Crònica local
Eco de Sitges, 21 de desembre


Bones festes als qui lluiten, als qui s'esforcen i la sort no els somriu com caldria, als qui s'ajuden i saben ajudar, als qui, des de l'apreci, aprecien i valoren la bona feina dels altres, als qui fan confiança sense traïr-la, als qui s'exigeixen i exigeixen, als qui parlen des de la sinceritat assumint-ne les conseqüències. Bones festes als qui s'il.lusionen.... Per a totes i tots, i per als qui em pugui deixar i han format part i han inspirat les cròniques locals de l'any que acaba, Bones Festes!

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de desembre

El pou vedre, la bassa rodona, i l'oportunitat política

"Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias."

Ferran Ignasi Llombart (sense xarxa), 13 de desembre.

Dimarts, 11 de desembre

He retrobat la frase amb la qual m'enfilaren la història del nostre particular elefant blanc. Morando, això del Reference només pot acabar de dues maneres. Malament, o molt malament. Per a resumir-ho a grans trets, ho haviem deixat el 26 d'octubre, quan la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona havia de decidir entre dues peticions: Primera, la del suplicatori del senyor Galán, administrador concursal de Sitges Reference, en el qual es demanava la suspensió de les facultats de la societat sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no podia continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- era incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè qualsevol decisió que prengués en perjudicaria algun. I segona: les alegacions que presentà la part pública de la societat, que es defensà tot admetent la complexitat de la situació, però considerant que l’activitat de la mateixa no estava paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pogués signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal. Finalment, el passat 27 de novembre, la jutgessa decidí acceptar els raonaments de l'administrador i disposar la suspensió de les facultats d'administració i disposició del seu patrimoni del consell d'administració de la societat Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom. La magistrada entén que l'argumentació de l'administrador concursal, compartida per Altiare -el soci de Sitges Model XXI, en el fons l'Ajuntament, en aquesta aventura- està fonamentada, i que, en l'actual context de coses, Miquel Forns no pot compatibilitzar la múltiple defensa d'interessos contraposats: el de president del consell d'administració d'una empresa a quí la institució que presideix li deu un disbarat de diners. D'aquí que, si no prospera el recurs a la decisió judicial presentat per la pròpia societat, el senyor Galán esdevindrà el màxim responsable del futur de Sitges Reference i de tots els seus àmbits d'actuació. En conseqüència, les decisions pel que fa referència a la liquidació de deutes poden precipitar-se sense contemplacions. I si es precipiten, i l'expedient de lesivitat del contracte de lloguer –molt aturat sinó caducat hores d’ara segons m’apunten- no ho impedeix, la caixa comuna pot patir un sotrac considerable. Val la pena recordar que, fins al 18 de setembre, data del darrer informe de l'administrador, l’Ajuntament devia, i deu, a la societat Sitges Reference 771.058€ en concepte de lloguer dels espais destinats a oficines municipals. Tot plegat sense afegir-hi els quatre procediments judicials pendents de sentència, als quals vaig referir-me en el seu moment, i que no repetiré per a no cansar-los.

Dimecres, 12 de desembre

Ja em veig de nou l'alcalde a Intereconomia però no per a parlar del deute precisament. En la proposta del canvi de denominació de l’actual plaça d’Espanya i carrer Espanya, propiciada per la moció de la CUP aprovada pel ple municipal del passat 29 d’octubre, hi ha, no cal ni dir-ho, una intencionalitat ideològica. Seria d’il.lusos i mesells no pensar-ho, com seria d’ignorants questionar els raonaments sobre els quals es fonamenta el veredicte de la comissió de toponímia sobre el particular, més enllà de fílies, fòbies, empaties diverses i oportunitat política, o oportunisme polític si volen. Vet aquí el moll de l’ós d’una jugada que pot posar a l’equip de govern en un atzucac, pel fet que és evident l’existència d’un posicionament previ del PP sobre l’assumpte que ara caldrà resoldre. I no és fàcil en el context que vivim. Abans de seguir, em permeto reproduïr un paràgraf de l’article La toponímia de Sitges, entre la semàntica i les anècdotes, escrit per Ignasi Mª Muntaner i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, on l’especialista explica, amb claredat meridiana, l’origen del topònim de l’actual plaça d’Espanya:

