Eco de Sitges, 30 de novembre
Sobirania compartida
“Cuando yo me considero a mi
mismo no soy nada,
cuando me comparo valgo
bastante.”
De
les ‘Confesiones’ de Sant Agustí
Què seria d’aquesta secció sense les aportacions dels lectors/es amb
esperit constructiu? Ben poca cosa. Vagi per endavant una fe d’errades que
agraeixo, vinguda de l’atenció d’un de vostès, i que té relació amb una
afirmació que no deia cap mentida, però exposava una veritat a mitges, perquè
no reflectia el context global d’un posicionament. És cert que no es presentaren
al.legacions al ple que aprovà el coeficient multiplicador de l’IBI de l’any
que ve. I probablement no es varen presentar en base a la inexistència de
xifres definitives sobre els valors cadastrals que permetessin poder projectar
una hipòtesi versemblant de futur. El PSC va votar en contra del nou coeficient
multiplicador, manifestant una posició que el meu interlocutor entèn que podria
considerar-se, i no li manca raó, com una al.legació de facto. Queda dit, i matisat. Després ja en parlariem de si ara
és més fàcil votar en contra que a favor...
Diumenge, 25 de novembre
Com si no n’hi hagués prou amb el tradicional etiquetatge ideològic de dretes i esquerres, el context de les eleccions al parlament ha afegit a la
llista d'apel.latius el dels partits polítics partidaris del sobiranisme, davant dels defensors de l’unionisme. Amb els resultats de les
eleccions al parlament de Catalunya a la mà, a Sitges el bloc sobiranista (o, si volen, el que aposta
per la independència o l’estat propi amb tots els matisos que calgui afegir-hi)
sumaria 7336 vots, el 60,09% del total escrutat, mentre que l’unionista en recull 4283, un 34,26%.
Vostès mateixos decidiran si la majoria dels sitgetans que han votat és prou
majoria com per a pensar que la vila faria un cop de cap si arribés l'hora...
Acabada aquesta setmana ciclotímica, Oriol Junqueras s’ha demostrat com un
negociador molt intel.ligent que ha sabut rendibilitzar com ningú el resultat i
l'ideari del seu partit sense despentinar-se, en un context on, pel percentatge
de participació de la jornada, la composició del parlament expressa, més que
mai, la pluralitat del país, la voluntat de la majoria de ciutadans de no
capitalitzar en una persona ni en un partit l’administració de les decisions
més trascendentals -siguin de futur o del dia a dia- i de modular les
conseqüències implacables de les retallades. La vella història del segon que
sembla haver guanyat, enfront del primer que sembla haver perdut…
Dilluns, 26 de novembre
Lluny de resoldre's, el conflicte entre Ajuntament i treballadors
municipals s'ha tensionat. Era difícil que no es tensionés, malgrat que,
probablement, tampoc algunes actituds o declaracions han ajudat a relaxar-lo
com calia. Abans de seguir, em cal construir una frase a partir de testimonis
que faig meus. I la frase seria semblant a aquesta “Jo no vull que facin fora ningú de l’Ajuntament, però m’emprenya molt
que, per a salvar als qui ho mereixen i estan a la corda fluixa, se salvin
també alguns que no foten ni brot, o d’altres que es comporten com si la crisi
no anés amb ells”. A la casa gran tampoc sembla haver-hi lloc per la
cirurgia i ara s'està vivint un procés traumàtic que té mala solució, entre
d'altres coses perquè els fets demostren que no s’ha plantejat amb prou
transparència i diàleg vers els protagonistes del mateix, vagin a saber si per
mor de l’angoixa de quadrar uns números amb urgència, la qual cosa no acostuma
a ésser garantia de resolució de problemes. Només els qui estaven al llindar de
la porta del saló de plens el vespre del passat dilluns podien copsar dues
realitats diferents que, malgrat no veure’s entre elles de manera directa, s’intuïen
i tallaven l’ambient amb un ganivet, mentre la celebració de la sessió es
mantenia aturada degut a l’escàndol. A un costat, i per la porta del darrera -perquè
la del davant es va tancar no em facin dir per quines raons, per bé que el
pensament és lliure- un centenar llarg de treballadors municipals, protestant
amb vehemència i intensitat arrauxada, accediren al claustre de la casa gran
atiats per les conseqüències de la previsió de l’equip de govern de retallar en
1M€ la partida de personal de cara al pressupost de l’any que ve. A l’altre
banda de la paret, sota el magnífic artesonat de fusta, els representants
públics escoltaven la remor del temporal mentre esperaven asseguts, amb posat
greu, silenciós, qui sap si pensatiu davant d’una evidència punyent, com tantes
d’altres que vivim aquests dies, i que apel.la a la seva responsabilitat de
manera directa.
