Eco de Sitges, 6 de setembre
El regidor
número 11
I als dos anys de legislatura, i amb l'empenta d'una decisió que anava
més enllà d'un canvi de nom de carrer, l'equip de govern viu un sotrac. I
aquestes coses, segons l'estadística recent, acostumaven a passar en les
segones legislatures i no en les primeres. I a Miquel Forns li ha passat ara. Sense
que res estigui oficialment decidit, hom pot proposar-los una juguesca
d'hipòtesis sota la pregunta: I a partir d'ara què? Home.... depèn de com es miri. És cert que el mon
continua donant voltes però no és menys evident que l'escenari polític sitgetà no
convida a l'optimisme excessiu. El veig, més aviat, com la palmera de la rectoria
o com el gris perla amb el qual s'ha repintat la façana de La Estrella esborrant una identitat estètica que recordàvem
generacions de quan venien les coques de vidre i aquelles copes plenes de
fruita confitada per Nadal.... Torno als fets dels darrers dies. En
l'estratègia política, perpètuament ancorada en la necessitat d'emfatitzar les
errades alienes amb el mateix grau amb el que s’acostumen a negar o a
relativitzar les pròpies, a un costat els diran que no ha passat ni passa res. Que
el full de ruta està marcat i que la gestió seguirà, com imposa i obliga un dia
a dia que exigeix no perdre el temps en baralles estèrils. I a l'altre els
diran que la legislatura està esgotada perquè és difícil recompondre les
confiances quan s'esberlen. I el cert és que hi ha unes quantes confiances
esberlades. I la confiança, aquell valor intangible necessari per a escollir als
qui t'envolten al pom de dalt o per a decidir qui segueix o no a l'hospital, esdevé
fonamental quan cal superar obstacles en època de vaques magres. El que ve no
serà igual, perquè allò que s'ha dit i s'ha escrit -que no és assumpte menor- dit
i escrit queda, per a tots els convençuts del valor de les paraules, per davant
de la necessitat de contemporitzar-les quan convé fer marxa enrere o un cop de
volant, per mor de continuar el que en el seu dia va presentar-se amb empenta i
vull creure que amb un cert convenciment.
Per començar a desgranar aquest cabdell de geometria variable, podem
agafar-nos a la reducció simplista. Tenen raó els qui creuen que, en el fons,
el debat sobre el canvi de nom d'un carrer i d'una plaça, que començà
formalment arran de la moció presentada fa gairebé un any, ha acabat per
esqueixar un govern. Malgrat tot, la controvèrsia del nomenclàtor sembla haver-se
convertit en les fulles d’un rave que depassa el ressò mediàtic de la notícia, per
a portar-nos al qüestionament de la labor dels regidors de CiU per part de dos dels
seus socis, a través d’unes afirmacions que, en cap moment, han estat
obertament rebatudes pels directament afectats. Els dos comunicats que
publicaren la setmana del ple de juliol el Partit Popular, per un costat, i Nou
Horitzó per un altre -un parell de petites càrregues de profunditat a la
capacitat de lideratge de l'alcalde per a mantenir els debats interns intramurs- van desembocar, com ja és
conegut, en aquell decret d'alcaldia de la Mare de Déu d'agost, a través del
qual Forns agafà part de la paraula exposada pel PP, tot retirant les
atribucions i el sou a Carretero, Llombart i Castillo mentre no prenguin una
decisió definitiva sobre la seva continuïtat a l'equip de govern. Paradoxalment,
l'altre soci díscol ha sortit indemne
de mesures disciplinàries, tenint en compte que en qualsevol empresa un ciri trencat d’aquesta magnitud
mereixeria, com a mínim, un toc d'atenció a l’alçada. Lluís Marcé no ha parlat,
i, de moment, prefereix no fer-ho en públic. Espera que el panorama
s'aclareixi, o, simplement, espera...... I al cap de llista de Nou Horitzó, que
si li puja la mosca al nas pot ser un company de viatge molt incòmode, o un
rival encara més incòmode si es té al davant, fa setmanes o mesos que no li
està agradant massa el que passa. També aquí hi ha quelcom de cíclic, quelcom
que torna sempre en la trajectòria de Marcé, com si ho portés a la sang o com
si una conjunció astral marqués la ruta de la seva vida política. En privat, i
durant una llarga conversa amb Sant Bartomeu a la llunyania, em defensa sense
fissures totes i cadascuna de les línies del comunicat publicat a Facebook la
nit del ple de juliol, i reconeix molt d’enuig en les raons que el motivaren a redactar-lo.
