Crònica local
Eco de Sitges, 17 de maig

Com a Berga

Dilluns, 13. Tarda

No s’espantin. Havia de trobar un titular que cridés l’atenció i m’ha vingut al cap la imatge de l’àliga de la Patum. I aquí s’acaba la comparació de tercera i la flamarada cridanera de la capçalera d'avui. Tot va començar, si mal no recordo, el Corpus del 2009, quan la Moixiganga s’incorporà al seguici processional de la festa, amb motiu del 25è aniversari de la creació de la colla de l’Agrupació de Balls Populars. Aleshores s'assenyalà l'excepcionalitat del moment d'acord amb la efemèride. L'any següent, però, la Moixiganga tornà a sortir, per mor de repetir la edificant, bonica i, des del punt de vista de la litúrgia, icònica imatge del pas de l'argolla per les catifes. Enguany, i consolidant una pensada que no és nova, s’afegiran a la processó el Drac i l’Àliga sense foc ni timbals, i amb la no menys simbòlica presència de flors a les seves amenaçadores boques, diria que per primer cop a la història. Els estudiosos afirmen que en el Corpus hi ha l’origen de moltes de les festes populars i tradicionals que han vingut després, hagin seguit, o no, la veta religiosa. Que era un dels grans moments de l’any, on la celebració col.lectiva es deixava anar a partir de l’exaltació de la fe, manifestada a través de la imatgeria que sortia de les esglésies, i dels altars de carrer espectacularment guarnits, que es distribuïen per un recorregut que també es mantenia inalterable, d’acord amb la creença del caire benefactor que tenia per als veïns que encerclava. En conseqüència, no resulta forassenyat agafar-se a les tertúlies que apunten a la hipotètica incorporació de la resta de balls a la processó del nostre Corpus com qui no vol la cosa… Ja saben que a Sitges poc ens costa trobar raons per a fer-ne alguna de grossa, i si la historiografia es posa de cara amb més motius. N’estarem fent un gra massa? Un pare de família i ex graller –o graller ocasional- m’hi posa un interessant contrapès, quan em diu que la il.lusió que ja tenen els seus fills per a veure gegants, drac, àliga i Moixiganga, esborra qualsevol consideració crítica sobre la proposta. Torno a Berga per a recordar les paraules d’Albert Rumbo, historiador i membre del Patronat de la Patum, quan dissabte passat explicava que, fora dels cinc dies que marquen el calendari vital dels bergadans, allí no veuen la comparseria de la festa en cap altre moment de l’any, perquè ni per festa major és festa local…. Una abstinència que a casa nostra no se si aguantariem. Millor no intentar-ho. En qualsevol cas, no es pot negar que la comissió de Corpus s’està movent per a dinamitzar la diada. Conferències, marxandatge, noves propostes de catifes, rutes gastronòmiques i excursions demostren que, malgrat la minva de recursos, hi ha voluntat de tirar endavant una celebració que els darrers temps ha viscut encallada en la inèrcia.

Dilluns, 13. Vespre

Finalment, l’hospital no farà el Cap de la Vila. No cal que els digui el perquè. I això que el projecte era veritablement espectacular segons m’expliquen. La Jove de Sitges prendrà el relleu i haurà d’enfrontar-se a una contrarellotge embogida i meritòria, atesa la rellevància del repte. De l’hospital venen altres notícies relacionades amb el procés emocionalment traumàtic viscut els darrers mesos. Si res no ho esberla, hi haurà patrons. Son tres. Voregen la quarentena, any amunt any avall, i no treballen a Sitges, quelcom que potser ara agrairà aquesta història. Neus Gironès Biarnés, Miquel Marzal Ortiz i Oriol Ripoll Panyella han estat presentats a la junta de portaveus de l’Ajuntament –l’òrgan entre plens que reuneix als representants de tots els grups polítics del consistori- i al patronat de l’hospital, com els probables substituts, o substituts de facto vaja, dels anteriors patrons veïnals. El ple del 27 de maig els haurà de ratificar i, a partir d’aleshores, la junta recomposada de la fundació caldrà que esculli el nou administrador. Els perfils professionals dels protagonistes -no en vull dir trio ni troika- fan de bon llegir. Vet aquí a la interventora de l’Ajuntament d’Arenys de Munt -no és el d'interventor un càrrec al qual s'hi arribi a través d'un exàmen qualsevol- a un bibliotecari que conrea amb eficàcia la vocació d’historiador i divulgador de la cultura popular i tradicional, i a un advocat pragmàtic experimentat en abordar processos empresarials-mercantils complexos, ficats en una olla que encara fumeja després de bullir a pressió. El trencaclosques, doncs, comença a prendre forma. Arribar fins aquí tampoc no ha estat fàcil, perquè, com era previsible, la situació ha propiciat que, de la llista de possibles patronables, més d’un hagi declinat acceptar adduint raons perfectament comprensibles. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que seran centre d’atenció ciutadana per unes setmanes, pel fet de ser els nous, que substitueixen els altres, superats uns dies de tensió latent. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no serien on son si no fos perquè l’equip de govern va prendre la decisió que va prendre, tot encetant, a la vegada, una delicada controvèrsia, d’aquelles que es mouen en el llindar de la necessitat del poder públic de practicar l’intervencionisme no intervencionista en les àrees o àmbits en els quals, d'alguna manera, li escauen responsabilitats de gestió. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no els farà cap mal aïllar-se tot el que puguin del debat polític, el de les medalles al pit i els ganivets a l'esquena, el que acostuma a no oblidar qui ha posat a qui, i el que intenta aplicar la paradoxa impossible de conciliar la necessitat de no ferir ningú mentre es qüestionen procediments que, en el fons, apunten a persones que, lícitament, poden sentir-se ferides. I els tres futurs patrons saben, o han de saber, que els caldrà navegar entre aquestes aigües, sense deixar de pensar en el sentit fonamental del càrrec, que no és altre que el de servir a la institució que representen, des de l’objectiu, com ja s’ha expressat manta vegades, de fer-la més transparent als ulls del poble.

Seran millors aquests patrons que els anteriors? Apriorismes i confiances o malfiances a banda, només el temps i les accions ho demostraran, perquè, de fet, ningú hores d'ara, ni tan sols els més crítics amb el posicionament del govern en l'assumpte de l'hospital, poden mostrar-se refractaris vers tres sitgetans que, fins avui, només poden consignar al full de serveis haver acceptat la proposta de treballar gratis et amore per una causa complicada. Per tant, la secció els desitja sort, perquè, d'entrada, no han fet res per a no merèixer-la, i tenen un difícil camí per endavant per a demostrar que la mereixen.

