Eco de Sitges, 10 de maig
Un tancat per al Greco
“L’Atlàntida obrirà. Recorda el
que et dic”. I el meu
interlocutor ho afirma de manera tan categòrica i argumentada que costa
portar-li la contrària. Vaja, que costa tant que no li porto, malgrat que ho
podria fer si prenc en consideració les no menys explícites paraules de
l’alcalde sobre l’assumpte. Em dispensaran si no poso la mà al foc. Em dec fer
gran i cada cop la poso per menys coses i persones. Deixem que el temps, i
sobretot els fets, confirmin, o no, la hipòtesi lapidària.
Polèmiques sobre sous públics apart -la secció ja va deixar prou
reflexions a l'entorn de la qüestió a l'inici de legislatura i no hi tornarà
ara, perquè ja vaig cremar suficients cartutxos aleshores- ha arribat la
caloreta. Es nota al rovell de l'ou, i millor que es noti. La tercera edició
del Sitges tapa a tapa ha superat
tots els registres estadístics, posant a prova la capacitat dels establiments
per assumir una demanda en creixement exponencial que cerca experiències
gastronòmiques de butxaca. I la gran majoria mereixen l’aplaudiment per
l’esforç i la creativitat. Un èxit total. Fins al punt que en un dels bars que
visito entre setmana em comenten que els han proposat participar d’un tapa a tapa gay, que tindria lloc durant
la Pride del juliol. No entrem en
detalls perquè, entre d’altres coses, no deu ser el mateix una ruta de tapes
gays que una ruta gay de tapes. Sigui com sigui, l’anècdota reflecteix l’encaix
que el tapa a tapa ha fet el el
calendari d’activitats locals. Potser per això, l’única proposta que em permeto
deixar per afinar encara més la iniciativa prové d'alguns comentaris que
coincideixen en que seria bo publicitar les opcions de begudes disponibles per
acompanyar els tastets, més enllà del quinto
d’Estrella. El testimoni d'una sitgetana és, en aquest sentit, molt
extrapolable als que podem tenir prou saque
per a cinc tapes però no per a cinc quintos
per exemple, sota pena de levitar com Santa Teresa sense motivació espiritual. A
canvi sempre queda la beneïda i socorreguda aigua, tot i que pagaria la pena,
si el patrocini obliga, que no se si obliga massa, negociar amb Damm si es
podria incloure en la promoció alguna de les varietats de cervesa sense alcohol
que formen part del catàleg de productes de la companyia. En qualsevol cas, comptat
i debatut el balanç és inquestionable. La tapa tira, i molt.
I amb la bonança retrobem les estampes costumistes de la temporada. Les
bones i les dolentes. L'Ajuntament anuncia un reforç del servei de neteja per a
fer front a les previsions, i Lluís Marcé garanteix, sense arribar a prometre,
que Sitges estarà més net aquest estiu. Ha començat l'exàmen i la ciutadania no
en deixa passar ni una. A les xarxes socials apareixen fotografies de la
brutícia dels ascensors del pas sota la via, o dels contenidors de La Torreta envoltats
de bosses d'escombraries, cartrons i plàstics a primera hora del passat
dissabte. A cap equip de govern se li escapa que impostos, neteja/manteniment
de l'espai públic i seguretat son els tres pals de paller davant dels quals els
veïns mostren una especial sensibilitat i exigència. Amb les controlades xifres
econòmiques del 2012 ara costarà més excusar-se si el servei no respon a les
expectatives. I és dins d'aquest debat on, de nou, l'incivisme es vist com l'origen
de la majoria de maldecaps. Quan
envoltava El Greco un esquitx de
jardinet de tres pams quadrats l'incivisme no era problema als peus del
monument, perquè, desenganyem-nos, els incívics també volen estar còmodes, i
allí només hi havia lloc per a les plantes i les flors. La reurbanització de
l’espai, que va airejar el conjunt escultòric, tot donant-li una major
presència visual, ha propiciat, sense voler, el progressiu augment d’imatges
poc edificants que posen a prova la paciència de més d’un. En aquest context, cansat,
com l'alcalde i com tothom, de veure gent arrebossant-se a la gespa sense cap
escrúpol ni control, Lluís Marcé -que aprofita l'avinantesa per a confessar que
truca a la policia i no li foten ni cas
(sic)- anuncia la col.locació d'una tanca baixa model Westminster –no em facin dir com és però per la denominació dóna a
entendre quelcom de categoria- que intentarà frenar els desitjos dels mortals
que, cada cop que veuen el senyal dels 750€ de multa, els agafa un atac de
riure mentre despleguen taules, cadires, neveres o el que sigui sense
contemplacions.