Un topònim sitgetà, antic en el temps i arcaic en la forma, que tothom feia servir a Sitges fins al primer quart del segle xx, és el del pou Vedre. Que jo sàpiga, tret que hagi originat també el nom de l’illot eivissenc des Vedrà —un topònim d’etimologia incerta—, aquest arcaisme de vedre només s’ha conservat als Països Catalans a Sitges i a Morvedre, nom tradicional de Sagunt. Fora dels Països Catalans el podem trobar a Pontevedra. Vedre procedeix de vetere, adjectiu que en llatí vulgar va ser arraconat per la forma,més afectuosa, de vetulu, ‘vellet’, de la qual ve el nostre adjectiu vell (DECLC, ix, p. 85, l. 30b). Vedre significa, doncs, ‘vell’, i en el cas de Sitges és el nom d’un pou que hi havia a la banda oest del poble i que era considerat el seu pou vell. Fins i tot, en alguns casos, a la documentació se l’anomena així, en català, el «pou Vell» (Voz (8 abril 1894), p. 2). En contraposició amb aquest pou, l’altre pou important, el de la banda de llevant, era el pou Nou, al qual s’arribava pel carrer de l’Aigua,10, nom de significat obvi. El pou Vedre era a l’actual plaça d’Espanya, gairebé exactament a sota de la font que s’hi ha posat no fa gaires anys. Lamentablement, aquesta relíquia filològica, de caràcter gairebé únic, tan digna de ser conservada, s’ha perdut i només la recorden algunes poques persones velles: el 29 de juny de 1911, a petició d’un veí, la plaça del Pou Vedre es va convertir en plaça d’Espanya (Eco (2 juliol 1911), p. 3; Baluard (9 juliol 1911), p. 3), nom que, a més, duplicava el d’un carrer que hi ha al costat. Diversos intents de fer que la plaça torni a dir-se del Pou Vedre no han tingut èxit.

Tres quarts del mateix va passar, segons explica Muntaner, en el cas del carrer Espanya, antigament denominat de la bassa rodona -pel fet que menava vers la desembocadura de la riera a l’entorn del pont Doménech- fins que prosperà la proposta d’un veí de rebatejar-lo. És cert, el mon continuarà donant voltes, i ni la crisi ni l’atur, ni les retallades deixaran d’existir d’un dia per altre, sigui quina sigui la decisió final sobre aquest assumpte, que ha de tornar al ple municipal per a ser votat, després de copsar i incorporar –no em facin dir com ni de quina manera- l’opinió dels veïns de la zona, tal i com s’explicità en la mateixa moció que s’aprovà fa dos mesos. Amb bon criteri, la comissió es desmarca de la polèmica i creu que l'important és que la vila pugui obrir un periode de revisió que permeti conciliar el nomenclàtor amb uns criteris històrics que no sempre s'han tingut en compte. En paral.lel, hi ha una problemàtica afegida que té relació amb el petit/gran enrenou  que el canvi pot provocar en escriptures, contractes, i documents legals. També es demana un cop de cap de l'administració per a facilitar les coses. Malgrat tot, a Sitges s'han variat molts números de carrer i, pel cas, les conseqüències han estat o son, si fa no fa, les mateixes. Finalment, queda l'eterna pregunta. Valia la pena encetar aquest debat? Vostès mateixos.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de desembre

Keep calm

Amigues i amics, aquesta setmana s’han engegat les llums de Nadal. Les d’alarma fa mesos que estan enceses, com els ànims de molts que veuen escàndols per totes bandes i no saben què pensar, o potser si que ho saben i es mosseguen la llengua.

