Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Febrer

No fumeu

Dilluns, 14 de Febrer

D'haver-se rodat avui Casablanca, Bogart estaria denunciat per fumar en lloc prohibit, i perquè el lloc prohibit seria propietat seva. Probablement, abans o després de Bogart, per la mateixa comissaria ja haurien passat a declarar la Montiel, sense la chaiselongue de fumando espero, Josep Pla i la seva inseparable cigarreta, o Eugenio, o Jose Luís Balbín i la gran majoria dels convidats de La clave televisiva, o qualsevol de la llarga -llarguíssima- llista de personatges icònics, reals o de ficció, que han format part de l’experiència vital de generacions. En altres èpoques, la consideració del fet de fumar era una altra. Fumar quedaba bé, i els tòpics associats al tabac sovintejaven. Fumar feia grans als adolescents, independents i seductores a les dones, atorgava un punt d'estatus en determinats àmbits i, per descomptat, era, i és, una gran eina de socialització. Avui, el camí iniciat fa anys amb aquelles discutides als vagons de Renfe, protagonitzades pels fumadors intolerants que no volien admetre l'existència dels primers espais sense fum, ha evolucionat -o involucionat, segons com es miri- vers una situació que, tot i compartida amb alguns països d'Europa, molt em temo que aquí ha estat de més mal portar. Bàsicament per tres raons. Per començar, la Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco arriba en una cojuntura econòmica especialment difícil en tots els àmbits i, obviament, també en el de la restauració i l'oci molt sensible als hàbits socials. Arriba, en definitiva, en el pitjor moment de la crisi. En segon lloc, l'estat no ha previst cap mena de compensació econòmica vers tots aquells locals que invertiren en reformar les seves sales, per a habilitar zones de fumadors i no fumadors. Ras i curt, els empresaris van fer un pedaç que ara només poden llençar a l'aiguera, perquè ningú no els rescabalarà de la despesa. Finalment, ben lluny del que podria intuïr-se a partir de legislació tan draconiana, l'estat, el mateix estat que es defensa amb el lloable i edificant objectiu de protegir la salut pública, permetrà, alhora, l'augment de punts de venda de tabac arreu, sense cap mena de recança, perquè, a més de matar, el tabac dóna molts diners, i diners i escrúpols no fan bona parella.

En paral.lel, la posada en marxa de normes d'aquest tipus, que responen fidelment a les paranoies que envolten un món que en algunes ocasions sembla haver llençat el sentit comú per la finestra, han començat a propiciar, mig instigades per la ministra del ram, situacions difícilment explicables en un país minimament avançat. La darrera, i més cridanera, ha estat la denuncia que un espectador ha interposat contra els productors de l'espectacle Hair, que es representa al teatre Apolo de Barcelona, perquè els seus actors fumen a l'escenari i a la platea. No fumen tabac, però fumen. En aquest espiral maximalista emparat per la llei pot acabar-se prioritzant, doncs, la recreació d'una realitat falsa però ajustada a la normativa, per davant de la representació de les coses tal com són, o tal com eren. Mentrestant, les voreres dels carrers comencen a estar plenes de burilles, i el sector ja ha palesat inquietud davant la nova realitat. Respecte les mateixes dates del 2010, els ingressos dels locals de lleure nocturn sitgetà han baixat vora el 20%, i han augmentat les sol.licituds per a instal.lar terrasses. Els responsables dels establiments s'han vist obligats a reformular el seu paper d'urbanos davant de les noves situacions conflictives que poden esdevenir-se al llarg de qualsevol jornada, i, per a rematar-ho, també han de vetllar per a que no s'ocupin taules ja ocupades, o per a que no quedin consumicions pendents de facturar, per mor del Ara torno que vaig a fumar... El futur immediat passa per la prova de foc de l'estiu, quan els carrers s'omplin de tots aquells fumadors que ja no poden fumar dins dels locals, i puguin generar-se, en determinades zones d'oci molt concretes, problemes de convivència veïnal. Canviarem fum per soroll? D’entrada, només espero que les festes carnavaleres se salvin dels inspectors furtius.

