dijous, 21 de març de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de març



Mitja taxa


Abans, un VentdelCau 9 i 1/2. Ja saben, el que s’omple amb aquells serrells pendents que no donen per a un episodi sencer, però que no poden menystenir-se en el relat dels esdeveniments perquè s'hi han incorporat fa ben poc. La secció és conscient de la complexitat de l’assumpte, que a la vegada pateix en pròpia carn a l’hora d’explicar-lo, fins al punt que em costa recordar el capítol primer d’aquesta atzarosa i rocambolesca història darrera de la qual hi ha, val la pena recordar-ho, el conjunt patrimonial més important de Sitges, per si algú se n'havia oblidat… Els fets es començaren a escriure un 16 de gener del 2010, sis dies després que el Cau Ferrat tanqués portes, i aleshores –il.lús de mi- els prometia un serial de menor extensió. I ja ho veuen, si em descuido parlo de l’obra de la seu. Han passat tres anys i dos mesos, i per Sant Josep se celebrà la reunió del consell general del Consorci del Patrimoni, encapçalada pel president de la Diputació, Salvador Esteve, acompanyat del Diputat d’hisenda, Carles Russinyol, l’alcalde, la directora de l’ens i la corrúa llarga de vocals que el composen. Els mitjans de comunicació estaven pendents de dos titulars bàsicament. Per una banda, calia saber com la institució contestaria el dictamen no vinculant -com reiterà manta vegades el president- de la comissió jurídica assessora, i, per l’altra, quan s’obriran els museus. En aquest sentit, de manera ferma s’apunta la tardor del 2013 pel Cau i data indeterminada del 2014 pel Maricel. Per a contestar el dictamen de la comissió jurídica assessora, la Diputació va encarregar un segon informe a la seva secretaria, i un altre d’extern a l’auditora Price & Waterhouse –poca broma-. Ambdós, en aquest cas si, de caràcter vinculant. Com poden suposar, el segon informe intern refermà les posicions del primer, i l’extern de Price & Waterhouse s’hi afegí donant també la raó als arguments de la Diputació. Per tant, el camí queda lliure de conflictes a partir d’ara. Així, coincidint amb l’inici de la Primavera, la comissió de govern de la Diputació acaba d'aprovar, definitivament, un nou contracte amb l’empresa constructora de les obres de la reforma de la reforma dels museus i els treballs podran continuar sense problemes, llevat dels que puguin sorgir arran de la sentència pendent sobre la casa Rocamora. A la pregunta de perquè s’embarcà la Diputació a demanar un dictamen a la comissió jurídica assessora si les seves conclusions no eren vinculants, Salvador Esteve contestà, des d’un convenciment vague, que la petició deuria formar part de les tramitacions reglades pròpies dels processos administratius de la casa. Sigui com sigui, el cas és que, per a tornar al Born després de tombar pel mon, haurà calgut esperar vuit mesos entre la petició a la comissió jurídica assessora, tramitada el 26 de juliol del 2012, i l'aprovació definitiva del projecte reformat, oficialitzada el 21 de març del 2013, s'haurà hagut de pagar a una consultoria de primera divisió, i alentir uns treballs per mor de les conseqüències de les conclusions d’un dictamen no vinculant que vinculava. Sort que no ens hi anava la vida o l'hauriem perduda. En l’insondable mon de l’àmbit públic, on els processos administratius i el sentit comú no sempre van de bracet, es produeixen situacions definibles des de la perplexitat, sense necessitat de ficar-se en la controvèrsia política, que n’origina d’altres de més cantelludes, tensionades, i no explicades. En paral.lel a la resolució del dictamen de la comissió jurídica assessora, la informació oficial destaca que la nova documentació ampara la llicència d’obres atorgada pel projecte original, un cop modificat l’expedient per a adequar-lo als nous criteris, pel que poden donar per enterrades totes les conjectures a l’entorn de la questió. Si la llicència està bé, encara que costi de creure que ho estigui a partir de les declaracions escoltades, pau i glòria i endavant les atxes.

