Crònica local
Eco de Sitges, 20 de setembre

El parc temàtic

Entre ossos i altres bèsties
Sitges sembla un Parc Natural
Tenim totes les espècies
per qui vulgui fer l 'animal.

Llucifer de la colla infantil de la Jove de diables.

15 de setembre

Començo per una evidència maca, edificant, il.lusionant diria. De les que havien d’arribar un dia o altre i semblava que no acabaria d’arribar mai. Han tornat a posar el cel i el sol al Recó de la calma. Des del Maricel de terra es contempla una ferida horitzontal que delimita el nou i el vell. És la que ha deixat el desmuntatge de l’enorme cel ras del carrer Fonollar al seu pas per davant dels museus. Les obres avancen allunyades de la polèmica. Els hi convenia, tot i que no es pot oblidar que hi ha el serrell de Can Rocamora al jutjat… i Déu-nos-en-guard d'una sentència contrària al que ja està fet. D’aquí una setmana, la directora del Consorci donarà més detalls. Per tant, la secció espera. I un cop aquesta llarga i atzarosa història estigui acabada, al Recó de la calma només hi mancarà que torni la pau que li va donar sentit quan així el batejaren, i que ja fa anys que ha reculat empesa per tot allò que ara identifica bona part del Sitges actual, que a l'estiu gairebé no coneix el silenci, bàsicament perquè creu que el silenci no ven, la calma és avorrida i la discreció cosa del passat. Ara es porta mirar-se i deixar-se veure pels carrers del rovell de l'ou amb un puntet, o dos, o tres, d'hedonisme exhibicionista, sense distinció de classe.

Mentre la festa de la verema vaga errant entre els bears que marxen, la Santa Tecla que arriba, i els inefables homes de negre del fantàstic que encara han de venir –em costa de veure la combinació sui generis de la zombie walk i la font del vi en un mateix cap de setmana, però les sinergies obliguen segons es justifica ara- l’estiu se’n va amb un debat obert sota el braç, del qual aquesta resposta del Llucifer, afegint-hi tots els matisos que hi vulguin posar, en dóna una bona mostra. I no és una controvèrsia nova, potser per a molts ni tant sols sigui una controvèrsia en una vila que ha viscut, viu, i probablement viurà fonamentalment del turisme, però que no pot evitar qüestionar-se el model cada cop que constata situacions que costen de pair i que tenen a veure amb el record d'una manera d'entendre la convivència des de la integració i el respecte a la llibertat individual de cadascú. Superat, o no, el debat sobre quin tipus de turisme volem, què estem disposats a fer o a renunciar per a aconseguir-lo, o sobre quin és, si el tenim, el nostre model turístic, segueix viu -més enllà que ara vinguin russos carregats de diners i que a la vila li convingui adaptar-se a les seves necessitats com li correspon a qualsevol destinació vacacional/residencial- un malestar somort de molts ciutadans, que sobreviuen com poden a l’estampa d’una vila que apareix als ulls dels més crítics com un gran mercadillo a cel obert, ple de terrasses invasives, que a penes deixen espai pels vianants, de sorolls in crescendo i d'actituds incíviques arreu, qui sap si ara més sancionades arran del desbloqueig de l'ordenança de torn. Desenganyem-nos, quan no hi ha diner no hi ha temps per a pensar en un model. Més aviat hi ha la necessitat d’assegurar la supervivència de molts establiments, a partir d’una demanda que ja no té la capacitat econòmica d’antuvi, i que, malauradament, en la majoria de casos ha canviat la carta del restaurant, pel menú de menjar ràpid, el bocata de pernil, o la nevera a la platja. I quan les coses es posen així, per molt que des dels despatxos es parli d’estratègies eternes amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat turística, en el dia a dia tot es redueix a la equació de sempre: si fa bon temps i hi ha prou sorra a les platges, Sitges salvarà els mobles de la temporada amb una ocupació digna. Si no, no. Així de simple, des que el cronista escriu. El temps atmosfèric no el podem controlar, i les platges….. l’espera a les platges només la compensa l’esforç dels concessionaris, que continuen desitjant una solució definitiva a l'assumpte de la pèrdua de sorra i les inspeccions inflexibles amb la norma.

Fa 20 anys vivíem la ressaca olímpica, aquella que serví per a modernitzar bona part de la planta hotelera. Alguns no superaren l’esforç d’adaptació, però, sens dubte, ens podem referir a aquell període com el del darrer gran cop de cap relacionat amb el turisme que va fer Sitges, just abans que el boom de la construcció prengués el primer lloc a la llista de prioritats, i molts cambrers deixessin la safata per la pastera, i molts empresaris es convertissin en promotors d’un negoci que generava ingressos amb vertiginosa rapidesa. Ja aleshores era una referència constant en els discursos d'autoritats i experts la necessitat d’atraure el turisme de qualitat, quelcom que, en el fons, no ha deixat mai de perseguir-se des que Sitges viu de la gent que ens visita. El segle XXI és el dels nínxols de mercat, el de les etiquetes que intenten plantejar objectius o polítiques de gestió, a partir d'estadístiques que defineixen probables interessos dels col.lectius que venen a passar uns dies. El que no ha canviat amb els anys, ves per on, és la percepció externa que a Sitges sempre s'està de festa i hom pot fer el que li roti sense massa problema. És en el nostre espai públic on més s’està copsant la dialèctica que vivim. La contradicció entre allò que venem i allò que tenim. O entre allò que voldríem, i el que les circumstàncies ens permeten voler. O entre el que ens agradaria i el que hi ha. O entre el que no permetríem i permetem, per acció o omissió. Es pot maquillar com es vulgui, però els estius a Sitges son, avui, fidel reflex d’una cojuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, i lícita, raonable i justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar fins a l’extrem una postal que es vol vestir de glamour, mentre es permet una inflació d’activitats sens fi que no ajuden en aquest sentit. Amb el caràcter amargat per una forta pressió fiscal, la sensació de viure en un greuge comparatiu s’ha apoderat de molts empresaris, que creuen que l’administració hauria de mostrar-se més exigent a l’hora d’utilitzar la vara de mesura davant la presència d'una determinada oferta que malmet la imatge de la vila i ensorra l'economia dels qui tiren del carro tot l'any. I enmig de tot, la plaça de la Indústria. El centre d'un petit univers únic, indivisible i aïllat de la resta, que s'eixampla pels voltants i que esdevé exemple d'una nova forma de vendre Sitges. Un cas d'estudi sobre com l'espai públic pot haver-se convertit, implícitament, en l'apèndix del negoci privat, i, a la vegada, en l'antítesi del que, en ple segle XXI, caldria entendre com a vocació integradora. Arran d'un programa radiofònic emès per la xarxa d'emissores locals en parlo amb Brandon Jones, el president de Gay Sitges Link, i persona d'apreciacions ponderades i tarannà conciliador. Ell coincideix amb el que pensen molts veïns. Els valors que fa anys posaren a Sitges com a paradigma de la integració i la tolerància amb el col.lectiu gay, avui han derivat, o han estat directament arraconats, per la mercantilització, molt explícita i directa, d'una forma de viure la condició sexual. El negoci funciona, però s'estan pagant altres preus....

