dijous, 22 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de novembre



"No manem nosaltres"

És clàssica l'anècdota de l'home que volia manar i, un cop amb la vara a la mà, s'adonà que no podia decidir tant com volia, però aleshores ja era tard per a fer marxa enrera. Sense necessitat de vincular-la amb la segona part de la història, perquè no seria extrapolable, vet aquí la expressió perfecta d’aquest aforisme en boca de Vinyet Lluís, regidora d’una corporació tutelada, que no intervinguda. En aquesta cursa traumàtica, obligada, malaltissa i obsessiva per aconseguir eixugar el dèficit, assumint un cost social de conseqüències imprevisibles, el govern de Miquel Forns també es posa en situació de risc potencial, perquè a la ciutadania li queda ben poca corda per carregar l’esperit, davant d’una corrúa d’esforços que no rep a canvi cap reciprocitat mínimament motivadora en el dia a dia. La darrera informació fonamental per entendre el que passa, m’arribà la setmana passada de la mà del regidor d’hisenda, malgrat que m’assegurin que això ja era sabut per tothom. L’estat –i millor serà no parlar de l’estat- obliga a l’Ajuntament a eixugar tots els serrells de deute que li quedin abans no finalitzi el 2013. Qualsevol ingrés extraordinari que generi la institució ha d’anar integrament a complir amb aquest objectiu per davant de qualsevol altre. Lligats, doncs, de peus i mans, i deixant de banda el que s’ha eixugat a través del pla Montoro i del seu draconià full de ruta que obliga a moltes altres coses, la institució preveu que queden per pagar 3,6M€, sense tenir en compte quelcom de fonamental importància, com és contemplar la possibilitat que la resolució final d’alguns dels procediments judicials oberts es fallin contra l’Ajuntament, i, ja sense la carta del recurs, calgui pagar-los d’immediat. No envejo el govern de Forns. Viu en un camp de mines on cada dia en peta alguna, i li cauen marrons per totes bandes, la qual cosa no és obstacle per a creure que qui s'hi ha posat és perquè ha volgut i cobra per a intentar resoldre-ho, i no empitjorar-ho.

Com que ja varem quedar que no es pot fer una truita sense trencar ous, l'Ajuntament té tres opcions bàsiques a seguir per a intentar superar aquesta monumental ensulsiada del dèficit enverinat, de les quals ja ha posat en marxa les dues que, malauradament, sempre apareixen a les primeres pàgines dels manuals de gestió de les crisis, per mor que son les més socorregudes i expeditives, malgrat demanin empassar-se algunes previsions/promeses electorals. Primera: pujar els impostos. Segona: rebaixar el capítol 1 del pressupost de l'administració, pel fet de ser una de les partides grosses del global. Tercera: vendre (o intentar no malvendre) patrimoni. I encara n’hi podriem afegir una quarta d'aquelles de pecat mortal, que consistiria en subhastar quatre quadres de bandera als russos i treure'n una picossada que salvés les restes del naufragi. ”El 2013 ens hi va la vida” confessa sense embuts el regidor d’hisenda que, davant l’ultimàtum legal, no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’ingressar menys, i si de l’esperança que a partir del 2014 la vida serà una altra si hi arribem. El cas és que tinc una certa sensació que el context està obligant a Jordi Mas a posicionar-se en un plantejament de màxims, víctima de l'angoixa de poder trobar-se l'any que ve amb palangres impossibles de pagar sense coixí. A comptar, en definitiva, amb una provisió de fons que no vol fer pública, perquè va destinada a tenir un racó per si de cas, quelcom que, fins a cert punt, seria comprensible, però no sense explicar-ho obertament a la ciutadania, peti qui peti. Ho exposo així perquè el debat sobre la questió impositiva no s’ha resolt, i té poques possibilitats de resoldre’s si es tenen en compte les diferents reunions entre l’equip de govern i la plataforma per uns impostos i serveis justos, que s’han saldat sense acord sobre la rebaixa del coeficient multiplicador del rebut de l’IBI aplicable als anys 2014 i 2015, que la plataforma voldria més gran del que li ofereixen. Ajuntament i interlocutors veïnals assumeixen que el 2013 la clatellada serà gran, degut als efectes del coeficient multiplicador del 1,213 que s'aprovà per ple el mes de juny, sense cap -repeteixo cap- alegació en contra*. Per aquest motiu, el col.lectiu de ciutadans enten que l'única forma de compensar-ho és reduïnt de manera considerable el coeficient pels exercicis dels dos anys següents, tot afirmant, amb les xifres a la mà, que l'Ajuntament pot assumir els venciments del pla d'ajust i del deute sense necessitat de plantejar uns números tan folgats, que insinuarien una gana excessiva. D'uns coeficients inicials previstos al pla d'ajust d'1,180 i 1,140 respectivament, hores d'ara, l'equip de govern proposa un 1,090 pel 2014 i un 1,020 pel 2015, i la plataforma creu que tot el que superi el 0,850 és difícilment negociable. En qualsevol cas, fora del debat sobre el coeficient, allò que de debò crida l'atenció és la diferència entre els comptes sobre la previsió d'ingressos en concepte d'IBI que han fet uns i altres. El regidor assegura que el 2012 l'Ajuntament recaptarà uns 15 milions en números rodons, i l'any que ve uns 18, mentre que els números de la plataforma preveuen que s'ultrapassin els 20 milions. O sia, hi ha, com a mínim, una diferencia de dos milions d'euros entre ambdúes previsions d'ingressos, i no cal ser un honoris causa per a considerar-la inexplicable. A qui creure?

