dijous, 29 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de novembre



Sobirania compartida

“Cuando yo me considero a mi mismo no soy nada,
cuando me comparo valgo bastante.”

De les ‘Confesiones’ de Sant Agustí


Què seria d’aquesta secció sense les aportacions dels lectors/es amb esperit constructiu? Ben poca cosa. Vagi per endavant una fe d’errades que agraeixo, vinguda de l’atenció d’un de vostès, i que té relació amb una afirmació que no deia cap mentida, però exposava una veritat a mitges, perquè no reflectia el context global d’un posicionament. És cert que no es presentaren al.legacions al ple que aprovà el coeficient multiplicador de l’IBI de l’any que ve. I probablement no es varen presentar en base a la inexistència de xifres definitives sobre els valors cadastrals que permetessin poder projectar una hipòtesi versemblant de futur. El PSC va votar en contra del nou coeficient multiplicador, manifestant una posició que el meu interlocutor entèn que podria considerar-se, i no li manca raó, com una al.legació de facto. Queda dit, i matisat. Després ja en parlariem de si ara és més fàcil votar en contra que a favor...

Diumenge, 25 de novembre
Com si no n’hi hagués prou amb el tradicional etiquetatge ideològic de dretes i esquerres, el context de les eleccions al parlament ha afegit a la llista d'apel.latius el dels partits polítics partidaris del sobiranisme, davant dels defensors de l’unionisme. Amb els resultats de les eleccions al parlament de Catalunya a la mà, a Sitges el bloc sobiranista (o, si volen, el que aposta per la independència o l’estat propi amb tots els matisos que calgui afegir-hi) sumaria 7336 vots, el 60,09% del total escrutat, mentre que l’unionista en recull 4283, un 34,26%. Vostès mateixos decidiran si la majoria dels sitgetans que han votat és prou majoria com per a pensar que la vila faria un cop de cap si arribés l'hora... Acabada aquesta setmana ciclotímica, Oriol Junqueras s’ha demostrat com un negociador molt intel.ligent que ha sabut rendibilitzar com ningú el resultat i l'ideari del seu partit sense despentinar-se, en un context on, pel percentatge de participació de la jornada, la composició del parlament expressa, més que mai, la pluralitat del país, la voluntat de la majoria de ciutadans de no capitalitzar en una persona ni en un partit l’administració de les decisions més trascendentals -siguin de futur o del dia a dia- i de modular les conseqüències implacables de les retallades. La vella història del segon que sembla haver guanyat, enfront del primer que sembla haver perdut…

Dilluns, 26 de novembre
Lluny de resoldre's, el conflicte entre Ajuntament i treballadors municipals s'ha tensionat. Era difícil que no es tensionés, malgrat que, probablement, tampoc algunes actituds o declaracions han ajudat a relaxar-lo com calia. Abans de seguir, em cal construir una frase a partir de testimonis que faig meus. I la frase seria semblant a aquesta “Jo no vull que facin fora ningú de l’Ajuntament, però m’emprenya molt que, per a salvar als qui ho mereixen i estan a la corda fluixa, se salvin també alguns que no foten ni brot, o d’altres que es comporten com si la crisi no anés amb ells”. A la casa gran tampoc sembla haver-hi lloc per la cirurgia i ara s'està vivint un procés traumàtic que té mala solució, entre d'altres coses perquè els fets demostren que no s’ha plantejat amb prou transparència i diàleg vers els protagonistes del mateix, vagin a saber si per mor de l’angoixa de quadrar uns números amb urgència, la qual cosa no acostuma a ésser garantia de resolució de problemes. Només els qui estaven al llindar de la porta del saló de plens el vespre del passat dilluns podien copsar dues realitats diferents que, malgrat no veure’s entre elles de manera directa, s’intuïen i tallaven l’ambient amb un ganivet, mentre la celebració de la sessió es mantenia aturada degut a l’escàndol. A un costat, i per la porta del darrera -perquè la del davant es va tancar no em facin dir per quines raons, per bé que el pensament és lliure- un centenar llarg de treballadors municipals, protestant amb vehemència i intensitat arrauxada, accediren al claustre de la casa gran atiats per les conseqüències de la previsió de l’equip de govern de retallar en 1M€ la partida de personal de cara al pressupost de l’any que ve. A l’altre banda de la paret, sota el magnífic artesonat de fusta, els representants públics escoltaven la remor del temporal mentre esperaven asseguts, amb posat greu, silenciós, qui sap si pensatiu davant d’una evidència punyent, com tantes d’altres que vivim aquests dies, i que apel.la a la seva responsabilitat de manera directa.

Al claustre, entre botzines, sirenes, consignes a cop de megàfon, i esporàdics insults absolutament inacceptables, el regidor de recursos humans Magí Almirall -l'únic que va sortir- va viure un bany de retrets que intentà capejar amb fortuna desigual fent valer la possibilitat encara oberta de dialogar. Tampoc no tenia cap altra alternativa en aquesta circumstància, tot i que va convèncer a mitges, o a quarts. Des del fons, una treballadora enfilà el veritable discurs de la nit. Un speech d'alta intensitat emocional impossible de contradir, que acabà disparant amb indignació una acusació lapidària, que apuntava a un home que aterrà durant la passada legislatura i que ha estat substituït fa quatre dies: "Heu tingut un inútil a turisme, cobrant 4000€ al mes!". Es féu el silenci, momentani, abans l'alcalde no permetés als representants sindicals intervenir en la sessió plenària a punt de reprendre. Ho feren palesant la negativa a les propostes de l'equip de govern i demanant l'ajornament de l'aprovació del pressupost del 2013 fins que no s'acordi un desllorigador a l'assumpte, que creuen que ha de passar per  l'anàlisi exhaustiu de totes les partides. Finalitzada la intervenció, i amb el compromís de l'alcalde d'iniciar converses el dimecres 28, els ànims començaren a relaxar-se, i els treballadors marxaren. Qui marxà també va ser Òscar Ortiz. El portaveu de la CUP defensà la seva decisió per solidaritat amb els treballadors, en una actitud que permet obrir un debat sobre les obligacions del càrrec, i més si es té en compte que el mateix Ortiz ha proposat a posteriori la creació d'una taula de treball entre l'equip de govern, l'oposició i els propis treballadors per a poder trobar una solució en la qual s'hi impliqui tothom, assumint-ne una responsabilitat col.lectiva. Fins avui, és la proposta més assenyada que he escoltat.

En canvi, el que ha succeït des de dilluns per part de l'equip de govern ha estat erràtic i desconcertant, tenint en compte la magnitud del conflicte, i l'enorme tensió generada. Dimarts al matí, i a partir d'una pregunta que recuperava el comentari d'un treballador que li suggeria a Magí Almirall un topall màxim de sou pels regidors del govern de fins a tres vegades el sou mínim, el titular de recursos humans afirmava que li semblava poc, que la política s'ha de pagar correctament perquè implica responsabilitats, però que tot es pot parlar. Què és poc i què és molt avui per a un regidor? Etern debat en un moment en el qual els treballadors demanen als gestors públics sacrificis proporcionals als que ells pateixen. Per a acabar de reblar el clau, Almirall no va assistir a la important reunió de dimecres en la qual calia posar fil a l'agulla, en un gest incomprensible des de tots els punts de vista, que ha ficat més llenya al foc de la malfiança i l'emprenyamenta. Que quedi clar que l'origen d'aquest mal ve de l'època en què passaven coses poc edificants però pocs s'atrevien a dir-les. Parlar té un preu. Callar també. I no assistir a una reunió cabdal sense una bona excusa.... vostès ja m'entenen.