Bona Santa Tecla!

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de setembre

Carretero i manta

El regidor, de qui sempre he rebut un tracte excel.lent, em sabrà disculpar la llicència. O almenys així li ho demano. La vena irònica del cronista no ha pogut evitar revestir la clàssica frase feta aplicable als viatges de llarg recorregut, o als comiats poc amistosos, aprofitant el cognom del president del Partit Popular a Sitges. En la setmana que començà amb la relaxing cup of café con leche in plaza mayor -Oh my God!- i que viu encara la ressaca de l'èxit incontestable i el clam multitudinari de la via catalana, també s’inicia una nova etapa a l'Ajuntament. Amigues i amics, no cal donar-hi massa voltes. El context actual està portant mals moments per als unionistes i bons per als sobiranistes, i mals moments pels polítics i bons per a la ciutadania en general, que els està superant per l’escaire. Que ningú no s'estranyi. Si es mira enrere es podran copsar les raons que expliquen el present. I si es mira el present és molt probable que es trobin les raons que permeten albirar el futur.

Dissabte, 7 de setembre

Poques hores després d'haver convocat als mitjans anunciant-los eufemísticament que venia per a parlar de l'actualitat política, desembarcà a Sitges Dolors Montserrat, com tres setmanes abans ho havia fet Enric Millo. Cada vegada que passa una cosa així penso, malgrat les explicacions sempre previstes i previsibles que es donen per a justificar-les, en el flac favor que aquestes presències fan als càrrecs públics locals, que apareixen a la manera de disciplinats alumnes al costat de la professora que arriba amb la lliçó apresa i interioritzada sense necessitat de guió. La senyora Montserrat és vicepresidenta tercera del congrés dels diputats, i vicesecretària d’organització del PPC. Des de la seva condició, reblà l'estira i arronsa dels darrers dies amb una declaració de titular: L'alcalde ha estat deslleial amb el pacte de govern i amb els sitgetans, apel.lant a la història no escrita que es va començar a escriure, inesperadament, l'11 de setembre del l'any passat, quan l'ANC sitgetana rebatejà amb rajoles adhesives la plaça d'Espanya. Els populars han acabat convertint l'assumpte del Pou Vedre i la Bassa Rodona en un casus belli. En una condició sine qua non per a seguir o no dins del govern, utilitzant una estratègia tan arriscada com la que ells han cregut veure darrera del posicionament de l’alcalde, en un escenari on CiU és més independentista que fa dos anys, i el PP igual d’immobilista. La resta de socis del govern eren perfectament conscients que Carretero, Llombart i Castillo es ficaven dins d'un foc del qual en sortirien escaldats. Es ficaven en un conflicte d’ètica ideològica, en un carreró sense sortida, del qual no en sortirien sinó s’arribaven a punts d’acord intermitjos. L’alcalde afirma que s’han contemplat les mil i una variables per a aconseguir-los, però al final s’ha trencat el gerro. Per tant, cadascú pot pensar de l’altre que ha bastit una maniobra per a fer-lo fora o per autoexcloure’s del pacte, quan, de fet, estaríem davant d'un d'aquells casos on les circumstàncies han acabat convertint l'anècdota en un tràngol de difícil digestió per a la majoria de regidors que volen passar pàgina d’un serial incòmode. Dolors Montserrat oficialitzà la presentació d'una moció per a revocar l'acord del ple del 29 de juliol. Ella, que és diputada, hauria de ser la primera convençuda del risc de posar a la picota el resultat d’un procés de participació ciutadana que ha estat validat per l'òrgan de major representativitat de la democràcia municipal. Es pot queixar de la participació i del resultat, però mai podrà negar que d’haver-se donat un veredicte de la consulta contrari al canvi en les mateixes circumstàncies, ara no es queixaria. Avui, la música, encara que vingui d’una jerarquia més elevada, sona desafinada. Massa tard….

Dimarts, 10 de setembre

Acompanyat de Jordi Mas, Vinyet Lluís i Lluís Marcé, l'alcalde Miquel Forns presenta la reforma del cartipàs municipal, amb una clara defensa del compromís del govern i la ferma voluntat, des de la nova perspectiva de trobar-se en minoria, d’arribar a acords puntuals amb la resta de formacions polítiques –inclosa el PP- per a salvar els reptes que venen en forma d’ordenances fiscals o pressupost per a l’any que ve. Tot plegat des del referent dels eixos programàtics del pla de mandat establert en el seu dia. Forns dóna per tancat i resolt l’episodi de qüestionament públic dels regidors del seu grup, i reconeix que fins el passat juliol les coses havien funcionat bé, i que la marxa de Carretero, Llombart i Castillo respon a una decisió presa des de la direcció nacional del partit, davant d’una junta dividida entre la voluntat de diàleg, expressada per Llombart, i la intransigència demostrada per Carretero, de qui diu que li ha retirat la paraula….  Les responsabilitats que deixen els tres s’han repartit com s’ha pogut. Tot i estalviar-se tres sous –o part de tres sous- tampoc podien fer-se gaires extraordinaris. A aquestes alçades de legislatura departaments com la policia o l’agència de turisme podran dir que porten tres regidors a l’esquena. I la vida segueix… o ho intenta almenys.

Dimecres, 11 de setembre

Seguint l’estela marcada per Barcelona, l’absència del Partit Popular a l’ofrena institucional als peus del monument al doctor Robert dóna ales als qui creuen que poc tenen a fer els de baix davant de les directrius dels de dalt, quan es crida a capítol i la tropa es replega. No és excusa. Un representant públic mai no pot menystenir un acte institucional. I no presentar-se també té una interpretació inequívoca, per moltes justificacions que s’hi vulguin posar. En la petita història del dia –deixant de banda la ja prou coneguda, comentada i interpretada via catalana- hi poden afegir l’ofrena de la delegació de Nova Esquerra Catalana, presidida per Jordi Serra. Se’l miraven els companys i amics del PSC local, qui sap si pensant en que, un dia o altre, hauran de decidir candidat, i més ara que se’ls gira feina. L’exalcalde Junyent compartí els minuts institucionals de la diada amb Serra i la resta de la corporació, durant el parlament salpebrat d’èpica de l’alcalde. Un discurs excel.lent en la forma, i molt ben trabat conceptualment, on potser Forns pecà en ocasions de prendre un paper excessiu. Se sap en el moment en el qual un alcalde en lloc de dir convilatans, repeteix el mot compatriotes talment com si la plaça de la vila fos la de Sant Jaume…. I un dia Baijet haurà de fer un cop de cap. Va ser alcalde.