Fins a cert punt planyo als fumadors, i això que servidor forma part del gran col.lectiu que ha passat bona part de la seva vida convivint amb el fum dels altres sense discutir. Està clar que fumar és dolent, però no estic massa convençut que aquesta sigui la manera més raonable d'administrar el consum de tabac, quan resultaria molt més coherent apostar per les restriccions des de l'òptica del foment del consum responsable, que no pas prohibir per reial decret, tenint en compte que estem en una democràcia europea del segle XXI, i que, repeteixo, venim d'un periode on han pogut conviure els hàbits de cadascú de manera més lliure. Sobre els fumadors sembla caure, avui, una aureola d'estigmatització potser excessiva. En qualsevol cas, assisteixo, i ho agraeixo com cada any, a la primera xatonada sense fum de la història. I vagi per endavant que no hi ha res millor que tornar a casa sense la roba empudegada de nicotina, o del que sigui. Com d’habitud, la vetllada commemorativa del dia internacional del xató, organitzada al Retiro pel Janio's Bar amb l'ajut inestimable d'un important planter de col.laboradors excel.lents, fou un èxit rotund. Una nit magnífica, amanida per la prèvia, durant la qual l'alcalde responia amb un encara no, encara no a qualsevol que li insinués una confirmació de la seva continuïtat. En el pitjor dels casos no cal patir, les males llengües apunten que de presentar-se el rector -que no es perd ni un xeflis, ni tampoc perd l'humor- Baijet ho tindria perdut. Per cert, una enquestadora m’ha trucat a casa demanant-me l’opinió sobre Vinyet Lluís i Òscar Ortíz, entre d’altres polítics sitgetans… Vatua l’olla.

Dimarts, 15 de Febrer

Per la seva banda, i sabedor que ens trobem en els darrers mesos de legislatura, Marc Quero es mostra prou hàbil per a introduir el missatge de l'equip-de-govern-ha-fet-moltes-coses sense canviar el gest ni perdre el somriure, mentre es refereix al final de les obres del passeig de la ribera, a punt d'acabar-se. Un cop asfaltat, quedaran encara moments especialment cridaners de viure. Ho aviso en atenció als qui puguin tenir temps per a contemplar-los. Per un costat, els dos mòduls de formigó, que descansen temporalment sobre el passeig, seran introduïts-integrats-incorporats a l'estructura de pedra de l'espigó de La fragata, fins a quedar perfectament dissimulats a la vista. Les estructures encabiran la maquinària relacionada amb l'estació bombadora del clavegueram, situada a pocs metres. Per l’altre, tot és gairebé a punt per a que la sirena de Pere Jou deixi el seu malaurat exili, en aquella infecta banyera de trencadís, per a retornar als peus de les escales de la punta, tal i com s'anuncià el Maig del 2008. L'escultura, segurament una de les obres més estimades pels sitgetans, es retrobarà d'aquí unes setmanes amb l'escenari natural d'on no hagués hagut de marxar mai, i l'andròmina on s’encaixà fins avui serà enderrocada per a satisfacció general de la concurrència. Bravo. Deixo el balanç global de la reforma del passeig per quan passi la gresca carnavalera, a la que caldrà dedicar les properes cròniques, per no perdre el costum.

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Febrer

Entre línies

“De vegades, és curiós, les coses es poden fer més fàcils després d’unes eleccions que abans. Necessites un trencament per aconseguir trencar dinàmiques.. (…) Ara sí, ara ja està acabada aquesta legislatura. Necessitem una nova legislatura en la qual poguem plantejar nous reptes, noves accions, implantar nous models…

L’alcalde diu que al poble li convenen unes eleccions?

Sí.

Ho dieu d’una forma com si no hi hagués cap problema en que fossin la setmana que ve…

Cap ni un (…) La Generalitat ha necessitat un canvi, positiu o negatiu, per a canviar dinàmiques…

A veure si acabareu essent políticament incorrecte…

Jo no sóc políticament incorrecte. Sóc políticament correcte, perquè el que dic ho penso i ho dic de veritat. Vull que s’entengui que és molt important el canvi en les coses. Els canvis no són crisis, són solucions a grans problemes..

Sabeu que heu mig donat un titular? L’alcalde Baijet diu que a Sitges li convé un canvi?

No home no. (..) No vull dir que li convé un canvi polític i de color, que quedi molt clar, sinó que li convé un canvi de dinàmiques.”

Jordi Baijet, 8 de Febrer.