Divendres, 30 de novembre. Vespre

En silenci, un grup de treballadors municipals rep amb pancartes l'arribada de les autoritats i els guardonats/des en la quinzena edició de la Nit de premis Sitges, que observen el quadre plàstic amb expressió de sorpresa lògica, perquè això no passa sovint. La setmana ha estat intensa i la tensió d'aquests dies ha forçat, finalment, una tercera via que semblava impossible de contemplar abans, mentre tot cremava o es deixava cremar. Una marxa enrera primer, i un volantasso en tota regla després, que, d'una revolada, sembla haver trobat -serrells a banda i en espera dels detalls- la solució al moll de l'ós del conflicte. En poques paraules, la contraproposta presentada als representants dels treballadors recupera gairebé la totalitat de la partida inicial del capítol 1 del pressupost municipal, en retalla els ajuts socials, n'optimitza les hores sindicals, i garanteix l’integritat de nòmines i salaris –inclosos els dels polítics- a canvi d’apretar als qui no compleixin, mal que sigui a cop de força moral, després ja en parlariem. I tot plegat sota el paraigües d’un cert paternalisme empàtic que apel.la al sentiment dels treballadors d’estimar l’Ajuntament com qui estima als qui més estima. El govern, que ha defensat en debades la no presència del regidor de recursos humans a la reunió del dimecres 28, per entendre que el principal interès de la mateixa se centrava en el pressupost, ha tornat ara la pilota de la negociació a la teulada dels sindicats en una maniobra hàbil, perquè pica a alguns dels aspectes que formen part de la llista de greuges comparatius. En qualsevol cas, l’ingredient fonamental de la recepta salvadora –que son els diners- ha vingut de més amunt, gràcies a una negociació que, davant del drama de la hipòtesi de l'ERO, ha aconseguit un objectiu inassolible en anteriors circumstàncies. Diria que un pedaç per aturar la patacada. Un salvavides. Un ferro roent on agafar-se en forma de crèdit, o de refinançament si volen. Així, contravenint el criteri de l'equip de govern de no endeutar-se més, la Generalitat li dóna un baló d’oxigen a l’Ajuntament perquè passi el mal tràngol d’haver de pagar allò que l’estat li exigeix -i pel qual havia posat sobre la taula les decisions tan traumàtiques sobre la plantilla- mentre que la corporació tindrà marge per administrar el retorn d'aquests diners que li deixa el govern de Catalunya, en condicions encara assumibles. Voldria tancar aquest dissortat episodi -on es constaten renúncies per totes bandes- amb la reflexió deixada per alguns de vostès, quan han volgut contextualitzar les protestes i demandes dels treballadors en el marc d'un escenari d'atur incessant que no es pot menystenir, com tampoc no es pot menystenir, i ho reitero una vegada més, l'evidència que el món no va començar ahir. Ni per a l'equip del govern ni per al principal grup de l'oposició que, si no es planteja un exercici de contenció argumental, pot acabar immers dins d'un conflicte ètic, per poc que miri a la gestió del passat recent. Si no, difícilment pot explicar-se que l'Ajuntament tingui sobre la taula 141 processos judicials oberts, que poden acabar d'enfonsar-lo per pocs que siguin els que es fallin en contra dels interessos públics, ni que l'alcalde confessi que si la casa gran no troba la documentació que pugui justificar com es gastaren els diners de la subvenció de l'estat per a vianalitzar el cas antic de Sitges, caldrà tornar prop de 2,5 milions d'euros... No hi haurà prou bicarbonat per a suavitzar una digestió d'aquesta magnitud...

La cultura és un dels aliments de l'ànima. I, no ho dubtin pas, som éssers emocionals, fins i tot aquells que actuen com si no ho fossin. Avui, en un escenari de retallades en els serveis bàsics i de campanyes solidàries que demostren la cruesa de la crisi, fins i tot per accedir als aliments de primera necessitat, és difícil justificar el valor dels intangibles, però estic segur que no podriem viure sense la cultura, i no em refereixo a la que omple expedients curriculars, sinó a la que es manifesta en l'aprenentatge d'aquells valors intemporals que ens han de servir per sortir del fangal, on ens hem ficat per no tenir-los prou presents. Despullada, per convicció i per necessitat, de la pompa dels sopars de cadires folrades i taules ben parades, la Nit de premis Sitges ha esdevingut un acte públic i gratuït, on qui vulgui pot fer costat a la llarga llista de guardonats per mèrits propis que aplaudeixo de dalt a baix. La vetllada serví per a presentar la rentrée de l'apreciada revista La Xermada, i per a que Miquel Forns fes una defensa aferrissada del paper d'entitats i associacions que malden per a mantenir viva la flama de l'activitat cultural. Davant d'algunes veus que demanen passar el ribot per les subvencions, l'alcalde s'expressà amb tal dosi de vehemència, que per a fonamentar el seu discurs utilitzà un verb propi dels conflictes bèl.lics de terra cremada, a l'hora de referir-se al convenciment de continuar ajudant al teixit associatiu peti qui peti, amb aquestes paraules: I és evident que també aquests col·lectius, les entitats o les associacions que promouen la cultura i la tradició han de fer un esforç, però no les podem aniquilar, NO US VOLEM ANIQUILAR. Potser no calia arribar a un infinitiu d'aital càrrega apocalíptica. La fí del món encara ha d'arribar, i la majoria no deu creure que sigui el proper 21 de desembre, perquè si no no haguéssim comprat loteria de Nadal ni caldria patir per gran cosa.

Dissabte, 1 de desembre. Miramar

Autoeditat per ells mateixos, Francesc Rovira i Roland Sierra presentaren la versió en llibre de  Hi havia una vegada.... Sitges, aquella maquíssima col.lecció de cromos que, fa uns dos anys, portà de corcoll nens i grans a la recerca del que mancava per a completar l'àlbum del mateix títol. Arran de l'èxit de la iniciativa, n'ha sortit un volum de 70 pàgines, enquadernat amb tapa dura i imprès en paper mat de molt bona qualitat, que amplia continguts i replanteja el nombre i el format de les imatges originals, amb l'objectiu d'acostar l'obra als models dels petits manuals d'història il.lustrats que esdevenen fonamentals en la formació dels escolars. És un magnific regal per a que els menuts demanin al tió, i comparteixin la lectura amb la familia.