Dijous, 12 de setembre

I ara què? Ens podem preguntar aquí. Davant del que pugui venir, l’alcalde reconeix que ha trobat una bona predisposició per part del PSC i la CUP, malgrat que la formació d’Òscar Ortiz ha convocat una assemblea per a decidir quin posicionament exercirà. En qualsevol cas, el cert és que és probable que la nova oposició aconsegueixi conciliar postures en alguns temes que amb anterioritat es batallaren sense aconseguir-se, per mor de l'antiga correlació de forces al plenari municipal. De nou sentirem a parlar del Rusc, o de les despeses en comunicació, o dels càrrecs de confiança. I aquesta vegada diria que, fins i tot, en alguns aspectes molt concrets PSC, CUP i PP coincidirien més enllà del posicionament ideològic. Forns assumeix sense recança que caldrà parlar del que sigui i amb qui sigui. Comença la segona part de la legislatura, on esdevindrà obligat, utilitzant la terminologia de moda, cercar sinèrgies. Sort a tothom, una vegada més.

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de setembre

El regidor número 11

I als dos anys de legislatura, i amb l'empenta d'una decisió que anava més enllà d'un canvi de nom de carrer, l'equip de govern viu un sotrac. I aquestes coses, segons l'estadística recent, acostumaven a passar en les segones legislatures i no en les primeres. I a Miquel Forns li ha passat ara. Sense que res estigui oficialment decidit, hom pot proposar-los una juguesca d'hipòtesis sota la pregunta: I a partir d'ara què? Home.... depèn de com es miri. És cert que el mon continua donant voltes però no és menys evident que l'escenari polític sitgetà no convida a l'optimisme excessiu. El veig, més aviat, com la palmera de la rectoria o com el gris perla amb el qual s'ha repintat la façana de La Estrella esborrant una identitat estètica que recordàvem generacions de quan venien les coques de vidre i aquelles copes plenes de fruita confitada per Nadal.... Torno als fets dels darrers dies. En l'estratègia política, perpètuament ancorada en la necessitat d'emfatitzar les errades alienes amb el mateix grau amb el que s’acostumen a negar o a relativitzar les pròpies, a un costat els diran que no ha passat ni passa res. Que el full de ruta està marcat i que la gestió seguirà, com imposa i obliga un dia a dia que exigeix no perdre el temps en baralles estèrils. I a l'altre els diran que la legislatura està esgotada perquè és difícil recompondre les confiances quan s'esberlen. I el cert és que hi ha unes quantes confiances esberlades. I la confiança, aquell valor intangible necessari per a escollir als qui t'envolten al pom de dalt o per a decidir qui segueix o no a l'hospital, esdevé fonamental quan cal superar obstacles en època de vaques magres. El que ve no serà igual, perquè allò que s'ha dit i s'ha escrit -que no és assumpte menor- dit i escrit queda, per a tots els convençuts del valor de les paraules, per davant de la necessitat de contemporitzar-les quan convé fer marxa enrere o un cop de volant, per mor de continuar el que en el seu dia va presentar-se amb empenta i vull creure que amb un cert convenciment.

Per començar a desgranar aquest cabdell de geometria variable, podem agafar-nos a la reducció simplista. Tenen raó els qui creuen que, en el fons, el debat sobre el canvi de nom d'un carrer i d'una plaça, que començà formalment arran de la moció presentada fa gairebé un any, ha acabat per esqueixar un govern. Malgrat tot, la controvèrsia del nomenclàtor sembla haver-se convertit en les fulles d’un rave que depassa el ressò mediàtic de la notícia, per a portar-nos al qüestionament de la labor dels regidors de CiU per part de dos dels seus socis, a través d’unes afirmacions que, en cap moment, han estat obertament rebatudes pels directament afectats. Els dos comunicats que publicaren la setmana del ple de juliol el Partit Popular, per un costat, i Nou Horitzó per un altre -un parell de petites càrregues de profunditat a la capacitat de lideratge de l'alcalde per a mantenir els debats interns intramurs- van desembocar, com ja és conegut, en aquell decret d'alcaldia de la Mare de Déu d'agost, a través del qual Forns agafà part de la paraula exposada pel PP, tot retirant les atribucions i el sou a Carretero, Llombart i Castillo mentre no prenguin una decisió definitiva sobre la seva continuïtat a l'equip de govern. Paradoxalment, l'altre soci díscol ha sortit indemne de mesures disciplinàries, tenint en compte que en qualsevol empresa un ciri trencat d’aquesta magnitud mereixeria, com a mínim, un toc d'atenció a l’alçada. Lluís Marcé no ha parlat, i, de moment, prefereix no fer-ho en públic. Espera que el panorama s'aclareixi, o, simplement, espera...... I al cap de llista de Nou Horitzó, que si li puja la mosca al nas pot ser un company de viatge molt incòmode, o un rival encara més incòmode si es té al davant, fa setmanes o mesos que no li està agradant massa el que passa. També aquí hi ha quelcom de cíclic, quelcom que torna sempre en la trajectòria de Marcé, com si ho portés a la sang o com si una conjunció astral marqués la ruta de la seva vida política. En privat, i durant una llarga conversa amb Sant Bartomeu a la llunyania, em defensa sense fissures totes i cadascuna de les línies del comunicat publicat a Facebook la nit del ple de juliol, i reconeix molt d’enuig en les raons que el motivaren a redactar-lo. Al gat més vell del ple municipal no li preocupen les conseqüències, fins al punt que assegura haver posat el seu càrrec i el de Marc Martínez a disposició de l’alcalde, que finalment els ha mantingut a lloc, qui sap si fent el cor fort tot pensant en el que acabo d’explicar-los. Mentrestant, la vigília del pregó, David Garcia i Ricard Vicente es reuniren amb Forns en el que pot ser l’inici d’una emergent relació de col.laboració o conveniència amb el PSC, que s’acosta al despatx d’alcaldia amb l’ànima enfortida gràcies a l’ensopegada del govern, que li pot atorgar major influència en les decisions del futur. Els socialistes li demanen a l’alcalde que no esperi a finals de mes per a prendre una decisió definitiva sobre el destí dels regidors suspesos, un prec que les posteriors declaracions públiques de Carretero poden haver posat més fàcil. Ningú no parla de pactes. Ve més de gust l’eufemisme d’assegurar la governabilitat per a definir el que pot ser el gest de mà estesa que marqui un nou escenari pels dos anys de legislatura que queden, i que el portaveu del govern ha agraït.

