dijous, 4 d’abril del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'abril


Foc nou

"L'hospital de Sant Joan Baptista fou instituït el dia 20 de febrer de 1324 rebent tal nom del seu fundador, Bernat de Fonollar, senyor de Sitges, i d'acord amb la disposició oficial de data 6 de març de 1933, és de fundació privada propietat del poble de Sitges i, per tant, amb la protecció del seu representant legal, l'Ajuntament de la Vila"

Les finalitats de l'hospital de Sant Joan Baptista són:
a/ L'atenció geriàtrica
b/La col.laboració amb els estaments adients (Ajuntament, cos mèdic, Generalitat, etc) per tal de treballar, en la mesura de les seves possibilitats, per a la defensa i promoció de la salut del poble de Sitges i la seva zona d'influència
c/El conreu i la promoció de la Malvasia de Sitges, seguint el desig del llegat Llopis."

       Dels Estatuts de la fundació de l'hospital. Agost 2004

Fins aquí, tothom d'acord. Segur. O almenys així ho vull creure. Els paràgrafs inicials dels estatuts de l'hospital de Sant Joan es fan respectar quan es llegeixen. Invoquen a la responsabilitat que exigeix la història d'una institució amb gairebé 700 anys de vida. El passat 26 de març, després d’una tensa reunió en la qual el vot de qualitat de l’alcalde fou decisiu per a desempatar un estira i arronsa entre patrons veïnals i institucionals -arran del cessament de dos dels primers- s’esdevingué una circumstància que no té precedent immediat. Un petit castell de cartes que ha escapçat la meitat de la junta de l’hospital. Així, entre persones cessades i dimitides, han marxat l'administrador, Antoni Baqués, i els tres representants de la societat civil, Jordi Matas, Jordi Ragon i Joan Butí, i han quedat els càrrecs institucionals: l’alcalde, com a president de la fundació, el senyor rector, la regidora Vinyet Lluís, i el regidor de benestar i família Marc Martínez. Vuit son els components d’aquest grup d’escollits, tot i que fa ben pocs anys -i no em facin dir el perquè- s’hi va incorporar -amb veu i vot- la secretària, malgrat que els estatuts no especificaven per cap banda que tingués cap dret a formar-ne part. La seva presència fou fugaç, encara que al web de la fundació hi segueix constant. L’anècdota, si volen, podria afegir-se a les grans questions que s'han posat sobre la taula els darrers dies, i a tantes d’altres que cauen de l’arbre arran de la patada. Ara s’imposa la recerca de quatre substituts que, gratis et amore, agafin les regnes d'una maquinària complexa, que combina la gestió d'una important quantitat de patrimoni, amb la logística requerida per un centre assistencial que ha de respondre als estandards del segle XXI, sense oblidar el conreu de la malvasia, entre d'altres reptes del dia a dia. Tot plegat exigeix, s'hi posi qui s'hi posi, capacitació professional, sensibilitat emocional, ortodòxia procedimental, ètica monolítica i humilitat cristiana, per a servir amb la màxima exigència i transparència possible a l'esperit fundacional del centre. M'insinuen que, tot i que la digestió encara està païnt-se i els ànims per refredar, ja hi ha hagut persones que s'han postulat per a ficar-s'hi. Deuen tenir una vocació molt impacient.... o potser altres interessos. No pensin malament. Si pensen malament ara, els podran dir que perquè no pensaven malament abans. I tindran raó. En qualsevol cas, d'històries sobre l'hospital en corren moltes, i la gran majoria es mouen en una forquilla àmplia que va des dels testimonis de persones de confiança, que no parlen per parlar, fins a la xafarderia malintencionada, tot passant, no cal ni dir-ho, per les que poden justificar-se documentalment. I abans de caure en la temptació d'assenyalar amb el dit a suposats culpables inculpats d’entrada des de les inefables, esmolades i, de vegades, vidriòliques i immisericordes converses de carrer, la secció vol anar amb peus de plom i creu que val la pena agafar aquest brau des de la mera posició de l'espectador que escolta i llegeix. Prefereixo que sigui així perquè no podem oblidar el caràcter de referent de l’hospital i la consideració que mereixen residents, familiars, treballadors, voluntaris, la comunitat de monges i l’equip directiu, a qui, per altra banda, també s’hi ha fet referència implícita davant de l’existència d’algunes queixes per part de familiars d’interns, relacionades amb el tracte o els serveis rebuts, o sobre el clima laboral en el col.lectiu de treballadors.

