Crònica local
Eco de Sitges, 22 de març

Mitja taxa

Abans, un VentdelCau 9 i 1/2. Ja saben, el que s’omple amb aquells serrells pendents que no donen per a un episodi sencer, però que no poden menystenir-se en el relat dels esdeveniments perquè s'hi han incorporat fa ben poc. La secció és conscient de la complexitat de l’assumpte, que a la vegada pateix en pròpia carn a l’hora d’explicar-lo, fins al punt que em costa recordar el capítol primer d’aquesta atzarosa i rocambolesca història darrera de la qual hi ha, val la pena recordar-ho, el conjunt patrimonial més important de Sitges, per si algú se n'havia oblidat… Els fets es començaren a escriure un 16 de gener del 2010, sis dies després que el Cau Ferrat tanqués portes, i aleshores –il.lús de mi- els prometia un serial de menor extensió. I ja ho veuen, si em descuido parlo de l’obra de la seu. Han passat tres anys i dos mesos, i per Sant Josep se celebrà la reunió del consell general del Consorci del Patrimoni, encapçalada pel president de la Diputació, Salvador Esteve, acompanyat del Diputat d’hisenda, Carles Russinyol, l’alcalde, la directora de l’ens i la corrúa llarga de vocals que el composen. Els mitjans de comunicació estaven pendents de dos titulars bàsicament. Per una banda, calia saber com la institució contestaria el dictamen no vinculant -com reiterà manta vegades el president- de la comissió jurídica assessora, i, per l’altra, quan s’obriran els museus. En aquest sentit, de manera ferma s’apunta la tardor del 2013 pel Cau i data indeterminada del 2014 pel Maricel. Per a contestar el dictamen de la comissió jurídica assessora, la Diputació va encarregar un segon informe a la seva secretaria, i un altre d’extern a l’auditora Price & Waterhouse –poca broma-. Ambdós, en aquest cas si, de caràcter vinculant. Com poden suposar, el segon informe intern refermà les posicions del primer, i l’extern de Price & Waterhouse s’hi afegí donant també la raó als arguments de la Diputació. Per tant, el camí queda lliure de conflictes a partir d’ara. Així, coincidint amb l’inici de la Primavera, la comissió de govern de la Diputació acaba d'aprovar, definitivament, un nou contracte amb l’empresa constructora de les obres de la reforma de la reforma dels museus i els treballs podran continuar sense problemes, llevat dels que puguin sorgir arran de la sentència pendent sobre la casa Rocamora. A la pregunta de perquè s’embarcà la Diputació a demanar un dictamen a la comissió jurídica assessora si les seves conclusions no eren vinculants, Salvador Esteve contestà, des d’un convenciment vague, que la petició deuria formar part de les tramitacions reglades pròpies dels processos administratius de la casa. Sigui com sigui, el cas és que, per a tornar al Born després de tombar pel mon, haurà calgut esperar vuit mesos entre la petició a la comissió jurídica assessora, tramitada el 26 de juliol del 2012, i l'aprovació definitiva del projecte reformat, oficialitzada el 21 de març del 2013, s'haurà hagut de pagar a una consultoria de primera divisió, i alentir uns treballs per mor de les conseqüències de les conclusions d’un dictamen no vinculant que vinculava. Sort que no ens hi anava la vida o l'hauriem perduda. En l’insondable mon de l’àmbit públic, on els processos administratius i el sentit comú no sempre van de bracet, es produeixen situacions definibles des de la perplexitat, sense necessitat de ficar-se en la controvèrsia política, que n’origina d’altres de més cantelludes, tensionades, i no explicades. En paral.lel a la resolució del dictamen de la comissió jurídica assessora, la informació oficial destaca que la nova documentació ampara la llicència d’obres atorgada pel projecte original, un cop modificat l’expedient per a adequar-lo als nous criteris, pel que poden donar per enterrades totes les conjectures a l’entorn de la questió. Si la llicència està bé, encara que costi de creure que ho estigui a partir de les declaracions escoltades, pau i glòria i endavant les atxes.

Dimarts, 5 de març

"L'afirmació és clara i la decisió no té marxa enrera. Aquesta mateixa setmana ho hem fet públic com a mostra de compromís i de confiança en què la bona feina feta genera resultats". Així de categòric es mostrava l'alcalde en el seu blog personal, arran de l'anunci de la bona notícia, perquè, no ho dubtin, és millor notícia rebaixar una taxa que augmentar-la. I encara seria millor suprimir-la o no implantar-la. A continuació podriem embolicar-nos en el debat etern sobre l’esperit final d’aquest tribut que no és altre que el de pagar per un servei prestat, i cavalcariem entre dos pols oposats, representats pels defensors de la tesi que la seva implantació va venir obligada perquè l’Ajuntament no va pagar a l’empresa d’escombraries per un servei que va donar –amb matisos-, i els que pensen que potser el govern es va passar de frenada en el seu moment, explicant que moririem d’inanició, i ara es pot permetre la llicència de garantir, nou mesos abans no acabi l’any, que rebaixarà en 70 euros el que ara en val 140. Així, d’una tacada i de cop. La taxa d'escombraries es rebaixarà un 50% el 2014 i l'impost de plusvàlues -això va pels que participin d'una transmissió de pisos, cases o terrenys- un 45%. Malgrat tot, vet aquí una història de pal i pastanaga. La de la rebaixa en el preu d'un tribut que existeix tot i que el grup més important que forma part de l'equip de govern no va anunciar mai en veu alta que existiria, i ara promet rebaixar-lo, tenint en compte que l'ideal seria que es complís el que es va assegurar en un ple: que la taxa s’eliminarà quan les finances es posin a lloc. Com que el pensament és lliure, servidor considera simptomàtic que la notícia arribés just passada la reunió entre la Plataforma per uns impostos i serveis justos i el govern municipal, que va tenir lloc, precisament, la tarda del dilluns 4 de març. La plataforma demanava una rebaixa del 60% de la taxa d’escombraries d’enguany, per a compensar la ciutadania per la clatellada de l’IBI, i la cosa no va avançar. És evident que la lletra no és la mateixa, però costa de creure l’afirmació oficial, que assegura que la decisió no ha tingut res a veure amb la pressió de la plataforma, quan la música s’hi assembla tant. Allò que no ha canviat és la part més injusta del serial, que no és altra que rendir-se a l’evidència que tothom paga el mateix, tregui una bossa d’escombraries al dia, o una cada tres, o una a la setmana. Un greuge comparatiu que sempre s’ha justificat per la complexitat de la vida real respecte la capacitat del sistema recaptatori per adaptar-s’hi. El 2014 tampoc no pagarà menys qui menys residus genera, pagarà menys tothom…