Dimarts, 4 de novembre

Arran de la polèmica sobre la preocupant situació en la qual queda el català en  l'avantprojecte de la  Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa he anat a buscar un petit tresor, que reposa a les estanteries de casa. Son les "Lectures d'infants" que el 1931 publicà l'Associació protectora de l'ensenyança catalana. El meu pare tenia set anys i li tocava llegir Sagarra, els contes de Grimm traduïts per Carles Riba, o els d'Andersen per Carner, de qui també hi havia textos escollits, al costat de delicadeses de Maragall o de Verdaguer, dibuixades per Lola Anglada..... El que vivim avui té dues raons d'existir. Per un costat, la cegesa, o la intencionalitat, o ambdúes coses, d'un govern central que menysté el català arraconant-lo a la categoria de llengua optativa. Per l'altre, una Catalunya que no ha sabut recuperar, en trenta anys de democràcia, la consideració de prioritat absoluta que la República va donar a la formació de la canalla. Ans el contrari, també aquí han passat les tisores.

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de novembre

Sobirania compartida

“Cuando yo me considero a mi mismo no soy nada,

cuando me comparo valgo bastante.”

De les ‘Confesiones’ de Sant Agustí

Què seria d’aquesta secció sense les aportacions dels lectors/es amb esperit constructiu? Ben poca cosa. Vagi per endavant una fe d’errades que agraeixo, vinguda de l’atenció d’un de vostès, i que té relació amb una afirmació que no deia cap mentida, però exposava una veritat a mitges, perquè no reflectia el context global d’un posicionament. És cert que no es presentaren al.legacions al ple que aprovà el coeficient multiplicador de l’IBI de l’any que ve. I probablement no es varen presentar en base a la inexistència de xifres definitives sobre els valors cadastrals que permetessin poder projectar una hipòtesi versemblant de futur. El PSC va votar en contra del nou coeficient multiplicador, manifestant una posició que el meu interlocutor entèn que podria considerar-se, i no li manca raó, com una al.legació de facto. Queda dit, i matisat. Després ja en parlariem de si ara és més fàcil votar en contra que a favor...

Diumenge, 25 de novembre

Com si no n’hi hagués prou amb el tradicional etiquetatge ideològic de dretes i esquerres, el context de les eleccions al parlament ha afegit a la llista d'apel.latius el dels partits polítics partidaris del sobiranisme, davant dels defensors de l’unionisme. Amb els resultats de les eleccions al parlament de Catalunya a la mà, a Sitges el bloc sobiranista (o, si volen, el que aposta per la independència o l’estat propi amb tots els matisos que calgui afegir-hi) sumaria 7336 vots, el 60,09% del total escrutat, mentre que l’unionista en recull 4283, un 34,26%. Vostès mateixos decidiran si la majoria dels sitgetans que han votat és prou majoria com per a pensar que la vila faria un cop de cap si arribés l'hora... Acabada aquesta setmana ciclotímica, Oriol Junqueras s’ha demostrat com un negociador molt intel.ligent que ha sabut rendibilitzar com ningú el resultat i l'ideari del seu partit sense despentinar-se, en un context on, pel percentatge de participació de la jornada, la composició del parlament expressa, més que mai, la pluralitat del país, la voluntat de la majoria de ciutadans de no capitalitzar en una persona ni en un partit l’administració de les decisions més trascendentals -siguin de futur o del dia a dia- i de modular les conseqüències implacables de les retallades. La vella història del segon que sembla haver guanyat, enfront del primer que sembla haver perdut…

Dilluns, 26 de novembre

Lluny de resoldre's, el conflicte entre Ajuntament i treballadors municipals s'ha tensionat. Era difícil que no es tensionés, malgrat que, probablement, tampoc algunes actituds o declaracions han ajudat a relaxar-lo com calia. Abans de seguir, em cal construir una frase a partir de testimonis que faig meus. I la frase seria semblant a aquesta “Jo no vull que facin fora ningú de l’Ajuntament, però m’emprenya molt que, per a salvar als qui ho mereixen i estan a la corda fluixa, se salvin també alguns que no foten ni brot, o d’altres que es comporten com si la crisi no anés amb ells”. A la casa gran tampoc sembla haver-hi lloc per la cirurgia i ara s'està vivint un procés traumàtic que té mala solució, entre d'altres coses perquè els fets demostren que no s’ha plantejat amb prou transparència i diàleg vers els protagonistes del mateix, vagin a saber si per mor de l’angoixa de quadrar uns números amb urgència, la qual cosa no acostuma a ésser garantia de resolució de problemes. Només els qui estaven al llindar de la porta del saló de plens el vespre del passat dilluns podien copsar dues realitats diferents que, malgrat no veure’s entre elles de manera directa, s’intuïen i tallaven l’ambient amb un ganivet, mentre la celebració de la sessió es mantenia aturada degut a l’escàndol. A un costat, i per la porta del darrera -perquè la del davant es va tancar no em facin dir per quines raons, per bé que el pensament és lliure- un centenar llarg de treballadors municipals, protestant amb vehemència i intensitat arrauxada, accediren al claustre de la casa gran atiats per les conseqüències de la previsió de l’equip de govern de retallar en 1M€ la partida de personal de cara al pressupost de l’any que ve. A l’altre banda de la paret, sota el magnífic artesonat de fusta, els representants públics escoltaven la remor del temporal mentre esperaven asseguts, amb posat greu, silenciós, qui sap si pensatiu davant d’una evidència punyent, com tantes d’altres que vivim aquests dies, i que apel.la a la seva responsabilitat de manera directa.

