Eco de Sitges, 5 d'abril
Foc nou
"L'hospital de Sant Joan
Baptista fou instituït el dia 20 de febrer de 1324 rebent tal nom del seu
fundador, Bernat de Fonollar, senyor de Sitges, i d'acord amb la disposició
oficial de data 6 de març de 1933, és de fundació privada propietat del poble
de Sitges i, per tant, amb la protecció del seu representant legal,
l'Ajuntament de la Vila"
Les finalitats de l'hospital de
Sant Joan Baptista són:
a/ L'atenció geriàtrica
b/La col.laboració amb els
estaments adients (Ajuntament, cos mèdic, Generalitat, etc) per tal de
treballar, en la mesura de les seves possibilitats, per a la defensa i promoció
de la salut del poble de Sitges i la seva zona d'influència
c/El conreu i la promoció de la
Malvasia de Sitges, seguint el desig del llegat Llopis."
Dels Estatuts de la fundació de l'hospital.
Agost 2004
Fins aquí, tothom d'acord. Segur. O almenys així ho vull creure. Els
paràgrafs inicials dels estatuts de l'hospital de Sant Joan es fan respectar
quan es llegeixen. Invoquen a la responsabilitat que exigeix la història d'una
institució amb gairebé 700 anys de vida. El passat 26 de març, després d’una
tensa reunió en la qual el vot de qualitat de l’alcalde fou decisiu per a
desempatar un estira i arronsa entre patrons veïnals i institucionals -arran del
cessament de dos dels primers- s’esdevingué una circumstància que no té
precedent immediat. Un petit castell de cartes que ha escapçat la meitat de la
junta de l’hospital. Així, entre persones cessades i dimitides, han marxat l'administrador,
Antoni Baqués, i els tres representants de la societat civil, Jordi Matas,
Jordi Ragon i Joan Butí, i han quedat els càrrecs institucionals: l’alcalde, com
a president de la fundació, el senyor rector, la regidora Vinyet Lluís, i el
regidor de benestar i família Marc Martínez. Vuit son els components d’aquest
grup d’escollits, tot i que fa ben pocs anys -i no em facin dir el perquè- s’hi
va incorporar -amb veu i vot- la secretària, malgrat que els estatuts no
especificaven per cap banda que tingués cap dret a formar-ne part. La seva
presència fou fugaç, encara que al web de la fundació hi segueix constant. L’anècdota,
si volen, podria afegir-se a les grans questions que s'han posat sobre la taula
els darrers dies, i a tantes d’altres que cauen de l’arbre arran de la patada.
Ara s’imposa la recerca de quatre substituts que, gratis et amore, agafin les regnes d'una maquinària complexa, que
combina la gestió d'una important quantitat de patrimoni, amb la logística
requerida per un centre assistencial que ha de respondre als estandards del
segle XXI, sense oblidar el conreu de la malvasia, entre d'altres reptes del
dia a dia. Tot plegat exigeix, s'hi posi qui s'hi posi, capacitació
professional, sensibilitat emocional, ortodòxia procedimental, ètica monolítica
i humilitat cristiana, per a servir amb la màxima exigència i transparència
possible a l'esperit fundacional del centre. M'insinuen que, tot i que la
digestió encara està païnt-se i els ànims per refredar, ja hi ha hagut persones
que s'han postulat per a ficar-s'hi. Deuen tenir una vocació molt impacient....
o potser altres interessos. No pensin malament. Si pensen malament ara, els
podran dir que perquè no pensaven malament abans. I tindran raó. En qualsevol
cas, d'històries sobre l'hospital en corren moltes, i la gran majoria es mouen
en una forquilla àmplia que va des dels testimonis de persones de confiança, que
no parlen per parlar, fins a la xafarderia malintencionada, tot passant, no cal
ni dir-ho, per les que poden justificar-se documentalment. I abans de caure en
la temptació d'assenyalar amb el dit a suposats culpables inculpats d’entrada des
de les inefables, esmolades i, de vegades, vidriòliques i immisericordes converses
de carrer, la secció vol anar amb peus de plom i creu que val la pena agafar
aquest brau des de la mera posició de l'espectador que escolta i llegeix.
