Un text agraït d'escriure

Premi Trinitat Catasús 2008
Atorgat ex-aequo a Pachá (Ricard Urgell) i Sitges sandàlies (Abdón Vidal)
Nit de premis Sitges
Societat El Retiro, 25 d’Octubre.

Senyores i senyors, bona nit. El jurat del premi Trinitat Catasús els saluda ben cordialment un any més, felicitant, d’entrada, a tots els guardonats d’aquesta vetllada, mentre els anuncia que, per aquest temps de crisi, els tenim preparades dues històries empresarials alliçonadores, protagonitzades per dos plats d’una mateixa balança. En un d’ells, la gran marca global de l’oci nocturn, la que ha convertit un parell de cireres en quelcom de temporada perenne, en el símbol d’aquella dolce vita felliniana. En l’altre, un petit taller, hereu d’una de les darreres fàbriques de calçat sitgetanes, que plegà molt abans que la vila s’omplís de sabateries, i que, avui, es defensa dins i fora de les nostres fronteres amb l’arma de la creativitat. I en el ganivet de la balança, aquells valors comuns als emprenedors, que, d’alguna manera, cal esmentar amb vehemència en el context actual, i que serien, per exemple, el de l’esforç per a guanyar-se la vida autònomament, sense més xarxa que la pròpia, el de la necessitat de vetllar per a que els balanços de comptes siguin sempre favorables, o el l’obligació de pensar d’avançada en allò que podrà agradar o no al client. En definitiva, el de la motivació per a superar una carrera d’obstacles constant que, en el cas que ens ocupa, ha tingut Sitges com a escenari.


Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.


Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.


El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'Octubre



















L'alcalde, Jordi Baijet, col.locant la primera pedra de l'edifici "Sitges Reference"
23 de Novembre del 2006
Foto: Web Sitges Reference



En remull….

“Ara, el problema són les mares que venen a buscar feina pels seus fills. Et venen demanant: alcalde, me’ls podries posar dins de l’Ajuntament?”

Jordi Baijet, 17 d’Octubre

Dijous, 16 d'Octubre. Migdia

Vet aquí una nova mostra de granit Quintana que em conviden a veure. La definitiva? M’agradaria que així fos. És d’un gris marengo elegant, i bastant més fosc que el de la pedra que ensenyava el regidor Marc Quero a la fotografia apareguda al Diari de Vilanova de fa unes setmanes. Fins avui, i amb diferència d'entre totes les rajoles que he vist, aquesta és la millor. La vianalització avança i, llevat del trist espectacle que, cada cap de setmana, protagonitzen les ànimes beneïdes que arrabassen les tanques metàliques i malmeten els tubs de l'aigua, sembla que es manté un bon ritme de treball. El tema paviment fa patir una mica, perquè haver d'imaginar-lo en la seva totalitat, a partir d'una única rajola de quaranta per quaranta centímetres també té nassos. Malgrat tot, sempre serà millor pecar de fosc que no de clar. Només cal veure les llambordes de blanco cristal del carrer Àngel Vidal. Havent constatat opinions desfavorables a la despesa, per part d’alguns dels regidors de la oposició que creuen que s’hagués pogut trobar una solució menys onerosa i barcelonina, servidor creu que pot quedar bonic, si la cosa no es torça…

L'edifici "Sitges Reference" Diumenge, 26 d'Octubre

Divendres, 17 d’Octubre. Nit. Hotel Estela

Aparco Roosevelt, tot i que la referència al president nordamericà ha despertat curiositat en més d’un lector d’aquesta secció, que no esperava una arenga anticapitalista –és un parlar- com la de la setmana passada….. O sia, que dec desprendre una àurea burgesa que no tenia controlada. Deixem-ho així. Qui sap si un dels objectius del nostre particular New Deal municipal consistirà en traslladar totes les dependències de l’Ajuntament a l’edifici Sitges Reference - presentat en el seu dia com a centre d’oficines d’arquitectura singular, que havia d’esdevenir pol d’atracció per a empreses forànies, i que ha fet figa en la seva ambició al no haver-ne atret cap- o en la congelació de determinats salaris que ja venien inflats per aquells criteris basats en… vostès ja m'entenen. El cas és que la declaració de capçalera, extreta del discurs de l’alcalde durant el sopar dels socialistes, resulta definitòria, en certa mesura, de la situació angoixant que poden viure força families en l’actual context de crisi, però potser també pot extrapolar-se a allò que hem viscut fins avui. No és difícil: Quantes vegades, durant els seus primers cinc anys de mandat, li deuen haver formulat a Baijet, sinó la mateixa pregunta, sí algun suggeriment amb la mateixa intenció? Quantes d’aquestes intencions s’han arribat a complir? I, de les complertes, quantes han pogut fonamentar-se en raons objectives? Posem la mà al foc o no cal? El millor que he escoltat fins avui, sens dubte, és la intenció ferma d’apostar per l’augment de les dotacions pressupostàries destinades als serveis a les persones, i als programes de recerca de feina.

