dijous, 8 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'agost


Serrano i altres coses


M’autoimposo un recés polític fins passada la Festa Major. Li poden dir necessitat terapèutica, o, si volen, voluntat d’esperar a veure com es reposicionen les peces del trencaclosques, ara barrejades amb un petit rosari de rumors que canvien regidors de lloc, exclouen del govern algun dels socis, o assenyalen a qui, suposadament, està fent el llit a l’alcalde. Paraules, només paraules. Constato, malgrat tot, la perplexitat d’una bona part de la ciutadania, convertida en testimoni d’un episodi que, de nou, minva de crèdit a una classe política prou debilitada ja, en un context de crisi estructural que només pot afrontar-se amb garanties des de la fortalesa que hauria de construïr-se des de la confiança en la noblesa i les capacitats de cadascú, i des de la voluntat de servei al municipi, de la qual la secció no pot dubtar-ne per raons de convicció en el valor d'allò públic. En qualsevol cas, i per a tancar aquest capítol, valgui una reflexió. No n’hi ha prou amb desitjar manar, s’ha de saber escollir amb qui es mana, amb qui es vol compartir la responsabilitat de celebrar els èxits i de saber assumir les errades. En definitiva, s’ha d’intentar saber escollir amb qui es pujarà al cel o es baixarà a l'infern. Poden agafar la frase i extrapolar-la, en major o menor mesura, a qualsevol institució pública, empresa, equip esportiu, colla d'amics, grup de teatre.. al que vulguin. No acostuma a fallar.

3 d’agost. Dissabte
Les flors no han deixat veure el bosc de Serrano, on hi ha unes aproximacions a les avantguardes estètiques de la seva època, combinades amb veritables exemples de mestratge tècnic que tomben de veure. Això no exclou, per descomptat, que el pintor de les flors per excel.lència tingui bodegons sensacionals i solvents que expliquen el perquè de la seva enorme popularitat en els menjadors i les sales d'estar de tantes cases a les quals donava un toc de distinció, allunyat dels cromos d'altres especialistes en la matèria. Sempre ben feta i aparent, l'obra d'aquest personatge singular -que s'atrevia amb qualsevol repte, i que fou tan conegut pel seu vessant artístic com per la seva vida bohèmia farcida d'anècdotes sitgetanes- forma part de les que agraden, fins i tot, als qui no agrada la pintura. M'acosto a la exposició Serrano (1912-1982) el pintor dels silencis l'endemà de la seva inauguració. Al primer pis del Miramar fa una calor de pronòstic, digna de ferir a qualsevol conservador de museu que vagi acompanyat de la normativa. És igual. El recorregut proposat per la comissària Beli Artigas, ressegueix la trajectòria de l'artista a partir de la selecció d'un generós centenar d'obres, que en recupera el vessant estètic més desconegut, mentre concentra expressament, en la sala més gran de l'espai el gruix de producció dedicat a les flors. D'aquí que es pugui afirmar que mai no s'ha vist, i costarà de tornar a veure, un jardí de Serrano d'aquestes proporcions. Un gran mosaic de vistosos quadres envolta el visitant, i, a la vegada, permeten copsar l'evolució en el tractament de la matèria. Més sorprenents, encara, son les aiguades en tinta negra. Cavalls, paisatges venecians, figures i retrats copsats amb una força increïble de traços i gradació de tonalitats, en el que esdevé una forma d'expressió més lliure i agosarada. El ja era hora de Serrano mereix una visita. Imprescindible.

6 d’agost. Dimarts. Matí
El 28 de Desembre del 1895, al Saló Indi del gran cafè de París, els germans Lumière presentaren en societat el cinematògraf, amb un seguit de petites pel.lícules d’escenes que reflectien la vida quotidiana. Ha passat als llibres d'història una singular anècdota que es va viure aleshores. Durant la projecció de l’arribada del tren a l’estació el públic assistent s’aixecà embogit de pànic al veure que la màquina de vapor que arribava a l’andana se’ls acostava amb un realisme sorprenent. Prou veritable com per a pensar que els arrossegaria sense compassió a una mort segura. Malauradament, les imatges del terrible accident de l'Ave de Santiago m'han recordat aquella vivència pròpia de les generacions que mai havien vist imatges en moviment a tamany considerable. Ara que estem acostumats a veure de tot, ens ha corprès la contemplació freda i sense artificis d'un bocí de crua realitat constatable, sense ficció.... La càmera de vigilància captà l'enquadrament perfecte, impàvida mentre s'observa la mola de l'Alvia desbocada cap a l'espectador que fa un petit gest allunyant la mirada mentre no es pot evitar una sensació d’esgarrifança. El pas de la vida a la mort en cinc segons que els mitjans repeteixen. Una vegada, i una altra, i una altra, en un sens fi dramàtic, que ocupa minuts perquè sembla impossible resistir-se a la potència visual de l'instant, i al pensament immediat sobre les seves conseqüències. Una patada a l'ànima. En parlo amb Luís Miguel García, sitgetà que treballa a Renfe des de fa trenta anys llargs. Començà a rodalies, seguí amb els regionals i, quan el servei li ho ha demanat, s'ha ficat a la cabina d'un Alvia com el dels fets, a 250 quilòmetres per hora.... Garcia parla dels morts, dels vius, i del maquinista que ha quedat marcat de per vida. I ho fa des d'una humana i pragmàtica prudència i sensibilitat, sense atorgar a la seva feina cap mena de mèrit especial, ni cap demèrit com creu que, en alguns moments, s'ha deixat intuir a través d'opinions abraonades de tertúlia que han vulnerat principis morals tenint en compte que hi ha una investigació oberta... Apel.lant al companyerisme, i amb les estadístiques sobre la taula, el professional afirma –sense obviar un esperit crític que l’allunya del corporativisme cec- que la xarxa ferroviària espanyola és la que registra menys sinistres de tota Europa, i que l’obsessió per la seguretat és una constant a la feina. Ho ha de ser si es té en compte, per exemple, que per els túnels de l’estació de Sants hi passen 920 trens cada dia…Tot és millorable i cap desgràcia recuperable. Només en podem aprendre.

Nit
Tenint en compte que circumstàncies d’aquest tipus només passen un cop a la vida, i coneixent al pendonista de Sant Bartomeu, i al fill de la pendonista de Santa Tecla, intueixo una Festa Major i una Festa Major petita d’alta temperatura emocional. De carro gros vaja. D’ornamentació floral espectacular i de gegants vells al carrer en algun moment o altre. Esteve Ferré i Carme Merlos formen part indisoluble de la petita/gran maquinària que ho deixa tot a punt per a que, un cop s’inicïin els primers tocs de gralla, el que surti al carrer faci goig de veure. Del pregoner espero parlar-ne passat el pregó, i la secció saluda amb bona cara els cartells de Victor Bregante, una interpretació ben trobada, colorista, molt gràfica i amb un punt pop  d’una colla d’icones de la celebració. Si em permeten dos matisos, només apuntaria, en primer lloc, que la parella de cartells esdevenen massa idèntics i intercanviables, sense tenir cap referència visual que permeti identificar a primer cop d’ull quin anuncia una festa i quin l'altra. I, en aquest mateix sentit, la tipografia resulta excessivament tímida, quan l'impacte de l’obra potser hagués demanat quelcom un pèl més explícit en tamany i presència. Llevat d’això, que tampoc no té major importància, vet aquí un disseny que les samarretes agrairan.