Al claustre, entre botzines, sirenes, consignes a cop de megàfon, i esporàdics insults absolutament inacceptables, el regidor de recursos humans Magí Almirall -l'únic que va sortir- va viure un bany de retrets que intentà capejar amb fortuna desigual fent valer la possibilitat encara oberta de dialogar. Tampoc no tenia cap altra alternativa en aquesta circumstància, tot i que va convèncer a mitges, o a quarts. Des del fons, una treballadora enfilà el veritable discurs de la nit. Un speech d'alta intensitat emocional impossible de contradir, que acabà disparant amb indignació una acusació lapidària, que apuntava a un home que aterrà durant la passada legislatura i que ha estat substituït fa quatre dies: "Heu tingut un inútil a turisme, cobrant 4000€ al mes!". Es féu el silenci, momentani, abans l'alcalde no permetés als representants sindicals intervenir en la sessió plenària a punt de reprendre. Ho feren palesant la negativa a les propostes de l'equip de govern i demanant l'ajornament de l'aprovació del pressupost del 2013 fins que no s'acordi un desllorigador a l'assumpte, que creuen que ha de passar per  l'anàlisi exhaustiu de totes les partides. Finalitzada la intervenció, i amb el compromís de l'alcalde d'iniciar converses el dimecres 28, els ànims començaren a relaxar-se, i els treballadors marxaren. Qui marxà també va ser Òscar Ortiz. El portaveu de la CUP defensà la seva decisió per solidaritat amb els treballadors, en una actitud que permet obrir un debat sobre les obligacions del càrrec, i més si es té en compte que el mateix Ortiz ha proposat a posteriori la creació d'una taula de treball entre l'equip de govern, l'oposició i els propis treballadors per a poder trobar una solució en la qual s'hi impliqui tothom, assumint-ne una responsabilitat col.lectiva. Fins avui, és la proposta més assenyada que he escoltat.

En canvi, el que ha succeït des de dilluns per part de l'equip de govern ha estat erràtic i desconcertant, tenint en compte la magnitud del conflicte, i l'enorme tensió generada. Dimarts al matí, i a partir d'una pregunta que recuperava el comentari d'un treballador que li suggeria a Magí Almirall un topall màxim de sou pels regidors del govern de fins a tres vegades el sou mínim, el titular de recursos humans afirmava que li semblava poc, que la política s'ha de pagar correctament perquè implica responsabilitats, però que tot es pot parlar. Què és poc i què és molt avui per a un regidor? Etern debat en un moment en el qual els treballadors demanen als gestors públics sacrificis proporcionals als que ells pateixen. Per a acabar de reblar el clau, Almirall no va assistir a la important reunió de dimecres en la qual calia posar fil a l'agulla, en un gest incomprensible des de tots els punts de vista, que ha ficat més llenya al foc de la malfiança i l'emprenyamenta. Que quedi clar que l'origen d'aquest mal ve de l'època en què passaven coses poc edificants però pocs s'atrevien a dir-les. Parlar té un preu. Callar també. I no assistir a una reunió cabdal sense una bona excusa.... vostès ja m'entenen.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de novembre

"No manem nosaltres"

És clàssica l'anècdota de l'home que volia manar i, un cop amb la vara a la mà, s'adonà que no podia decidir tant com volia, però aleshores ja era tard per a fer marxa enrera. Sense necessitat de vincular-la amb la segona part de la història, perquè no seria extrapolable, vet aquí la expressió perfecta d’aquest aforisme en boca de Vinyet Lluís, regidora d’una corporació tutelada, que no intervinguda. En aquesta cursa traumàtica, obligada, malaltissa i obsessiva per aconseguir eixugar el dèficit, assumint un cost social de conseqüències imprevisibles, el govern de Miquel Forns també es posa en situació de risc potencial, perquè a la ciutadania li queda ben poca corda per carregar l’esperit, davant d’una corrúa d’esforços que no rep a canvi cap reciprocitat mínimament motivadora en el dia a dia. La darrera informació fonamental per entendre el que passa, m’arribà la setmana passada de la mà del regidor d’hisenda, malgrat que m’assegurin que això ja era sabut per tothom. L’estat –i millor serà no parlar de l’estat- obliga a l’Ajuntament a eixugar tots els serrells de deute que li quedin abans no finalitzi el 2013. Qualsevol ingrés extraordinari que generi la institució ha d’anar integrament a complir amb aquest objectiu per davant de qualsevol altre. Lligats, doncs, de peus i mans, i deixant de banda el que s’ha eixugat a través del pla Montoro i del seu draconià full de ruta que obliga a moltes altres coses, la institució preveu que queden per pagar 3,6M€, sense tenir en compte quelcom de fonamental importància, com és contemplar la possibilitat que la resolució final d’alguns dels procediments judicials oberts es fallin contra l’Ajuntament, i, ja sense la carta del recurs, calgui pagar-los d’immediat. No envejo el govern de Forns. Viu en un camp de mines on cada dia en peta alguna, i li cauen marrons per totes bandes, la qual cosa no és obstacle per a creure que qui s'hi ha posat és perquè ha volgut i cobra per a intentar resoldre-ho, i no empitjorar-ho.

