Eco de Sitges, 26 d'abril
L'altra veritat
Divendres, 19 d’abril
Ataco com en anteriors ocasions. Vinga, sense respirar i sense xarxa
contestin: a qui creurien abans, a un alcalde o a una monja superiora
provincial d'una ordre religiosa? Al
primer? A la segona? A cap dels dos? No és una pregunta menor. Recupero aquell
assumpte moral-ètic subjacent en el discurs del batlle durant el ple del 25 de
març, perquè és aplicable a la carta de Maria Eulàlia Freixas publicada a l’Eco
del passat dissabte, i que ha cridat l'atenció pel que diu, i per com ho diu,
tenint en compte la proverbial discreció associada a la vida religiosa. Un en
el moment de jurar el càrrec, i l’altra en el de professar els vots, es
comprometeren, de facto, a no mentir
sota pena de trair la ciutadania o a Déu. Per tant, és interessant tenir això
en compte quan es comparen les manifestacions públiques de Miquel Forns i de
sor Maria Eulàlia, perquè no coincideixen en el sentit final de la controvèrsia
de l’hospital. Com si no haguessin viscut la mateixa realitat l’un i l’altra. I
l’evidència de la no coincidència és un problema quan es vincula a persones que
tenen compromisos amb la veritat que depassen el paper escrit. Per tant, és
lícit interpel.lar-se sobre si algú dels dos menteix. O, si més no, sobre si no
diuen tota la veritat, o si la diuen a mitges. Pot mentir un alcalde? Pot
mentir una monja? De poder poden, evidentment, però quan dos testimonis no
coincideixen l’únic que pot assegurar-se, més enllà de la confiança o la
malfiança vers qui els pronuncia, és que la percepció de la ciutadania serà
d’una confusió intranquil.litzadora sobre el que s’ha viscut i sobre el que
queda per viure.
Mentre l’Ajuntament perfila el renovat grup de patrons veïnals i cerca
un nou administrador, he tingut ocasió de parlar amb alguns dels portants de
l’altra veritat. Amb els qui, des de la legítima llibertat individual, no han
parlat encara i seria bo que ho fessin, mal que sigui per a atendre a les
exigències que imposa el fet d'haver format part de l’òrgan rector d'una
institució de referència a la vila, davant del que s'ha pogut escoltar i llegir.
D'entrada els confesso sentir-me incapaç de prendre partit dins de la
polaritzada polèmica de l'hospital. Bàsicament perquè segueixo sense tenir prou
elements com per a posicionar-me a l'entorn del moll de l'ós de la
controvèrsia, que no és altre que el que insinua que en determinats moments hi
ha pogut haver intencions mogudes des del benefici personal. Com poden suposar,
aquesta secció vulneraria les essències si es convertís en portaveu dels qui
poden parlar per ells mateixos i defensar les pròpies paraules si convé. El que
ve a continuació son, només, les sensacions finals d'una conversa. Els portants
de l'altra veritat admeten errades, i que determinades operacions poden no
haver-se desenvolupat en el marc de l'ortodòxia regulada de procediment, però
les contrapesen en el context d'una situació econòmica límit que exigí mesures
d'urgència amb urgència, atès que els homes de negre eren punt d'executar
l'embargament del centre. Els portants de l'altra veritat creuen que s’ha
mentit i que s'ha estat molt insensible i injust amb els esforços posats per a
redreçar els comptes, afirmen que el llibre de majors se li va donar al
president de la fundació i no al funcionari que el demanava, i ensenyen les
actes per a justificar el vist-i-plau de la casa gran al pressupost i al
positiu balanç econòmic del 2012. Els portants de l'altra veritat també diuen
que no tenia sentit que el senyor rector figurés amb veu i vot en una junta a
la qual no hi venia massa sovint, malgrat que no puguin defensar amb tant
d'èmfasi la redacció gairebé clandestina d'uns nous estatuts que l'alcalde va
veure quan estaven amanits, i que arraconaven la part pública de la junta. En
el fons, als portants de l'altra veritat els dol sentir-se envoltats per un
núvol de sospites sobre l'honestedat de la seva gestió, i que l'alcalde no
sempre hagi mostrat l'actitud dialogant que es vol fer creure... Comptat i
debatut, servidor només els pot assegurar que, escoltant l’argumentari d’ambdúes
parts, l'hospital necessita, a més de rebaixar la tensió a cop de diàleg
constructiu, una reorganització millorada que permeti establir un sistema de
funcionament que, en el sentit metafòric del terme, el deixi amb les parets de
vidre davant de la ciutadania, i esborri qualsevol dubte a l'entorn de la
governança de la institució, de l'administració del seu patrimoni, del seu
personal, del servei assistencial, i de tot allò, en definitiva, que pot
neguitejar amb coneixement de causa. Aquest, i no cap altre, hauria d'ésser
l'objectiu final, davant del qual caldria arraconar fílies, fòbies, inèrcies inadequades
o posicions poc flexibles. Hores d'ara, si la veritat només té un camí, hi ha
massa camins que només coincideixen en assenyalar problemes.