Dimarts, 14

En la petita història dels qui han viscut dins de les parets del monestir de Montserrat, el pare Antoni Picas ha deixat una empremta fonamental, com és l'haver estat un dels impulsors del museu que ha acabat convertint-se en un dels referents artístics del país, i del qual els mitjans de comunicació se n'han fet ressó arran del traspàs del monjo als 90 anys. Composo la glossa de Pere Crisòleg a partir del testimoni del meu pare i d'una entrevista que Antoni Sella i Roland Sierra li varen fer l'any 2002, per a la revista cultural Les ales d'Ícar. Val la pena rellegir la percepció que Picas tenia d'un Sitges creixent des de la desmesura... No s'equivocava....

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de maig

Un tancat per al Greco

“L’Atlàntida obrirà. Recorda el que et dic”. I el meu interlocutor ho afirma de manera tan categòrica i argumentada que costa portar-li la contrària. Vaja, que costa tant que no li porto, malgrat que ho podria fer si prenc en consideració les no menys explícites paraules de l’alcalde sobre l’assumpte. Em dispensaran si no poso la mà al foc. Em dec fer gran i cada cop la poso per menys coses i persones. Deixem que el temps, i sobretot els fets, confirmin, o no, la hipòtesi lapidària.

Polèmiques sobre sous públics apart -la secció ja va deixar prou reflexions a l'entorn de la qüestió a l'inici de legislatura i no hi tornarà ara, perquè ja vaig cremar suficients cartutxos aleshores- ha arribat la caloreta. Es nota al rovell de l'ou, i millor que es noti. La tercera edició del Sitges tapa a tapa ha superat tots els registres estadístics, posant a prova la capacitat dels establiments per assumir una demanda en creixement exponencial que cerca experiències gastronòmiques de butxaca. I la gran majoria mereixen l’aplaudiment per l’esforç i la creativitat. Un èxit total. Fins al punt que en un dels bars que visito entre setmana em comenten que els han proposat participar d’un tapa a tapa gay, que tindria lloc durant la Pride del juliol. No entrem en detalls perquè, entre d’altres coses, no deu ser el mateix una ruta de tapes gays que una ruta gay de tapes. Sigui com sigui, l’anècdota reflecteix l’encaix que el tapa a tapa ha fet el el calendari d’activitats locals. Potser per això, l’única proposta que em permeto deixar per afinar encara més la iniciativa prové d'alguns comentaris que coincideixen en que seria bo publicitar les opcions de begudes disponibles per acompanyar els tastets, més enllà del quinto d’Estrella. El testimoni d'una sitgetana és, en aquest sentit, molt extrapolable als que podem tenir prou saque per a cinc tapes però no per a cinc quintos per exemple, sota pena de levitar com Santa Teresa sense motivació espiritual. A canvi sempre queda la beneïda i socorreguda aigua, tot i que pagaria la pena, si el patrocini obliga, que no se si obliga massa, negociar amb Damm si es podria incloure en la promoció alguna de les varietats de cervesa sense alcohol que formen part del catàleg de productes de la companyia. En qualsevol cas, comptat i debatut el balanç és inquestionable. La tapa tira, i molt.

I amb la bonança retrobem les estampes costumistes de la temporada. Les bones i les dolentes. L'Ajuntament anuncia un reforç del servei de neteja per a fer front a les previsions, i Lluís Marcé garanteix, sense arribar a prometre, que Sitges estarà més net aquest estiu. Ha començat l'exàmen i la ciutadania no en deixa passar ni una. A les xarxes socials apareixen fotografies de la brutícia dels ascensors del pas sota la via, o dels contenidors de La Torreta envoltats de bosses d'escombraries, cartrons i plàstics a primera hora del passat dissabte. A cap equip de govern se li escapa que impostos, neteja/manteniment de l'espai públic i seguretat son els tres pals de paller davant dels quals els veïns mostren una especial sensibilitat i exigència. Amb les controlades xifres econòmiques del 2012 ara costarà més excusar-se si el servei no respon a les expectatives. I és dins d'aquest debat on, de nou, l'incivisme es vist com l'origen de la majoria de maldecaps.  Quan envoltava El Greco un esquitx de jardinet de tres pams quadrats l'incivisme no era problema als peus del monument, perquè, desenganyem-nos, els incívics també volen estar còmodes, i allí només hi havia lloc per a les plantes i les flors. La reurbanització de l’espai, que va airejar el conjunt escultòric, tot donant-li una major presència visual, ha propiciat, sense voler, el progressiu augment d’imatges poc edificants que posen a prova la paciència de més d’un. En aquest context, cansat, com l'alcalde i com tothom, de veure gent arrebossant-se a la gespa sense cap escrúpol ni control, Lluís Marcé -que aprofita l'avinantesa per a confessar que truca a la policia i no li foten ni cas (sic)- anuncia la col.locació d'una tanca baixa model Westminster –no em facin dir com és però per la denominació dóna a entendre quelcom de categoria- que intentarà frenar els desitjos dels mortals que, cada cop que veuen el senyal dels 750€ de multa, els agafa un atac de riure mentre despleguen taules, cadires, neveres o el que sigui sense contemplacions.

És cert. Els senyals més amenaçadorament inútils de la història mai instal.lats en el nostre terme municipal han estat, sens dubte, els que anunciaven la impactant sanció de 750€ a tots els qui trepitgessin l'herba dels parterres. Una sanció en el seu dia pensada, escrita, aprovada, col.locada i mai cobrada fins avui. O almenys ningú no ho ha dit en veu alta. Des de la perplexitat i la ignorància pròpia, pregunto a Jorge Carretero sobre l'assumpte. El regidor reconeix que, a aquestes alçades, i deixant de banda l'actitud més o menys expeditiva que pugui tenir la policia local vers els incomplidors d'un advertiment d'aquesta magnitud econòmica, encara no estava a punt la maquinària administrativa necessària per a tramitar les sancions establertes en l'ordenança de civisme. O sia, que les circumstàncies de la vida, afegides a la inoperància o a la incapacitat del sistema per a desenvolupar les eines per a aplicar allò que fou aprovat pels seus propis gestors polítics, han convertit els senyals de prohibició en una petita broma. En les pistoles de pega de les comèdies de lladres i serenos. En pura filfa. Llàstima perquè a 750€ per persona la casa gran hagués fet un petit capital.... A canvi, Carretero afirma que abans de l'estiu d'enguany -abans de l'estiu, repeteixo- s'haurà posat en marxa el que fa falta per a que, per fi, puguin ser sancionades les vulneracions a l'ordenança de civisme. Malgrat tot, l'Ajuntament es planteja la revisió a la baixa de les sancions. Algú deu haver visualitzat l'escena entre policia i infractor i en deu haver tret com a conclusió que multar de debò amb 750€ podria acabar amb els protagonistes als Camils. I tampoc no és això.

