dijous, 18 d’abril de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 19 d'abril




Primavera a Terramar


Les mimoses tornen a florir amb aquell groc potent i cridaner atiat pel sol. Ha arribat de debò la primavera als jardins de Terramar. Passejar-hi desoxigena. Relaxa. Tonifica l’ànima i, si es vigila de no girar la mirada vers Miralpeix, permet fins i tot creure en l’esperit idíl.lic que inspirà la ciutat-jardí noucentista, veritable referent de bellesa insostenible, de quan la sostenibilitat era un concepte absolutament desconegut. Una mica de llum i color, doncs, per a fer un recés i trencar tanta grisor mediocre del dia a dia, i per a que els instagramers gaudeixin a desdir del paisatge urbà encara no del tot envaït per les incontrolables multituds estiuenques, que tornaran a posar a prova la resistència dels parterres i la paciència dels comerciants davant de l’imparable top manta. La popular App fotogràfica per a dispositius mòbils també ha esdevingut una de les principals eines de difusió dels atractius de Sitges, en un mon que genera imatges gairebé de forma compulsiva i les crema a la mateixa velocitat, sense temps a pensar en campanyes, lemes i eslògans publicitaris esgotats. És difícil superar l’eficàcia de les xarxes socials quan es tracta d’amplificar un missatge, bo o dolent. Pels puristes, desenganyem-nos, Instagram és a la fotografia el que la carn arrebossada és a la carn, o el que els tres tenors a l’òpera, però ningú no li podrà negar a l’invent un atractiu estètic que captiva per la facilitat d’aconseguir-lo sense trencar-se la closca, i que fa que molts aficionats s’hi fiquin, sense deixar de banda les possibilitats d’experimentació que ofereix als qui els vingui de gust explotar la seva creativitat des dels coneixements tècnics. Agafant-se a l’evidència inicial, l’Àrea de promoció turística de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l'Agència de Promoció Turisme de Sitges convocaren als igers, com se’ls anomena cordialment en l’argot, per a donar el tret de sortida el passat dissabte a la campanya Barcelona és molt més. Els passejaren pels entorns habituals i s’inflaren de fer fotografies. La resta, tenint en compte la febril activitat dels usuaris, cal esperar que vingui gairebé sola, a través del boca-orella de l'espai virtual. El segle XXI global permet plantejar campanyes de publicitat que creixen d'acord amb la complicitat de la gent. Una inversió molt rendible...

El sènior A del Club Bàsquet Sitges ja és equip de primera catalana, i el juvenil del Rugby Club Sitges també ha pujat de categoria. Un aplaudiment gran. Bastant més gran que el que mereix el pòster del festival de cinema. Hom recorda el sensacional treball de l’any passat, mentre contempla la banalitat acabada de presentar, i li costa comprendre que hagi sortit de la mateixa agència. A diferència del referent al qual s’homenatja, on l'element del cotxet de criatura destacava amb aquella potència gràfica de les obres de finals dels seixanta, aquí l'evocació al clàssic de Polanski La semilla del diablo queda enxiquida per el nostre tòpic paisatge de sempre. Son els riscos conceptuals inherents a un encàrrec que ha de servir a tants interessos a la vegada. Per si no fos suficient, cal afegir-hi la indigestió compositiva de la versió en vertical del cartell, on la tipografia congestionada intenta respirar entre la imatge de la Parròquia, a la vegada encaixada amb calçador, i els límits físics de l’obra. Millor fortuna ha tingut la variant horitzontal, on els elements de la postal queden reposicionats amb major coherència. En fi, el festival no deixarà de ser un èxit, més enllà de les virtuts del pòster que s'ha escampat com la pólvora, demostrant, una vegada més, que no hi ha esdeveniment en el calendari que projecti amb més potència la imatge de Sitges a l'exterior.