Despullades del paraigües del partit –que per això l’interessat es defineix com una persona que no és de partit partit- les paraules de l’alcalde permeten moltes interpretacions, i cap d’elles concluent més enllà de l’argument bàsic que queda molt clar. Tampoc no hauria d’estranyar. Malgrat que el mot canvi passi per ser el més utilitzat pels polítics des de la transició, lluny d’erosionar-se segueix mantenint aquella força conceptual que el converteix en inevitable en qualsevol discurs que vulgui generar una certa dosi d’optimisme, vingui d’on vingui i encara que ara, en aquest context de desafecció instituïda i cronificada, gairebé sigui necessari injectar-lo en vena. No ha de sorprendre, doncs, escoltar-lo de nou. El sorprenent, en aquest cas, és que el pronuncïi l’home que, des de fa vuit anys, és alcalde de Sitges i qui sap si possible o probable candidat a la reelecció. D’alguna manera, les declaracions de Baijet em renoven en aquell convenciment que exposava fa poques setmanes sobre els alcaldes i la seva circumstància, engolida per les inèrcies del sistema que, per acció, omissió o incapacitat pròpia, els acaba posant contra les cordes quan porten uns quants anys a la cadira. Agafades a la directa, no cal ser cap llumanera per a concloure que les paraules de Baijet destil.len un aire de final de cicle, malgrat que les pronuncia algú que diu no sentir-se cansat i assegura que manté la motivació per a continuar, perquè una cosa no treu l’altra. D’entre la corrúa de reflexions que han de desembocar en la decisió final del qui essent candidat fins avui ha obert ara un procés que mig neguiteja al partit, en destaco una, que respon a la pregunta basada en un maximalisme, que situa al responsable màxim de la situació actual, en la obligació ètica o moral d’entomar-ne la solució i, en conseqüència, de no deixar el vaixell ara que van maldades. També aquí la resposta no tanca l’enigma, per bé que es mou en l’àmbit de la coherència. Baijet creu que la il.lusió ha de moure la gestió i que tampoc no tindria sentit seguir si, personalment, no es tingués la certesa d’ésser, hores d’ara, la persona adequada per a fer front al preocupant context que vivim. I aquí rau bona part del debat intern del qui sap si renovat cap de llista. Dono per segur que cadascú de vostès té resposta al dilema de si Baijet és, o no, el candidat idoni, o, si molt m'apuren, si hi ha, de debò, un candidat idoni en el panorama polític sitgetà, però en el cas que ens ocupa només val la resposta pròpia del qui l’ha de donar. Sigui quina sigui, el món no s’aturarà per això...

Mentrestant, a la CUP de Sitges li han fet el que, amb tota probabilitat, el que pot considerar-se millor spot publicitari de caire polític mai realitzat al municipi. Simple de plantejament i efectiu en la difusió d'un contingut en el qual molts, i no només joves, s'hi sentiran identificats. La primera imatge ens mostra un despertador a punt de donar les 8. Comença el dia per a un sitgetà conegut que voreja la vintena, i que s'aixeca del llit, es calça les sabatilles de quadre escocés i es fa un cafè amb la típica moka. Tot plegat en silenci, en el silenci quotidià de primera hora. Mentre l'assaboreix, a pèl sense croissant ni galetes, mira per la finestra. Bé, de fet ens mira i el mirem. La seva finestra és el vidre d'una botiga, i el seu dormitori l'aparador davant del qual els vianants caminen sense sorprendre's. Amb un aire entre resignat i desmenjat -que l'actor cojuntural broda- el nostre protagonista veu passar la vida de carrer. La càmara s'allunya una mica, el just per a introduir de forma compensada el primer dels missatges, sense fer malbé la composició: No volem viure en un aparador. Ras i curt. Sense perdre temps, i mantenint el pla del sitgetà en aquest metafòric escenari, apareix la segona frase, que conclou: Volem un poble per viure-hi. Rebla l'espot una imatge de la nostra postal en calma. En calma tardorenca, aquella que permet escoltar el mar. La CUP s'ha presentat així i el cronista felicita als autors d'aquest producte rodó. Sobre si la formació esdevindrà un revulsiu semblant al que el 2003 suposà la irrupció d'Acció per Sitges, el temps ho dirà. Hores d’ara, fins passat Carnaval no es donarà a conéixer el cap de llista, tot i que, com és obvi, roden noms, o nom.

Mentrestant, em confirmen que el pas de Joan Manuel Duran per la secretaria d’acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència ha estat fugicer. Ni un mes. L’exregidor no s’ha desvinculat del partit però va decidir fa ben poc renunciar a la nova responsabilitat per motius personals. Per tant, aquells que podien pensar en Duran com a cap de llista no cal que segueixin pensant-ho, almenys de moment i si no hi ha canvi de plans. M’ho diu Teresa Esteve, coordinadora del Garraf en el primer congrès comarcal de la formació. Ella és de Sitges, o de Sitges d’adopció segons confessa perquè viu a casa nostra des de fa 13 anys, i arriba de bell nou al món de la política activa, empesa per la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut, que, com tots vostès saben, va fer molts amics arreu. Solidaritat, que va treure a Sitges 312 vots en les darreres eleccions al parlament, fregant el 3% de percentatge, no es planteja com a objectiu irrenunciable presentar llista, però els seus responsables creuen que hi ha prou quòrum com per a poder plantejar-se la possibilitat real de fer-la. La formació es mostra oberta, també, a converses amb els membres de la CUP si les coses es posen de cara. El rellotge no s’atura. Aquest cap de setmana, Acció per Sitges decidirà si oficialitza la candidatura d’Andreu Bosch, i Lluís Marcé només està pendent del vist i plau de l’ITV de la seixantena…De la cendra quaresmal a les flors de Maig la vida passarà accelerada.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Febrer

