dijous, 16 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de maig


Com a Berga


Dilluns, 13. Tarda
No s’espantin. Havia de trobar un titular que cridés l’atenció i m’ha vingut al cap la imatge de l’àliga de la Patum. I aquí s’acaba la comparació de tercera i la flamarada cridanera de la capçalera d'avui. Tot va començar, si mal no recordo, el Corpus del 2009, quan la Moixiganga s’incorporà al seguici processional de la festa, amb motiu del 25è aniversari de la creació de la colla de l’Agrupació de Balls Populars. Aleshores s'assenyalà l'excepcionalitat del moment d'acord amb la efemèride. L'any següent, però, la Moixiganga tornà a sortir, per mor de repetir la edificant, bonica i, des del punt de vista de la litúrgia, icònica imatge del pas de l'argolla per les catifes. Enguany, i consolidant una pensada que no és nova, s’afegiran a la processó el Drac i l’Àliga sense foc ni timbals, i amb la no menys simbòlica presència de flors a les seves amenaçadores boques, diria que per primer cop a la història. Els estudiosos afirmen que en el Corpus hi ha l’origen de moltes de les festes populars i tradicionals que han vingut després, hagin seguit, o no, la veta religiosa. Que era un dels grans moments de l’any, on la celebració col.lectiva es deixava anar a partir de l’exaltació de la fe, manifestada a través de la imatgeria que sortia de les esglésies, i dels altars de carrer espectacularment guarnits, que es distribuïen per un recorregut que també es mantenia inalterable, d’acord amb la creença del caire benefactor que tenia per als veïns que encerclava. En conseqüència, no resulta forassenyat agafar-se a les tertúlies que apunten a la hipotètica incorporació de la resta de balls a la processó del nostre Corpus com qui no vol la cosa… Ja saben que a Sitges poc ens costa trobar raons per a fer-ne alguna de grossa, i si la historiografia es posa de cara amb més motius. N’estarem fent un gra massa? Un pare de família i ex graller –o graller ocasional- m’hi posa un interessant contrapès, quan em diu que la il.lusió que ja tenen els seus fills per a veure gegants, drac, àliga i Moixiganga, esborra qualsevol consideració crítica sobre la proposta. Torno a Berga per a recordar les paraules d’Albert Rumbo, historiador i membre del Patronat de la Patum, quan dissabte passat explicava que, fora dels cinc dies que marquen el calendari vital dels bergadans, allí no veuen la comparseria de la festa en cap altre moment de l’any, perquè ni per festa major és festa local…. Una abstinència que a casa nostra no se si aguantariem. Millor no intentar-ho. En qualsevol cas, no es pot negar que la comissió de Corpus s’està movent per a dinamitzar la diada. Conferències, marxandatge, noves propostes de catifes, rutes gastronòmiques i excursions demostren que, malgrat la minva de recursos, hi ha voluntat de tirar endavant una celebració que els darrers temps ha viscut encallada en la inèrcia.

Dilluns, 13. Vespre
Finalment, l’hospital no farà el Cap de la Vila. No cal que els digui el perquè. I això que el projecte era veritablement espectacular segons m’expliquen. La Jove de Sitges prendrà el relleu i haurà d’enfrontar-se a una contrarellotge embogida i meritòria, atesa la rellevància del repte. De l’hospital venen altres notícies relacionades amb el procés emocionalment traumàtic viscut els darrers mesos. Si res no ho esberla, hi haurà patrons. Son tres. Voregen la quarentena, any amunt any avall, i no treballen a Sitges, quelcom que potser ara agrairà aquesta història. Neus Gironès Biarnés, Miquel Marzal Ortiz i Oriol Ripoll Panyella han estat presentats a la junta de portaveus de l’Ajuntament –l’òrgan entre plens que reuneix als representants de tots els grups polítics del consistori- i al patronat de l’hospital, com els probables substituts, o substituts de facto vaja, dels anteriors patrons veïnals. El ple del 27 de maig els haurà de ratificar i, a partir d’aleshores, la junta recomposada de la fundació caldrà que esculli el nou administrador. Els perfils professionals dels protagonistes -no en vull dir trio ni troika- fan de bon llegir. Vet aquí a la interventora de l’Ajuntament d’Arenys de Munt -no és el d'interventor un càrrec al qual s'hi arribi a través d'un exàmen qualsevol- a un bibliotecari que conrea amb eficàcia la vocació d’historiador i divulgador de la cultura popular i tradicional, i a un advocat pragmàtic experimentat en abordar processos empresarials-mercantils complexos, ficats en una olla que encara fumeja després de bullir a pressió. El trencaclosques, doncs, comença a prendre forma. Arribar fins aquí tampoc no ha estat fàcil, perquè, com era previsible, la situació ha propiciat que, de la llista de possibles patronables, més d’un hagi declinat acceptar adduint raons perfectament comprensibles. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que seran centre d’atenció ciutadana per unes setmanes, pel fet de ser els nous, que substitueixen els altres, superats uns dies de tensió latent. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no serien on son si no fos perquè l’equip de govern va prendre la decisió que va prendre, tot encetant, a la vegada, una delicada controvèrsia, d’aquelles que es mouen en el llindar de la necessitat del poder públic de practicar l’intervencionisme no intervencionista en les àrees o àmbits en els quals, d'alguna manera, li escauen responsabilitats de gestió. Els tres futurs patrons saben, o han de saber, que no els farà cap mal aïllar-se tot el que puguin del debat polític, el de les medalles al pit i els ganivets a l'esquena, el que acostuma a no oblidar qui ha posat a qui, i el que intenta aplicar la paradoxa impossible de conciliar la necessitat de no ferir ningú mentre es qüestionen procediments que, en el fons, apunten a persones que, lícitament, poden sentir-se ferides. I els tres futurs patrons saben, o han de saber, que els caldrà navegar entre aquestes aigües, sense deixar de pensar en el sentit fonamental del càrrec, que no és altre que el de servir a la institució que representen, des de l’objectiu, com ja s’ha expressat manta vegades, de fer-la més transparent als ulls del poble.

Seran millors aquests patrons que els anteriors? Apriorismes i confiances o malfiances a banda, només el temps i les accions ho demostraran, perquè, de fet, ningú hores d'ara, ni tan sols els més crítics amb el posicionament del govern en l'assumpte de l'hospital, poden mostrar-se refractaris vers tres sitgetans que, fins avui, només poden consignar al full de serveis haver acceptat la proposta de treballar gratis et amore per una causa complicada. Per tant, la secció els desitja sort, perquè, d'entrada, no han fet res per a no merèixer-la, i tenen un difícil camí per endavant per a demostrar que la mereixen.

Dimarts, 14
En la petita història dels qui han viscut dins de les parets del monestir de Montserrat, el pare Antoni Picas ha deixat una empremta fonamental, com és l'haver estat un dels impulsors del museu que ha acabat convertint-se en un dels referents artístics del país, i del qual els mitjans de comunicació se n'han fet ressó arran del traspàs del monjo als 90 anys. Composo la glossa de Pere Crisòleg a partir del testimoni del meu pare i d'una entrevista que Antoni Sella i Roland Sierra li varen fer l'any 2002, per a la revista cultural Les ales d'Ícar. Val la pena rellegir la percepció que Picas tenia d'un Sitges creixent des de la desmesura... No s'equivocava....