Divendres, 15 de març

Les senyores del patchwork tenen molts pretendents. No en tenien tants quan varen començar. Avui son les núvies de la crisi, l'esperança de la temporada pre-estiuenca, les portadores i organitzadores de l'activitat econòmica més esperada, i les que arrosseguen marits, família i multituds a l'entorn d'una passió que congrega gent d'arreu del mon que gasta, es comporta amb un civisme envejable i organitza una activitat que depassa l'àmbit comercial per a esdevenir una veritable mostra d'art, on el mestratge de la tècnica es visibilitza de forma sensacional. Difícil, doncs, trobar quelcom minimament questionable a un esdeveniment que genera una unanimitat d'aquesta magnitud per mèrits propis. En aquest context d’èxit total és fàcil d’entendre que l’organització es mostri molt prudent a l’hora d’apuntar a les previsions per a l’any vinent. Sitges atrau, però la competència apreta en l’àmbit de les infraestructures i la logística. Del top manta que omplia l’entorn de l’envelat de la fira comercial al passeig ja no en parlo. Son figues d’un altre paner...

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de març

VentdelCau IX

(la llicència i el dictamen)

La llicència estava supeditada al permís de la direcció general de costes (...) estàvem pendents d'això, i aquesta setmana hi haurà la llicència que pertoca.

Però, per tant, l'obra s'ha fet sense....

No, no. No s'ha fet res al marge del que es pogués fer (...) Nosaltres no podiem com Ajuntament atorgar aquesta llicència fins que no arribés el permís de costes. Ara ha arribat i estem en capacitat de poder emetre la nostra llicència.

S'ha pogut fer tota l'obra que es feia sense que hi hagués la llicència?

Si, si. Correcte.

Sense llicència es pot fer l'obra?

Quan està supeditada a aquest altre permís que necessitavem si (...) els juristes de la casa ens diuen que no hem fet res que no poguéssim fer.

Miquel Forns, 25 de febrer

La veritat és que, llegida així, sense cataplasmes de cap mena, costa molt de creure la resposta de l'alcalde quan se li pregunta sobre la llicència d’obres del projecte de la contrareforma dels museus, encara que la fonamenti en el vist-i-plau dels juristes, dels quals no tinc perquè dubtar-ne. Des de la meva ignorància, però, m'imagino a un particular que hagués començat obres a casa seva en espera d’una llicència municipal, que, a la vegada, necessités d'un altre document d'instàncies superiors per a tramitar-se. M’estalvio la resposta perquè és òbvia. Malgrat pugui dir-se que aquí es tractava de modificar la llicència d’obres original per adaptar-la a l’evolució del projecte, i que ara tot ja està resolt, molt em temo que qualsevol sitgetà hagués tingut el procés paralitzat en circumstàncies semblants. Tantes justificacions no fan més que generar, de nou, malfiança vers l’administració d’un procediment sobre el qual s’està desenvolupant, i s’ha desenvolupat, una obra de referència.

El VentdelCau VIII havia deixat la història el diumenge 30 de setembre del 2012, quan en un acte al Miramar, l’alcalde Miquel Forns, el diputat d’hisenda de la Diputació, Carles Russinyol –l’home que va dir que s’assumiria el cost del que vingués, perquè suposo que ja es veia a venir que seria major- i la directora del Consorci del Patrimoni, Vinyet Panyella, presentaren la recreació de la nova façana marítima i el projecte museogràfic del Cau Ferrat, del Maricel, i de Can Rocamora –pendent aquest darrer edifici, recordem-ho, d’una sentència judicial que pot condicionar-ne la rehabilitació-. Avui sabem que aquella presentació pública va tenir lloc dos mesos després que la junta de govern local de la Diputació de Barcelona aprovés el segon projecte de reforma dels museus, amb els informes favorables de la secretaria general i la interventora general de la institució. I fou el mateix dia del plenari, 26 de juliol, quan el president de la Diputació va trametre al departament de governació i relacions institucionals de la Generalitat l’expedient en questió, per a demanar-ne el dictamen de la comissió jurídica assessora. Dictamen que es va resoldre el passat 20 de desembre. En poques paraules, i per a entendre’ns, la comissió jurídica assessora és l’alt òrgan consultiu del govern de la Generalitat de Catalunya, que té, entre les seves funcions, la revisió d’ofici d’actes administratius i reglaments, així com la interpretació, modificació, resolució i nul.litat dels contractes administratius, etc etc. La Diputació, doncs, d’ofici, va prendre la iniciativa de consultar el marc legal dins del qual es plantejava el procediment de modificació del contracte original de les obres dels museus, signat el 20 de maig del 2010, per a respondre a les noves directrius impulsades arran dels canvis polítics del 2011 que varen incorporar les reivindicacions de la plataforma SOS Sitges.  Val la pena considerar dues questions fonamentals abans de seguir. Primera: no s'estaria parlant de les conseqüències del dictamen si no s'hagués produït el canvi de rumb en el projecte de reforma dels museus. Senzillament, perquè el dictamen no hagués existit, perquè no s'hagués demanat mai. Així de simple. En qualsevol cas, d'estirar aquest fil entrariem en l'espiral d'una controvèrsia superada, per bé que amb un munt d'evidències que demostren que han quedat ferides sense curar. Segona: la solució al que pugui derivar-se de la opinió dels experts està en mans de la Diputació de Barcelona per ser la promotora d'una reforma, que està per veure si es podia continuar realitzant mentre s'estava pendent d'una resolució que, avui, diu obertament que hagués hagut de tornar-se a licitar en concurs públic. Aquí l'Ajuntament és el ciri d'un sopar que no paga ell.

