dijous, 6 de desembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de desembre


Keep calm

Amigues i amics, aquesta setmana s’han engegat les llums de Nadal. Les d’alarma fa mesos que estan enceses, com els ànims de molts que veuen escàndols per totes bandes i no saben què pensar, o potser si que ho saben i es mosseguen la llengua.

Divendres, 30 de novembre. Vespre
En silenci, un grup de treballadors municipals rep amb pancartes l'arribada de les autoritats i els guardonats/des en la quinzena edició de la Nit de premis Sitges, que observen el quadre plàstic amb expressió de sorpresa lògica, perquè això no passa sovint. La setmana ha estat intensa i la tensió d'aquests dies ha forçat, finalment, una tercera via que semblava impossible de contemplar abans, mentre tot cremava o es deixava cremar. Una marxa enrera primer, i un volantasso en tota regla després, que, d'una revolada, sembla haver trobat -serrells a banda i en espera dels detalls- la solució al moll de l'ós del conflicte. En poques paraules, la contraproposta presentada als representants dels treballadors recupera gairebé la totalitat de la partida inicial del capítol 1 del pressupost municipal, en retalla els ajuts socials, n'optimitza les hores sindicals, i garanteix l’integritat de nòmines i salaris –inclosos els dels polítics- a canvi d’apretar als qui no compleixin, mal que sigui a cop de força moral, després ja en parlariem. I tot plegat sota el paraigües d’un cert paternalisme empàtic que apel.la al sentiment dels treballadors d’estimar l’Ajuntament com qui estima als qui més estima. El govern, que ha defensat en debades la no presència del regidor de recursos humans a la reunió del dimecres 28, per entendre que el principal interès de la mateixa se centrava en el pressupost, ha tornat ara la pilota de la negociació a la teulada dels sindicats en una maniobra hàbil, perquè pica a alguns dels aspectes que formen part de la llista de greuges comparatius. En qualsevol cas, l’ingredient fonamental de la recepta salvadora –que son els diners- ha vingut de més amunt, gràcies a una negociació que, davant del drama de la hipòtesi de l'ERO, ha aconseguit un objectiu inassolible en anteriors circumstàncies. Diria que un pedaç per aturar la patacada. Un salvavides. Un ferro roent on agafar-se en forma de crèdit, o de refinançament si volen. Així, contravenint el criteri de l'equip de govern de no endeutar-se més, la Generalitat li dóna un baló d’oxigen a l’Ajuntament perquè passi el mal tràngol d’haver de pagar allò que l’estat li exigeix -i pel qual havia posat sobre la taula les decisions tan traumàtiques sobre la plantilla- mentre que la corporació tindrà marge per administrar el retorn d'aquests diners que li deixa el govern de Catalunya, en condicions encara assumibles. Voldria tancar aquest dissortat episodi -on es constaten renúncies per totes bandes- amb la reflexió deixada per alguns de vostès, quan han volgut contextualitzar les protestes i demandes dels treballadors en el marc d'un escenari d'atur incessant que no es pot menystenir, com tampoc no es pot menystenir, i ho reitero una vegada més, l'evidència que el món no va començar ahir. Ni per a l'equip del govern ni per al principal grup de l'oposició que, si no es planteja un exercici de contenció argumental, pot acabar immers dins d'un conflicte ètic, per poc que miri a la gestió del passat recent. Si no, difícilment pot explicar-se que l'Ajuntament tingui sobre la taula 141 processos judicials oberts, que poden acabar d'enfonsar-lo per pocs que siguin els que es fallin en contra dels interessos públics, ni que l'alcalde confessi que si la casa gran no troba la documentació que pugui justificar com es gastaren els diners de la subvenció de l'estat per a vianalitzar el cas antic de Sitges, caldrà tornar prop de 2,5 milions d'euros... No hi haurà prou bicarbonat per a suavitzar una digestió d'aquesta magnitud...

La cultura és un dels aliments de l'ànima. I, no ho dubtin pas, som éssers emocionals, fins i tot aquells que actuen com si no ho fossin. Avui, en un escenari de retallades en els serveis bàsics i de campanyes solidàries que demostren la cruesa de la crisi, fins i tot per accedir als aliments de primera necessitat, és difícil justificar el valor dels intangibles, però estic segur que no podriem viure sense la cultura, i no em refereixo a la que omple expedients curriculars, sinó a la que es manifesta en l'aprenentatge d'aquells valors intemporals que ens han de servir per sortir del fangal, on ens hem ficat per no tenir-los prou presents. Despullada, per convicció i per necessitat, de la pompa dels sopars de cadires folrades i taules ben parades, la Nit de premis Sitges ha esdevingut un acte públic i gratuït, on qui vulgui pot fer costat a la llarga llista de guardonats per mèrits propis que aplaudeixo de dalt a baix. La vetllada serví per a presentar la rentrée de l'apreciada revista La Xermada, i per a que Miquel Forns fes una defensa aferrissada del paper d'entitats i associacions que malden per a mantenir viva la flama de l'activitat cultural. Davant d'algunes veus que demanen passar el ribot per les subvencions, l'alcalde s'expressà amb tal dosi de vehemència, que per a fonamentar el seu discurs utilitzà un verb propi dels conflictes bèl.lics de terra cremada, a l'hora de referir-se al convenciment de continuar ajudant al teixit associatiu peti qui peti, amb aquestes paraules: I és evident que també aquests col·lectius, les entitats o les associacions que promouen la cultura i la tradició han de fer un esforç, però no les podem aniquilar, NO US VOLEM ANIQUILAR. Potser no calia arribar a un infinitiu d'aital càrrega apocalíptica. La fí del món encara ha d'arribar, i la majoria no deu creure que sigui el proper 21 de desembre, perquè si no no haguéssim comprat loteria de Nadal ni caldria patir per gran cosa.

Dissabte, 1 de desembre. Miramar
Autoeditat per ells mateixos, Francesc Rovira i Roland Sierra presentaren la versió en llibre de  Hi havia una vegada.... Sitges, aquella maquíssima col.lecció de cromos que, fa uns dos anys, portà de corcoll nens i grans a la recerca del que mancava per a completar l'àlbum del mateix títol. Arran de l'èxit de la iniciativa, n'ha sortit un volum de 70 pàgines, enquadernat amb tapa dura i imprès en paper mat de molt bona qualitat, que amplia continguts i replanteja el nombre i el format de les imatges originals, amb l'objectiu d'acostar l'obra als models dels petits manuals d'història il.lustrats que esdevenen fonamentals en la formació dels escolars. És un magnific regal per a que els menuts demanin al tió, i comparteixin la lectura amb la familia.

Dimarts, 4 de novembre
Arran de la polèmica sobre la preocupant situació en la qual queda el català en  l'avantprojecte de la  Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa he anat a buscar un petit tresor, que reposa a les estanteries de casa. Son les "Lectures d'infants" que el 1931 publicà l'Associació protectora de l'ensenyança catalana. El meu pare tenia set anys i li tocava llegir Sagarra, els contes de Grimm traduïts per Carles Riba, o els d'Andersen per Carner, de qui també hi havia textos escollits, al costat de delicadeses de Maragall o de Verdaguer, dibuixades per Lola Anglada..... El que vivim avui té dues raons d'existir. Per un costat, la cegesa, o la intencionalitat, o ambdúes coses, d'un govern central que menysté el català arraconant-lo a la categoria de llengua optativa. Per l'altre, una Catalunya que no ha sabut recuperar, en trenta anys de democràcia, la consideració de prioritat absoluta que la República va donar a la formació de la canalla. Ans el contrari, també aquí han passat les tisores.