dijous, 9 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de maig


Un tancat per al Greco


“L’Atlàntida obrirà. Recorda el que et dic”. I el meu interlocutor ho afirma de manera tan categòrica i argumentada que costa portar-li la contrària. Vaja, que costa tant que no li porto, malgrat que ho podria fer si prenc en consideració les no menys explícites paraules de l’alcalde sobre l’assumpte. Em dispensaran si no poso la mà al foc. Em dec fer gran i cada cop la poso per menys coses i persones. Deixem que el temps, i sobretot els fets, confirmin, o no, la hipòtesi lapidària.

Polèmiques sobre sous públics apart -la secció ja va deixar prou reflexions a l'entorn de la qüestió a l'inici de legislatura i no hi tornarà ara, perquè ja vaig cremar suficients cartutxos aleshores- ha arribat la caloreta. Es nota al rovell de l'ou, i millor que es noti. La tercera edició del Sitges tapa a tapa ha superat tots els registres estadístics, posant a prova la capacitat dels establiments per assumir una demanda en creixement exponencial que cerca experiències gastronòmiques de butxaca. I la gran majoria mereixen l’aplaudiment per l’esforç i la creativitat. Un èxit total. Fins al punt que en un dels bars que visito entre setmana em comenten que els han proposat participar d’un tapa a tapa gay, que tindria lloc durant la Pride del juliol. No entrem en detalls perquè, entre d’altres coses, no deu ser el mateix una ruta de tapes gays que una ruta gay de tapes. Sigui com sigui, l’anècdota reflecteix l’encaix que el tapa a tapa ha fet el el calendari d’activitats locals. Potser per això, l’única proposta que em permeto deixar per afinar encara més la iniciativa prové d'alguns comentaris que coincideixen en que seria bo publicitar les opcions de begudes disponibles per acompanyar els tastets, més enllà del quinto d’Estrella. El testimoni d'una sitgetana és, en aquest sentit, molt extrapolable als que podem tenir prou saque per a cinc tapes però no per a cinc quintos per exemple, sota pena de levitar com Santa Teresa sense motivació espiritual. A canvi sempre queda la beneïda i socorreguda aigua, tot i que pagaria la pena, si el patrocini obliga, que no se si obliga massa, negociar amb Damm si es podria incloure en la promoció alguna de les varietats de cervesa sense alcohol que formen part del catàleg de productes de la companyia. En qualsevol cas, comptat i debatut el balanç és inquestionable. La tapa tira, i molt.

I amb la bonança retrobem les estampes costumistes de la temporada. Les bones i les dolentes. L'Ajuntament anuncia un reforç del servei de neteja per a fer front a les previsions, i Lluís Marcé garanteix, sense arribar a prometre, que Sitges estarà més net aquest estiu. Ha començat l'exàmen i la ciutadania no en deixa passar ni una. A les xarxes socials apareixen fotografies de la brutícia dels ascensors del pas sota la via, o dels contenidors de La Torreta envoltats de bosses d'escombraries, cartrons i plàstics a primera hora del passat dissabte. A cap equip de govern se li escapa que impostos, neteja/manteniment de l'espai públic i seguretat son els tres pals de paller davant dels quals els veïns mostren una especial sensibilitat i exigència. Amb les controlades xifres econòmiques del 2012 ara costarà més excusar-se si el servei no respon a les expectatives. I és dins d'aquest debat on, de nou, l'incivisme es vist com l'origen de la majoria de maldecaps.  Quan envoltava El Greco un esquitx de jardinet de tres pams quadrats l'incivisme no era problema als peus del monument, perquè, desenganyem-nos, els incívics també volen estar còmodes, i allí només hi havia lloc per a les plantes i les flors. La reurbanització de l’espai, que va airejar el conjunt escultòric, tot donant-li una major presència visual, ha propiciat, sense voler, el progressiu augment d’imatges poc edificants que posen a prova la paciència de més d’un. En aquest context, cansat, com l'alcalde i com tothom, de veure gent arrebossant-se a la gespa sense cap escrúpol ni control, Lluís Marcé -que aprofita l'avinantesa per a confessar que truca a la policia i no li foten ni cas (sic)- anuncia la col.locació d'una tanca baixa model Westminster –no em facin dir com és però per la denominació dóna a entendre quelcom de categoria- que intentarà frenar els desitjos dels mortals que, cada cop que veuen el senyal dels 750€ de multa, els agafa un atac de riure mentre despleguen taules, cadires, neveres o el que sigui sense contemplacions.