Precisió suïssa

Dissabte, 29

L’associació SOS Monuments ha atorgat a la plataforma SOS Sitges el premi Admiracions conservades 2010, per la (sic) constant campanya de defensa dels Museus Cau Ferrat i Maricel, i per l’oposició contra el projecte de la seva urbanificació que desfiguraria tant la imatge de la façana marítima com confondria la identitat dels seus espais interiors. En paral.lel, l’Ajuntament ha rebut, de part de la mateixa entitat, el premi d’Admiracions destruïdes per la (sic) desafortunada reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel. Més enllà del crèdit o la importància que vostès li vulguin donar als donants o als receptors dels guardons, és innegable que el col.lectiu sitgetà ha pogut fer un cert encaix fora del terme municipal, i, sobretot, dins d'àmbits des dels quals cal pressuposar un fonament de criteri, tenint en compte el bagatge professional de les persones que s’hi mouen. En qualsevol cas, la plataforma ha rebut un suport moral que, com la majoria de suports morals, té poca influència de facto en la vida real. Les obres continuen a bon ritme i, de moment, sense contingències destacables (malgrat que, per a la plataforma, la desgràcia ja hagi estat consumada amb l'enderroc de Can Rocamora) mentre segueix el seu curs un procés judicial obert, que en questiona el marc legal dins el qual es desenvolupen. Les novetats cal emmarcar-les en el panorama polític. Dóno per segur que el nou conseller de cultura ha aconseguit una primera fita: que el mirin amb recel una bona colla de socialistes, i una no menys nombrosa colla de convergents, que arrufen el nas pel seu fixatge, i el de la seva mà dreta, Joan Pluma, tinent d'alcalde d'urbanisme de la monumental Girona, i protagonista d'enceses discussions i conflictes al ple municipal de la capital del Ter. Sigui com sigui, fent abstracció d'aquest context, m'asseguren, i ho crec, que l'exilat Ferran Mascarell és un home cultivat, de vasta cultura i àmplia capacitat de diàleg, com poden certificar des del sector. A Mascarell li agrada el projecte de Josep Emili Hernández Cros. Ja sóm quatre gats i un conseller, doncs. No és nova l'apreciació. Ja li agradava abans, quan no era -ai làs!- conseller de cultura de Mas. Així les coses, el que pot succeir a partir d'ara és interessant d'analitzar. En visita de campanya, i després d'haver-se entrevistat amb representants de la plataforma, Oriol Pujol -home locuaç, potser massa com ha pogut comprovar-se- assegurà que, d'arribar CiU al govern, es proposaria el reestudi o revisió del projecte. Des de la plataforma s'afirma que Pujol i l'actual conseller de governació, Felip Puig, s'han continuat interessant per l'estat de la questió, i que sobre la balança del jutge i dels analistes no hi ha el resultat estètic del mateix -motiu d'enceses apreciacions, per altra banda- sinó la possibilitat que la seva execució hagi vulnerat la norma urbanística existent. Vist així, que és una encertada manera de veure-ho, la influència del conseller de cultura en el debat intern que pugui produïr-se entre membres del govern de la Generalitat, es pot veure condicionada pel fet que el terreny de joc on es debat el moll de l'ós de l'assumpte, no rau, estrictament, en l'àmbit de les seves competències. Hores d'ara, el cert és que, mentre uns es mostren convençuts que les obres no podran aturar-se, d'altres no poden assegurar que la via dels tribunals, l’única que pot aturar-les, tingui data de sentència propera, mal que sigui perquè les taules dels magistrats estan plenes de casos per a resoldre.