Tot i que el document no fou encarregat amb aquest objectiu, d'una forma colateral es refereix al projecte actual, comparant-lo amb l'inicial, fent-se seu l'informe tècnic de la gerència de serveis d'infraestructures urbanes i patrimoni arquitectònic, per a justificar i validar les modificacions en el contracte que han nascut de l'interès públic. Així, el dictamen comparteix l'opinió que la solució que en el seu dia s'adoptà per a complir amb la normativa d'accessibilitat, consistent en la construcció de les rampes exteriors de la façana de mar protegides amb vidre, tenia un impacte excessiu, i que la tarima per amagar els conductes de ventilació al primer pis del Cau Ferrat té un impacte estètic en el volum de la sala afectada. D'aquí que la comissió -sense questionar en cap moment  la legalitat de la primera proposta, aprovada per la comissió territorial del patrimoni cultural de Barcelona- cregui que la reforma de la reforma es basa en criteris estètics que entren dins el marge de discrecionalitat administrativa pròpia de l'aprovació del projecte (...) i que les raons que en motiven la seva modificació han estat prou explicitades, raonades i raonables com per a excloure un comportament arbitrari per part de l'administració. El problema que ara és motiu de debat rau, precisament, en si algunes d'aquestes modificacions  contractuals, imposades pel nou projecte, responen als criteris definits en les clausules del contracte original, o si, pel contrari, depassen els seus límits i obligarien, o haguéssin obligat, a licitar de nou les obres a través d'un concurs públic que no s'ha realitzat. En aquest sentit, la comissió jurídica assessora deixa ben clar que, fora de les actuacions que han hagut d'efectuar-se per raons sobrevingudes, i que han suposat un augment del pressupost final, com han estat els reforços en l'estructura dels immobles, que no es podien preveure d'antuvi pel fet que moltes patologies només han pogut certificar-se un cop s'ha començat a picar paret, la resta de modificacions -l'eliminació de les passeres, de la tarima, o el nou plantejament dels sistemes de climatització- ha vingut donada per una reorientació volguda del projecte, pel que els juristes consideren que aquests aspectes son prou rellevants com perquè els licitadors els ponderessin quan van presentar les seves ofertes d'acord amb el projecte originari, de manera que la modificació del contracte per aquestes causes no sembla ajustar-se plenament als límits que la legislació estableix a l'exercici de l'ius variandi de l'Administració. D'aquí que s'informa desfavorablement de la modificació del contracte d'obres en el qual es basa la reforma de la reforma dels museus. El web de la Generalitat afirma que normalment, els dictàmens de la Comissió Jurídica Assessora no són vinculants per a les administracions que els demanin. Tanmateix, l’Administració que hagi sol·licitat el dictamen només pot apartar-se del criteri de la Comissió si en fonamenta els motius. O sia que per no ser vinculant és més vinculant del que es dona a entendre. Ara caldrà veure com la Diputació dóna resposta al dictamen sense perdre bous ni esquelles. Mentrestant, l’alcalde afirma que les obres no estan aturades. El temps, i el compliment dels terminis, li donarà la raó, o no…

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de març

Paraula de fiscal

No tindreu pas davant la resolució de la fiscalia?

No. En aquest moment no la tinc just al davant, però si que et puc dir que son dues línies (...) I l'únic que diu és que s'arxiven les diligències que s'havien obert per part de la fiscalia anticorrupció en el tema del Reference. I punto. No diu res més.

David Garcia, 27 de febrer

En espera de poder enfilar, amb la documentació necessària, el capítol IXè de VentdelCau, i amb la sensació que, llegit el poc que he llegit sobre l'assumpte, s’ensopega incomprensiblement amb una pedra semblant a l’anterior, m’acosto a un dels molts serrells del nostre elefant blanc que es tanca. Té raó el primer secretari dels socialistes sitgetans. A la coberta de l’informe de la fiscalia provincial de Barcelona no hi diu res més. Per tant, vet aquí un titular. El titular si volen: el fiscal exonera Jordi Baijet i Carmen Prat d'haver comès cap tipus de delicte en el procés que comportà la permuta del terreny i la posterior creació de la societat mixta Sitges Reference, per a l’adjudicació de les obres de l’edifici del mateix nom. I punt. Queda clar. Malgrat tot, el cronista creu que el comentari quedarà curt -Déu me'n guard de dir interessadament curt, o intencionadament curt-  si no es fa referència a cap dels vint-i-un folis del decreto de archivo que acompanyen la pàgina inicial, i que val la pena llegir amb una mínima detenció, perquè hi ha material suficient com per a proposar algunes reflexions afegides, que podrien començar per una de bàsica. Establir una analogia directa entre la no comissió d'un delicte i la gestió immaculada d'uns processos administratius, pot portar a la visió esbiaixada dels fets, per no dir –Déu nos en guard, i perdonin un altre cop- intencionada o interessada. I més si es tenen en compte paràgrafs de la resolució on el fiscal exposa amb claredat el resultat de la seva anàlisi: “Dicho esto anticipamos que los hechos descritos pueden ser contrarios al derecho administrativo, pero no por ello constituyen un delito de prevaricación, pues tienen soporte legal”. De la mateixa manera, també sembla prou explícit el balanç general que fa el lletrat un cop analitzada la cronologia del Reference: "Lo primero que debe significarse es el estado en que han quedado las arcas municipales por una gestión municipal que se nos antoja cuanto menos que arriesgada (...) sospechamos que la decisión no fue sopesada suficientemente puesto que se asumieron unos riesgos que tal vez no debieron arrostrarse, existiendo como hay otros procedimientos menos comprometidos." El contingut de la resolució se centra, com no podia ser d’altra manera, en l’exposició de la jurisprudència que ampara la legalitat de les decisions que es prengueren aleshores, no sense advertir disfuncions, com la que fa referència a la negociació prèvia que ja s’havia establert amb PROINOSA abans de l’anunci del concurs públic per a adjudicar edifici i soci capitalista: “Cómo se ve, para llevar a cabo el proyecto, que de facto ya estaba adjudicado, la corporación se valió de un mecanismo oblicuo que evitaba el concurso público para la elección del contratista”. D’aquí que el fiscal apeli, en més d’una ocasió, a la possibilitat que es pronuncïi la jurisdicció contenciós-administrativa, bé quan es tracta d'abordar la permuta del terreny: “Es posible acudir al mecanismo de permuta para realizar una operación compleja que incluye la enajenación de bienes immuebles del municipio, aunque se pueda discutir la legalidad de la operación por el órgano jurisdiccional competente llamado a pronunciarse sobre ella, que no es otro que uno del orden contencioso administrativo”, o bé quan es tracta de valorar els requisits d'un concurs públic que, per altra banda, tampoc va complir els paràmetres de publicitat i termini de presentació d'ofertes que estableix la llei de contractes de les administracions públiques. Així, el fiscal explicita sense embuts que les dues empreses que es presentaren al concurs del Reference (la ja esmentada PROINOSA i EMPORDÀ BEST QUALITY HOMES) reconocieron en su declaración policial que participaron en el concurso precisamente porque su elección como socio les otorgaria la ejecución de la obra. Este incumplimiento vicia por tanto el concurso y la adjudicación de la condición de socio, ya que se han vulnerado los principios de competencia e igualdad de oportunidades (...) Cuestión distinta es que dicha vulneración tenga la entidad suficiente para subsumirse en el delito de prevaricación". En aquest context, si l'empresa que va perdre el concurs l'hagués impugnat, s'hagués pogut començar el procediment de bell nou d'una forma escrupulosa, però el segon licitador va quedar fora per no complir, d'entrada, amb una de les condicions indispensables per accedir-hi. O sia que ningú en va sortir directament perjudicat i, en conseqüència, el fiscal rebla la resolució sentenciant que "el cumplimiento irregular del procedimiento de contratación no se estima de entidad suficiente como para iniciar actuaciones penales."