De consumar-se la marxa dels tres regidors del PP, Miquel Forns quedaria en minoria. En minoria de 10, que és la minoria del canto d’un duro. La que formarien els 6 regidors de CiU, els dos de NH i els dos del SGI. Els més agosarats apunten, i res no és descartable en aquest món, que Llombart pot ser més procliu a l’acte de contrició que no pas Carretero, i, per tant, que de donar-se una divergència de criteris molt forta entre els dos potser faria un cop de….. i aquí m’aturo perquè m’asseguren que es difícil concebre que pugui repetir-se un episodi similar al que protagonitzà en el passat Joaquim Millan, amb tots els matisos que hi vulguin posar. Llombart i Carretero s’assemblen en poques coses. Tot el que té de sociable el primer ho té de reservat el segon. I de l’exercici d’aquesta capacitat en política, com a tot arreu, se’n treuen rendiments i se’n paguen preus. Així, mentre el president comarcal del PP desitjava retrobar el camí de sortida abans de Festa Major, tot intentant contextualitzar i afeblir les seves manifestacions més compromeses del comunicat del 30 de juliol, el president local i portaveu del grup municipal a l’Ajuntament ha estat molt explícit a l’hora de posar les condicions per a reconduir la situació. Sense compartir les consideracions que el seu company de bancada dedicà als regidors de CiU, el cap de llista popular, utilitzant un dels verbs més repetits en l’àmbit de la premsa del cor, assegura, des de la decepció, haver-se sentit difamat per les formes i argumentacions emprades per l’alcalde per a justificar la signatura del decret, a la vegada que li exigeix disculpes i demana la quadratura d’un cercle: revocar la decisió del ple sobre el carrer i la plaça d’Espanya. Una mena de desideratum retòric perquè dóno per segur que el propi Carretero és plenament conscient que la condició no es complirà, i no perquè no sigui legalment possible –s’ha produït en altres temes amb els vots necessaris- sinó perquè, en aquest cas concret, s’obriria de nou la caixa dels trons…

Creuen que les paraules se les endú el vent?. Soc dels que penso que el foc sempre deixa brasa… I si la brasa no s’apaga sempre pot tornar a encendre el foc. El temps dirà si estem davant d’una crisi no resolta, o si no hi ha prous motius per a entendre com a crisi el que s’ha viscut. Ara, i fins que l’alcalde no es pronuncïi, m’inclino per la primera de les opcions.

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'agost

Des de l'octocòpter

Soc el mateix que fa quinze dies va confessar-los que la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. No me'n desdic. Alguns de vostès fixàren l'atenció del darrer article en l'apreciació sobre aquesta petita foguera de vanitats, manifestada a través de diferents actituds, que considerava que també és la Festa Major. Als nostàlgics de l'època de les serpentines, de les carretilles ataronjades que semblaven de filfa, de les colles úniques de cada ball i del llevant de taula cal recordar-los per enèsima vegada que, per molt que s'entestin, la màquina del temps pertany a la ficció. Malgrat tot, m'entendran si exagero la postal i els dic que crec que la nostra gran celebració col.lectiva pateix d'una inflació d'egos, escampats a l'atzar entre els que manen, els que ballen i els que miren. Segur que, en alguns casos, comprensibles i objectivables. Egos que s'estimen la festa més que ningú, que es piquen el pit més que ningú, que treballen per ella més que ningú, que moririen i viurien per ella com ningú viuria o moriria... I potser no cal. Potser pagaria la pena rebaixar una mica aquest nivell de transcendència que estem donant a cada acte i a cada moment com si no hi hagués un demà, i, simplement, viure l'efemèride del Sant des de la simplicitat d'allò essencial, que és pensar per a què i per a qui se celebra tot plegat. Des de la necessitat de divertir-nos a desdir sense deixar de respectar-nos. Des de l'obligació de complir el paper que cadascú té assignat per a que aquesta maquinària funcioni i no deixi a ningú amb el regust amargant d'una vivència que no ha estat plena. Qui sap si des de la necessitat de redibuixar les línies d’on acaba el paper dels balls i on comença el dels espectadors. D’on acaba el paper de la comissió i comença el dels balls. D’on acaba el paper de les autoritats, i comença el de la comissió. O d’on comença el paper de l’inefable protocol, i on acaba si no es compleix.... I així seguiria copsant necessitats generades d'una certa sensació de testimoni que, de vegades, observa un desordre que intenta ordenar-se, i que alguns aprofiten per a prendre's llicències particulars en el marc d'una manera de viure les festes perpètuament visceral i accelerada. Ho exagero, repeteixo, i em disculpo perquè l'exageració mai no és ponderada, però apunto que com no es desinfli una mica el nivell d'autocomplaença i de protagonismes innecessaris, i es comencin a obrir els ulls davant d'aquell grapat d'aspectes que, de manera recorrent, cada any omplen el cabàs dels greuges, posarem en risc l'esperit de la pell de gallina.

20 d'agost. Plaça de l'Ajuntament.

Nit de gala. Esdeveniment social. El pregó s’ha convertit, per mèrits propis dels pregoners i encert en la elecció de l'indret, en una cerimònia de la paraula revestida de solemnitat i silenci, fins l’esperat aplaudiment final. Impecablement construït, des de la pulcritud formal i una declamació sòbria i continguda en l’expressió, l’àlbum de fotos de Xavier Gimeno, presentat sense cap altra llicència escènica que la corbata pastoril, necessita reescoltar-se o rellegir-se si hom vol arribar a recrear totes i cadascuna de les imatges simbòliques plenes de significat que conté.

23 d'agost. Migdia

A ningú, repeteixo ningú, li ha de sorprendre el que ha succeït al Cap de la Vila durant l'entrada de grallers, o, si em permeten la ironia, durant l’entrada amb grallers perquè de fa anys el paper dels músics es dissol entre multitud de petites accions que l’interfereixen. Aquell pot de les essències festamajorenques continua essent, avui, un anacronisme històric que sobreviu a batzegades en un entorn on les manifestacions viscerals d’alegria esdevenen hostils de cop i volta, amb resultats difícils de preveure i controlar. Cada any torna el debat tan apassionat com en el fons estèril, almenys fins ara, sobre el què i el com de la entrada de grallers, amb o sense carretilles, reivindicacions ideològiques de major o menor impacte o intenció, o el que sigui que és molt. L’ombra de Pamplona és allargassada…. Mentrestant, el degoteig d’exiliats del Cap de la Vila vers l’Ajuntament amb l’objectiu de recuperar l’emoció perduda és constant. Allí la vida és una altra i sembla que impera una comunió envejable de sentiments.