Dilluns, 6 de maig

Punt d'inflexió en la petita-gran història de la biblioteca popular Santiago Rusiñol. El venerable equipament tanca uns dies per a que puguin fer-se els treballs previs al que seran les obres més importants des que fou inaugurat el juny del 1936. A l’estiu, els prop de 60.000 llibres que formen part del seu fons es traslladaran a uns magatzems específics que la Diputació de Barcelona té per a aquestes funcions i, si Déu vol, a partir del setembre s’iniciarà la rehabilitació esperada i desitjada, amb un cost de 875.000€ que assumeixen, a parts iguals, el PUOSC de la Generalitat i l’Ajuntament. Hauran passat dos anys de la primera promesa de l'alcalde Forns en un acte públic. Fou amb motiu del 75è aniversari de la biblioteca, tres dies després del ple d’investidura. Arran del benvingut projecte he pensat en el futur del mobiliari, el disseny del qual s’atribuï a l’arquitecte Puig i Cadafalch, i que manté una salut envejable per tenir 77 anys. Amb tot, el concepte d’ergonomia ha evolucionat molt vers una major adaptabilitat i comoditat, i és obvi que la possibilitat de substituïr-lo, en tot o en part, estigui dins de la planificació establerta. En cas que sigui així, les taules i cadires de tota la vida mereixerien un comiat digne. Si haguéssim tingut museu etnogràfic les podriem haver posat al costat dels pupitres de la casa de Glòria Pulido… Ara, qui sap si seria bonic que els sitgetans tinguéssin l'oportunitat de poder tenir un bocí d'història a casa… A qui no li agradaria tenir una cadira de la biblioteca?

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de maig

El futur de l'Atlàntida

L'Atlàntida no pot obrir?

L'Atlàntida, a dia d'avui, amb la regulació i la normativa legal, no pot obrir com a discoteca.

L'Atlàntida vol obrir?

Vol obrir, però com a discoteca no pot.

Pot obrir com alguna altra cosa?

Si. Nosaltres en aquest moment estem plantejant, asseguts en una mateixa taula amb l'administració de la Generalitat, que és la competent, i amb la propietat, reconduir el negoci cap allò que permeten els usos actuals que disposa la normativa, que son activitats nàutiques relacionades amb el mar, un establiment de restauració... És el que ens interessa al poble de Sitges, que tinguem un establiment de qualitat que pugui ser un reclam turístic, que estigui perfectament integrat amb tot el que és l'entorn de Miralpeix, que és un espai protegit, amb el club de golf, amb tot el veinat de Can Girona, Vinyet i Terramar... Que la seva explotació no ocasioni les molèsties que ha ocasionat aquests últims anys als veïns.

Ras i curt... L'Atlàntida no pot tornar a obrir....

....com a discoteca.

Per tant si algú veu algun rètol, o algun anunci d'obertura a través de la xarxa social, aquesta obertura no es pot produir..

(...) Si això es produeix en el marc legal actual, on l'ús de discoteca està prohibit i l'establiment obre com a discoteca, l'administració local actuarà en conseqüència amb les eines que té a la mà.(...) Nosaltres farem el que ens toca fer.

La propietat està disposada a seguir amb un altre model de negoci, amb una altra proposta alternativa?

Si, si, si, si. Hi ha bona disposició. (...) No podem oblidar que l'Atlàntida és una marca de referència en l'oci nocturn i a la propietat i a Sitges ens interessa reconduïr-la i adaptar-la i que continui essent un atractiu turístic.

Miquel Forns, 25 d'abril

A les portes de l'estiu, just quan era a punt de tornar a ser motiu recorrent de titulars noticiables i comentaris irònics sobre l'eterna-cançó-de-cada-any, enguany tot dona a entendre que la història recent de l'Atlàntida ha arribat al final d'un embut que només té com a única sortida -si no hi ha un canvi legal d'aquells que fan malpensar en la influència dels padrins- l'adaptació a un nou marc legal especialment estricte, que tanca una etapa històrica. Estem, doncs, en un veritable punt d'inflexió on es barregen els records d'un passat gloriós, amb els d'un present molt menys edificant i desvinculat de l'esperit inicial, i un futur que no es vol perdre perquè la marca tira. Al costat de Pachá, l'Atlàntida ha estat, sens dubte, l'establiment de lleure nocturn amb major projecció exterior que ha tingut la vila en dècades. Qui sap si en tota la història. Una popularitat només comparable a l'atzarós entorn legal en el qual ha viscut, molt sovint al llindar de la norma. Ara, a punt d'executar-se la sentència que obliga a l'enderroc de les darreres obres d'ampliació, sense possibilitat d'establir estratègies de demora, i encaixada en l'adreçador de les restriccions legals, caldrà repensar de debò en quelcom que recuperi aquell punt de glamour amb el qual molts sitgetans identificaren les nits de cap de setmana dels 80 i se les varen fer seves. Xavier Vives, en el record, deia que, des del treball constant,  una oferta de qualitat acaba, tard o d’hora, atraient a clients de qualitat, entesos no des de la butxaca, sinó des del reconeixement al valor del producte o la destinació. No hi ha fórmules màgiques, però val la pena apostar per aquest camí.

Divendres, 26

"Que en quedi constància! La palmera de la rectoria no està bé! Cada dia més torta! Caldria tallar-la i plantar-ne una de nova!" Així de vehement s'expressa un sitgetà veterà, dels que, superada de llarg la vuitantena, pot explicar que l'ha vist créixer des de les beceroles. Servidor,del tot ignorant en la matèria, li contesta a partir del que he escoltat els darrers temps. Un argumentari que no canvia. Els experts diuen que la planta té bona salut, que només cal esporgar-la per a que el cap no li pesi, i que encara té una flexibilitat a prova de ventades intempestives, malgrat que es va considerar instal.lar-hi una anella al tronc per a evitar que es balandregi més del compte. Res no va servir per a calmar el neguit del meu interlocutor, que la veu moribunda i desmaiada sobre la rectoria un dia o altre. Una amenaça constant vaja, tenint en compte que li costa mantenir una mínima perpendicularitat. Ho deixo per escrit, mentre em cal confiar en els que en saben. Amb tot, per un moment em va venir al cap la imatge del dia inexorable en que calgui pensar en la seva jubilació definitiva. En si, d'alguna forma, la d'històries personals i col.lectives que han passat sota l'ombra d'un dels elements naturals més simbòlics de Sitges l'han humanitzat als nostres ulls. En si, implícitament, hem convertit la palmera en un estimat referent col.lectiu dels qual costarà assumir-ne el relleu quan arribi de debò.