Pels qui ara s'agafen a la conclusió fonamental d’aquest document i l'utilitzen per a defensar la mai questionada -almenys aquí- honorabilitat de Baijet i la sempre suposable i valorable bonaintencionalitat de la iniciativa de l'edifici d'oficines, però que es mantingueren en preocupant silenci quan el globus del Reference s'anava fent cada vegada més gran sense control, fins arribar al deute de gairebé 12 milions d'euros certificat per l'administrador concursal, val la mateixa reflexió que per a la resta de mortals. Es pot renegociar, es poden fer mil i un malabarismes, es pot jugar a la rifa a veure si toca, o esperar que el destí o la providència portin el miracle sota el braç. Tot és plantejable sobre el paper. A la vida real, els principals perjudicats per aquests 12 milions d'euros de deute només son els que tots sabem. Administradors i administrats, ciutadania en general. D'això tampoc no hi ha dubte, i hauria de ser suficient per a intentar no treure més pit del compte, perquè no hi ha motiu. O almenys, a servidor li costa de trobar.

I acabo. En paral.lel a la difusió pública de la resolució de la fiscalia, s’ha conegut una altra informació no menys important. La jutgessa del mercantil número 1 de Barcelona ha tornat a desestimar el recurs que presentà l’Ajuntament contra la petició de l’actual administrador concursal de la societat Sitges Reference, de demanar la suspensió de les facultats de l’alcalde com a president del seu consell d’administració, pel fet que, segons criteri de l’administrador, Forns ostenta una doble condició que fa incompatible la defensa igualitària dels interessos d’ambdues posicions. És alcalde d’un Ajuntament que deu un disbarat de diners de lloguer a una societat de la qual també n’és president del consell d’administració. La jutgessa, doncs, torna a donar la raó a l’administrador concursal, mentre que l’Ajuntament pot tornar a presentar recurs, insistint en la tesi que no existeix cap conflicte d’interessos, prenent com a exemple que en la reunió del consell d’administració del setembre del 2012 la societat va requerir a la institució el pagament del deute contret sense cap problema.  Paradoxes de la vida, l'Ajuntament demanà el concurs de creditors, i ara és l'administrador del concurs qui vol que l'alcalde en quedi fora...

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de març

La universitat de.... Qualia

Recorden Qualia? Els textos fundacionals eren prou explícits en intencions: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. L'octubre del 2010 es presentà el que havia de ser la punta de llança de Qualia. El Barcelona Institute of Performing Arts (BIPA), vinculat a l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts (LIPA), co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua. Aleshores, si no recordo malament, el grup Montcau impulsava la proposta que tindria una seu a la Plana Est construïda per la immobiliària Vèrtix, que també hi aportaria capital, i la participació de dos socis més que ajudarien a assumir els prop de 20 milions d'euros d'inversió total que es contemplaven per a la posada en marxa del complex. La resta de la història és prou coneguda. Malgrat tot, les brases d'aquell foc no s'apagaren. Han revifat, reformulades en forma de ferro roent on es pot agafar l'equip de govern en una època eixuta de bones notícies. L'acrònim que haurem d'aprendre a partir d'ara és el del IAB, sigles que responen a Institute of the Arts Barcelona, una universitat privada on s'impartiran cursos d'interpretació, dansa, teatre musical, música pop, escenografia, creació i administració d'empreses artístiques i producció cinematogràfica, a través de programes compatibles amb el pla Bolonya, i titulacions validades per la Norwich University of the Arts, una institució educativa que té els seus origens el 1845, quan els reputats paisatgistes de la zona crearen una escola de pintors. Els cursos, que parteixen de la concepció anglosaxona de formar professionals que puguin espavilar-se en solitari, des d'un coneixement multidisciplinar, començaran aquesta tardor al centre de disseny -com ja s'havia previst quan la BIPA feia figa- amb un preu de matrícula entre 8000 i 10.000€, i la previsió d'un programa de beques...

Si l'esperit final de la iniciativa segueix essent el mateix, què ha canviat  respecte el que es va publicitar la passada legislatura? Per una banda les ambicions, més mesurades i qui sap si més confiables en els temps que corren. Per una altra el silenci de l'Ajuntament fins que no ha tingut el blat ben lligat al sac. I, per acabar, els inversors que hi ha al darrere. L'inversor, per a ser més exactes, perquè l'Institute of the Arts Barcelona és la societat unipersonal del senyor Mark Brendan Lethem. Amb un currículum professional, al voltant dels mitjans de comunicació i el mon publicitari, que tomba d’esquena,  Lethem és l'home que ha aparegut arreu encaixant la mà de l'alcalde Miquel Forns un cop oficialitzat l'acord que permetrà la posada en marxa de l'equipament, del qual n’exerceix de veritable mecenes. Al seu costat, Giles Auckland Lewis. El director del IAB tampoc no és un desconegut. Amb sobrada experiència a les aules de la LIPA de Liverpool, Auckland Lewis ostentava el mateix càrrec quan fa tres anys s'ensenyaren els detalls de la BIPA sitgetana. En aquest sentit, doncs, bé podria dir-se que fou el màxim responsable d’un centre que no arribà a existir, i ho serà d'un altre que es posarà en marxa d'aquí ben poc. Funcionarà l'IAB? Qui ho sap. En un territori com el nostre on l'Institut del teatre o l'ESCAC son veritables referències en els seus sectors, s’afirma que la formació que s’oferirà aquí no té una comparació directa per metodologia o tipus de disciplines amb la dels seus homòlegs catalans. Vull creure que els potencials estudiants de la universitat, o bé vindran de fora, o bé, si son de dins, es marcaran com a prioritat professional una carrera a l'exterior. Les avantatges per Sitges son, o seran, les mateixes que ja s'havien comentat en un primer moment. Moviment de gent, alegria econòmica, i el valor afegit innegable que té tot allò relacionable amb la cultura. Tampoc en això hauran canviat les coses. Si a l'Ajuntament li surten els números, donem la benvinguda a l'Institute of the Arts Barcelona, sense oblidar-ne l’embrió original, i el temps dirà si haurà valgut la pena celebrar-ho. De moment, millor això que res, per descomptat.