Al gat més vell del ple municipal no li preocupen les conseqüències, fins al
punt que assegura haver posat el seu càrrec i el de Marc Martínez a disposició
de l’alcalde, que finalment els ha mantingut a lloc, qui sap si fent el cor
fort tot pensant en el que acabo d’explicar-los. Mentrestant, la vigília del
pregó, David Garcia i Ricard Vicente es reuniren amb Forns en el que pot ser
l’inici d’una emergent relació de col.laboració o conveniència amb el PSC, que
s’acosta al despatx d’alcaldia amb l’ànima enfortida gràcies a l’ensopegada del
govern, que li pot atorgar major influència en les decisions del futur. Els
socialistes li demanen a l’alcalde que no esperi a finals de mes per a prendre
una decisió definitiva sobre el destí dels regidors suspesos, un prec que les
posteriors declaracions públiques de Carretero poden haver posat més fàcil.
Ningú no parla de pactes. Ve més de gust l’eufemisme d’assegurar la governabilitat per a definir el que pot ser el gest
de mà estesa que marqui un nou escenari pels dos anys de legislatura que queden,
i que el portaveu del govern ha agraït.
De consumar-se la marxa dels tres regidors del PP, Miquel Forns quedaria
en minoria. En minoria de 10, que és la minoria del canto d’un duro. La que formarien els 6 regidors de CiU, els dos de
NH i els dos del SGI. Els més agosarats apunten, i res no és descartable en
aquest món, que Llombart pot ser més procliu a l’acte de contrició que no pas
Carretero, i, per tant, que de donar-se una divergència de criteris molt forta
entre els dos potser faria un cop de….. i aquí m’aturo perquè m’asseguren que
es difícil concebre que pugui repetir-se un episodi similar al que protagonitzà
en el passat Joaquim Millan, amb tots els matisos que hi vulguin posar. Llombart
i Carretero s’assemblen en poques coses. Tot el que té de sociable el primer ho
té de reservat el segon. I de l’exercici d’aquesta capacitat en política, com a
tot arreu, se’n treuen rendiments i se’n paguen preus. Així, mentre el
president comarcal del PP desitjava retrobar el camí de sortida abans de Festa
Major, tot intentant contextualitzar i afeblir les seves manifestacions més
compromeses del comunicat del 30 de juliol, el president local i portaveu del
grup municipal a l’Ajuntament ha estat molt explícit a l’hora de posar les
condicions per a reconduir la situació. Sense compartir les consideracions que
el seu company de bancada dedicà als regidors de CiU, el cap de llista popular,
utilitzant un dels verbs més repetits en l’àmbit de la premsa del cor, assegura,
des de la decepció, haver-se sentit difamat
per les formes i argumentacions emprades per l’alcalde per a justificar la
signatura del decret, a la vegada que li exigeix disculpes i demana la
quadratura d’un cercle: revocar la decisió del ple sobre el carrer i la plaça
d’Espanya. Una mena de desideratum
retòric perquè dóno per segur que el propi Carretero és plenament conscient que
la condició no es complirà, i no perquè no sigui legalment possible –s’ha produït
en altres temes amb els vots necessaris- sinó perquè, en aquest cas concret, s’obriria
de nou la caixa dels trons…
Creuen que les paraules se les endú el vent?. Soc dels que penso que el
foc sempre deixa brasa… I si la brasa no s’apaga sempre pot tornar a encendre
el foc. El temps dirà si estem davant d’una crisi no resolta, o si no hi ha
prous motius per a entendre com a crisi el que s’ha viscut. Ara, i fins que
l’alcalde no es pronuncïi, m’inclino per la primera de les opcions.