Elias Crespin, Circuconcéntricos Rojo Transparente, 2013 from Atelier Crespin on Vimeo.

Dissabte, 27

El conseller de cultura Ferran Mascarell, home de verb locuaç, ordenat i intel.ligent, que enfila discursos sense paper amb el mateix ofici que les puntaires experimentades mouen els boixets, presidí la inauguració de Cinetik!. Seguint l'exemple de les antecessores, la darrera exposició de la Fundació Stämpfli omple un buit en el panorama artístic local, i ofereix una mostra sorprenent i captivadora en la seva intenció, que juga amb la nostra capacitat visual a cop de moiré i d'il.lusions òptiques de tota mena, a través d'objectes concebuts des de la voluntat d'expressar un perpetuum mobile. Tot crida l'atenció, però, sens dubte, la instal.lació circuconcéntricos de l'artista veneçolà Elias Crespín reuneix totes les mirades dels visitants que omplenen l'espai. Un seguit d'anelles concèntriques que, des d'un estadi inicial de quietud, comencen a moure's lentament en una mena de dansa relaxant, hipnòtica i onírica que manté l'espectador absort en l'espectacle i encuriosit amb la complexitat tècnica que l'ha fet possible. Sobre la resta vostès n'hauran pogut llegir opinions prou entenimentades. Una exposició imprescindible que demana aparcar prejudicis. És art que belluga i sorprèn.

Nota: Per un problema en la impressió de l'Eco de la setmana passada, el paràgraf final de l'article original no va aparéixer al diari. D'aquí que, aquesta setmana, en paper trobareu el paràgraf que ja fou publicat al blog.

Crònica local
Eco de Sitges, 26 d'abril

L'altra veritat

Divendres, 19 d’abril

Ataco com en anteriors ocasions. Vinga, sense respirar i sense xarxa contestin: a qui creurien abans, a un alcalde o a una monja superiora provincial d'una ordre religiosa? Al primer? A la segona? A cap dels dos? No és una pregunta menor. Recupero aquell assumpte moral-ètic subjacent en el discurs del batlle durant el ple del 25 de març, perquè és aplicable a la carta de Maria Eulàlia Freixas publicada a l’Eco del passat dissabte, i que ha cridat l'atenció pel que diu, i per com ho diu, tenint en compte la proverbial discreció associada a la vida religiosa. Un en el moment de jurar el càrrec, i l’altra en el de professar els vots, es comprometeren, de facto, a no mentir sota pena de trair la ciutadania o a Déu. Per tant, és interessant tenir això en compte quan es comparen les manifestacions públiques de Miquel Forns i de sor Maria Eulàlia, perquè no coincideixen en el sentit final de la controvèrsia de l’hospital. Com si no haguessin viscut la mateixa realitat l’un i l’altra. I l’evidència de la no coincidència és un problema quan es vincula a persones que tenen compromisos amb la veritat que depassen el paper escrit. Per tant, és lícit interpel.lar-se sobre si algú dels dos menteix. O, si més no, sobre si no diuen tota la veritat, o si la diuen a mitges. Pot mentir un alcalde? Pot mentir una monja? De poder poden, evidentment, però quan dos testimonis no coincideixen l’únic que pot assegurar-se, més enllà de la confiança o la malfiança vers qui els pronuncia, és que la percepció de la ciutadania serà d’una confusió intranquil.litzadora sobre el que s’ha viscut i sobre el que queda per viure.

Mentre l’Ajuntament perfila el renovat grup de patrons veïnals i cerca un nou administrador, he tingut ocasió de parlar amb alguns dels portants de l’altra veritat. Amb els qui, des de la legítima llibertat individual, no han parlat encara i seria bo que ho fessin, mal que sigui per a atendre a les exigències que imposa el fet d'haver format part de l’òrgan rector d'una institució de referència a la vila, davant del que s'ha pogut escoltar i llegir. D'entrada els confesso sentir-me incapaç de prendre partit dins de la polaritzada polèmica de l'hospital. Bàsicament perquè segueixo sense tenir prou elements com per a posicionar-me a l'entorn del moll de l'ós de la controvèrsia, que no és altre que el que insinua que en determinats moments hi ha pogut haver intencions mogudes des del benefici personal. Com poden suposar, aquesta secció vulneraria les essències si es convertís en portaveu dels qui poden parlar per ells mateixos i defensar les pròpies paraules si convé. El que ve a continuació son, només, les sensacions finals d'una conversa. Els portants de l'altra veritat admeten errades, i que determinades operacions poden no haver-se desenvolupat en el marc de l'ortodòxia regulada de procediment, però les contrapesen en el context d'una situació econòmica límit que exigí mesures d'urgència amb urgència, atès que els homes de negre eren punt d'executar l'embargament del centre. Els portants de l'altra veritat creuen que s’ha mentit i que s'ha estat molt insensible i injust amb els esforços posats per a redreçar els comptes, afirmen que el llibre de majors se li va donar al president de la fundació i no al funcionari que el demanava, i ensenyen les actes per a justificar el vist-i-plau de la casa gran al pressupost i al positiu balanç econòmic del 2012. Els portants de l'altra veritat també diuen que no tenia sentit que el senyor rector figurés amb veu i vot en una junta a la qual no hi venia massa sovint, malgrat que no puguin defensar amb tant d'èmfasi la redacció gairebé clandestina d'uns nous estatuts que l'alcalde va veure quan estaven amanits, i que arraconaven la part pública de la junta. En el fons, als portants de l'altra veritat els dol sentir-se envoltats per un núvol de sospites sobre l'honestedat de la seva gestió, i que l'alcalde no sempre hagi mostrat l'actitud dialogant que es vol fer creure... Comptat i debatut, servidor només els pot assegurar que, escoltant l’argumentari d’ambdúes parts, l'hospital necessita, a més de rebaixar la tensió a cop de diàleg constructiu, una reorganització millorada que permeti establir un sistema de funcionament que, en el sentit metafòric del terme, el deixi amb les parets de vidre davant de la ciutadania, i esborri qualsevol dubte a l'entorn de la governança de la institució, de l'administració del seu patrimoni, del seu personal, del servei assistencial, i de tot allò, en definitiva, que pot neguitejar amb coneixement de causa. Aquest, i no cap altre, hauria d'ésser l'objectiu final, davant del qual caldria arraconar fílies, fòbies, inèrcies inadequades o posicions poc flexibles. Hores d'ara, si la veritat només té un camí, hi ha massa camins que només coincideixen en assenyalar problemes.