És cert. Els senyals més amenaçadorament inútils de la història mai
instal.lats en el nostre terme municipal han estat, sens dubte, els que
anunciaven la impactant sanció de 750€ a tots els qui trepitgessin l'herba dels
parterres. Una sanció en el seu dia pensada, escrita, aprovada, col.locada i
mai cobrada fins avui. O almenys ningú no ho ha dit en veu alta. Des de la
perplexitat i la ignorància pròpia, pregunto a Jorge Carretero sobre l'assumpte.
El regidor reconeix que, a aquestes alçades, i deixant de banda l'actitud més o
menys expeditiva que pugui tenir la policia local vers els incomplidors d'un
advertiment d'aquesta magnitud econòmica, encara no estava a punt la maquinària
administrativa necessària per a tramitar les sancions establertes en
l'ordenança de civisme. O sia, que les circumstàncies de la vida, afegides a la
inoperància o a la incapacitat del sistema per a desenvolupar les eines per a
aplicar allò que fou aprovat pels seus propis gestors polítics, han convertit
els senyals de prohibició en una petita broma. En les pistoles de pega de les
comèdies de lladres i serenos. En pura filfa. Llàstima perquè a 750€ per
persona la casa gran hagués fet un petit capital.... A canvi, Carretero afirma
que abans de l'estiu d'enguany -abans de l'estiu, repeteixo- s'haurà posat en
marxa el que fa falta per a que, per fi, puguin ser sancionades les
vulneracions a l'ordenança de civisme. Malgrat tot, l'Ajuntament es planteja la
revisió a la baixa de les sancions. Algú deu haver visualitzat l'escena entre
policia i infractor i en deu haver tret com a conclusió que multar de debò amb
750€ podria acabar amb els protagonistes als Camils. I tampoc no és això.
Dilluns, 6 de maig
Punt d'inflexió en la petita-gran història de la biblioteca popular
Santiago Rusiñol. El venerable equipament tanca uns dies per a que puguin
fer-se els treballs previs al que seran les obres més importants des que fou
inaugurat el juny del 1936. A l’estiu, els prop de 60.000 llibres que formen
part del seu fons es traslladaran a uns magatzems específics que la Diputació
de Barcelona té per a aquestes funcions i, si Déu vol, a partir del setembre s’iniciarà
la rehabilitació esperada i desitjada, amb un cost de 875.000€ que assumeixen,
a parts iguals, el PUOSC de la Generalitat i l’Ajuntament. Hauran passat dos
anys de la primera promesa de l'alcalde Forns en un acte públic. Fou amb motiu
del 75è aniversari de la biblioteca, tres dies després del ple d’investidura. Arran
del benvingut projecte he pensat en el futur del mobiliari, el disseny del qual
s’atribuï a l’arquitecte Puig i Cadafalch, i que manté una salut envejable per
tenir 77 anys. Amb tot, el concepte d’ergonomia ha evolucionat molt vers una
major adaptabilitat i comoditat, i és obvi que la possibilitat de
substituïr-lo, en tot o en part, estigui dins de la planificació establerta. En
cas que sigui així, les taules i cadires de tota la vida mereixerien un comiat
digne. Si haguéssim tingut museu etnogràfic les podriem haver posat al costat
dels pupitres de la casa de Glòria Pulido… Ara, qui sap si seria bonic que els
sitgetans tinguéssin l'oportunitat de poder tenir un bocí d'història a casa… A qui
no li agradaria tenir una cadira de la biblioteca?