Dilluns, 25 de febrer. Matí

El senyor Victorià Sánchez és el nou inquilí de la casa Antoni Carreras i Robert, la que, per a molts, serà per sempre la llar de Montserrat Almirall, situada a la cantonada del carrer del Prado amb Sant Gaudenci. Hi ha hagut molt moviment els darrers dies, i les sensibilitats s'han alterat arran de les actuacions al jardí i al mur. A cop de conversa pública, Sánchez escombra d'una revolada els neguits. Coneix tots els detalls de l'immoble fil per randa, i expressa la ferma convicció de deixar-lo en estat de revista, respectant absolutament, i en la mesura del possible, els materials, colors, configuració de les habitacions, i tots aquells detalls decoratius originals de l’època. D'aquí que hom no pugui més que confiar en la convicció del qui s'expressa des d’una ortodòxia i una fermesa inhabituals sobre els objectius del procés de rehabilitació d’un indret tant estimat pels records que desperta. Per a explicar-ho d’una forma planera, el pis superior es convertirà en un petit hotelet que seguirà el concepte de Bed&Breakfast, mentre que la planta baixa es destinarà a vivenda particular i a les oficines de Sitges Royal Rooms, l’empresa de Victorià Sánchez. La cirereta del pastís serà, sens dubte, la voluntat de convertir el jardí, que promet recuperar tot el seu encant, en un espai obert al públic. Si res no ho fa malbé, tornarem al jardí en un futur, però aquesta vegada serà per a poder brindar per la dona que va estimar als seus alumnes sense mesura, i per l’empresari que haurà fet possible que no es perdi un entorn indisolublement lligat a la petita-gran història humana de Sitges.

Vespre. Saló de plens

"Aquest consorci, en aquest moment, no s'aguanta ni amb una pinça". Perquè em temia que arribaria l'hora que escoltaria una sentència d'aquesta mena referida al consorci del Club Natació, la creació del qual fou aprovada per unanimitat de ple municipal el desembre del 2010, per mor de no-ens-podem-permetre-que-tanqui-el-club-natació. L’Ajuntament ha posat en marxa la creació d’una comissió que estudïi els aspectes de la documentació fundacional que poden ser susceptibles d'incórrer en conflictes legals. El consorci va néixer, en el fons, per a salvar una entitat en fallida que devia 4,2 milions d'euros, i, de passada, alleugerir els drames de caixa d'un Ajuntament igualment en fallida. Ara, a més del gec de 307.000 euros que li suposa a la casa gran l'aportació anual a la causa, la feina és justificar que el consorci no va néixer per això, sinó per a finalitats més d'acord, diguem-ne, amb el fet merament esportiu, com correspondria als objectius d'un organisme d'aquest tipus. Mentrestant, el Club continua mantenint una activitat ben ferma i admirable en algunes de les seves seccions, malgrat les circumstàncies difícils que li ha tocat viure. Queden 47 anys fins el 2060…. I acabo amb una reflexió, a partir de la benvinguda moció de la CUP per a la recuperació d’aliments en bon estat que acaben als contenidors, i que, en el cas de Sitges, es quantifica en prop de 13.500kg anuals. O sia, uns 37kg per dia de menjar que es llença. La taula del tercer sector i les entitats socials s'estan empleant a fons en gestionar aquest problema de consciència que no deixa indiferent ningú, i la regidoria es va comprometre a trobar-hi una sortida. Amb tot, vaig tenir la sensació que el debat polític sobre l'assumpte no va acabar de respondre a una evidència així de punyent, que hauria d'aconseguir posicionaments unànims sense fissures. En qualsevol cas, la pregunta continua essent la mateixa. Quin percentatge d'aquestes 13 tones es podrien recuperar, i quina infraestructura caldria per a recuperar-les?

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de febrer

Entre massa i massa poc

Per a començar, tres aplaudiments telegràfics, i necessaris. Primer: als propietaris de la Casa San Salvador del passeig marítim, 61 (Josep Maria Martino, 1923) per haver encarregat una magnífica neteja de cara realitzada a consciència i pulcritud per l’empresa Baqués-Domingo. Segon: a la propietat de la casa Salvadora Font i Dalmau, del carrer Major. L’edifici de telègrafus dissenyat per l’arquitecte Salvador Vinyals el 1898, està essent objecte d’una esforçada rehabilitació carregada de sensibilitat, on hi treballen amb ofici el tàndem Enríquez-Faraboni. La secció es treu el barret davant de la restauració de la façana, que ja descobreix bona part del seu encant de filigrana. Un do de pit que mereix tot el suport. Tercer: a Pep Pascual per haver deixat immaculada la popular Mare de Déu dels mariners, en un treball que enlluernaria al mateix Pere Jou i que ja és visible a l’altar dels Dolors de la parròquia.

I ara cop de timó. El divendres 15 de febrer, en roda de premsa, el ministre d'hisenda Cristóbal Montoro presentà l'avantprojecte de la Ley de racionalización y sostenibilidad de la administración local. Per a resumir-ho en poques paraules, l'estat, incapaç de tocar la seva anacrònica, estàtica, monolítica i elefantina estructura de poder, ha preferit ficar la mà al calaix de les comunitats autònomes i els ajuntaments que, ofegats econòmicament pels incompliments del propi estat i per la nefasta gestió pròpia en massa casos, no tenen cap mena de força per a contrapesar aquesta recentralització de facto que no sigui la de palesar el conflicte competencial. Així, doncs, a més de preveure que la norma propiciarà la interposició d’una llarga corrúa de recursos als tribunals, o d’haver d’assumir que questions com el debat a l'entorn del finançament dels municipis turístics ja no valdrà la pena ni esmentar-les amb la boca petita, estem davant d’un d’aquells canvis que, de produïr-se, farà trontollar els fonaments de moltes estructures, per altra banda, carregades d’inèrcies negatives.