Dissabte, 18 d’Octubre. Vespre. Espai cultural Pere Stämpfli

La Jove ja té llibre, i és un molt bon llibre, perquè, a més d'explicar la petita/gran història de la colla, ofereix una documentada aproximació al fet casteller a Sitges des dels seus inicis, escrita amb concepció periodística -fins i tot amb una mica de prosòdia un pèl arrauxada- sense deixar de banda les destacables aportacions documentals, sistematitzades amb la mateixa metodologia que els estudiosos cerquen i valoren en els llibres d'història a seques. Jordi Dólera i Santi Terraza han merescut el premi Folklore de Sitges d'enguany gràcies a aquest exercici obert a l'interès general, més enllà del món casteller. Anècdota. El president Benach s'ha aprimat. O, almenys, ja no te aquell aspecte de polític-engreixat-per-les-obligacions/devocions-del-càrrec. A diferència d'altres ocasions, en les quals s'havia acostat a Sitges per actes de partit, tot despatxant als mitjans de comunicació amb certa displicència, aquesta vegada la segona autoritat catalana arribà amb els deures fets. Una conferència treballada, entenedora, plena de propostes per a la reflexió, i de titulars que s'arrengleraren en la defensa de la consideració dels castells com a realitat cultural en majúscules, i de la seva manifestació al carrer com a expressió de la catalanitat més positiva, en la qual es palesa la capacitat de superar els entrebancs a través de l'esforç col.lectiu. Tot fent seu l'aforisme popular de la unió que fa la força, Benach establí una analogia metafòrica a l'hora de lamentar que la classe política catalana no sigui capaç d'emmirallar-se en quelcom tan exemplaritzant com és l'esperit dels castells, a l'hora de defensar els interessos el país. Massa galls en un mateix parlament potser?

Diumenge, 19 d’Octubre. Migdia. Parròquia

“Per a mi ha estat un honor haver estat el rector de Sitges”. Mossèn Nicolau ja és fora. Discret, reservat -massa?- es va acomiadar dels feligresos durant la missa de 12, i davant de les autoritats municipals. Potser si que molts sitgetans no han acabat de percebre el caràcter de l'home que no ha volgut mai ésser protagonista de res, malgrat li encoloméssin la responsabilitat absoluta d'aquella remullada processó de Santa Tecla d'infeliç memòria. Al cronista li costa de creure que el sacerdot que no ha fallat a cap processó, fos curta, llarga, amb pluja o sense, i que ha tingut en el Vinyet una expressió d'estimació pròpia dels sitgetans de més soca-rel, hagués estat capaç de plantejar aquesta estratègia de la qual l'acusaren en el seu dia. El sermó del rector va tenir sensibles paraules vers el poble que l'ha acollit els darrers dinou anys, i un encaix per a reconéixer el mea culpa per aquelles actuacions que poden no haver estat del tot encertades. Cadascú se sap les seves. En qualsevol cas, no deixa d’ésser alliçonador -ara que sovint ni tan sols la jerarquia eclesiàstica acostuma a admetre les errades- que el dia dels elogis l'homenatjat no perdés el món de vista i deixés anar una bona mostra d'humilitat. La celebració finalitzà amb un sentit comiat de la comunitat parroquial, al qual s’hi afegiren unes improvisades, i encertades, paraules de l’alcalde. Hores d’ara, els tres-cents quadres de mossèn Pausas ja són aquí. I demà pren posessió el seu propietari.

La memòria històrica de Nüremberg

La Luitpoldarena, un dels escenaris de les celebracions nazis a Nüremberg, concebut per Albert Speer, l'arquitecte de referència de Hitler.
A l'esquerra, el Luitpoldhalle on se celebraven els congressos del NSDAP, i que fou destruït, com bona part de l'arena, per les bombes aliades.