Dimarts, 23 d’abril

Sant Jordi arriba per a segar les males herbes, a cop de llibres, roses, amor i alegria de viure des de les petites coses que no tenen preu, i que la crisi no pot vèncer. Corpus serà la propera i necessària aturada de teràpia col.lectiva. I enmig de l’enrenou de la diada, la il.lusió d’un emprenedor té un nom: Malvasia dels llibres. A Sitges naixerà una nova llibreria-espai cultural en una cojuntura complicada i paradoxal: encara que costi de creure s’obren més llibreries que no pas es tanquen. Al final del dia em quedo amb “Charles Deering y Ramon Casas: una amistad en el arte”, el magnífic volum d’Isabel Coll que explica, des d’una acurada investigació documental, la veritat del perquè el milionari nordamericà, un dels grans valedors i apassionats de Casas, deixà Sitges dolgut i entristit, quan s’hi volia quedar per sempre…

Dimecres, 24 d’abril

Bones notícies. Intentaré explicar-ho fàcilment. L'ajuntament tenia un dèficit de 22M€ en números rodons i un deute d'uns 40 llargs. A 31 de desembre de 2012, el dèficit ha pogut eliminar-se a canvi, en part, d'augmentar el deute a llarg termini, que se situa en 53M€. Això ha estat possible gràcies a la combinació del caramel enverinat del pla Montoro per a pagar factures pendents, amb el resultat d'una sentència de l'IAE tramitada durant l'anterior legislatura, i que ha suposat un ingrés extra de 6M€, que s’ha afegit a l'esforç de ciutadania, treballadors i proveïdors, i a la contenció de la despesa corrent. S’ha premut tant l’accelerador que han quedat 4M€ de romanent a la caixa que, per llei, haurien d'anar íntegrament a eixugar més deute, a no ser que pugui renegociar-se el seu destí per a altres finalitats. El regidor Jordi Mas reconeix que a partir d'ara caldrà afluixar els cargols de la pressió fiscal, tot i que adverteix que, malgrat les bones xifres, només s’ha guanyat una batalla i no la guerra. Ho diu mentre el seu rostre expressa aquella sensació d’inestable equilibri sobre una corda fluixa que es pot trencar en qualsevol moment.

Dijous, 25 d’abril

I acabo. La darrera campanada del 2012 ha deixat de bategar. Era l'única que cavalcava entre una realitat constatable i un desig per un futur que mai no es pot preveure. I el desig s'ha esgotat. La ciclotímica i contradictòria jungla de Lankaran va poder amb Carles Martorell fa dos mesos, i ha pogut amb Èrik Roqueta aquesta setmana. Quan els desitjos s'esquerden l'ànima sempre trontolla una mica. A canvi, poques vivències poden oferir la incomparable oportunitat d'aprenentatge, professional i personal, continguda en els moments difícils. L'èxit de l'aventura dels dos sitgetans a la quinta forca rau en el vessant humà. El fonamental. El que quedarà marcat de per vida. Una vegada més Nietzsche tenia raó, allò que no et mata et fa més fort, i el calendari col.locarà noves campanades en el camí.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 d'abril

Primavera a Terramar

Les mimoses tornen a florir amb aquell groc potent i cridaner atiat pel sol. Ha arribat de debò la primavera als jardins de Terramar. Passejar-hi desoxigena. Relaxa. Tonifica l’ànima i, si es vigila de no girar la mirada vers Miralpeix, permet fins i tot creure en l’esperit idíl.lic que inspirà la ciutat-jardí noucentista, veritable referent de bellesa insostenible, de quan la sostenibilitat era un concepte absolutament desconegut. Una mica de llum i color, doncs, per a fer un recés i trencar tanta grisor mediocre del dia a dia, i per a que els instagramers gaudeixin a desdir del paisatge urbà encara no del tot envaït per les incontrolables multituds estiuenques, que tornaran a posar a prova la resistència dels parterres i la paciència dels comerciants davant de l’imparable top manta. La popular App fotogràfica per a dispositius mòbils també ha esdevingut una de les principals eines de difusió dels atractius de Sitges, en un mon que genera imatges gairebé de forma compulsiva i les crema a la mateixa velocitat, sense temps a pensar en campanyes, lemes i eslògans publicitaris esgotats. És difícil superar l’eficàcia de les xarxes socials quan es tracta d’amplificar un missatge, bo o dolent. Pels puristes, desenganyem-nos, Instagram és a la fotografia el que la carn arrebossada és a la carn, o el que els tres tenors a l’òpera, però ningú no li podrà negar a l’invent un atractiu estètic que captiva per la facilitat d’aconseguir-lo sense trencar-se la closca, i que fa que molts aficionats s’hi fiquin, sense deixar de banda les possibilitats d’experimentació que ofereix als qui els vingui de gust explotar la seva creativitat des dels coneixements tècnics. Agafant-se a l’evidència inicial, l’Àrea de promoció turística de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l'Agència de Promoció Turisme de Sitges convocaren als igers, com se’ls anomena cordialment en l’argot, per a donar el tret de sortida el passat dissabte a la campanya Barcelona és molt més. Els passejaren pels entorns habituals i s’inflaren de fer fotografies. La resta, tenint en compte la febril activitat dels usuaris, cal esperar que vingui gairebé sola, a través del boca-orella de l'espai virtual. El segle XXI global permet plantejar campanyes de publicitat que creixen d'acord amb la complicitat de la gent. Una inversió molt rendible...

El sènior A del Club Bàsquet Sitges ja és equip de primera catalana, i el juvenil del Rugby Club Sitges també ha pujat de categoria. Un aplaudiment gran. Bastant més gran que el que mereix el pòster del festival de cinema. Hom recorda el sensacional treball de l’any passat, mentre contempla la banalitat acabada de presentar, i li costa comprendre que hagi sortit de la mateixa agència. A diferència del referent al qual s’homenatja, on l'element del cotxet de criatura destacava amb aquella potència gràfica de les obres de finals dels seixanta, aquí l'evocació al clàssic de Polanski La semilla del diablo queda enxiquida per el nostre tòpic paisatge de sempre. Son els riscos conceptuals inherents a un encàrrec que ha de servir a tants interessos a la vegada. Per si no fos suficient, cal afegir-hi la indigestió compositiva de la versió en vertical del cartell, on la tipografia congestionada intenta respirar entre la imatge de la Parròquia, a la vegada encaixada amb calçador, i els límits físics de l’obra. Millor fortuna ha tingut la variant horitzontal, on els elements de la postal queden reposicionats amb major coherència. En fi, el festival no deixarà de ser un èxit, més enllà de les virtuts del pòster que s'ha escampat com la pólvora, demostrant, una vegada més, que no hi ha esdeveniment en el calendari que projecti amb més potència la imatge de Sitges a l'exterior.