I a les dues, just quan s’incorporava dins de l’anecdotari el llançament llufat dels morterets per mor d’un problema amb el detonador, la cobla sitgetana arrencà amb La processó de Sant Bartomeu i La Festa Major. M'agrada pensar que s'ha resolt un deute històric que tenia el municipi amb la formació des que fou fundada, i del qual en va sortir amb prou dignitat. I em quedo amb una imatge esperada durant anys. La de les tres colles de gegants ballant els darrers compassos de la sardana de Morera. Era possible.

Vespre

El Sant espera a casa de l’home que volia ser pendonista. I quan una il.lusió es tan desitjada, metòdicament preparada, escrupolosament revestida i intensament viscuda, és difícil que no llueixi a l’alçada de les previsions. I així ha estat. Passaven dos quarts de deu, quan Esteve Ferré agafà Sant Bartomeu de la peana envoltada de roses amb més força que mai, i obrí les pàgines més sentides de la seva particular celebració. La bandera anà lenta i arribà amb poc marge per a agafar aire pel castell de foc. La secció felicita Xavier Galán i Isidre Panyella i a la comissió. Als dos primers per haver modernitzat i rejovenit l'espectacle –paradoxalment brillant tenint en compte un pressupost menor- i a la segona per haver fet l'esforç de reconduir la malaurada situació viscuda fa un any amb l'Isidret.

24 d'agost. Migdia.

També l'ull de l'octocòpter vigila la fressa de la sortida d’ofici, i continua captant imatges pel documental de l'Agrupa. L'artefacte volador, pilotat amb mestratge, captiva la curiositat dels presents, que miren a cel i a terra segons avancen els balls. Fins que s'esdevé un episodi bonic. Pare i fill junts a punt per a una encesa infernal.... prohibida per la comissió, i noticiable en qualsevol cas més enllà dels debats que genera. Personalment, em va agradar molt l'escena entre en Gari i l’Oriol, però cal pensar que la comissió existeix per alguna raó, i vulnerar-ne les decisions no ajuda gens a millorar les coses. El conseller Vila no va parar de fer-se fotos amb tothom qui li ho demanava i Ferran Ignasi Llombart, a primera fila al costat de l'alcalde, demostrà saber-se l'himne nacional de Catalunya com si li haguéssin cantat al bateig. Darrera d'ell, l'olla segueix bullint....

Processó

Llevant, Garbí... cada cop que una borrasca envolta el terme municipal rebo una benvinguda lliçó sobre la influència dels vents en la possibilitat de pluja, que mai no arribo a memoritzar. Quatre gotes fan pensar en el patiment del pendonista, que, a l’hora de costum, travessa el pòrtic de la parròquia amb un ara ja pot passar el que sigui marcat al rostre. Il.lusió complerta.

I acabo. Afirmo, per si volen creure a aquest prepotent opinador, que el millor rapsoda de l'infern és un actor insuperable. Insuperable…. i en qualsevol circumstància.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'agost

Un parèntesi. És Festa Major.

"..... i un senyor una mica gran, m'ho deia amb tristesa:

- si mossèn, però això s'acaba....

- però perquè s'acaba?... Hi ha gent jove que hi està intervenint, que hi està actuant...

- sí, però això s'acaba. Tot va canviant i això s'acabarà..

I jo pensava i li deia: sí, és cert, les coses canvien, però aleshores potser s'hauria de trobar la manera que aquests valors autèntics i populars no es féssin enrera davant d'un mon que canvia....."

Mn. Joaquim Comas

Ofici de la Festa Major, 1974

Recorden mossèn Joaquim Comas? Darrera una aparença flemàtica i poc donada a les manifestacions expansives, s’amagava un home de caràcter inoxidable que, en alguna ocasió, topà frontalment amb la voluntat dels feligresos. Prou que recordava, l’enyorada Toni Pañella, el disgust que va viure durant aquella Santa Tecla en la qual mossèn Joaquim la deixà sola per mor d’un canvi de recorregut que va ennuegar al rector, incapaç de renunciar a un criteri de pedra picada passés el que passés... D’això ja fa tres dècades llargues i enguany, per primer cop a la història, les senyores sortiran a la processó del Sant. L’església, entestada en negar-los un paper més transcendent dins del ritual litúrgic, s’adona que, almenys a Sitges, les dones guanyen per golejada pel que fa a l’assistència a les processons, fins al punt que si tot plegat hagués de dependre dels homes malament rai. Li poden dir devoció, li poden dir compromís, li poden dir el que vulguin, però seran elles, i només elles, les qui salvin el quòrum del seguici de la diada, per ser complidores de mena. I torno al text inicial. Probablement, per als més ortodoxos, o per als qui no han pogut païr-ne determinades evolucions, o involucions, la Festa Major estigui acabada. O, si més no, ha acabat una determinada manera de viure-la amb la qual hi estaven molt més identificats i que, encara avui, defensen amb la vehemència del qui creu que hem perdut alguns llençols bàsics per a entendre'n l'essència. Malgrat tot, ningú no podrà dubtar que, interpretant les paraules que encapçalen la crònica d’aquesta setmana, la celebració més gran i sentida que té el calendari sitgetà no ha seguit, ni de lluny, la pessimista previsió exposada al rector fa quaranta anys per un veí d’aleshores. M’agrada pensar que, llevat d’alguns moments de mimetisme sanferminero, i dels condicionants inevitables que imposen els esdeveniments multitudinaris, la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. D’acord. Tot és més gran. Tot és més lent. Tot és més agobiant de vegades però seria d’il.lusos negar una realitat indiscutible. En general, els i les que pugen la viuen amb aquesta potencia arrauxada, compulsiva, adrenalínica i sovint indomable. És un senyal d’identitat generacional del qual, molt sovint, només en veiem la part negativa –que hi és- sense pensar massa en que molts dels nens i les nenes que surten per Santa Tecla no poden quedar exclosos, quan sigui la seva hora, de participar en la festa que han après a estimar des de petits. Jordi Cubillos ha apuntat aquesta setmana vers una de les nostres paradoxes del present. Per Santa Tecla Sitges rega i alimenta moltes vocacions que frustra en el moment que no pot vehicular-les per Sant Bartomeu, obrint així la porta als qui, necessitats de vivència, practiquen una mena de festa paral.lela de regles indeterminades i no sempre conciliables amb la tradició de tota la vida… La pedrera dels petits, de la qual cada any ens enorgullim, encara no ha aconseguit desplegar el veritable sentit de la seva existència, i qui sap si determinats aspectes obertament qüestionats de la Festa Major d’avui tenen una relació, més o menys directa, en no haver pogut, o sabut, parar prou l’orella als desitjos dels qui pugen i obrar en conseqüència.