Prefereixo que sigui així perquè no podem oblidar el caràcter de referent de
l’hospital i la consideració que mereixen residents, familiars, treballadors,
voluntaris, la comunitat de monges i l’equip directiu, a qui, per altra banda, també s’hi ha fet
referència implícita davant de l’existència d’algunes queixes per part de
familiars d’interns, relacionades amb el tracte o els serveis rebuts, o sobre
el clima laboral en el col.lectiu de treballadors.
Fins avui, la denúncia pública l’ha feta l’alcalde, prenent una decisió
que alguns qualifiquen de valenta i necessària, d’altres d’incomprensible,
temerària i influenciada per tercers, i qui sap si una majoria la titllaria
d’arriscada, políticament i personal, per allò d’enfrontar-se a un cert stablishment. En cas de fer-ho, l’últim
lloc on un alcalde podria mentir seria el plenari municipal. D’aquí que
l’exposició de fets que realitzà Miquel Forns el passat 25 de març cal que es
prengui amb la trascendència que s’escau al moment. És evident que l’alcalde
explicà la seva veritat, però que la seva veritat no és una veritat qualsevol,
perquè ve marcada per les obligacions del càrrec. D’entrada, doncs -i més si es
té en compte la consubstancial prudència del primer regidor de l’Ajuntament a
l’hora de pronunciar-se sobre el que sigui- aparcant fílies i fòbies costaria
de creure que estessim davant d’un petit suïcidi polític, nascut d’una
rebequeria d’autoritat sense fonament. Costaria de creure que s’hagi obert la
caixa dels trons per caprici sense pensar en les conseqüències d’obrir-la. Una
vegada i una altra, Forns es referí de manera prou eloqüent als conceptes de
pèrdua de confiança i deslleialtat institucional per a definir el context dins
del qual l’equip de govern proposava la no renovació de dos patrons veïnals, el
cessament dels quals ha desembocat en la crisi actual. I ho va fer a través de
tres arguments de considerable pes específic. Primer: la convicció que, per una
questió d’ètica i estètica (sic) no
es pot ser patró i a la vegada partícep d’una operació de compra-venda de
patrimoni. “Si una finca es ven a un
familiar d’un patró, el que ha de fer aquest patró és dimitir” sentencià
Forns apuntant a dues operacions que tingueren lloc durant el periode
2009-2011. Segon: la impossibilitat manifesta que l’alcalde, com a president de
la fundació, hagi pogut accedir als estats de comptes, i al llibre de majors,
en el marc d’un escenari ple d’impediments i obstacles. I tercer: que
l’hospital, per iniciativa pròpia, obrís un procés de modificació dels
estatuts, amb l’objectiu d’adaptar-los a la nova llei de fundacions, que
deixava en minoria la representació dels patrons institucionals a la junta –i
en conseqüència del poder públic- en una maniobra de la qual la casa gran diu
que no en tenia cap mena de coneixement.
Mentre intento fer abstracció de tanta casuística, pregunto: ha fet bé
l’alcalde? El cert és que és difícil contrapesar els motius que s’exposaren en
el ple municipal de fa quinze dies. Fins que ningú no digui el contrari, i des
del supòsit de la certesa de les seves afirmacions, el pas endavant de Forns
respondria a la funció bàsica d’un cap de govern: defensar l’interès públic. A
la vegada, hi ha una part de la història que, de moment, no es coneixerà. Exercint
un dret legítim, i a la vegada força interpretable, l’exadministrador prefereix
no pronunciar-se, de moment, sobre les pàgines viscudes, les paraules
escoltades i els fets consumats, en una mostra de silenci adolorit que no
permetrà saber públicament l’altra versió dels fets. Vet aquí els danys
col.laterals. Les ferides emocionals que han quedat obertes a ambdós costats de
la taula, entre persones que son veïnes d’un poble petit anomenat Sitges on
gairebé tothom sap qui és qui. A aquestes alçades, per exemple, qui és el maco
que vol ficar-se a l’hospital? La història continuarà…..Desconec quan.