Com que ja varem quedar que no es pot fer una truita sense trencar ous, l'Ajuntament té tres opcions bàsiques a seguir per a intentar superar aquesta monumental ensulsiada del dèficit enverinat, de les quals ja ha posat en marxa les dues que, malauradament, sempre apareixen a les primeres pàgines dels manuals de gestió de les crisis, per mor que son les més socorregudes i expeditives, malgrat demanin empassar-se algunes previsions/promeses electorals. Primera: pujar els impostos. Segona: rebaixar el capítol 1 del pressupost de l'administració, pel fet de ser una de les partides grosses del global. Tercera: vendre (o intentar no malvendre) patrimoni. I encara n’hi podriem afegir una quarta d'aquelles de pecat mortal, que consistiria en subhastar quatre quadres de bandera als russos i treure'n una picossada que salvés les restes del naufragi. ”El 2013 ens hi va la vida” confessa sense embuts el regidor d’hisenda que, davant l’ultimàtum legal, no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’ingressar menys, i si de l’esperança que a partir del 2014 la vida serà una altra si hi arribem. El cas és que tinc una certa sensació que el context està obligant a Jordi Mas a posicionar-se en un plantejament de màxims, víctima de l'angoixa de poder trobar-se l'any que ve amb palangres impossibles de pagar sense coixí. A comptar, en definitiva, amb una provisió de fons que no vol fer pública, perquè va destinada a tenir un racó per si de cas, quelcom que, fins a cert punt, seria comprensible, però no sense explicar-ho obertament a la ciutadania, peti qui peti. Ho exposo així perquè el debat sobre la questió impositiva no s’ha resolt, i té poques possibilitats de resoldre’s si es tenen en compte les diferents reunions entre l’equip de govern i la plataforma per uns impostos i serveis justos, que s’han saldat sense acord sobre la rebaixa del coeficient multiplicador del rebut de l’IBI aplicable als anys 2014 i 2015, que la plataforma voldria més gran del que li ofereixen. Ajuntament i interlocutors veïnals assumeixen que el 2013 la clatellada serà gran, degut als efectes del coeficient multiplicador del 1,213 que s'aprovà per ple el mes de juny, sense cap -repeteixo cap- alegació en contra*. Per aquest motiu, el col.lectiu de ciutadans enten que l'única forma de compensar-ho és reduïnt de manera considerable el coeficient pels exercicis dels dos anys següents, tot afirmant, amb les xifres a la mà, que l'Ajuntament pot assumir els venciments del pla d'ajust i del deute sense necessitat de plantejar uns números tan folgats, que insinuarien una gana excessiva. D'uns coeficients inicials previstos al pla d'ajust d'1,180 i 1,140 respectivament, hores d'ara, l'equip de govern proposa un 1,090 pel 2014 i un 1,020 pel 2015, i la plataforma creu que tot el que superi el 0,850 és difícilment negociable. En qualsevol cas, fora del debat sobre el coeficient, allò que de debò crida l'atenció és la diferència entre els comptes sobre la previsió d'ingressos en concepte d'IBI que han fet uns i altres. El regidor assegura que el 2012 l'Ajuntament recaptarà uns 15 milions en números rodons, i l'any que ve uns 18, mentre que els números de la plataforma preveuen que s'ultrapassin els 20 milions. O sia, hi ha, com a mínim, una diferencia de dos milions d'euros entre ambdúes previsions d'ingressos, i no cal ser un honoris causa per a considerar-la inexplicable. A qui creure?

