Eco de Sitges, 19 d'abril
Primavera a Terramar
Les mimoses tornen a florir amb aquell groc potent i cridaner atiat pel
sol. Ha arribat de debò la primavera als jardins de Terramar. Passejar-hi desoxigena.
Relaxa. Tonifica l’ànima i, si es vigila de no girar la mirada vers Miralpeix,
permet fins i tot creure en l’esperit idíl.lic que inspirà la ciutat-jardí
noucentista, veritable referent de bellesa insostenible, de quan la
sostenibilitat era un concepte absolutament desconegut. Una mica de llum i
color, doncs, per a fer un recés i trencar tanta grisor mediocre del dia a dia,
i per a que els instagramers gaudeixin
a desdir del paisatge urbà encara no del tot envaït per les incontrolables
multituds estiuenques, que tornaran a posar a prova la resistència dels
parterres i la paciència dels comerciants davant de l’imparable top manta. La
popular App fotogràfica per a dispositius mòbils també ha esdevingut una de les
principals eines de difusió dels atractius de Sitges, en un mon que genera
imatges gairebé de forma compulsiva i les crema a la mateixa velocitat, sense
temps a pensar en campanyes, lemes i eslògans publicitaris esgotats. És difícil
superar l’eficàcia de les xarxes socials quan es tracta d’amplificar un
missatge, bo o dolent. Pels puristes, desenganyem-nos, Instagram és a la fotografia el que la carn arrebossada és a la
carn, o el que els tres tenors a
l’òpera, però ningú no li podrà negar a l’invent un atractiu estètic que
captiva per la facilitat d’aconseguir-lo sense trencar-se la closca, i que fa
que molts aficionats s’hi fiquin, sense deixar de banda les possibilitats d’experimentació
que ofereix als qui els vingui de gust explotar la seva creativitat des dels
coneixements tècnics. Agafant-se a l’evidència inicial, l’Àrea de promoció
turística de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l'Agència de
Promoció Turisme de Sitges convocaren als igers,
com se’ls anomena cordialment en l’argot, per a donar el tret de sortida el
passat dissabte a la campanya Barcelona
és molt més. Els passejaren pels entorns habituals i s’inflaren de fer
fotografies. La resta, tenint en compte la febril activitat dels usuaris, cal
esperar que vingui gairebé sola, a través del boca-orella de l'espai virtual. El
segle XXI global permet plantejar campanyes de publicitat que creixen d'acord amb
la complicitat de la gent. Una inversió molt rendible...
El sènior A del Club Bàsquet Sitges ja és equip de primera catalana, i
el juvenil del Rugby Club Sitges també ha pujat de categoria. Un aplaudiment
gran. Bastant més gran que el que mereix el pòster del festival de cinema. Hom recorda
el sensacional treball de l’any passat, mentre contempla la banalitat acabada
de presentar, i li costa comprendre que hagi sortit de la mateixa agència. A
diferència del referent al qual s’homenatja, on l'element del cotxet de
criatura destacava amb aquella potència gràfica de les obres de finals dels
seixanta, aquí l'evocació al clàssic de Polanski La semilla del diablo queda enxiquida per el nostre tòpic paisatge
de sempre. Son els riscos conceptuals inherents a un encàrrec que ha de servir a
tants interessos a la vegada. Per si no fos suficient, cal afegir-hi la
indigestió compositiva de la versió en vertical del cartell, on la tipografia
congestionada intenta respirar entre la imatge de la Parròquia, a la vegada encaixada
amb calçador, i els límits físics de l’obra. Millor fortuna ha tingut la
variant horitzontal, on els elements de la postal queden reposicionats amb
major coherència. En fi, el festival no deixarà de ser un èxit, més enllà de
les virtuts del pòster que s'ha escampat com la pólvora, demostrant, una vegada
més, que no hi ha esdeveniment en el calendari que projecti amb més potència la
imatge de Sitges a l'exterior.