I amb el bon temps, paga la pena donar un tomb per baix a mar, on res no sembla canviar en aparença… Acaba de deixar-se en estat de revista una de les torres més antigues del passeig marítim. De les que van erigir-se quan gairebé estava tot per a fer. És la casa Casimiro Barnils (1919) del gran Josep Maria Martino, situada a l’alçada del número 71, i identificable per la singular disposició de volums rectangulars que configura un seguit de terrasses a diferents alçades. Fa temps l’immoble estava en venda per un preu estratosfèric. Ara ja no apareix a cap portal del sector. En consten d’altres no menys singulars, a preus bastant més baixos arran de la crisi, per bé que igualment inaccessibles per a la majoria de mortals. A primera línia el rètol de se vende penja del balcó de Villa Carmen, al passeig marítim, 37. Hores d’ara, amb 6.450.000€, li escau la distinció d’ésser la casa amb el preu de venda més alt de Sitges. A 150.000€ de distància, i més d’un milió d’euros de diferència respecte el preu al que es venia inicialment, la singularíssima i moderna torre triangular, que, situada discretament al carrer Llopis i Bofill, 31, destaca per la seva façana en una combinació de grans peces de geometria irregular blanques i transparents. Qui la vulgui necessitarà 6.300.000€. Tanca el podi d’honor, la penúltima casa abans d’arribar a l’hotel Terramar. Una altra torre d’aparença clàssica amb porxo de columnes dòriques i frontons sobre finestra, que es ven una mica per sota dels 1.000 milions de pessetes d’abans. Malgrat tot, d’entre el parc de vivendes en venda, m’han cridat l’atenció dos exemplars destacables especialment pel pedigree de l’autor, Josep Antoni Coderch, i perquè apareixen, sobretot una d’elles, a la majoria de llibres d’arquitectura catalana del segle XX. Darrera l’hotel Subur Marítim, al carrer Josep Carbonell i Gener, 2, s’alça el xalet Garriga Nogués, datat el 1947. De planta baixa i pis, i jugant molt amb la dinàmica visual de porxos, terrasses i persianes, es tracta d’una de les obres primerenques del que molts crítics anomenen etapa mediterrania de l’arquitecte barceloní, després d’haver estat durant un periode fugaç arquitecte municipal de la vila. Aleshores, feia ben poc que s’havia establert amb Manuel Valls, formant un tàndem molt apreciat durant dues dècades. Preu de venda: dos milions i mig d’euros. I si tenen ganes de passejar, a la cantonada del carrer Josep Carner amb Torres Quevedo, Terramar endins, s’alça discreta, darrera les verdisses, una de les peces històriques del Coderch dels cinquanta, al costat de la referencial i bellíssima Casa Ugalde de Caldes d’Estrac. Em refereixo a la casa Catasús. Una racional, blanca i lluminosa planta baixa en forma de T, que defineix les zones de dia i de nit amb el jardí com a espai comú, en un conjunt de sobrietat extrema carregat d'harmonia amb l'entorn. Una peça d'història que surt per 2.290.000€. Son les cases que mai no podrem comprar, però Sitges necessita que algú les compri. Formen part del nostre patrimoni, encara que algunes quedin lluny de moltes mirades.

I acabo amb dues recomanacions. Si tenen ordinador a la vora, gaudiran de dos fons documentals que demanen un pitet i unes quantes hores de visió obligada. RTVE i la filmoteca espanyola han penjat a internet les 4000 edicions del No-Do, completament indexades per a que els seus continguts siguin fàcilment accessibles, i acompanyades dels programes de mà. Si cliquen al cercador Sitges descobriran un munt de petits tresors fílmics de l'època. Per altra banda, l'Institut Cartogràfic de Catalunya ofereix als internautes una altra joia. El fons fotogràfic de l'empresa SACE (servicios aéreos comerciales españoles), on hi ha un àlbum impressionant de fotografies de Sitges, el Garraf, les pedreres o Vallpineda, fetes entre el 1960 i el 1980. Un tresor impagable.

Bon Sant Jordi!

Crònica local
Eco de Sitges, 12 d'abril

Viure on no toca

Amigues i amics. Han passat 18 anys. La secció arriba a la majoria d’edat sense haver deixat de pensar, en alguns moments, que això seria més fàcil del que és en realitat. M’ho he buscat, no passa res. Per a celebrar-ho, vet aquí un mea culpa arran d’un oblit imperdonable que l’inexorable pas del temps no em va permetre esmenar abans que la crònica local  fos engolida per les màquines de la impremta de l’Eco. Va venir d’una hora. L’article de la setmana passada no deixà constància de la comunitat de monges de l’hospital en la llista de col.lectius que cal tenir molt presents a l’hora d’entomar el futur. Si em permeten la metàfora, aquell article es va escriure sobre un paper de fumar, pendent d'esberlar-se en qualsevol moment. O sobre una petita i tremoladissa corda fluixa. I els dóno la raó. Hi ha una història per a escriure, i una corrúa d'interrogants que caldrà contestar quan la tensió minvi, i que no podran quedar sense resposta ni conseqüències. Com era previsible, arran de les reflexions escrites els darrers dies he tingut la fortuna, vull dir-ne fortuna perquè no puc definir-ho d'altra forma, de conversar sobre el particular des d'una confiança que mai pot traïr-se. O que a casa m'ensenyaren a no trair mai sota pena de no dormir tranquil. També des d'aquesta mateixa confiança puc assegurar que he escoltat testimonis de forta intensitat emocional, que agraeixo profundament i que ajuden a contextualitzar un cert estat de la qüestió. Dues reflexions finals, de moment, sobre l'assumpte. Primera: tinc la sensació que les raons estan repartides. Que cadascú en té, malgrat que, fins avui, només s'hagin escoltat les d'una de les parts. Segona: També tinc la sensacíó que potser l'Ajuntament, amb tot el pes que li atorga l'obligació de fer complir la norma, li està demanant a l'hospital una ortodòxia i una escrupolositat en els processos, que pot ficar a la casa gran a la galleda de la paradoxa, atès que tampoc pot l'administració municipal vantar-se d'haver demostrat, en moltes ocasions, ser referència en matèria de gestió, amb la llista d'exemples que l'han o la poden questionar i que son coneguts per a tothom.

