dijous, 19 de setembre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de setembre


El parc temàtic


Entre ossos i altres bèsties
Sitges sembla un Parc Natural
Tenim totes les espècies
per qui vulgui fer l 'animal.

Llucifer de la colla infantil de la Jove de diables.
15 de setembre

Començo per una evidència maca, edificant, il.lusionant diria. De les que havien d’arribar un dia o altre i semblava que no acabaria d’arribar mai. Han tornat a posar el cel i el sol al Recó de la calma. Des del Maricel de terra es contempla una ferida horitzontal que delimita el nou i el vell. És la que ha deixat el desmuntatge de l’enorme cel ras del carrer Fonollar al seu pas per davant dels museus. Les obres avancen allunyades de la polèmica. Els hi convenia, tot i que no es pot oblidar que hi ha el serrell de Can Rocamora al jutjat… i Déu-nos-en-guard d'una sentència contrària al que ja està fet. D’aquí una setmana, la directora del Consorci donarà més detalls. Per tant, la secció espera. I un cop aquesta llarga i atzarosa història estigui acabada, al Recó de la calma només hi mancarà que torni la pau que li va donar sentit quan així el batejaren, i que ja fa anys que ha reculat empesa per tot allò que ara identifica bona part del Sitges actual, que a l'estiu gairebé no coneix el silenci, bàsicament perquè creu que el silenci no ven, la calma és avorrida i la discreció cosa del passat. Ara es porta mirar-se i deixar-se veure pels carrers del rovell de l'ou amb un puntet, o dos, o tres, d'hedonisme exhibicionista, sense distinció de classe.

Mentre la festa de la verema vaga errant entre els bears que marxen, la Santa Tecla que arriba, i els inefables homes de negre del fantàstic que encara han de venir –em costa de veure la combinació sui generis de la zombie walk i la font del vi en un mateix cap de setmana, però les sinergies obliguen segons es justifica ara- l’estiu se’n va amb un debat obert sota el braç, del qual aquesta resposta del Llucifer, afegint-hi tots els matisos que hi vulguin posar, en dóna una bona mostra. I no és una controvèrsia nova, potser per a molts ni tant sols sigui una controvèrsia en una vila que ha viscut, viu, i probablement viurà fonamentalment del turisme, però que no pot evitar qüestionar-se el model cada cop que constata situacions que costen de pair i que tenen a veure amb el record d'una manera d'entendre la convivència des de la integració i el respecte a la llibertat individual de cadascú. Superat, o no, el debat sobre quin tipus de turisme volem, què estem disposats a fer o a renunciar per a aconseguir-lo, o sobre quin és, si el tenim, el nostre model turístic, segueix viu -més enllà que ara vinguin russos carregats de diners i que a la vila li convingui adaptar-se a les seves necessitats com li correspon a qualsevol destinació vacacional/residencial- un malestar somort de molts ciutadans, que sobreviuen com poden a l’estampa d’una vila que apareix als ulls dels més crítics com un gran mercadillo a cel obert, ple de terrasses invasives, que a penes deixen espai pels vianants, de sorolls in crescendo i d'actituds incíviques arreu, qui sap si ara més sancionades arran del desbloqueig de l'ordenança de torn. Desenganyem-nos, quan no hi ha diner no hi ha temps per a pensar en un model. Més aviat hi ha la necessitat d’assegurar la supervivència de molts establiments, a partir d’una demanda que ja no té la capacitat econòmica d’antuvi, i que, malauradament, en la majoria de casos ha canviat la carta del restaurant, pel menú de menjar ràpid, el bocata de pernil, o la nevera a la platja. I quan les coses es posen així, per molt que des dels despatxos es parli d’estratègies eternes amb l’objectiu de revitalitzar l’activitat turística, en el dia a dia tot es redueix a la equació de sempre: si fa bon temps i hi ha prou sorra a les platges, Sitges salvarà els mobles de la temporada amb una ocupació digna. Si no, no. Així de simple, des que el cronista escriu. El temps atmosfèric no el podem controlar, i les platges….. l’espera a les platges només la compensa l’esforç dels concessionaris, que continuen desitjant una solució definitiva a l'assumpte de la pèrdua de sorra i les inspeccions inflexibles amb la norma.

Fa 20 anys vivíem la ressaca olímpica, aquella que serví per a modernitzar bona part de la planta hotelera. Alguns no superaren l’esforç d’adaptació, però, sens dubte, ens podem referir a aquell període com el del darrer gran cop de cap relacionat amb el turisme que va fer Sitges, just abans que el boom de la construcció prengués el primer lloc a la llista de prioritats, i molts cambrers deixessin la safata per la pastera, i molts empresaris es convertissin en promotors d’un negoci que generava ingressos amb vertiginosa rapidesa. Ja aleshores era una referència constant en els discursos d'autoritats i experts la necessitat d’atraure el turisme de qualitat, quelcom que, en el fons, no ha deixat mai de perseguir-se des que Sitges viu de la gent que ens visita. El segle XXI és el dels nínxols de mercat, el de les etiquetes que intenten plantejar objectius o polítiques de gestió, a partir d'estadístiques que defineixen probables interessos dels col.lectius que venen a passar uns dies. El que no ha canviat amb els anys, ves per on, és la percepció externa que a Sitges sempre s'està de festa i hom pot fer el que li roti sense massa problema. És en el nostre espai públic on més s’està copsant la dialèctica que vivim. La contradicció entre allò que venem i allò que tenim. O entre allò que voldríem, i el que les circumstàncies ens permeten voler. O entre el que ens agradaria i el que hi ha. O entre el que no permetríem i permetem, per acció o omissió. Es pot maquillar com es vulgui, però els estius a Sitges son, avui, fidel reflex d’una cojuntura econòmica on molts caminen pel llindar de la norma i el campi qui pugui acostuma a imposar-se, per mor de no perdre la mínima, i lícita, raonable i justificada oportunitat de fer calaix, sota pena de banalitzar fins a l’extrem una postal que es vol vestir de glamour, mentre es permet una inflació d’activitats sens fi que no ajuden en aquest sentit. Amb el caràcter amargat per una forta pressió fiscal, la sensació de viure en un greuge comparatiu s’ha apoderat de molts empresaris, que creuen que l’administració hauria de mostrar-se més exigent a l’hora d’utilitzar la vara de mesura davant la presència d'una determinada oferta que malmet la imatge de la vila i ensorra l'economia dels qui tiren del carro tot l'any. I enmig de tot, la plaça de la Indústria. El centre d'un petit univers únic, indivisible i aïllat de la resta, que s'eixampla pels voltants i que esdevé exemple d'una nova forma de vendre Sitges. Un cas d'estudi sobre com l'espai públic pot haver-se convertit, implícitament, en l'apèndix del negoci privat, i, a la vegada, en l'antítesi del que, en ple segle XXI, caldria entendre com a vocació integradora. Arran d'un programa radiofònic emès per la xarxa d'emissores locals en parlo amb Brandon Jones, el president de Gay Sitges Link, i persona d'apreciacions ponderades i tarannà conciliador. Ell coincideix amb el que pensen molts veïns. Els valors que fa anys posaren a Sitges com a paradigma de la integració i la tolerància amb el col.lectiu gay, avui han derivat, o han estat directament arraconats, per la mercantilització, molt explícita i directa, d'una forma de viure la condició sexual. El negoci funciona, però s'estan pagant altres preus....

Bona Santa Tecla!