Pendents, doncs, de trobar una sortida a aquest conflicte, l'altra gran patata calenta apunta al personal. En especial als laborals i als interins, perquè els funcionaris, fins que Angela Merkel no tensi la corda, en queden exempts. Per uns moments he recordat el cèlebre poema que el pastor protestant Martin Niemöller va escriure el 1946, i que comença amb un: "Primero fueron a buscar a los comunistas, y yo no dije nada, porque yo no era comunista" i acaba sentenciant: "Luego vinieron a por mi, pero no quedaba nadie para protestar". Amb l'objectiu de reduir en 1M€ la partida destinada al personal de la casa gran, l'Ajuntament proposa un ERO d'acomiadament per a 47 treballadors laborals, temporals i interins, o, si es vol evitar, rebaixar un 15% del sou al gruix del col.lectiu d'aquesta condició. L'alcalde confessa que no voldria acomiadar ningú i que li agradaria que els funcionaris s'afegissin solidàriament als seus companys per a que la repercussió de la mesura fos més petita per a tothom. Forns també es refereix a la renúncia a la paga extra de Nadal dels regidors, però és evident que la situació està generant una mala maror general que apunta als gestors polítics, a les dietes per assistència a plens o juntes de govern local, als càrrecs de confiança, als qui sempre han viscut amb un ós a l'esquena -que també n'hi ha-  i, en general a tot allò que es mou i es creu darrere de la llarga llista de greuges comparatius sense resoldre existents a la casa. Els mateixos que ja existien i que els diners cobrien, com la farina de galeta maquilla la carn quan s'arrebossa, i el sucre la cremor d'un mal cafè. Els representants laborals lamenten que la decisió hagi caigut del cel sense cap avís previ per part del regidor de recursos humans, que tot es redueixi a un inflexible o caixa o faixa, i volen obrir una tercera via de negociació, mentre que tenen previst manifestar-se el proper dilluns, aprofitant la sessió ordinària de ple. Amb la boca petita es reconeix l'evidència. L'assumpte té una mala sortida... Davant del dilema d'haver de decidir entre allò dolent i allò pitjor, es corre el risc d'utilitzar el valor d'una feina com a arma estratègica per a apretar als més febles. Perquè l'alcalde també reconeix que la llosa de la situació actual cau sobre els qui pengen d'un fil, i a la vegada considera que només la classe política pot canviar les regles del joc... Sobre quant de temps haurà de passar no hi ha resposta....

Trobaran en aquest Eco sentides i merescudes glosses dedicades a Sam i Dani Barrachina. No coneixia en Dani però vull recordar en Sam com aquell lector impenitent a qui, quan la vista no li ho va permetre, li llegien aquestes lletres cada setmana. Va per ell.

* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de novembre

Històries il.lusionants, de persones il.lusionades

Enmig del sidral general, fa temps que la secció es va marcar, com un axioma d’obligat compliment, parlar de coses bones. Perquè existeixen i perquè seria molt injust que la imparable inèrcia de negativitat, justificada per fets injustificables, anorreés allò que val la pena, i que es manifesta en petites o grans dosis d’il.lusió esforçada. La notícia de les obres de reforma de la biblioteca n’és una, per exemple. Comprensiblement escombrada per l’imparable debat de l’IBI, val la pena aturar-se en el significat final de la decisió del govern pel que té de recuperació d’una esperança que semblava no voler arribar mai, i que ha acabat fent-ho en els moments més difícils. La biblioteca es rehabilitarà just quan no hi ha diners per a gairebé res. Que ningú no s’equivoqui, aquesta és una obra de realització inexcusable atesa la vergonyant decrepitud en la qual Sitges ha deixat llanguir un edifici tan emblemàtic com l’equipament que hostatja. Feia massa temps que la casa d’Utrillo es descarnava en un discret silenci, només compensat per la vocació dels professionals que hi treballen cada dia, i dels usuaris que l’han convertida, malgrat les nafres i els condicionants d’usabilitat de tota mena, en el veritable exemple d’una vellesa plena de vida. Per una questió de deute moral, abans de pensar en una biblioteca de nova planta, la vila ha de complir amb la que ha servit a la seva ciutadania durant generacions. El destí va voler que fos inaugurada dies abans de l’esclat de la guerra. El destí ara vol que, en plena crisi, esdevingui un exemple del que el coneixement, en el sentit més ampli del terme i adquirit a través de qualsevol mitjà, pot fer per a nosaltres si no el deixem de banda.

I dos apunts d’estètica urbana que em ve de gust destacar. Ha finalitzat la restauració de la façana de la casa Gorgas (o casa Josa segons m’apuntà un veí arran de l’article publicat el passat gener) situada al carrer Major número 21. Aleshores, el debat sobre el color de la façana centrà l’interès de molts. Sense poder confirmar-los res sobre si respon a l’original o no, segueixo pensant que aquest rosa-salmó empal.lidirà amb el temps. La secció felicita a la propietat per l’esforç, felicitació que fa extensiva als responsables d’una altra obra situada al carrer Barcelona, número 16. Allí, s’ha fet de bell nou en un solar de minsa superfície, una casa preciosa que ha estat fruit de la combinació entre un propietari desitjós de recuperar la tradició, un arquitecte motivat pel repte, i una colla d’artesans capacitats per a dur-lo a terme.