És cert. Els senyals més amenaçadorament inútils de la història mai instal.lats en el nostre terme municipal han estat, sens dubte, els que anunciaven la impactant sanció de 750€ a tots els qui trepitgessin l'herba dels parterres. Una sanció en el seu dia pensada, escrita, aprovada, col.locada i mai cobrada fins avui. O almenys ningú no ho ha dit en veu alta. Des de la perplexitat i la ignorància pròpia, pregunto a Jorge Carretero sobre l'assumpte. El regidor reconeix que, a aquestes alçades, i deixant de banda l'actitud més o menys expeditiva que pugui tenir la policia local vers els incomplidors d'un advertiment d'aquesta magnitud econòmica, encara no estava a punt la maquinària administrativa necessària per a tramitar les sancions establertes en l'ordenança de civisme. O sia, que les circumstàncies de la vida, afegides a la inoperància o a la incapacitat del sistema per a desenvolupar les eines per a aplicar allò que fou aprovat pels seus propis gestors polítics, han convertit els senyals de prohibició en una petita broma. En les pistoles de pega de les comèdies de lladres i serenos. En pura filfa. Llàstima perquè a 750€ per persona la casa gran hagués fet un petit capital.... A canvi, Carretero afirma que abans de l'estiu d'enguany -abans de l'estiu, repeteixo- s'haurà posat en marxa el que fa falta per a que, per fi, puguin ser sancionades les vulneracions a l'ordenança de civisme. Malgrat tot, l'Ajuntament es planteja la revisió a la baixa de les sancions. Algú deu haver visualitzat l'escena entre policia i infractor i en deu haver tret com a conclusió que multar de debò amb 750€ podria acabar amb els protagonistes als Camils. I tampoc no és això.

Dilluns, 6 de maig
Punt d'inflexió en la petita-gran història de la biblioteca popular Santiago Rusiñol. El venerable equipament tanca uns dies per a que puguin fer-se els treballs previs al que seran les obres més importants des que fou inaugurat el juny del 1936. A l’estiu, els prop de 60.000 llibres que formen part del seu fons es traslladaran a uns magatzems específics que la Diputació de Barcelona té per a aquestes funcions i, si Déu vol, a partir del setembre s’iniciarà la rehabilitació esperada i desitjada, amb un cost de 875.000€ que assumeixen, a parts iguals, el PUOSC de la Generalitat i l’Ajuntament. Hauran passat dos anys de la primera promesa de l'alcalde Forns en un acte públic. Fou amb motiu del 75è aniversari de la biblioteca, tres dies després del ple d’investidura. Arran del benvingut projecte he pensat en el futur del mobiliari, el disseny del qual s’atribuï a l’arquitecte Puig i Cadafalch, i que manté una salut envejable per tenir 77 anys. Amb tot, el concepte d’ergonomia ha evolucionat molt vers una major adaptabilitat i comoditat, i és obvi que la possibilitat de substituïr-lo, en tot o en part, estigui dins de la planificació establerta. En cas que sigui així, les taules i cadires de tota la vida mereixerien un comiat digne. Si haguéssim tingut museu etnogràfic les podriem haver posat al costat dels pupitres de la casa de Glòria Pulido… Ara, qui sap si seria bonic que els sitgetans tinguéssin l'oportunitat de poder tenir un bocí d'història a casa… A qui no li agradaria tenir una cadira de la biblioteca?