A diferència del 2012, on la rebaixa de pressupost fou inversament proporcional a la polseguera del debat sobre les remuneracions dels músics, enguany la partida pressupostària festamajorenca ha tornat a minvar sense conseqüències ni alteracions greus. Vaja que el debat ha quedat relegat a aquelles coses de sempre, que no van més enllà de la tertúlia de carrer: renovacions que no arriben, baixada de les escales eterna, greuges comparatius entre colles i tibantors diverses que venen i van, per a que no sigui dit que no hi ha sal en aquesta amanida. La comissió encapçalada per Rafel Font ha hagut d’administrar les engrunes d’un pastís procurant no prendre mal perquè no hi ha coixins per a esmorteir les errades. Tot sembla jugar-se a la carta de l'esforçat voluntarisme, on el paper de les colles ha estat fonamental. Per Corpus molts serrells del foc estaven per a resoldre i, amb matisos i renúncies, l'esforç col.lectiu ha permès salvar els mobles una altra vegada. I també ha estat una bona notícia saber que Isidre Panyella torna a recuperar un paper actiu en el disseny del nostre castelldefoc. Evidentment, en el context que correspon a un nou període professional i vital, però satisfà que s'hagi reconduït una injusta situació que no agradava ningú.

La secció felicita als qui han fet possible un programa rodó. Impecable en la forma i en el fons. Ho sé. No hi ha les fotos de rigor dels balls. Ja hi seran l’any que ve. Se li perdona la llicència a Joan Duran, coordinador del projecte, davant d’un contingut brillant s’agafi per on s’agafi. Amb ofici i sensibilitat contrastades, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut dissenyar sobre el paper un paisatge net i sense ofecs, on les maquíssimes fotografies de Joan Valera llueixen acompanyades d’encertada tipografia en estètica i tamany, dins d’un format que permet lluïr-se sense massa restriccions. S’hi afegeixen les il.lustracions d’en Florenci Salesas i surt un….Bravo.

I mai la frase que encapçala el programa al costat de la fotografia de família dels noms propis de la diada del Sant patró ha estat tan encertada en els temps que corren. Pròpia d’un polític de raça. De pedra picada. Deia el doctor Robert: “Perquè l’home és lliure de pensament i cap trava ni mordassa és capaç d’aniquilar una idea, però aquesta llibertat que no s’oposi a la concòrdia mútua”. Una declaració d’intencions que topa amb el nostre poc edificant dia a dia, aquell que la secció retrobarà amb reflexions afegides quan arribi setembre, perquè ara…. ara no és el temps de la política. Ara és l’hora de la gent, i la crisi de govern a la casa gran –no calen eufemismes- no pot enterbolir les hores que anem a viure. Bona Festa Major a tothom, regidores, regidors i batlle inclosos, només faltaria. I també als qui abans d’arribar a l’entrada de grallers ja hauran escoltat les gralles cinc-centes vegades durant la inflació de concerts dels dies previs. Als pendonistes, cordonistes i pregoner, al creador de la cubanita i al dels cartells. Als qui ho deixen enguany i als qui arriben de nou a qualsevol ball, als qui els toca exercir un paper o responsabilitat, per petita que sigui, en aquest enorme trencaclosques de 36 hores, convertit en ocasions en una petita i incomprensible foguera de vanitats. Als qui creuen que està tot perdut i als qui pensen que a cada època la gent fa la festa que li surt… de dins. Als espectadors i familiars, i, per damunt de tots, als qui ja no hi son i als qui voldrien ser-hi i no poden perquè la vida no els deixa. Benvingut de nou Nadal d’estiu. T’esperàvem. Et necessitem.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'agost

Serrano i altres coses

M’autoimposo un recés polític fins passada la Festa Major. Li poden dir necessitat terapèutica, o, si volen, voluntat d’esperar a veure com es reposicionen les peces del trencaclosques, ara barrejades amb un petit rosari de rumors que canvien regidors de lloc, exclouen del govern algun dels socis, o assenyalen a qui, suposadament, està fent el llit a l’alcalde. Paraules, només paraules. Constato, malgrat tot, la perplexitat d’una bona part de la ciutadania, convertida en testimoni d’un episodi que, de nou, minva de crèdit a una classe política prou debilitada ja, en un context de crisi estructural que només pot afrontar-se amb garanties des de la fortalesa que hauria de construïr-se des de la confiança en la noblesa i les capacitats de cadascú, i des de la voluntat de servei al municipi, de la qual la secció no pot dubtar-ne per raons de convicció en el valor d'allò públic. En qualsevol cas, i per a tancar aquest capítol, valgui una reflexió. No n’hi ha prou amb desitjar manar, s’ha de saber escollir amb qui es mana, amb qui es vol compartir la responsabilitat de celebrar els èxits i de saber assumir les errades. En definitiva, s’ha d’intentar saber escollir amb qui es pujarà al cel o es baixarà a l'infern. Poden agafar la frase i extrapolar-la, en major o menor mesura, a qualsevol institució pública, empresa, equip esportiu, colla d'amics, grup de teatre.. al que vulguin. No acostuma a fallar.

3 d’agost. Dissabte

Les flors no han deixat veure el bosc de Serrano, on hi ha unes aproximacions a les avantguardes estètiques de la seva època, combinades amb veritables exemples de mestratge tècnic que tomben de veure. Això no exclou, per descomptat, que el pintor de les flors per excel.lència tingui bodegons sensacionals i solvents que expliquen el perquè de la seva enorme popularitat en els menjadors i les sales d'estar de tantes cases a les quals donava un toc de distinció, allunyat dels cromos d'altres especialistes en la matèria. Sempre ben feta i aparent, l'obra d'aquest personatge singular -que s'atrevia amb qualsevol repte, i que fou tan conegut pel seu vessant artístic com per la seva vida bohèmia farcida d'anècdotes sitgetanes- forma part de les que agraden, fins i tot, als qui no agrada la pintura. M'acosto a la exposició Serrano (1912-1982) el pintor dels silencis l'endemà de la seva inauguració. Al primer pis del Miramar fa una calor de pronòstic, digna de ferir a qualsevol conservador de museu que vagi acompanyat de la normativa. És igual. El recorregut proposat per la comissària Beli Artigas, ressegueix la trajectòria de l'artista a partir de la selecció d'un generós centenar d'obres, que en recupera el vessant estètic més desconegut, mentre concentra expressament, en la sala més gran de l'espai el gruix de producció dedicat a les flors. D'aquí que es pugui afirmar que mai no s'ha vist, i costarà de tornar a veure, un jardí de Serrano d'aquestes proporcions. Un gran mosaic de vistosos quadres envolta el visitant, i, a la vegada, permeten copsar l'evolució en el tractament de la matèria. Més sorprenents, encara, son les aiguades en tinta negra. Cavalls, paisatges venecians, figures i retrats copsats amb una força increïble de traços i gradació de tonalitats, en el que esdevé una forma d'expressió més lliure i agosarada. El ja era hora de Serrano mereix una visita. Imprescindible.

