dimecres, 14 d’agost de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'agost


Un parèntesi. És Festa Major.


"..... i un senyor una mica gran, m'ho deia amb tristesa:
- si mossèn, però això s'acaba....
- però perquè s'acaba?... Hi ha gent jove que hi està intervenint, que hi està actuant...
- sí, però això s'acaba. Tot va canviant i això s'acabarà..
I jo pensava i li deia: sí, és cert, les coses canvien, però aleshores potser s'hauria de trobar la manera que aquests valors autèntics i populars no es féssin enrera davant d'un mon que canvia....."

Mn. Joaquim Comas
Ofici de la Festa Major, 1974

Recorden mossèn Joaquim Comas? Darrera una aparença flemàtica i poc donada a les manifestacions expansives, s’amagava un home de caràcter inoxidable que, en alguna ocasió, topà frontalment amb la voluntat dels feligresos. Prou que recordava, l’enyorada Toni Pañella, el disgust que va viure durant aquella Santa Tecla en la qual mossèn Joaquim la deixà sola per mor d’un canvi de recorregut que va ennuegar al rector, incapaç de renunciar a un criteri de pedra picada passés el que passés... D’això ja fa tres dècades llargues i enguany, per primer cop a la història, les senyores sortiran a la processó del Sant. L’església, entestada en negar-los un paper més transcendent dins del ritual litúrgic, s’adona que, almenys a Sitges, les dones guanyen per golejada pel que fa a l’assistència a les processons, fins al punt que si tot plegat hagués de dependre dels homes malament rai. Li poden dir devoció, li poden dir compromís, li poden dir el que vulguin, però seran elles, i només elles, les qui salvin el quòrum del seguici de la diada, per ser complidores de mena. I torno al text inicial. Probablement, per als més ortodoxos, o per als qui no han pogut païr-ne determinades evolucions, o involucions, la Festa Major estigui acabada. O, si més no, ha acabat una determinada manera de viure-la amb la qual hi estaven molt més identificats i que, encara avui, defensen amb la vehemència del qui creu que hem perdut alguns llençols bàsics per a entendre'n l'essència. Malgrat tot, ningú no podrà dubtar que, interpretant les paraules que encapçalen la crònica d’aquesta setmana, la celebració més gran i sentida que té el calendari sitgetà no ha seguit, ni de lluny, la pessimista previsió exposada al rector fa quaranta anys per un veí d’aleshores. M’agrada pensar que, llevat d’alguns moments de mimetisme sanferminero, i dels condicionants inevitables que imposen els esdeveniments multitudinaris, la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. D’acord. Tot és més gran. Tot és més lent. Tot és més agobiant de vegades però seria d’il.lusos negar una realitat indiscutible. En general, els i les que pugen la viuen amb aquesta potencia arrauxada, compulsiva, adrenalínica i sovint indomable. És un senyal d’identitat generacional del qual, molt sovint, només en veiem la part negativa –que hi és- sense pensar massa en que molts dels nens i les nenes que surten per Santa Tecla no poden quedar exclosos, quan sigui la seva hora, de participar en la festa que han après a estimar des de petits. Jordi Cubillos ha apuntat aquesta setmana vers una de les nostres paradoxes del present. Per Santa Tecla Sitges rega i alimenta moltes vocacions que frustra en el moment que no pot vehicular-les per Sant Bartomeu, obrint així la porta als qui, necessitats de vivència, practiquen una mena de festa paral.lela de regles indeterminades i no sempre conciliables amb la tradició de tota la vida… La pedrera dels petits, de la qual cada any ens enorgullim, encara no ha aconseguit desplegar el veritable sentit de la seva existència, i qui sap si determinats aspectes obertament qüestionats de la Festa Major d’avui tenen una relació, més o menys directa, en no haver pogut, o sabut, parar prou l’orella als desitjos dels qui pugen i obrar en conseqüència.

A diferència del 2012, on la rebaixa de pressupost fou inversament proporcional a la polseguera del debat sobre les remuneracions dels músics, enguany la partida pressupostària festamajorenca ha tornat a minvar sense conseqüències ni alteracions greus. Vaja que el debat ha quedat relegat a aquelles coses de sempre, que no van més enllà de la tertúlia de carrer: renovacions que no arriben, baixada de les escales eterna, greuges comparatius entre colles i tibantors diverses que venen i van, per a que no sigui dit que no hi ha sal en aquesta amanida. La comissió encapçalada per Rafel Font ha hagut d’administrar les engrunes d’un pastís procurant no prendre mal perquè no hi ha coixins per a esmorteir les errades. Tot sembla jugar-se a la carta de l'esforçat voluntarisme, on el paper de les colles ha estat fonamental. Per Corpus molts serrells del foc estaven per a resoldre i, amb matisos i renúncies, l'esforç col.lectiu ha permès salvar els mobles una altra vegada. I també ha estat una bona notícia saber que Isidre Panyella torna a recuperar un paper actiu en el disseny del nostre castelldefoc. Evidentment, en el context que correspon a un nou període professional i vital, però satisfà que s'hagi reconduït una injusta situació que no agradava ningú.

La secció felicita als qui han fet possible un programa rodó. Impecable en la forma i en el fons. Ho sé. No hi ha les fotos de rigor dels balls. Ja hi seran l’any que ve. Se li perdona la llicència a Joan Duran, coordinador del projecte, davant d’un contingut brillant s’agafi per on s’agafi. Amb ofici i sensibilitat contrastades, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut dissenyar sobre el paper un paisatge net i sense ofecs, on les maquíssimes fotografies de Joan Valera llueixen acompanyades d’encertada tipografia en estètica i tamany, dins d’un format que permet lluïr-se sense massa restriccions. S’hi afegeixen les il.lustracions d’en Florenci Salesas i surt un….Bravo.

I mai la frase que encapçala el programa al costat de la fotografia de família dels noms propis de la diada del Sant patró ha estat tan encertada en els temps que corren. Pròpia d’un polític de raça. De pedra picada. Deia el doctor Robert: “Perquè l’home és lliure de pensament i cap trava ni mordassa és capaç d’aniquilar una idea, però aquesta llibertat que no s’oposi a la concòrdia mútua”. Una declaració d’intencions que topa amb el nostre poc edificant dia a dia, aquell que la secció retrobarà amb reflexions afegides quan arribi setembre, perquè ara…. ara no és el temps de la política. Ara és l’hora de la gent, i la crisi de govern a la casa gran –no calen eufemismes- no pot enterbolir les hores que anem a viure. Bona Festa Major a tothom, regidores, regidors i batlle inclosos, només faltaria. I també als qui abans d’arribar a l’entrada de grallers ja hauran escoltat les gralles cinc-centes vegades durant la inflació de concerts dels dies previs. Als pendonistes, cordonistes i pregoner, al creador de la cubanita i al dels cartells. Als qui ho deixen enguany i als qui arriben de nou a qualsevol ball, als qui els toca exercir un paper o responsabilitat, per petita que sigui, en aquest enorme trencaclosques de 36 hores, convertit en ocasions en una petita i incomprensible foguera de vanitats. Als qui creuen que està tot perdut i als qui pensen que a cada època la gent fa la festa que li surt… de dins. Als espectadors i familiars, i, per damunt de tots, als qui ja no hi son i als qui voldrien ser-hi i no poden perquè la vida no els deixa. Benvingut de nou Nadal d’estiu. T’esperàvem. Et necessitem.