recuperar tot el seu
encant, en un espai obert al públic. Si res no ho fa malbé, tornarem al jardí
en un futur, però aquesta vegada serà per a poder brindar per la dona que va
estimar als seus alumnes sense mesura, i per l’empresari que haurà fet possible
que no es perdi un entorn indisolublement lligat a la petita-gran història
humana de Sitges.
Vespre. Saló de plens
"Aquest consorci, en
aquest moment, no s'aguanta ni amb una pinça". Perquè em temia que arribaria l'hora que escoltaria una
sentència d'aquesta mena referida al consorci del Club Natació, la creació del
qual fou aprovada per unanimitat de ple municipal el desembre del 2010, per mor
de no-ens-podem-permetre-que-tanqui-el-club-natació.
L’Ajuntament ha posat en marxa la creació d’una comissió que estudïi els
aspectes de la documentació fundacional que poden ser susceptibles d'incórrer
en conflictes legals. El consorci va néixer, en el fons, per a salvar una
entitat en fallida que devia 4,2 milions d'euros, i, de passada, alleugerir els
drames de caixa d'un Ajuntament igualment en fallida. Ara, a més del gec de
307.000 euros que li suposa a la casa gran l'aportació anual a la causa, la
feina és justificar que el consorci no va néixer per això, sinó per a
finalitats més d'acord, diguem-ne, amb el fet merament esportiu, com
correspondria als objectius d'un organisme d'aquest tipus. Mentrestant, el Club
continua mantenint una activitat ben ferma i admirable en algunes de les seves
seccions, malgrat les circumstàncies difícils que li ha tocat viure. Queden 47
anys fins el 2060…. I acabo amb una reflexió, a partir de la benvinguda moció
de la CUP per a la recuperació d’aliments en bon estat que acaben als
contenidors, i que, en el cas de Sitges, es quantifica en prop de 13.500kg
anuals. O sia, uns 37kg per dia de menjar que es llença. La taula del tercer
sector i les entitats socials s'estan empleant a fons en gestionar aquest
problema de consciència que no deixa indiferent ningú, i la regidoria es va
comprometre a trobar-hi una sortida. Amb tot, vaig tenir la sensació que el
debat polític sobre l'assumpte no va acabar de respondre a una evidència així
de punyent, que hauria d'aconseguir posicionaments unànims sense fissures. En
qualsevol cas, la pregunta continua essent la mateixa. Quin percentatge
d'aquestes 13 tones es podrien recuperar, i quina infraestructura caldria per a
recuperar-les?