I amb el bon temps, paga la pena donar un tomb per baix a mar, on res no
sembla canviar en aparença… Acaba de deixar-se en estat de revista una de les
torres més antigues del passeig marítim. De les que van erigir-se quan gairebé
estava tot per a fer. És la casa Casimiro Barnils (1919) del gran Josep Maria
Martino, situada a l’alçada del número 71, i identificable per la singular disposició
de volums rectangulars que configura un seguit de terrasses a diferents
alçades. Fa temps l’immoble estava en venda per un preu estratosfèric. Ara ja
no apareix a cap portal del sector. En consten d’altres no menys singulars, a
preus bastant més baixos arran de la crisi, per bé que igualment inaccessibles
per a la majoria de mortals. A primera línia el rètol de se vende penja del balcó de Villa
Carmen, al passeig marítim, 37. Hores d’ara, amb 6.450.000€, li escau la
distinció d’ésser la casa amb el preu de venda més alt de Sitges. A 150.000€ de
distància, i més d’un milió d’euros de diferència respecte el preu al que es
venia inicialment, la singularíssima i moderna torre triangular, que, situada
discretament al carrer Llopis i Bofill, 31, destaca per la seva façana en una
combinació de grans peces de geometria irregular blanques i transparents. Qui
la vulgui necessitarà 6.300.000€. Tanca el podi d’honor, la penúltima casa
abans d’arribar a l’hotel Terramar. Una altra torre d’aparença clàssica amb
porxo de columnes dòriques i frontons sobre finestra, que es ven una mica per
sota dels 1.000 milions de pessetes d’abans. Malgrat tot, d’entre el parc de
vivendes en venda, m’han cridat l’atenció dos exemplars destacables
especialment pel pedigree de l’autor,
Josep Antoni Coderch, i perquè apareixen, sobretot una d’elles, a la majoria de
llibres d’arquitectura catalana del segle XX. Darrera l’hotel Subur Marítim, al
carrer Josep Carbonell i Gener, 2, s’alça el xalet Garriga Nogués, datat el
1947. De planta baixa i pis, i jugant molt amb la dinàmica visual de porxos,
terrasses i persianes, es tracta d’una de les obres primerenques del que molts
crítics anomenen etapa mediterrania de
l’arquitecte barceloní, després d’haver estat durant un periode fugaç arquitecte
municipal de la vila. Aleshores, feia ben poc que s’havia establert amb Manuel
Valls, formant un tàndem molt apreciat durant dues dècades. Preu de venda: dos
milions i mig d’euros. I si tenen ganes de passejar, a la cantonada del carrer
Josep Carner amb Torres Quevedo, Terramar endins, s’alça discreta, darrera les
verdisses, una de les peces històriques del Coderch dels cinquanta, al costat
de la referencial i bellíssima Casa
Ugalde de Caldes d’Estrac. Em refereixo a la casa Catasús. Una racional,
blanca i lluminosa planta baixa en forma de T, que defineix les zones de dia i
de nit amb el jardí com a espai comú, en un conjunt de sobrietat extrema
carregat d'harmonia amb l'entorn. Una peça d'història que surt per 2.290.000€. Son
les cases que mai no podrem comprar, però Sitges necessita que algú les compri.
Formen part del nostre patrimoni, encara que algunes quedin lluny de moltes
mirades.
I acabo amb dues recomanacions. Si tenen ordinador a la vora, gaudiran
de dos fons documentals que demanen un pitet i unes quantes hores de visió
obligada. RTVE i la filmoteca espanyola han penjat a internet les 4000 edicions
del No-Do, completament indexades per a que els seus continguts siguin
fàcilment accessibles, i acompanyades dels programes de mà. Si cliquen al
cercador Sitges descobriran un munt
de petits tresors fílmics de l'època. Per altra banda, l'Institut Cartogràfic
de Catalunya ofereix als internautes una altra joia. El fons fotogràfic de l'empresa SACE (servicios aéreos comerciales españoles), on hi ha un àlbum impressionant de fotografies de Sitges, el Garraf,
les pedreres o Vallpineda, fetes entre el 1960 i el 1980. Un tresor impagable.
Bon Sant Jordi!