Dimarts, 23 d’abril
Sant Jordi arriba per a segar les
males herbes, a cop de llibres, roses, amor i alegria de viure des de les
petites coses que no tenen preu, i que la crisi no pot vèncer. Corpus serà la
propera i necessària aturada de teràpia col.lectiva. I enmig de l’enrenou de la
diada, la il.lusió d’un emprenedor té un nom: Malvasia dels llibres. A Sitges naixerà una nova llibreria-espai
cultural en una cojuntura complicada i paradoxal: encara que costi de creure
s’obren més llibreries que no pas es tanquen. Al final del dia em quedo amb “Charles Deering y Ramon Casas: una amistad
en el arte”, el magnífic volum d’Isabel Coll que explica, des d’una acurada
investigació documental, la veritat del perquè el milionari nordamericà, un
dels grans valedors i apassionats de Casas, deixà Sitges dolgut i entristit,
quan s’hi volia quedar per sempre…
Dimecres, 24 d’abril
Bones notícies. Intentaré explicar-ho fàcilment. L'ajuntament tenia un
dèficit de 22M€ en números rodons i un deute d'uns 40 llargs. A 31 de desembre de
2012, el dèficit ha pogut eliminar-se a canvi, en part, d'augmentar el deute a
llarg termini, que se situa en 53M€. Això ha estat possible gràcies a la
combinació del caramel enverinat del pla Montoro per a pagar factures pendents,
amb el resultat d'una sentència de l'IAE tramitada durant l'anterior legislatura,
i que ha suposat un ingrés extra de 6M€, que s’ha afegit a l'esforç de
ciutadania, treballadors i proveïdors, i a la contenció de la despesa corrent.
S’ha premut tant l’accelerador que han quedat 4M€ de romanent a la caixa que,
per llei, haurien d'anar íntegrament a eixugar més deute, a no ser que pugui
renegociar-se el seu destí per a altres finalitats. El regidor Jordi Mas
reconeix que a partir d'ara caldrà afluixar els cargols de la pressió fiscal, tot
i que adverteix que, malgrat les bones xifres, només s’ha guanyat una batalla i
no la guerra. Ho diu mentre el seu rostre expressa aquella sensació d’inestable
equilibri sobre una corda fluixa que es pot trencar en qualsevol moment.
Dijous, 25 d’abril
I acabo. La darrera campanada del 2012 ha deixat de bategar. Era l'única
que cavalcava entre una realitat constatable i un desig per un futur que mai no
es pot preveure. I el desig s'ha esgotat. La ciclotímica i contradictòria jungla de Lankaran va poder amb Carles
Martorell fa dos mesos, i ha pogut amb Èrik Roqueta aquesta setmana. Quan els
desitjos s'esquerden l'ànima sempre trontolla una mica. A canvi, poques vivències
poden oferir la incomparable oportunitat d'aprenentatge, professional i personal,
continguda en els moments difícils. L'èxit de l'aventura dels dos sitgetans a
la quinta forca rau en el vessant humà. El fonamental. El que quedarà marcat de
per vida. Una vegada més Nietzsche tenia raó, allò que no et mata et fa més fort, i el calendari col.locarà noves
campanades en el camí.