Mentre durà el nazisme, la ciutat de Nüremberg fou la segona capital alemanya. Allí on Adolf Hitler reunia multituds, allí on els ideòlegs del règim plantejaven les estratègies. Allí, en definitiva, on es manifestava sense restriccions una convicció perversa, però immaculada en la seva faraònica posada en escena, deguda en bona part a l'arquitecte Albert Speer. Arran de la nostra llei de memòria històrica he pensat, sovint, en el trauma pel qual deuen haver passat molts alemanys a l'hora d'enfrontar-se a una de les tragèdies més enormes del segle XX. Com és obvi, a Nüremberg encara poden passejar-se pels mateixos escenaris per on es passejà Hitler. I n'hi ha un munt. Les Reichsparteitag (convencions nacionals del partit) se celebraren del 1927 al 1938. De totes elles, la història recordarà especialment la del 1934, gràcies a la pel.lícula de la cèlebre cineasta Leni Riefenstahl: El triomf de la voluntat. Riefenstahl, que sempre va voler defensar el seu ofici, malgrat la inquestionable relació que mantení amb els nazis, serví a Hitler el millor testimoni propagandístic possible. Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, el treball de la directora esdevé, encara avui, una referència absoluta. Com molts investigadors assenyalen, l'art, en majúscules, es posà al servei del dimoni.

Que no s'espanti l'internauta. La seqüència que es presenta sota aquest paràgraf fa respecte, per no dir quelcom més gruixut. Joseph Goebbels -el tan sinistre com intel.ligent ministre de propaganda nazi- deia que més important que la força per a véncer, era aconseguir convéncer els cors, les ànimes dels ciutadans. La pel.lícula de Riefenstahl és, en aquest sentit, l'exemple suprem de l'ideari nacionalsocialista. A la Luitpoldarena, la jerarquia del partit honorà al general Hindenburg, en companyia de prop de 200.000 soldats fidels... La planificació, el muntatge, l'ús dels travellings en horitzontal i en alçada, demostren fins a quin punt el règim tenia molt clar el potencial enorme i alienant de la imatge, en totes les seves disciplines artístiques.

Triumph des willens (Leni Riefenstahl, 1934)
DVD Synapse films


















El camp Zeppelin de nit. La catedral de llum.
Font: Nürnberg Kultur

Finalitzada la guerra, mentre la ciutat malvivia entre les runes, Nüremberg centrà de nou l'atenció mundial arran de la celebració dels judicis que condemnaren vint-i-quatre jerarques nazis. El 1961, el productor i director nordamericà Stanley Kramer, reuní un repartiment coral per al rodatge de Judgment at Nuremberg, la crònica cinematogràfica dels fets, protagonitzada, entre d'altres, per Spencer Tracy, Burt Lancaster, Maximilian Schell, Richard Widmark i Marlene Dietrich, i amb dues memorables interpretacions secundàries de Judy Garland i Montgomery Clift. L'escena inicial del film recull la destrucció, el 25 d'Abril del 1945, de la gran esvàstica que presidia un altre dels indrets més concorreguts pels nazis: el camp Zeppelin, amb la seva enorme tribuna, dissenyada també per Speer, qui, a la vegada, va pensar en una il.luminació espectacular, destinada a les celebracions nocturnes. La catedral de llum consistia en l'ús de 120 projectors que, dirigits al cel, envoltaven l'indret tot creant una imatge wagneriana...
Tornant a la pel.lícula, vet aquí els crèdits d'entrada i la seqüència final, amb l'alegat del jutge Dan Haywood, encarnat per un Spencer Tracy a les acaballes de la seva carrera professional.


Judgment at Nuremberg (Stanley Kramer, 1961)
Distribuïda en DVD per MGM


Entre les persones que testificaren en els judicis de Nüremberg s'hi trobà el fotògraf Francesc Boix. Deportat a Mauthausen, Boix s'encarregà del laboratori fotogràfic del camp de concentració, i aconseguí amagar més de 2000 negatius que es convertiren en una de les proves més concluents del procés. El documental Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2002) segueix, d'una forma planera i rigorosa, la vida d'aquest Barceloní, i ofereix algunes imatges reals de la seva declaració davant del tribunal, on també eren asseguts Goering, Speer o Hess.


Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2000)
Producció: AreaTV i Canal+. Distribució en DVD Planeta Historia


El Novembre del 2001, obrí les portes el museu dedicat a recordar perennement les celebracions nazis a Nüremberg. Situat a l'ala Nord del mai acabat edifici del congrès -monumental construcció també dissenyada per Speer- el Dokumentationszentrum Reichsparteitagsgelände (Centre de documentació de les celebracions del Reich) acull l'exposició permanent Fascinació i terror, guanyadora de diversos premis internacionals per la concepció dels seus continguts. Una revisitació de la història de la qual potser n'hauriem d'aprendre.