Pendents, doncs, de trobar una sortida a aquest conflicte, l'altra gran patata calenta apunta al personal. En especial als laborals i als interins, perquè els funcionaris, fins que Angela Merkel no tensi la corda, en queden exempts. Per uns moments he recordat el cèlebre poema que el pastor protestant Martin Niemöller va escriure el 1946, i que comença amb un: "Primero fueron a buscar a los comunistas, y yo no dije nada, porque yo no era comunista" i acaba sentenciant: "Luego vinieron a por mi, pero no quedaba nadie para protestar". Amb l'objectiu de reduir en 1M€ la partida destinada al personal de la casa gran, l'Ajuntament proposa un ERO d'acomiadament per a 47 treballadors laborals, temporals i interins, o, si es vol evitar, rebaixar un 15% del sou al gruix del col.lectiu d'aquesta condició. L'alcalde confessa que no voldria acomiadar ningú i que li agradaria que els funcionaris s'afegissin solidàriament als seus companys per a que la repercussió de la mesura fos més petita per a tothom. Forns també es refereix a la renúncia a la paga extra de Nadal dels regidors, però és evident que la situació està generant una mala maror general que apunta als gestors polítics, a les dietes per assistència a plens o juntes de govern local, als càrrecs de confiança, als qui sempre han viscut amb un ós a l'esquena -que també n'hi ha-  i, en general a tot allò que es mou i es creu darrere de la llarga llista de greuges comparatius sense resoldre existents a la casa. Els mateixos que ja existien i que els diners cobrien, com la farina de galeta maquilla la carn quan s'arrebossa, i el sucre la cremor d'un mal cafè. Els representants laborals lamenten que la decisió hagi caigut del cel sense cap avís previ per part del regidor de recursos humans, que tot es redueixi a un inflexible o caixa o faixa, i volen obrir una tercera via de negociació, mentre que tenen previst manifestar-se el proper dilluns, aprofitant la sessió ordinària de ple. Amb la boca petita es reconeix l'evidència. L'assumpte té una mala sortida... Davant del dilema d'haver de decidir entre allò dolent i allò pitjor, es corre el risc d'utilitzar el valor d'una feina com a arma estratègica per a apretar als més febles. Perquè l'alcalde també reconeix que la llosa de la situació actual cau sobre els qui pengen d'un fil, i a la vegada considera que només la classe política pot canviar les regles del joc... Sobre quant de temps haurà de passar no hi ha resposta....

Trobaran en aquest Eco sentides i merescudes glosses dedicades a Sam i Dani Barrachina. No coneixia en Dani però vull recordar en Sam com aquell lector impenitent a qui, quan la vista no li ho va permetre, li llegien aquestes lletres cada setmana. Va per ell.

* Tot i no faltar a la veritat, aquesta apreciació no respon a la realitat de la sessió del ple. La propera setmana els ho explicaré a manera de fe d'errades. Gràcies al lector que m'ha aportat un matís important del qual crec que cal deixar-ne constància.