Fins avui, la denúncia pública l’ha feta l’alcalde, prenent una decisió que alguns qualifiquen de valenta i necessària, d’altres d’incomprensible, temerària i influenciada per tercers, i qui sap si una majoria la titllaria d’arriscada, políticament i personal, per allò d’enfrontar-se a un cert stablishment. En cas de fer-ho, l’últim lloc on un alcalde podria mentir seria el plenari municipal. D’aquí que l’exposició de fets que realitzà Miquel Forns el passat 25 de març cal que es prengui amb la trascendència que s’escau al moment. És evident que l’alcalde explicà la seva veritat, però que la seva veritat no és una veritat qualsevol, perquè ve marcada per les obligacions del càrrec. D’entrada, doncs -i més si es té en compte la consubstancial prudència del primer regidor de l’Ajuntament a l’hora de pronunciar-se sobre el que sigui- aparcant fílies i fòbies costaria de creure que estessim davant d’un petit suïcidi polític, nascut d’una rebequeria d’autoritat sense fonament. Costaria de creure que s’hagi obert la caixa dels trons per caprici sense pensar en les conseqüències d’obrir-la. Una vegada i una altra, Forns es referí de manera prou eloqüent als conceptes de pèrdua de confiança i deslleialtat institucional per a definir el context dins del qual l’equip de govern proposava la no renovació de dos patrons veïnals, el cessament dels quals ha desembocat en la crisi actual. I ho va fer a través de tres arguments de considerable pes específic. Primer: la convicció que, per una questió d’ètica i estètica (sic) no es pot ser patró i a la vegada partícep d’una operació de compra-venda de patrimoni. “Si una finca es ven a un familiar d’un patró, el que ha de fer aquest patró és dimitir” sentencià Forns apuntant a dues operacions que tingueren lloc durant el periode 2009-2011. Segon: la impossibilitat manifesta que l’alcalde, com a president de la fundació, hagi pogut accedir als estats de comptes, i al llibre de majors, en el marc d’un escenari ple d’impediments i obstacles. I tercer: que l’hospital, per iniciativa pròpia, obrís un procés de modificació dels estatuts, amb l’objectiu d’adaptar-los a la nova llei de fundacions, que deixava en minoria la representació dels patrons institucionals a la junta –i en conseqüència del poder públic- en una maniobra de la qual la casa gran diu que no en tenia cap mena de coneixement.

Mentre intento fer abstracció de tanta casuística, pregunto: ha fet bé l’alcalde? El cert és que és difícil contrapesar els motius que s’exposaren en el ple municipal de fa quinze dies. Fins que ningú no digui el contrari, i des del supòsit de la certesa de les seves afirmacions, el pas endavant de Forns respondria a la funció bàsica d’un cap de govern: defensar l’interès públic. A la vegada, hi ha una part de la història que, de moment, no es coneixerà. Exercint un dret legítim, i a la vegada força interpretable, l’exadministrador prefereix no pronunciar-se, de moment, sobre les pàgines viscudes, les paraules escoltades i els fets consumats, en una mostra de silenci adolorit que no permetrà saber públicament l’altra versió dels fets. Vet aquí els danys col.laterals. Les ferides emocionals que han quedat obertes a ambdós costats de la taula, entre persones que son veïnes d’un poble petit anomenat Sitges on gairebé tothom sap qui és qui. A aquestes alçades, per exemple, qui és el maco que vol ficar-se a l’hospital? La història continuarà…..Desconec quan.