Una mica de pop... britànic

D'abans,



Breakout
Swing Out Sister
"It's better to travel"
Mercury/Phonogram, 1987


I d'ara



Viva la vida
Coldplay
"Viva La Vida Or Death And All His Friends"
Parlophone records/EMI, 2008

Mr. DeMille, I'm ready for my close-up

La imatge inicial dels crèdits de "Sunset Boulevard" ("El crepúsculo de los dioses")

Durant la dècada dels cinquanta del segle passat, Hollywood es convertí en un bon mirall dels problemes socials de la nordamèrica de l'època, i, paradoxalment, els grans estudis varen permetre l'encaix, entre els musicals i les comèdies de sempre, de visions més àcides i compromeses de la vida de cada dia, protagonitzades per la classe mitjana, a les quals s'hi afegirien les de ciència ficció sobre els perills de l'energia nuclear, o la presència d'extraterrestres a cada cantonada. Des del punt de vista del negoci, la indústria cinematogràfica va viure un gran trasbals amb l'ascens imparable de la televisió. Nous formats de pantalla varen esdevenir el millor suport per a representar les històries èpiques de Grècia i Roma amb la màxima espectacularitat. Amb tot, però, inevitablement, s'obria un nou punt d'inflexió a partir del qual el cinema seria entès més enllà de la seva capacitat d'espectacle per al lleure.

El 1950 Billy Wilder dirigí una de les seves obres més singulars: Sunset Boulevard. Una aproximació a la mateixa història que, dos anys després, donaria peu a Cantando bajo la lluvia, però des de l'òptica contrària. Wilder agafà uns quants mites del cinema mut, Gloria Swanson, Erich von Stroheim o Buster Keaton entre d'altres, i els recuperà dècades després per a donar vida a la història de Norma Desmond, una estrella de les pel.lícules de principi de segle, que fou arraconada per les noves exigències del cinema sonor, i que intentarà, amb l'ajut d'un guionista fracassat que cau a les seves xarxes, retornar a la glòria pretèrita a través d'una nova versió de Salomé. Rodada en un excepcional blanc i negre, Gloria Swanson es ficà a la pell de l'embogida protagonista, durant aquest exercici memorable de cinema dins del cinema, basat en un guió d'implacable solidesa.

Vet aquí dues escenes, extretes de la edició especial del film, editada en DVD per Paramount. En la primera, Norma Desmond es troba amb Cecil B.de Mille en el plató dels estudis on, aleshores, el director rodava Sansón y Dalila. Mentre espera l'aprovació per el rodatge del seu projecte, un micròfon topa amb la ploma del barret de l'estrella, en una metàfora visual perfecta sobre el seu passat artístic. En la segona, al final de la pel.lícula, la protagonista, emocionalment transportada a un rodatge imaginari, baixa les escales de la seva envellida mansió, davant l'astorada mirada dels policies que esperen per a detenir-la. Un clàssic.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'Octubre


El capitalisme ètic






















FDR i la seva gosseta Fala. Conjunt escultòric del Roosevelt Memorial (1997) (Fotografia de Joan Tutusaus)

“Crec en l'individualisme, però només fins al punt a partir del qual l'individualista comença a beneficiar-se a expenses de la societat (…) La prova del nostre progrès no és que aquells que tenen molt tinguin més, sinó que aquells que tenen massa poc tinguin més”

Franklin D. Roosevelt, 32è president dels EEUU, i pare del New Deal.

Bonica capçalera oi? En un món mancat d’estadistes i sobrat de gent que vol manar, m’ha vingut de gust recuperar la figura de l’home que, fa tres quarts de segle, posà en pràctica unes quantes conviccions personals, relacionades amb la ferma creença que l’estat havia d’intervenir per a regular els abusos de la economia de mercat, tot ajudant a camperols, industrials i treballadors davant les seves implacables conseqüències. Roosevelt capgirà els fonaments de l’estructura econòmica de Nordamèrica fins on va poder i els ideals li ho varen permetre, però és evident que partia d’una premisa que podria qualificar-se d’atemporal, perquè s’assentava en alguns dels pilars sobre els quals es fonamenta la gènesi de l’estat de dret. En boca d'economistes de pedra picada, he escoltat sovint els darrers dies -arran d'aquesta crisi que a molts, més enllà de la seva gravetat, ja comença a cansar per la obsessiva presència d'atribolats i nerviosos corredors de borsa als mitjans de comunicació- el concepte capitalisme ètic. Vagi per endavant que els saluda un client a qui mai a la vida han estalviat una comissió, per petita que sigui, i a qui no li queda més remei que refiar-se'n d'algú, sota pena, de no fer-ho, de caure en la paranoia globalitzada. Per tant, em confesso part del nombrosissim grup de ciutadans que pot salvar als qui em segueixen carregant la llibreta amb despeses per transferència, pel manteniment del compte, o el de les targes de crèdit, i que es planteja si els diners del seu pla de pensions s’utilitzaran per alguna altra finalitat que no sigui la d’assegurar la pròpia qualitat de vida futura, o si ja poden estar perdent valor a marxes forçades. I això tenint en compte que Espanya no és els Estats Units i, suposadament, aquí ben pocs han tocat diner escombraria, perquè el nostre sistema bancari és la repera. O sia, al final hem acabat posant el coixí protector als mateixos que continuen fent cisa amb els nostres estalvis. Així ho han decidit els estaments públics d’arreu del món, perquè ningú no se’n refia de ningú, i el diner no vol problemes. Paradoxal no?