Com era previsible, el que més ha cridat l’atenció del text de l’avantprojecte és el contingut relacionat amb la regularització/limitació del sou d’alcaldes i regidors, d’acord amb uns barems de proporcionalitat que es prenen respecte a perfils de càrrecs presumiblement equiparables, i de les característiques dels municipis. Ningún alcalde ni presidente de la Diputación podrá cobrar más que un ministro (68.981,88 euros) ni las retribuciones de la Corporación Municipal podrán suponer más del 0,6 por 100 del total de gastos del Presupuesto municipal. Aquest paràgraf, afegit a la declaració de Montoro, referida a que el 82% dels regidors de tot l’estat treballaran sense cobrar, provocà un seguit de rèpliques encadenades amb la intenció de contrapesar les conseqüències finals d’aquesta càrrega de profunditat, que juga, perillosament, amb l’argument pervers del gratis et amore. D’entre totes elles destaco la de la vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, que deixà un titular lapidari, conscient que podia expressar-lo perquè a Catalunya la majoria d’Ajuntaments administren nuclis menors de 20.000 habitants a cop de voluntat. Digué Ortega “A Catalunya, més del 90% de regidors no tenen dedicació exclusiva ni tenen sou”. O sia que em caldrà reconéixer que a Sitges anem al revés del mon, tot i tenir el gec de deutes que arrosseguem. La mà dreta em fa els números bàsics, i la hipòtesi de treball -un parlar per parlar- dóna uns resultats cridaners si apliquessim d'avui per demà el que es proposa. Si considerem el concepte retribució en el sentit més acadèmic del terme –pagament d’un servei- la partida del pressupost que l’Ajuntament de Sitges dedica el 2013 als sous i dietes d’assistència a plens o a d’altres òrgans col.legiats per part dels  21 regidors, inclòs l’alcalde, s’eleva a 552.945€, el que significa un 1,46% dels 38.466.945€ del total de despeses. D’aplicar el topall del 0,6% que preveu la futura llei, la xifra minvaria fins als 230.801€, un 58,5% menys, o, si volen, 322.144€ menys del que ara es destina al concepte ja mencionat.

Diumenge, els lectors de La Vanguardia responien de forma aclaparadora a l’enquesta que els formulava el diari. Un 93% creu que cal limitar els sous d’alcaldes i regidors. El govern Rajoy ha obert un meló i, amb ell, la possibilitat d’interpretar malèvolament o demagògica una mesura que, per altra banda, apela a un aspecte que sempre ha quedat en mans de les laxes i febles recomanacions de les federacions o associacions de municipis, quan la realitat demostra que hagués calgut una mica més de mà dura en determinats casos. Davant la regressió que s'albira tornarà al debat públic l'eterna questió del sou dels polítics, i del suposat preu, que no valor, de la vocació. I fer valer la vocació -fora de l'àmbit del voluntariat estricte, de la fe missionera, o de la solidaritat més abnegada, per a posar tres exemples- no és fàcil. Moltes professions que exigeixen actituds ètiques referencials, sovint vinculables a personalitats de pedra picada sobre les quals hi recauen importants responsabilitats, també son retribuïdes. I l'exercici de la gestió del bé públic, a partir d'un ideari determinat i –no ho oblidem- d’unes capacitats demostrables, també ho hauria de ser en la justa mesura, o en la mesura suggerida pel sentit comú. Malauradament, en l'univers de les estructures de poder polític, especialitzades en impulsar, ensorrar, mantenir o fagocitar als seus líders, i en incorporar llargues llistes de nouvinguts a la causa amb ganes d'escalar posicions a cop de talonari, el retorn a l'estadi original sembla un desideratum impossible. En qualsevol cas, una cosa és treballar sense cobrar i una altra que ens hagin volgut fer creure durant molts anys que persones que han demostrat ser poc resolutives o vàlides mereixin un sou de ministre per la gràcia dels seus padrins. Arribats a aquest punt bo seria preguntar-se si, en el marc d'aquestes noves condicions, molts ciutadans voldran ficar-se en política, i, en cas de donar el pas, si podran assumir-ho des de l’automotivació. Molt em temo que passarem del fred a el calor sense ajustar el termostat.

La polseguera dels sous ha deixat en un segon pla altres mesures no menys fonamentals per a la vida futura dels municipis. Ja no em refereixo a les exigències que hauran d’afrontar les localitats petites, sinó a intencions majors. Així, a més d’eliminar qualsevol possibilitat que els ens locals crein o mantinguin empreses públiques, la nova llei estipula que l’interventor depengui funcionalment de l’administració general de l’estat, amb la finalitat de dotarle de mayor independencia y objectividad, así como garantizar la legalidad y el control financiero y presupuestario. Que la caixa la controli un altre suposa una forma molt subtil de manllevar la independència de criteris i decisions del propi municipi, malgrat no pugui negar-se que, hores d’ara, tampoc hi ha massa marge de maniobra tenint en compte que vivim sota la daga d’un draconià pla s’ajust, per no haver-nos sabut controlar quan calia. I per si no n’hi hagués prou, l’estat també apunta a que les autonomies agafin la responsabilitat en la gestió de determinats serveis que, fins avui, presten els Ajuntaments, en bona part pressionats per una demanda ciutadana que no atenia ningú. En el nostre cas, i si res no canvia, el govern de la Generalitat, que es menja les ungles per arribar a final de mes, tindria un any per a assumir les prestacions de l’àrea de serveis socials, i cinc per a encarregar-se de les d’educació i sanitat. En aquest escenari, on quedarà el poder de decisió de les administracions locals?

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de febrer

Panxamplastyle

De la barreja d'una mica de carrer, de set hores i mitja d'espectador televisiu de rúes (del meu retiro encara haig de valorar què és més dur, si filmar-les o veure-les) i d'opinions recollides i xatonades viscudes neix, com cada any sense poder pesar massa les paraules, aquesta crònica matinera de dimecres de cendra obligada pels timings postcarnavalers de l'Eco, i que escric mentre les tertúlies parlen del suposat micròfon col.locat dins d'un gerro de flors amb l’objectiu d’espiar una conversa de restaurant de contingut sensible, i els informatius ensenyen imatges a dojo de la rúa de l’extermini, i d’alguns dels seus danys colaterals, que poden anar des de les borratxeres felices, que l’espectador rep amb un somriure còmplice, fins a les esbatussades de barriada que ningú voldria que sortissin per televisió.