Dimarts, 5 de març
"L'afirmació és clara i la decisió no té marxa enrera. Aquesta mateixa setmana ho hem fet públic com a mostra de compromís i de confiança en què la bona feina feta genera resultats". Així de categòric es mostrava l'alcalde en el seu blog personal, arran de l'anunci de la bona notícia, perquè, no ho dubtin, és millor notícia rebaixar una taxa que augmentar-la. I encara seria millor suprimir-la o no implantar-la. A continuació podriem embolicar-nos en el debat etern sobre l’esperit final d’aquest tribut que no és altre que el de pagar per un servei prestat, i cavalcariem entre dos pols oposats, representats pels defensors de la tesi que la seva implantació va venir obligada perquè l’Ajuntament no va pagar a l’empresa d’escombraries per un servei que va donar –amb matisos-, i els que pensen que potser el govern es va passar de frenada en el seu moment, explicant que moririem d’inanició, i ara es pot permetre la llicència de garantir, nou mesos abans no acabi l’any, que rebaixarà en 70 euros el que ara en val 140. Així, d’una tacada i de cop. La taxa d'escombraries es rebaixarà un 50% el 2014 i l'impost de plusvàlues -això va pels que participin d'una transmissió de pisos, cases o terrenys- un 45%. Malgrat tot, vet aquí una història de pal i pastanaga. La de la rebaixa en el preu d'un tribut que existeix tot i que el grup més important que forma part de l'equip de govern no va anunciar mai en veu alta que existiria, i ara promet rebaixar-lo, tenint en compte que l'ideal seria que es complís el que es va assegurar en un ple: que la taxa s’eliminarà quan les finances es posin a lloc. Com que el pensament és lliure, servidor considera simptomàtic que la notícia arribés just passada la reunió entre la Plataforma per uns impostos i serveis justos i el govern municipal, que va tenir lloc, precisament, la tarda del dilluns 4 de març. La plataforma demanava una rebaixa del 60% de la taxa d’escombraries d’enguany, per a compensar la ciutadania per la clatellada de l’IBI, i la cosa no va avançar. És evident que la lletra no és la mateixa, però costa de creure l’afirmació oficial, que assegura que la decisió no ha tingut res a veure amb la pressió de la plataforma, quan la música s’hi assembla tant. Allò que no ha canviat és la part més injusta del serial, que no és altra que rendir-se a l’evidència que tothom paga el mateix, tregui una bossa d’escombraries al dia, o una cada tres, o una a la setmana. Un greuge comparatiu que sempre s’ha justificat per la complexitat de la vida real respecte la capacitat del sistema recaptatori per adaptar-s’hi. El 2014 tampoc no pagarà menys qui menys residus genera, pagarà menys tothom…

Divendres, 15 de març
Les senyores del patchwork tenen molts pretendents. No en tenien tants quan varen començar. Avui son les núvies de la crisi, l'esperança de la temporada pre-estiuenca, les portadores i organitzadores de l'activitat econòmica més esperada, i les que arrosseguen marits, família i multituds a l'entorn d'una passió que congrega gent d'arreu del mon que gasta, es comporta amb un civisme envejable i organitza una activitat que depassa l'àmbit comercial per a esdevenir una veritable mostra d'art, on el mestratge de la tècnica es visibilitza de forma sensacional. Difícil, doncs, trobar quelcom minimament questionable a un esdeveniment que genera una unanimitat d'aquesta magnitud per mèrits propis. En aquest context d’èxit total és fàcil d’entendre que l’organització es mostri molt prudent a l’hora d’apuntar a les previsions per a l’any vinent. Sitges atrau, però la competència apreta en l’àmbit de les infraestructures i la logística. Del top manta que omplia l’entorn de l’envelat de la fira comercial al passeig ja no en parlo. Son figues d’un altre paner...