I amb el bon temps, paga la pena donar un tomb per baix a mar, on res no sembla canviar en aparença… Acaba de deixar-se en estat de revista una de les torres més antigues del passeig marítim. De les que van erigir-se quan gairebé estava tot per a fer. És la casa Casimiro Barnils (1919) del gran Josep Maria Martino, situada a l’alçada del número 71, i identificable per la singular disposició de volums rectangulars que configura un seguit de terrasses a diferents alçades. Fa temps l’immoble estava en venda per un preu estratosfèric. Ara ja no apareix a cap portal del sector. En consten d’altres no menys singulars, a preus bastant més baixos arran de la crisi, per bé que igualment inaccessibles per a la majoria de mortals. A primera línia el rètol de se vende penja del balcó de Villa Carmen, al passeig marítim, 37. Hores d’ara, amb 6.450.000€, li escau la distinció d’ésser la casa amb el preu de venda més alt de Sitges. A 150.000€ de distància, i més d’un milió d’euros de diferència respecte el preu al que es venia inicialment, la singularíssima i moderna torre triangular, que, situada discretament al carrer Llopis i Bofill, 31, destaca per la seva façana en una combinació de grans peces de geometria irregular blanques i transparents. Qui la vulgui necessitarà 6.300.000€. Tanca el podi d’honor, la penúltima casa abans d’arribar a l’hotel Terramar. Una altra torre d’aparença clàssica amb porxo de columnes dòriques i frontons sobre finestra, que es ven una mica per sota dels 1.000 milions de pessetes d’abans. Malgrat tot, d’entre el parc de vivendes en venda, m’han cridat l’atenció dos exemplars destacables especialment pel pedigree de l’autor, Josep Antoni Coderch, i perquè apareixen, sobretot una d’elles, a la majoria de llibres d’arquitectura catalana del segle XX. Darrera l’hotel Subur Marítim, al carrer Josep Carbonell i Gener, 2, s’alça el xalet Garriga Nogués, datat el 1947. De planta baixa i pis, i jugant molt amb la dinàmica visual de porxos, terrasses i persianes, es tracta d’una de les obres primerenques del que molts crítics anomenen etapa mediterrania de l’arquitecte barceloní, després d’haver estat durant un periode fugaç arquitecte municipal de la vila. Aleshores, feia ben poc que s’havia establert amb Manuel Valls, formant un tàndem molt apreciat durant dues dècades. Preu de venda: dos milions i mig d’euros. I si tenen ganes de passejar, a la cantonada del carrer Josep Carner amb Torres Quevedo, Terramar endins, s’alça discreta, darrera les verdisses, una de les peces històriques del Coderch dels cinquanta, al costat de la referencial i bellíssima Casa Ugalde de Caldes d’Estrac. Em refereixo a la casa Catasús. Una racional, blanca i lluminosa planta baixa en forma de T, que defineix les zones de dia i de nit amb el jardí com a espai comú, en un conjunt de sobrietat extrema carregat d'harmonia amb l'entorn. Una peça d'història que surt per 2.290.000€. Son les cases que mai no podrem comprar, però Sitges necessita que algú les compri. Formen part del nostre patrimoni, encara que algunes quedin lluny de moltes mirades.

I acabo amb dues recomanacions. Si tenen ordinador a la vora, gaudiran de dos fons documentals que demanen un pitet i unes quantes hores de visió obligada. RTVE i la filmoteca espanyola han penjat a internet les 4000 edicions del No-Do, completament indexades per a que els seus continguts siguin fàcilment accessibles, i acompanyades dels programes de mà. Si cliquen al cercador Sitges descobriran un munt de petits tresors fílmics de l'època. Per altra banda, l'Institut Cartogràfic de Catalunya ofereix als internautes una altra joia. El fons fotogràfic de l'empresa SACE (servicios aéreos comerciales españoles), on hi ha un àlbum impressionant de fotografies de Sitges, el Garraf, les pedreres o Vallpineda, fetes entre el 1960 i el 1980. Un tresor impagable.

Bon Sant Jordi!