Els personatges

Tot comença a l'Arribo. Se'l mira de lluny, gairebé d'incògnit, en Furró. O potser és el Carnaval qui es mira al carrossaire de raça i li diu: Benvingut de nou i no defalleixis!. El cas és que retrobem la fragata com a traïdor escenari del punt de partida més o menys instituït. L'indret que exigeix carros i carretes per a aconseguir centrar l'atenció en allò que passa, perquè l'espai sembla impossible d'omplir amb objectes i paraules, i possiblement obliga en excès a qui es posi a muntar l'acte, pel fet d'estar condicionat sempre a l'exàmen inicial que ha de satisfer les expectatives del nen de cinc anys, i de l'avi de 80. I Panxampla's és una colla de carrer, de complicitat, i no d'escenari. Després d'un video de quart d'hora, que va resultar excessiu tenint en compte que el públic ja havia viscut la presentació de la reina i tenia les expectatives posades en el rei, sa majestat Carnestoltes va prendre l'empostissat. Darrera de Joan Pujol i Fontanet Panxampla hi ha hagut Marc Pérez. Un sitgetà amb bona fusta i potencial per a carregar-lo, però a qui l'ha llastat un guió massa dèbil de plantejament, per a deixar un discurs amb petjada de fons. A canvi, ell mateix i els seus companys de viatge, esplèndidament caracteritzats en el paper de malvats intergeneracionals de cinema i còmic, s'han crescut al carrer i a les escoles, a les botigues i les residències d'avis, al mercat o a la cursa de llits –amb divertida evocació a La Patum inclosa, per part d’alguns ateneuistes- tot escombrant les limitacions des de l'empatia amb la gent, i proposant noves i exitoses activitats com els photocalls o la rúa a peu, en el marc d'un timing de bogeria gairebé inassumible i que potser seria bó reconsiderar per l'esforç que suposa. Panxampla's, doncs, sense renunciar al segell d'identitat propi, ha salvat amb nota allò fonamental que mou avui la tradició del personatge, i que queda en el record d'un Carnaval cada cop més interessat en la música que en la lletra. Un signe dels nous temps.

A punt de complir els 18 -i no cal fer un casus belli de l'assumpte perquè el protocol de la festa deixa ben clar que a partir dels 16 anys es pot participar a les rúes, prèvia presentació de les autoritzacions pertinents- Júlia Collado ha vist complert el seu somni d'esdevenir reina del Carnaval. I ella ha respost a l'alçada amb presència i simpatia espectaculars, emmarcades dins del model arquetípic, i en companyia d’una colla que ha sabut cedir-li tot el protagonisme. No menys mèrit se li pot atribuir a la reina infantil. Malgrat que servidor sigui reticent al concepte de les nenes reina, només per les seves paraules la nit de dimecres de cendra, Isabel Gómez mereix el qualificatiu d’encantadora.

Les rúes

Al país de les batucades, Sitges n'és la capital. I més si Vilanova les prohibeix en determinats actes. La banda sonora del nostre Carnaval cavalca entre la presència cada cop més nombrosa de formacions rítmiques, combinades amb els clàssics i inesgotables temes de sempre, i els Bará-bará-bará-beré-beré-beré o Gangnam Style que moriran cremats per la moda. D'aquí que escoltar la versió de La mer de Charles Trenet que acompanyava als oceans de Cousteau dels Xis-Pun  pel Cap de la Vila no pot més que cridar-me l'atenció. Assumint que difícilment tornarà a assolir-se el sostre de lluentor que la colla 1,2,3 i.... va treure el 2011 fent trontollar els fonaments de la norma, amb aquell memorable tren de disfresses que trigà deu minuts a passar pel Cap de la Vila, i que Nacho Ruiz portava estratègicament amagat a la màniga en el que esdevingué un órdago -que dirien a castella- a l'stablishment, la percepció externa del nostre Carnaval indicaria que la crisi no l’ha afectat gens ni mica. L'espectacle al carrer ha estat molt digne, magnífic en determinats casos, i coherent i, fins on pot esperar-se, variat en la majoria. Se’m barregen  a la memòria les fantasies de ploma d'ahir i d'avui, que ja no son patrimoni d’una sola societat, amb els maquillatges elaborats, i els fardos de categoria, -en afortunada expressió encunyada per l’ex-rei Franchu Núñez- al costat de la ironia i la sàtira en petites dosis, i els exemples comptats de coreografies mereixedores d'aturada a la cruïlla de carrers. Tot plegat amanit amb viquings, dimonis, caputxetes, zombies o els habituals guerrers en diferents declinacions. Mentre em questiono de nou si el Carnaval dels petits ha de respondre de manera tan mimètica al dels adults, o si seria bo pensar en que la canalla en té prou en passar-s’ho bé, o si cal que els més menuts es vegin sotmesos a uns poc saludables nivells de pressió sonora propis de megafonia de discoteca, aquí deixo un grapat de records immediats, agafats des dels riscos de la memòria recent.

No K-lia és la colla de moda. La que està en boca de tothom. La que agrupa les valoracions positives més unànims. El seu “Indi a la India” esdevingué una mena de quadre plàstic costumista, ple de detalls evocadors, embolicats amb un magnífic disseny de vestuari. Em quedo amb No K-lia. Fico dins el sac de la sàtira a Llanto’s, Lizard i, sobretot, al rei Joan Carles de la colla Sumo i el seu safari. Tampoc va deixar indiferent l’enorme gorila blanc de la carrossa de la gent de Bon rotllo o la competència entre Sabor a xocolà i Maracuyà. Les primeres van obrir un referent estètic que les segones estan desenvolupant a un nivell d’excel.lència… i seguiria. Dimecres de cendra l’alcalde va reconéixer que “A les rúes, hem fallat en seguretat”. Abans de les xatonades de cloenda m’explicaren bastants episodis d’aldarulls de carrer, incivisme vandàlic i robatoris a domicilis, per part dels qui aprofiten que l’atenció de la majoria és a una altra banda. És cert. No és Carnaval per a tothom. Mentre molts es diverteixen, d’altres posen a prova els dispositius de seguretat paradoxalment publicitats la setmana anterior. Malauradament, la festa té una lletra petita. Una cara B que fa de mal resoldre…

I acabo. En la setmana de la renúncia del Papa i de les iniciatives legislatives populars sobre la dació en pagament i els toros, llegeixo a la premsa que el pontífex està cansat -lògic- i que duia un marcapassos des de feia 10 anys. El problema no és que el Papa vagi amb marcapassos. El problema és que hi vagi l'església, malgrat els esforços que li reconeixen a qui deixa la cadira de Pere per a purgar-la de pecats no sempre confessables. L'església amb marcapassos i la política.... amb respiració assistida. Potser serà millor acabar amb un mea culpa d'Obama: "No hauriem de fer promeses que no podem complir, però hem de complir les promeses que ja hem fet".

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de febrer

Un Carnaval de mínims

"La felicitat del pobre sembla

la gran il.lusió del Carnaval.

La gent treballa l'any sencer,

per a un moment de somni,

per a fer realitat la fantasia

de rei, de pirata o jardiner.

Però tot acaba el dimecres.