Al claustre, entre botzines, sirenes, consignes a cop de megàfon, i
esporàdics insults absolutament inacceptables, el regidor de recursos humans
Magí Almirall -l'únic que va sortir- va viure un bany de retrets que intentà
capejar amb fortuna desigual fent valer la possibilitat encara oberta de
dialogar. Tampoc no tenia cap altra alternativa en aquesta circumstància, tot i
que va convèncer a mitges, o a quarts. Des del fons, una treballadora enfilà el
veritable discurs de la nit. Un speech d'alta
intensitat emocional impossible de contradir, que acabà disparant amb
indignació una acusació lapidària, que apuntava a un home que aterrà durant la
passada legislatura i que ha estat substituït fa quatre dies: "Heu tingut un inútil a turisme,
cobrant 4000€ al mes!". Es féu el silenci, momentani, abans l'alcalde
no permetés als representants sindicals intervenir en la sessió plenària a punt
de reprendre. Ho feren palesant la negativa a les propostes de l'equip de
govern i demanant l'ajornament de l'aprovació del pressupost del 2013 fins que
no s'acordi un desllorigador a l'assumpte, que creuen que ha de passar per l'anàlisi exhaustiu de totes les partides. Finalitzada
la intervenció, i amb el compromís de l'alcalde d'iniciar converses el dimecres
28, els ànims començaren a relaxar-se, i els treballadors marxaren. Qui marxà
també va ser Òscar Ortiz. El portaveu de la CUP defensà la seva decisió per
solidaritat amb els treballadors, en una actitud que permet obrir un debat sobre
les obligacions del càrrec, i més si es té en compte que el mateix Ortiz ha
proposat a posteriori la creació
d'una taula de treball entre l'equip de govern, l'oposició i els propis
treballadors per a poder trobar una solució en la qual s'hi impliqui tothom,
assumint-ne una responsabilitat col.lectiva. Fins avui, és la proposta més assenyada
que he escoltat.
En canvi, el que ha succeït des de dilluns per part de l'equip de govern
ha estat erràtic i desconcertant, tenint en compte la magnitud del conflicte, i
l'enorme tensió generada. Dimarts al matí, i a partir d'una pregunta que
recuperava el comentari d'un treballador que li suggeria a Magí Almirall un
topall màxim de sou pels regidors del govern de fins a tres vegades el sou
mínim, el titular de recursos humans afirmava que li semblava poc, que la
política s'ha de pagar correctament perquè implica responsabilitats, però que
tot es pot parlar. Què és poc i què és molt avui per a un regidor? Etern debat
en un moment en el qual els treballadors demanen als gestors públics sacrificis
proporcionals als que ells pateixen. Per a acabar de reblar el clau, Almirall
no va assistir a la important reunió de dimecres en la qual calia posar fil a
l'agulla, en un gest incomprensible des de tots els punts de vista, que ha
ficat més llenya al foc de la malfiança i l'emprenyamenta. Que quedi clar que
l'origen d'aquest mal ve de l'època en què passaven coses poc edificants però
pocs s'atrevien a dir-les. Parlar té un preu. Callar també. I no assistir a una
reunió cabdal sense una bona excusa.... vostès ja m'entenen.