I ara uns quants noms propis.

Elena Ferré

Ja abans de Festa Major, quan l'avui ex-president Antoni Sella s'acomiadà dels associats retiristes a través de les pàgines de La Palla, moltes mirades es dirigiren cap a Elena Ferré. Avui l’Elena ja és la primera dona presidenta del Retiro, la qual cosa l’inclou, d’entrada, en la petita gran història de l’entitat. Aquesta dona de caràcter, de la qual qui signa només en pot dir coses bones a títol personal, ha volgut envoltar-se de gent molt jove per a encarar les dificultats del present, que son com les del passat immediat amb més angoixes econòmiques si cal. Dues hipoteques ben maques que esperen eixugar-se durant la segona dècada d’aquest segle, i la impossibilitat d'haver pogut posar en marxa la creació de la fundació per un problema de compatibilitats que el notari creu impossible de resoldre, son alguns dels obstacles a superar. Mentrestant, el camí de la supervivència serà dur i llarg, perquè el dia a dia apreta. Afegit a la negociació del contracte amb l'empresa arrendatària del cinema -que continua significant un dels balons d'oxígen indispensables per a l'entitat- a la presidenta li agradaria un nou plantejament de la planta baixa de la seu social, que la fes més acollidora i atractiva, seguint les tendències d'avui. Hi ha la intenció decidida de fer l'esforç per atraure nous socis.

Jofre Vilà

Al Casinet de dalt hi ha una il.lusió sobre la taula que costa tres milions i mig d'euros llargs. El que val no es pot dir, perquè les il.lusions no tenen preu. La il.lusió no és altra que la rehabilitació del teatre de l’entitat amb el respecte als elements infraestructurals que, gairebé un segle després, el singularitzen més que mai dins el panorama d’instal.lacions d’aquest tipus a Catalunya. Un teatre a la italiana amb inspiració liceísta, que viu amb incertesa un imparable procés de degradació, del qual, miraculosament, no se n’ha vist afectada la pinta de l'escenari, que es manté intacta. Ara, l'úrgència rau en resoldre unes filtracions criminals que estan posant en risc les pintures de Ferrer Pino i algunes zones concretes del teatre. La resta serà una aposta sensacional de futur que en Jofre voldria assolida per la commemoració del centenari de l’edifici. De moment, paga la pena reconéixer l’impuls dels qui acaben de fer un cop de cap.

Pinyu Martí

És un músic com una casa, que viu per i per a la música, i li apassiona la metodologia anglosaxona d’entendre’n la pedagogia, sense els encotillaments de la tradició que encara pesen sobre bona part de la vella Europa, deutora d'aquell punt d'esnobisme que classifica allò bo d'allò dolent segons un criteri de valor  molt ancorat en la tradició del culte al gènere mal dit clàssic, i a la deificació de l'intèrpret solista. L'escola Montserrat Almirall enceta nova etapa i mètode d'ensenyament, gestionada per una UTE formada per dues cooperatives del ram que han escollit per director en Pinyu, que es pren aquest curs com un repte personal en un rol que mai no ha exercit, i en un context on els mitjans i la infraestructura han hagut d'adaptar-se a les draconianes circumstàncies actuals.

Jordi Milán

El passat dimarts Campanades de boda homenatjà a l’espectadora 200.000. Lluny d'aturar les representacions a Barcelona abans de l'estiu, l'èxit de l'obra ha estat tal que La Cubana encomana el seu esdevenidor al teatre Tívoli al destí més reconfortant i compromés que pot tenir qualsevol companyia: fins que el públic vulgui. Sense la xarxa de la subvenció, com sempre, Jordi Milán apostà fort per a retrobar la fórmula original de l'èxit. I l'aposta ha funcionat. 

Carles Martorell i Èric Roqueta

Nit de dijous. Ja ho puc dir. Carles Martorell ha estat contractat per entrenar el Lankaran FC, i Èric Roqueta en serà la seva mà dreta. El segon va marxar de Sitges el setembre, i el primer acaba d’aterrar en una terra ja coneguda per ell arran de feines del passat. I entre els dos moments, s’han encadenat un rosari de vivències personals de les que deixen petjada eterna. Banyada pel mar Caspi, la ciutat de Lankaran és a Azerbaidjan, i Azerbaidjan és a la quinta forca. A 4000 quilòmetres de casa nostra viu, sobre un llit de petroli, una societat que es presentà a occident organitzant a la capital Bakú el festival d’eurovisió d’enguany, amb unes infraestructures que tombaven d’esquena. Aquesta història té un passat basat en la confiança mútua per la feina ben feta, té un present basat en la il.lusió i el pragmatisme inherent a un sentit molt interioritzat del deure professional, i té un futur que persegueix uns objectius que estan per escriure, però que no es deixaran escapar així com així. Sort!