La tristesa no te fí,

la felicitat si"

"A felicidade"

V. de Moraes/Antonio C. Jobim, 1959

Probablement, mai no hagués començat la crònica de la setmana així. Molt sovint, la vida dóna sorpreses agradables que ajuden a bastir històries que valen la pena. Aquí en va una nascuda de la conversa virtual amb un vilafranquí d'ànima sitgetana -a qui el destí ha ancorat a la magnètica San Francisco al costat de la seva esposa i la seva filla- i que m'ha fet redescobrir un venerable LP oblidat. El meu interlocutor em recordà la tornada de A felicidade per a exemplificar el sentit final del Carnaval com a contrapès de les penes quotidianes. Tristeza nâo tem fin, felicidade sim resa la cançó amb la qual comença Orfeo negro, la mítica pel.lícula de Marcel Camus, molt recordada per una altra composició popularíssima com és Manha de Carnaval. Converso amb una persona viscuda. Un home de mon amb arrels mediterrànies, que, havent posat els peus al Brasil, pot parlar del Carnaval del Sitges que estima sense cap ànim de comparar allò incomparable. M'explica que "qualsevol brasiler amb sentit comú no es pot perdre el Carnaval de Rio, el de Salvador de Bahia, però sobretot el d’Olinda". En Miro unes quantes fotos. A 1800 quilòmetres al nord de Rio, a l'estat de Pernambuco, la ciutat que té el casc històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco fa una cercavila de gegants digna de la millor festa major nostrada. L'anècdota, però, em porta a Recife, prop d'Olinda. L'amic hi arribà fa una dotzena d’anys el cap de setmana posterior al Carnaval. Tot havia acabat aleshores. O almenys així ho semblava fins que li cridaren l’atenció, al final del passeig marítim de la capital, sis enormes camions plens d'altaveus a punt de marxa. Encuriosit per l'inhabitual estampa preguntà les raons de la presència d'aquelles baluernes, i li digueren que en dues hores començaria el Carnaval... de la gent que havia treballat per Carnaval. Així, d'una forma sincera, espontània i efímera, sense càmeres ni impacte mediàtic de cap mena, bombers, policies, infermeres i personal divers que no havia pogut gaudir en el seu dia per les obligacions pròpies del moment, protagonitzaren a ple sol una rúa extemporània, però nascuda de l'ànima lliure de les persones que també necessiten viure el que han viscut els altres.

Aquí, l’esforç de molts ha estat inversament proporcional a una nova minva pressupostària. Els representants de Maraka, Panxampla's, Independents, Prado i i Retiro coincideixen en un mateix argument. Enguany, més que mai, tothom s’hi ha deixat la pell per a que, a peu de carrer, res no faci evident els enormes condicionants provocats per la manca generalitzada de recursos. Per tant, és imprescindible no menystenir aquesta circumstància en qualsevol anàlisi, perquè, d’entrada, atorga un mèrit afegit a la feina que s'ha fet per a mantenir el Carnaval sense renunciar al nivell de les expectatives que genera. En dos anys, la festa ha vist reduïda l’aportació municipal en un 50%. Els 200.000€ del 2011 s’han aprimat fins a arribar amb prou feines als 85.000€. Si hi afegim el magre context en el qual ens movem, no cal cap gran esforç per a constatar que les circumstàncies han deixat eixuta, fins i tot, la caixa de la controvèrsia. Pocs antecedents trobariem d'una prèvia de Carnaval amb uns nivells de polèmica semblants als ínfims d'enguany. Assumits els horaris sense piular, superada la tempesta en un got d'aigua de l'any passat, es respira una tranquil.litat inhabitual en l’entorn. Ni la presentació de la reina immediatament abans que el Carnestoltes ha merescut el mínim questionament, tot i vulnerar el protocol de filfa que explicita textualment que l'acte se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes. Les circumstàncies, o el que sigui, han obligat a optimitzar recursos i a fer els ulls grossos, quan abans -en les èpoques glorioses de les memorables discutides entre Abdón Vidal i Ramon Artigas- l'assumpte hagués aixecat polseguera cada dia fins dimecres de cendra. I és comprensible. Hi ha poques ganes de discutir-se, moltes ganes d’ajudar-se, i més encara de divertir-se tenint en compte el decebedor panorama general que projecta un país que destapa pressumptes o comprobables casos de corrupció diàriament. Allò que no ha canviat ha estat l’inefable rosari de xifres i tòpics. Les 300.000 persones que vindran, son, a la vegada, les 300.000 que també es diu que surten cada nit del 23 d'agost, i les dades relacionades amb el dispositiu de seguretat més mediàtic de l'any es reben acompanyades d’una posada en escena comme il faut. Des que la presideix el conseller de torn, la reunió de la junta de seguretat local ha adquirit un punt de trascendència, revestint-se d'un cerimonial propi de consell executiu. La sala de juntes de l'Ajuntament és plena. Envoltant una bateria d'ampolles d'aigua mineral, suc de taronja i copes de vidre disposades en perfecta i estàtica quadrícula de formació de gala, s'asseuen els qui han d’assegurar la seguretat de tothom, en un context que demana, de nou, conciliar el binomi impossible entre seguretat i llibertat d’actuació, entre seny i transgressió, entre l’obligació que se succeeixin les mínimes incidències quan l’enorme presència de públic –civíc i incívic- obre un ventall de casuístiques no sempre controlables fins al final. Amb les rúes més d’hora hi ha hagut menys problemes, però està clar que, ara i en el futur, els criteris de seguretat esdevindran capitals en la presa de decisions.

Sense despentinar-se, La Vanguardia situa Sitges a l'alçada dels 10 millors carnavals del mon, al costat dels de Rio, Venecia, Oruro i Barranquilla a Bolivia, Nova Orleans, Niça, el barri londinenc de Notting Hill, i els de Tenerife i Cadis. Ja ho deia Lluís Curtiada quan era regidor de festes: Tenerife, Cadis i Sitges. En aquest ordre consten en una llista en la qual no apareix Vilanova enlloc, ni els gegants bojos de Solsona. El model de Carnaval sitgetà és, no cal dir-ho, sensible als recursos disponibles. En general, els diners han ajudat a lluir, i, en algunes ocasions, quan la subvenció per carrossa superava els 1300€ i l’aportació al muntatge del Carnestoltes s’acostava als 50.000€ semblava no haver-n’hi mai prou. Al 2013 torna el debat sobre la recerca de liquidesa extramunicipal i es palesa més que mai que la consciència ha de marcar límits. Al carrer, molts pensen, amb motius, que l’únic que no ens haurien de poder prendre son les ganes de passar-ho bé i de ser feliços, mal que sigui per unes hores.

Bon Carnaval! I, especialment, a la gent de Pamxampla’s i de Maraka.