No hi ha bones notícies? Per descomptat que si. I venen, en la majoria de casos, de l’anomenada societat civil que es mou per organitzar coses, i de l'empenta personal en d'altres.  Aquí en tenen unes quantes d’espigolades. Joan Duran ha guanyat l’acreditat premi Bernat Ribas de poesia. La primera edició del festival Jazz Antic Sitges –fet amb un pressupost testimonial- ha estat un èxit rotund. Les caramelles es mantenen en plena forma, o en una forma infinitament superior que fa vint anys enrere. El restaurant La Nansa celebra el cinquantenari en una època on per a molts establiments ja és un èxit arribar a la dècada d’existència. La 22ª edició del Concurs de mestres xatonaires va demostrar, un any més, que els júniors pugen amb força, però que cal, amb urgència, donar un cop de cap general si es vol que la participació en el certàmen respongui a l’anomenada que té Sitges, si és que encara la té. Oriol Monzó s’ha proclamat campió de Catalunya de tennis taula. L’IES Vinyet va guanyar el concurs de Lipdubs per la pau, obert a totes les escoles de Catalunya. Esther Morales ha aconseguit 3 medalles d’or en els campionats d’Espanya, i el nedador del Club Natació, Toni Ponce, aconseguí el rècord d’Espanya dels 50 esquena en la categoria S6 de natació adaptada. I aquesta setmana coneixiem, a través del portal visitsitges.com un cas de salvament protagonitzat pel jove Germán Bravi, que rescatà sense pensar-s’ho a una dona que s’ofegava a la zona de la platja de l’Estanyol i la Riera Xica. Fins i tot, algú ha picat el 15 de la quiniela a l'administració del carrer Sant Francesc, i li han tocat 97.000 euros. I seguiria...

En l’àmbit institucional, i deixant de banda les píndoles estratègiques que anuncien baixades de taxes i preus de serveis, el darrer titular positiu és recent. Dilluns passat, a través de les xarxes socials, l’alcalde anunciava l’acord de tots els grups polítics municipals per a la creació d’una comissió mixta, on hi participaran tècnics, juristes i també una representació de la societat civil, amb l’objectiu d’analitzar el drama dels desnonaments a la vila, i cal creure que posar-hi solució en la mesura del possible. Ha costat posar en marxa aquest grup de treball. Molt. Massa donades les circumstàncies, i tenint en compte la tensió generalitzada que es viu al carrer arran del sens fi de casos que han acabat a les pàgines de successos. Em cal ser positiu i pensar que, des dels estaments públics, sempre es podrà fer més força a l'hora de reconduir situacions que els particulars no poden afrontar.

Malgrat tot, la secció pensa que la comissió podria encarregar-se d’un altre problema no menys sagnant, nascut de la picaresca, dels qui viuen a costa dels altres, dels espavilats de torn que s’aprofiten de la inoperància d’un sistema que no vetlla prou. I el problema fa temps que s’arrossega. I és constatable. I seria denunciable per pocs mitjans que es posessin per a controlar-lo. Tant important com donar suport als casos de desnonament, és tenir un control de l’ús que es fa de la vivenda pública que en el seu dia s’adjudicà. I a Sitges, com a tot arreu, hi ha propietaris als quals els tocà un pis de l’Ajuntament i no hi viuen. No hi viuen perquè viuen en un altre lloc, i en el seu pis hi viu algú altre, sigui parent, sigui amic, sigui qui sigui, pagant o sense pagar. Hi ha una normativa molt estricta i específica que regula l’ús dels habitatges de protecció oficial, i que condiciona al vist-i-plau de les administracions –que poden exercir els drets de tempteig o retracte, per exemple- bona part dels plantejaments de futur que en vulguin fer els seus propietaris, per mor de tractar-se, precisament, d’un bé públic sobre el qual hi juguen tot un seguit de requisits que en garanteixen la seva condició amb el pas del temps. A Sant Cugat del Vallès s’han convertit en uns petits experts en el tema, arran de trobar-se amb situacions que clamaven al cel. Fa tres anys fou notícia que l’empresa municipal Promusa, encarregada de construir i gestionar la vivenda pública, obrí un procés d’investigació per escatir pressumptes irregularitats d’aquesta mena. I ho va fer per la via directa. Amb una bona colla d’indicis sobre la taula es contractà un detectiu privat que demostrà sobre el terreny que hi havia adjudicataris que no posaven els peus al pis que els va tocar. Com era previsible, els informes certificaren el que era un secret a veus, i l’empresa envià les proves concluents als jutjats, que sentenciaren als espavilats propietaris amb la pèrdua del pis que en el seu dia els fou atorgat. En conseqüència, l’immoble quedava lliure per a poder adjudicar-se als següents candidats de la llista d’espera. Així de simple. I l’actuació tenia precedents. A finals del 2006 s’obriren 25 expedients i es varen tramitar 12 denúncies. Se’n facin més o menys, l’objectiu de totes era el mateix: no permetre que algú s’aprofiti del que molts necessiten.

La pregunta és, quants de vostès son coneixedors de casos semblants a Sitges? De pisos de protecció oficial on no hi viu qui hi ha de viure? Ho ha vigilat l’Ajuntament? Ho ha vigilat la Generalitat? Ho ha vigilat algú? Molt em temo que, de fer-se una mínima anàlisi, més d'un s'enduria una sorpresa....

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'abril

Foc nou

"L'hospital de Sant Joan Baptista fou instituït el dia 20 de febrer de 1324 rebent tal nom del seu fundador, Bernat de Fonollar, senyor de Sitges, i d'acord amb la disposició oficial de data 6 de març de 1933, és de fundació privada propietat del poble de Sitges i, per tant, amb la protecció del seu representant legal, l'Ajuntament de la Vila"

Les finalitats de l'hospital de Sant Joan Baptista són:

a/ L'atenció geriàtrica

b/La col.laboració amb els estaments adients (Ajuntament, cos mèdic, Generalitat, etc) per tal de treballar, en la mesura de les seves possibilitats, per a la defensa i promoció de la salut del poble de Sitges i la seva zona d'influència

c/El conreu i la promoció de la Malvasia de Sitges, seguint el desig del llegat Llopis."