Agafat així en abstracte, i tenint en compte la cojuntura, podriem concloure que acabem de viure una època on l'economia liberal s'ha desenvolupat sense mesura en l'ambició, sense ortodòxia en el criteri, i sense humanitat en els fonaments. Potser alguns pensen que així ha estat tota la vida, i la clatellada actual ens ha fet obrir els ulls. La llei del pèndol, vaja. El capitalisme ètic, o la refundació del capitalisme són avui sobre la taula en contraposició directa amb allò que, fins fa quatre dies, tots els especialistes i analistes deien que veien, però que semblava que ningú dels que prenia les decisions volia veure. Els vint-i-set estats de la Unió Europea proposaran una cimera internacional, amb l’objectiu, qui sap si històric, de reconduir el que ha estat la base del desenvolupament econòmic del malanomenat primer món. Serà cert que l'ètica acaba on comença la fortuna? Què en dirien de tot plegat Adam Smith o Karl Marx de poder treure el nas enmig del trasbals? Recordo aquella frase de les àvies quan, tot referint-se a les diferents maneres, a través de les quals hom pot guanyar-se la vida, acostumaven a afirmar que treballant es poden fer diners, però si es tracta de fer-ne molts, amb la feina no n’hi ha prou. I si se’n volen a cabassos, aleshores….. Tenien raó. De no haver estat cert ningú no hagués bescanviat el negoci familiar per un bon lloguer. I això és el que ha passat de manera ben legítima durant els anys del miratge, per a posar un dels exemples més modestos. Què és, doncs, el capitalisme ètic? Una petita enganyifa. Un cataplasma moral que ha de servir per a tranquilitzar l’ànima col.lectiva d’una societat garantista, en la qual alguns tiren pel dret, mentre esperen que sigui l’ordre públic qui posi mesura, com si es tractés del conductor bala, que no és capaç d’assumir la seva responsabilitat si no és a cop de sanció policial, o com si fóssin tots els que s’han arrebossat pels nostres parterres, passant-se pel folre el rètol dels 750 euros de multa. Després d’injectar tots els milions del món en el sistema financer, després de tants anys d’especulació i diner fàcil, ara s’apela a l’ètica com el gran valor a defensar. Benvingut sigui, i si pot extrapolar-se a la vida en general, millor encara.

Mentrestant, aquesta setmana m’han tornat a assegurar que a Sitges es poden fer pisos de setanta metres quadrats, que puguin dir-se pisos de debò, per uns vint-i-quatre milions de les antigues pessetes. Només caldria que l’Ajuntament cedís el terreny, com ho ha fet en les promocions d’habitatge assequible -equívocament anomenades pisos de protecció oficial al web de la institució- i que els bancs avaléssin a les empreses sitgetanes, que podrien constituïr-se com a unió temporal. Desconec quin dels dos obstacles seria més fàcil de superar. En qualsevol cas, cada cop que escolto la proposta penso en si estem malbaratant una oportunitat magnífica de posar-la en pràctica, perquè poden donar per segur que hi hauria petacades per a comprar-los. Quí així ho manifesta és, de nou, Ramon Artigas, convençut de les possibilitats que s’obririen si les circumstàncies es posessin de cara. Els pisos han baixat, és cert. Quant? Un deu per cent? Un vint per cent? Un trenta en casos miraculosos? No es venen. Aquells que no podien comprar-los abans, tampoc no poden comprar-los ara. I els qui podien fer-ho abans, o ja ho han fet, o ara romanen embarrancats en l’intent de pagar quelcom que els varen assegurar que estava al seu abast, quan era mentida.

Ètica. Beneïda paraula.

La forma més visual d'explicar la declaració universal dels drets humans

Imaginativa, brillant, magnífica!


The Universal Declaration of Human Rights from Seth Brau on Vimeo.

Created by Seth Brau
Produced by Amy Poncher
Music by Rumspringa courtesy Cantora Records

I aquí el text de la declaració universal dels drets humans, aprovada el 10 de Desembre de 1948.