6 d’agost. Dimarts. Matí

El 28 de Desembre del 1895, al Saló Indi del gran cafè de París, els germans Lumière presentaren en societat el cinematògraf, amb un seguit de petites pel.lícules d’escenes que reflectien la vida quotidiana. Ha passat als llibres d'història una singular anècdota que es va viure aleshores. Durant la projecció de l’arribada del tren a l’estació el públic assistent s’aixecà embogit de pànic al veure que la màquina de vapor que arribava a l’andana se’ls acostava amb un realisme sorprenent. Prou veritable com per a pensar que els arrossegaria sense compassió a una mort segura. Malauradament, les imatges del terrible accident de l'Ave de Santiago m'han recordat aquella vivència pròpia de les generacions que mai havien vist imatges en moviment a tamany considerable. Ara que estem acostumats a veure de tot, ens ha corprès la contemplació freda i sense artificis d'un bocí de crua realitat constatable, sense ficció.... La càmera de vigilància captà l'enquadrament perfecte, impàvida mentre s'observa la mola de l'Alvia desbocada cap a l'espectador que fa un petit gest allunyant la mirada mentre no es pot evitar una sensació d’esgarrifança. El pas de la vida a la mort en cinc segons que els mitjans repeteixen. Una vegada, i una altra, i una altra, en un sens fi dramàtic, que ocupa minuts perquè sembla impossible resistir-se a la potència visual de l'instant, i al pensament immediat sobre les seves conseqüències. Una patada a l'ànima. En parlo amb Luís Miguel García, sitgetà que treballa a Renfe des de fa trenta anys llargs. Començà a rodalies, seguí amb els regionals i, quan el servei li ho ha demanat, s'ha ficat a la cabina d'un Alvia com el dels fets, a 250 quilòmetres per hora.... Garcia parla dels morts, dels vius, i del maquinista que ha quedat marcat de per vida. I ho fa des d'una humana i pragmàtica prudència i sensibilitat, sense atorgar a la seva feina cap mena de mèrit especial, ni cap demèrit com creu que, en alguns moments, s'ha deixat intuir a través d'opinions abraonades de tertúlia que han vulnerat principis morals tenint en compte que hi ha una investigació oberta... Apel.lant al companyerisme, i amb les estadístiques sobre la taula, el professional afirma –sense obviar un esperit crític que l’allunya del corporativisme cec- que la xarxa ferroviària espanyola és la que registra menys sinistres de tota Europa, i que l’obsessió per la seguretat és una constant a la feina. Ho ha de ser si es té en compte, per exemple, que per els túnels de l’estació de Sants hi passen 920 trens cada dia…Tot és millorable i cap desgràcia recuperable. Només en podem aprendre.

Nit

Tenint en compte que circumstàncies d’aquest tipus només passen un cop a la vida, i coneixent al pendonista de Sant Bartomeu, i al fill de la pendonista de Santa Tecla, intueixo una Festa Major i una Festa Major petita d’alta temperatura emocional. De carro gros vaja. D’ornamentació floral espectacular i de gegants vells al carrer en algun moment o altre. Esteve Ferré i Carme Merlos formen part indisoluble de la petita/gran maquinària que ho deixa tot a punt per a que, un cop s’inicïin els primers tocs de gralla, el que surti al carrer faci goig de veure. Del pregoner espero parlar-ne passat el pregó, i la secció saluda amb bona cara els cartells de Victor Bregante, una interpretació ben trobada, colorista, molt gràfica i amb un punt pop  d’una colla d’icones de la celebració. Si em permeten dos matisos, només apuntaria, en primer lloc, que la parella de cartells esdevenen massa idèntics i intercanviables, sense tenir cap referència visual que permeti identificar a primer cop d’ull quin anuncia una festa i quin l'altra. I, en aquest mateix sentit, la tipografia resulta excessivament tímida, quan l'impacte de l’obra potser hagués demanat quelcom un pèl més explícit en tamany i presència. Llevat d’això, que tampoc no té major importància, vet aquí un disseny que les samarretes agrairan.

Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'agost

Esqueixada

Us he mirat Santa Tecla, i veig un alcalde fent equilibris a la corda fluixa. Si mira a la dreta té una decisió acabada de prendre i de conseqüències incòmodes. Si mira a l'esquerra té alguns companys de govern que li erosionen el lideratge. I si mira al centre té..... un Sitges esgotat de tants esforços. Fa dues setmanes la secció avisava d'un futurible evident. Passés el que passés en el ple de la recuperació dels topònims antics del carrer i de la plaça d'Espanya, hi hauria emprenyada segura. Més difícil de preveure era el foc creuat entre companys de la nova majoria, que ha eclosionat entre dilluns i dimarts d'aquesta setmana i que deu respondre a una mar de fons pretèrita i somorta. Vaig per parts. D'entrada, un consell per a ànimes sensibles. No s'acostin a les xarxes socials. No s'acostin al hashtag #Sitges fins d’aquí uns dies. Al costat d'opinions lliures, educades, i contraposades des d’uns raonaments lícits, n'hi ha d'altres, i no son poques, que arrosseguen el nom de la vila i del batlle pel fangal injustificable i reprobable del ressentiment, la intolerància, l’amenaça i l'insult, per mor de l’assumpte de l’adéu a Espanya. D'aquí que, per poc sentiment de pertinença que es tingui, l'internauta pot acabar ferit en el seu fur intern sense compassió. Twitter bull. I no només twitter. Davant d'una pressió mediàtica molt polaritzada, Sitges no podrà donar, malauradament, una resposta política contundent i unitària, perquè aquesta no ha existit al saló de plens. Només un terç dels vint-i-un regidors ha votat decididament a favor del canvi. I, molt probablement, davant del mon qui més l'haurà de justificar serà l'alcalde, sigui des del punt de vista propi -com a batlle del municipi que ha donat un pas ple de significat- o sigui per explicar les divergències amb la resta de grups polítics de l'equip de govern, que han votat pel no sense embuts. D'aquesta qüestió, considerada per alguns menor davant d'altres temes essencials, qui n'ha sortit enfortida ha estat la CUP. La formació liderada per Òscar Ortiz va recollir la proposta de l'ANC i l'ha sabuda encarrilar fins al final, marcant un gol per l'escaire. Ha aconseguit el que volia, i, de passada, la remor ha esquerdat l'equip de govern per altres bandes. Una jugada rodona. S'ha vestit, amb un dictamen indiscutible des del punt de vista històric, una petició que, desenganyem-nos, tenia un objectiu marcadament ideològic. D'aquí que, lluny de referir-se a la recuperació dels topònims antics, els titulars periodístics que han monopolitzat la notícia han apostat per el d'impacte extramurs. Un: Sitges elimina Espanya dels seus carrers, amb totes les variants disponibles que s'hi puguin afegir, destinat a sacsejar l'ànima del personal, estigui a favor o en contra. Des de fora, al Partit Popular ja li qüestionen com pot anar de bracet amb un alcalde separatista. Des de fora, al PSC li qüestionen com la seva abstenció estratègica li ha donat suport implícit. I segur que algú de la secció local de CiU deu pensar que la federació s'ha complicat la vida ficant-se en un embolic innecessari a mitja legislatura, amb quelcom que no estava escrit en el programa electoral. Que ningú no dubti que el que s'ha viscut respon a un procés democràtic, legal i respectable, es pugui discutir o no la seva representativitat real amb el risc de caure en argumentacions perverses. Potser el govern no va mesurar el ressò de començar l'aposta per els processos participatius, amb un que posés sobre la taula un afer de sensibilitat, de sentiments, d'intangibles emocionals... I ara administrar-los des d'una mínima postura d’autoritat serà difícil. Us he mirat Santa Tecla i m'ha semblat veure el plafó del Madrigal de Carner.... Blanc d'Espanya que enlluerna les espurnes de l'estiu...

En paral.lel al debat del ple, o a conseqüència del debat del ple, o envoltant el debat del ple, s'han exposat opinions que sorprenen per explícites i, òbviament, per venir de qui venen. Tot plegat ha aparegut de cop i volta, extemporàniament. A ple estiu, una petita o gran caixa de pandora oberta, de les que permeten fer volar les hipòtesis sobre allò que no s'ha escrit i potser es pensa. O sobre si allò que s'ha escrit pot ser, només, un petit bocí del que queda per a escriure. Casa de molts se la mengen els cargols resa l'aforisme recorrent. Ara, qui sap si perquè estem al segon any de legislatura, qui sap si perquè algú ho tenia al pap de fa temps i ho havia de treure, o qui sap si per un cúmul de circumstàncies difícilment controlables, enmig del foc creuat de les darreres hores, el Partit Popular i Nou Horitzó han escrit uns quants paràgrafs que, des de fora, no donen peu a cap altra interpretació que ni sigui una i unívoca. Entre alguns membres de l'equip de govern no es pot parlar, precisament, d'una empatia manifesta. S'ha dit el que s'ha dit i sense cataplasmes. Qui sap, doncs, si aquella confiança que Miquel Forns demanava a l'antiga junta de l'hospital l’hagués hagut d’exigir ben a prop del despatx d’alcaldia…. Perquè serà que tinc la sensació d'un dejà vu, de trobar-me davant d'un episodi poc edificant ja viscut, convertit avui  en una mena de globus-sonda o de torpede en la línia de flotació de la fotografia del saló d'or de fa dos anys. L'article de Nou Horitzó, publicat a facebook el mateix dilluns del ple de referència, és d'una contundència marca de la casa quan apunta a una CiU molt parladora i poc pencaire: "Els companys de govern, potser dins de la mala maror que tenen a casa seva, on existeix una lluita amagada per a ocupar el lloc del senyor batlle, des d'una regidoria important....." I tampoc no estalvia munició al dirigir-se al Partit Popular afirmant que "haurien de tenir clar on son i amb qui estan al govern. No poden anar tirant pedres als seus companys de govern, però, es clar, estan acostumats a fer-ho, ja que entre ells ho fan a diari. Que es pot dir d'un partit que entre els seus regidors no es parlen, i entre ells els insults vagin a dreta i esquerra. La roba bruta es renta a casa Srs. del PP." El cas és que, paradoxalment, el text deixa en evidència que les pedres i la roba bruta no només es llencen o s'estenen des d'una de les bandes... I a través d’una nota oficial enviada als mitjans, l'ubiquu Ferran Ignasi Llombart crida l’atenció amb unes declaracions que plantegen, sense embuts, el que esdevindria un punt d'inflexió. Des del convenciment que CiU està allunyada de les necessitats reals del municipi, i amb la promesa que faran el possible per a que la plaça i el carrer d'Espanya no deixin de ser-ho en el futur, el regidor afirma que: "Hem acordat amb la direcció del partit obrir un període de reflexió per a valorar la nostra permanència en l'equip de govern (...) CiU utilitza aquest tema com a una cortina de fum per a tapar la mala gestió que està duent a terme en les seves àrees de govern". És aquesta afirmació la torna de la decisió que apartà Francisco Castillo de governació i Jorge Carretero de turisme, o hi ha quelcom més?

Amb tot això, que té mal arreglo, i un polsim -o dos, o tres- de confiança traïda, de ferida oberta i de llindar de no retorn que deu tenir responsabilitats compartides, l'alcalde té sobre la taula a l'equador de la legislatura una patata bastant més calenta que la de la plaça d'Espanya. Es fa molt difícil pensar en un treball conjunt de l'equip de govern des d'una rebotiga tan alterada, d'aquelles que permetrà que l'oposició ompli el plat de la seva balança sense massa esforç, perquè s'han deixat prou motius per a collar des de l'evidència del testimoni escrit. Valdrà de nou la reflexió lapidària que afirma que en política no guanya l'oposició sinó que sempre perd qui governa? El PSC, cansat de ser l'ase dels cops, demana que l'alcalde presenti una moció de confiança, i mentrestant, els regidors del Sitges Grup Independent -travessat un rum rum intern que els critica l'actitud- ja han fet saber -per a evitar el que pugui evitar-se- que treballen i continuaran treballant per Sitges. És dimecres a la nit i es viuen hores d'incertesa.... Socorreu-nos nit i dia, Verge Santa del Vinyet......