       Dels Estatuts de la fundació de l'hospital. Agost 2004

Fins aquí, tothom d'acord. Segur. O almenys així ho vull creure. Els paràgrafs inicials dels estatuts de l'hospital de Sant Joan es fan respectar quan es llegeixen. Invoquen a la responsabilitat que exigeix la història d'una institució amb gairebé 700 anys de vida. El passat 26 de març, després d’una tensa reunió en la qual el vot de qualitat de l’alcalde fou decisiu per a desempatar un estira i arronsa entre patrons veïnals i institucionals -arran del cessament de dos dels primers- s’esdevingué una circumstància que no té precedent immediat. Un petit castell de cartes que ha escapçat la meitat de la junta de l’hospital. Així, entre persones cessades i dimitides, han marxat l'administrador, Antoni Baqués, i els tres representants de la societat civil, Jordi Matas, Jordi Ragon i Joan Butí, i han quedat els càrrecs institucionals: l’alcalde, com a president de la fundació, el senyor rector, la regidora Vinyet Lluís, i el regidor de benestar i família Marc Martínez. Vuit son els components d’aquest grup d’escollits, tot i que fa ben pocs anys -i no em facin dir el perquè- s’hi va incorporar -amb veu i vot- la secretària, malgrat que els estatuts no especificaven per cap banda que tingués cap dret a formar-ne part. La seva presència fou fugaç, encara que al web de la fundació hi segueix constant. L’anècdota, si volen, podria afegir-se a les grans questions que s'han posat sobre la taula els darrers dies, i a tantes d’altres que cauen de l’arbre arran de la patada. Ara s’imposa la recerca de quatre substituts que, gratis et amore, agafin les regnes d'una maquinària complexa, que combina la gestió d'una important quantitat de patrimoni, amb la logística requerida per un centre assistencial que ha de respondre als estandards del segle XXI, sense oblidar el conreu de la malvasia, entre d'altres reptes del dia a dia. Tot plegat exigeix, s'hi posi qui s'hi posi, capacitació professional, sensibilitat emocional, ortodòxia procedimental, ètica monolítica i humilitat cristiana, per a servir amb la màxima exigència i transparència possible a l'esperit fundacional del centre. M'insinuen que, tot i que la digestió encara està païnt-se i els ànims per refredar, ja hi ha hagut persones que s'han postulat per a ficar-s'hi. Deuen tenir una vocació molt impacient.... o potser altres interessos. No pensin malament. Si pensen malament ara, els podran dir que perquè no pensaven malament abans. I tindran raó. En qualsevol cas, d'històries sobre l'hospital en corren moltes, i la gran majoria es mouen en una forquilla àmplia que va des dels testimonis de persones de confiança, que no parlen per parlar, fins a la xafarderia malintencionada, tot passant, no cal ni dir-ho, per les que poden justificar-se documentalment. I abans de caure en la temptació d'assenyalar amb el dit a suposats culpables inculpats d’entrada des de les inefables, esmolades i, de vegades, vidriòliques i immisericordes converses de carrer, la secció vol anar amb peus de plom i creu que val la pena agafar aquest brau des de la mera posició de l'espectador que escolta i llegeix. Prefereixo que sigui així perquè no podem oblidar el caràcter de referent de l’hospital i la consideració que mereixen residents, familiars, treballadors, voluntaris, la comunitat de monges i l’equip directiu, a qui, per altra banda, també s’hi ha fet referència implícita davant de l’existència d’algunes queixes per part de familiars d’interns, relacionades amb el tracte o els serveis rebuts, o sobre el clima laboral en el col.lectiu de treballadors.

Fins avui, la denúncia pública l’ha feta l’alcalde, prenent una decisió que alguns qualifiquen de valenta i necessària, d’altres d’incomprensible, temerària i influenciada per tercers, i qui sap si una majoria la titllaria d’arriscada, políticament i personal, per allò d’enfrontar-se a un cert stablishment. En cas de fer-ho, l’últim lloc on un alcalde podria mentir seria el plenari municipal. D’aquí que l’exposició de fets que realitzà Miquel Forns el passat 25 de març cal que es prengui amb la trascendència que s’escau al moment. És evident que l’alcalde explicà la seva veritat, però que la seva veritat no és una veritat qualsevol, perquè ve marcada per les obligacions del càrrec. D’entrada, doncs -i més si es té en compte la consubstancial prudència del primer regidor de l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre el que sigui- aparcant fílies i fòbies costaria de creure que estessim davant d’un petit suïcidi polític, nascut d’una rebequeria d’autoritat sense fonament. Costaria de creure que s’hagi obert la caixa dels trons per caprici sense pensar en les conseqüències d’obrir-la. Una vegada i una altra, Forns es referí de manera prou eloqüent als conceptes de pèrdua de confiança i deslleialtat institucional per a definir el context dins del qual l’equip de govern proposava la no renovació de dos patrons veïnals, el cessament dels quals ha desembocat en la crisi actual. I ho va fer a través de tres arguments de considerable pes específic. Primer: la convicció que, per una questió d’ètica i estètica (sic) no es pot ser patró i a la vegada partícep d’una operació de compra-venda de patrimoni. “Si una finca es ven a un familiar d’un patró, el que ha de fer aquest patró és dimitir” sentencià Forns apuntant a dues operacions que tingueren lloc durant el periode 2009-2011. Segon: la impossibilitat manifesta que l’alcalde, com a president de la fundació, hagi pogut accedir als estats de comptes, i al llibre de majors, en el marc d’un escenari ple d’impediments i obstacles. I tercer: que l’hospital, per iniciativa pròpia, obrís un procés de modificació dels estatuts, amb l’objectiu d’adaptar-los a la nova llei de fundacions, que deixava en minoria la representació dels patrons institucionals a la junta –i en conseqüència del poder públic- en una maniobra de la qual la casa gran diu que no en tenia cap mena de coneixement.

Mentre intento fer abstracció de tanta casuística, pregunto: ha fet bé l’alcalde? El cert és que és difícil contrapesar els motius que s’exposaren en el ple municipal de fa quinze dies. Fins que ningú no digui el contrari, i des del supòsit de la certesa de les seves afirmacions, el pas endavant de Forns respondria a la funció bàsica d’un cap de govern: defensar l’interès públic. A la vegada, hi ha una part de la història que, de moment, no es coneixerà. Exercint un dret legítim, i a la vegada força interpretable, l’exadministrador prefereix no pronunciar-se, de moment, sobre les pàgines viscudes, les paraules escoltades i els fets consumats, en una mostra de silenci adolorit que no permetrà saber públicament l’altra versió dels fets. Vet aquí els danys col.laterals. Les ferides emocionals que han quedat obertes a ambdós costats de la taula, entre persones que son veïnes d’un poble petit anomenat Sitges on gairebé tothom sap qui és qui. A aquestes alçades, per exemple, qui és el maco que vol ficar-se a l’hospital? La història continuarà…..Desconec quan.