dijous, 15 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de novembre



Històries il.lusionants, de persones il.lusionades


Enmig del sidral general, fa temps que la secció es va marcar, com un axioma d’obligat compliment, parlar de coses bones. Perquè existeixen i perquè seria molt injust que la imparable inèrcia de negativitat, justificada per fets injustificables, anorreés allò que val la pena, i que es manifesta en petites o grans dosis d’il.lusió esforçada. La notícia de les obres de reforma de la biblioteca n’és una, per exemple. Comprensiblement escombrada per l’imparable debat de l’IBI, val la pena aturar-se en el significat final de la decisió del govern pel que té de recuperació d’una esperança que semblava no voler arribar mai, i que ha acabat fent-ho en els moments més difícils. La biblioteca es rehabilitarà just quan no hi ha diners per a gairebé res. Que ningú no s’equivoqui, aquesta és una obra de realització inexcusable atesa la vergonyant decrepitud en la qual Sitges ha deixat llanguir un edifici tan emblemàtic com l’equipament que hostatja. Feia massa temps que la casa d’Utrillo es descarnava en un discret silenci, només compensat per la vocació dels professionals que hi treballen cada dia, i dels usuaris que l’han convertida, malgrat les nafres i els condicionants d’usabilitat de tota mena, en el veritable exemple d’una vellesa plena de vida. Per una questió de deute moral, abans de pensar en una biblioteca de nova planta, la vila ha de complir amb la que ha servit a la seva ciutadania durant generacions. El destí va voler que fos inaugurada dies abans de l’esclat de la guerra. El destí ara vol que, en plena crisi, esdevingui un exemple del que el coneixement, en el sentit més ampli del terme i adquirit a través de qualsevol mitjà, pot fer per a nosaltres si no el deixem de banda.

I dos apunts d’estètica urbana que em ve de gust destacar. Ha finalitzat la restauració de la façana de la casa Gorgas (o casa Josa segons m’apuntà un veí arran de l’article publicat el passat gener) situada al carrer Major número 21. Aleshores, el debat sobre el color de la façana centrà l’interès de molts. Sense poder confirmar-los res sobre si respon a l’original o no, segueixo pensant que aquest rosa-salmó empal.lidirà amb el temps. La secció felicita a la propietat per l’esforç, felicitació que fa extensiva als responsables d’una altra obra situada al carrer Barcelona, número 16. Allí, s’ha fet de bell nou en un solar de minsa superfície, una casa preciosa que ha estat fruit de la combinació entre un propietari desitjós de recuperar la tradició, un arquitecte motivat pel repte, i una colla d’artesans capacitats per a dur-lo a terme.

I ara uns quants noms propis.

Elena Ferré
Ja abans de Festa Major, quan l'avui ex-president Antoni Sella s'acomiadà dels associats retiristes a través de les pàgines de La Palla, moltes mirades es dirigiren cap a Elena Ferré. Avui l’Elena ja és la primera dona presidenta del Retiro, la qual cosa l’inclou, d’entrada, en la petita gran història de l’entitat. Aquesta dona de caràcter, de la qual qui signa només en pot dir coses bones a títol personal, ha volgut envoltar-se de gent molt jove per a encarar les dificultats del present, que son com les del passat immediat amb més angoixes econòmiques si cal. Dues hipoteques ben maques que esperen eixugar-se durant la segona dècada d’aquest segle, i la impossibilitat d'haver pogut posar en marxa la creació de la fundació per un problema de compatibilitats que el notari creu impossible de resoldre, son alguns dels obstacles a superar. Mentrestant, el camí de la supervivència serà dur i llarg, perquè el dia a dia apreta. Afegit a la negociació del contracte amb l'empresa arrendatària del cinema -que continua significant un dels balons d'oxígen indispensables per a l'entitat- a la presidenta li agradaria un nou plantejament de la planta baixa de la seu social, que la fes més acollidora i atractiva, seguint les tendències d'avui. Hi ha la intenció decidida de fer l'esforç per atraure nous socis.

Jofre Vilà
Al Casinet de dalt hi ha una il.lusió sobre la taula que costa tres milions i mig d'euros llargs. El que val no es pot dir, perquè les il.lusions no tenen preu. La il.lusió no és altra que la rehabilitació del teatre de l’entitat amb el respecte als elements infraestructurals que, gairebé un segle després, el singularitzen més que mai dins el panorama d’instal.lacions d’aquest tipus a Catalunya. Un teatre a la italiana amb inspiració liceísta, que viu amb incertesa un imparable procés de degradació, del qual, miraculosament, no se n’ha vist afectada la pinta de l'escenari, que es manté intacta. Ara, l'úrgència rau en resoldre unes filtracions criminals que estan posant en risc les pintures de Ferrer Pino i algunes zones concretes del teatre. La resta serà una aposta sensacional de futur que en Jofre voldria assolida per la commemoració del centenari de l’edifici. De moment, paga la pena reconéixer l’impuls dels qui acaben de fer un cop de cap.

Pinyu Martí
És un músic com una casa, que viu per i per a la música, i li apassiona la metodologia anglosaxona d’entendre’n la pedagogia, sense els encotillaments de la tradició que encara pesen sobre bona part de la vella Europa, deutora d'aquell punt d'esnobisme que classifica allò bo d'allò dolent segons un criteri de valor  molt ancorat en la tradició del culte al gènere mal dit clàssic, i a la deificació de l'intèrpret solista. L'escola Montserrat Almirall enceta nova etapa i mètode d'ensenyament, gestionada per una UTE formada per dues cooperatives del ram que han escollit per director en Pinyu, que es pren aquest curs com un repte personal en un rol que mai no ha exercit, i en un context on els mitjans i la infraestructura han hagut d'adaptar-se a les draconianes circumstàncies actuals.

Jordi Milán
El passat dimarts Campanades de boda homenatjà a l’espectadora 200.000. Lluny d'aturar les representacions a Barcelona abans de l'estiu, l'èxit de l'obra ha estat tal que La Cubana encomana el seu esdevenidor al teatre Tívoli al destí més reconfortant i compromés que pot tenir qualsevol companyia: fins que el públic vulgui. Sense la xarxa de la subvenció, com sempre, Jordi Milán apostà fort per a retrobar la fórmula original de l'èxit. I l'aposta ha funcionat. 

Carles Martorell i Èric Roqueta
Nit de dijous. Ja ho puc dir. Carles Martorell ha estat contractat per entrenar el Lankaran FC, i Èric Roqueta en serà la seva mà dreta. El segon va marxar de Sitges el setembre, i el primer acaba d’aterrar en una terra ja coneguda per ell arran de feines del passat. I entre els dos moments, s’han encadenat un rosari de vivències personals de les que deixen petjada eterna. Banyada pel mar Caspi, la ciutat de Lankaran és a Azerbaidjan, i Azerbaidjan és a la quinta forca. A 4000 quilòmetres de casa nostra viu, sobre un llit de petroli, una societat que es presentà a occident organitzant a la capital Bakú el festival d’eurovisió d’enguany, amb unes infraestructures que tombaven d’esquena. Aquesta història té un passat basat en la confiança mútua per la feina ben feta, té un present basat en la il.lusió i el pragmatisme inherent a un sentit molt interioritzat del deure professional, i té un futur que persegueix uns objectius que estan per escriure, però que no es deixaran escapar així com així. Sort!