Mentrestant, i arran del testimoni d'una sitgetana indignada, m'he tornat a mirar amb atenció la façana de la casa Vilanova-Massó. La façana de l'hostal Parellades, vaja, que ja va meréixer fa mesos una opinió molt positiva de la secció. El cas és que la sitgetana a qui em refereixo m'explica que la propietat de l'immoble ha estat multada perquè la reforma no s'ha ajustat fil per randa a la norma, i que aquells capitells de verd llampant hi han tingut molt a veure. Em costa trobar-li sentit i coherència a l'aplicació tan draconiana de la llei quan, tenint en compte la llarga llista de greuges que es poden veure arreu, potser hagués estat millor prioritzar la voluntat de la iniciativa i l'esforç econòmic dels propietaris, abans de castigar-los per mor d'uns capitells que d'aquí quatre dies hauran empal.lidit per l’acció del sol i els agents atmosfèrics. És bastant més trist comprobar, per exemple, com l'incivisme incontrolat ha embrutit impunement la cantonada de l'immoble amb el carrer Sant Pere.. A distància d’aquesta, la casa Sans i Bori, a la cruïlla Illa de Cuba-Sant Gaudenci, acaba de sotmetre's a un rentat de cara magnífic que també honora als seus propietaris, avesats a tenir-la sempre en estat de revista. Malauradament, a la cantonada següent, i tot i que l'Ajuntament guanyés fa temps el plet que obliga a retornar la casa a l'estat original, el Palauet Robert segueix igual...

Diumenge, 30. Migdia

Què diferencia el projecte de la fundació Stämpfli de Qualia? No és difícil respondre. Només cal seguir l'evolució de l'aventura des dels inicis. Bàsicament, aquesta és la història d’un artista metòdic i escrupulós, que coneix perfectament el terreny que trepitja, i el context en el qual es pot encaixar el seu petit-gran somni filantròpic, que ha compartit des de fa mig segle amb l’Anna, i, per extensió, amb Sitges. En conseqüència, el projecte de la fundació Stämpfli d'art contemporani neix d’algú que sap molt bé allò que vol, que sap com aconseguir-ho, que sap amb qui li cal parlar i acompanyar-se per a aconseguir-ho, i, finalment, que sap també com finançar-ho. Vet aquí la diferència. Només així s'explica el perquè de les bones sensacions que hom té cada cop que assisteix a algun esdeveniment relacionat amb la fundació. Tot respon a una estratègia precisa, mesurada i perfectament organitzada en el temps, que ens ha acostat, de manera periòdica, a fets i moments noticiables de l’evolució de tot plegat, des de la signatura dels convenis, fins a la inauguració de l’exposició al Miramar o, ara, la presentació del mercat del peix. L’aposta d’Stämpfli és agosarada. L’art contemporani no mou multituds, però l’evidència tomba. Sitges incorporarà una nova oferta cultural de primera categoria, de la qual acaba d’inaugurar-se’n un bocí, perquè la superfície total del complex s’aproparà als mil metres quadrats, repartits entre diferents seus.

A la contraportada de l'Eco de la setmana passada, Josep Maria Coll definia perfectament el concepte que ha presidit la reforma de l'antic mercat del peix, amb l'objectiu d'adaptar-lo a les necessitats precises d'un espai expositiu modern: “Volíem una caixa àmplia, neta i buida”. És l'aplicació eficaç de la màxima intemporal de la forma que segueix a la funció. L’edifici, amb molt bon criteri cedit a la fundació per l’Ajuntament, ha estat despullat de qualsevol artifici, tot respectant, i potenciant, els seus valors arquitectònics. Sota l’espectacular encavallat de fusta, amagat fins avui, ha quedat un espai d’ascetisme quasi monacal, de virginals parets blanques que amaguen amb elegància la moderna infraestructura de climatització que permetrà que les obres s’exposin amb les màximes garanties de conservació. Molts voldrien per a l’edifici de l’antic mercat, el que Stämpfli ha fet en el seu germà petit. Ha quedat perfecte.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Gener

El deute i les solucions (i II)

-Té al cap Gabi Serrano l'import total del deute de l'Ajuntament?

-Doncs jo no ho sé, la veritat és que no ho sé. Crec que ha d'estar per sobre dels 20.000.000 d'euros, però tampoc sé exactament la quantitat.

-És un problema que no ho sapigueu?

-No...jo crec... Això t'ho he dit perquè de memòria no me'n recordo (...) crec que el que hem de fer és intentar complir el pla de sanejament, per arribar al 2014 amb una situació financera corregida. (...) L'important és haver pres les mesures per a corregir-ho.

Gabi Serrano, 25 de Gener

Amb la intenció de no caure en el parany del malentès numèric, el cronista els reconeix un preocupant embolic, que, a la vegada, exemplifica allò que hauria d'ésser una preocupació pels gestors dels béns públics, com és la de poder definir amb una mínima exactitud quin és el volum del deute municipal. De les paraules escoltades fins avui servidor no en treu, precisament, una sensació edificant. Ans al contrari, ho contemplo amb el decensís d'una incertesa tan difícilment quantificable que l'aproximació a les dades crida l'atenció, perquè, lluny de mostrar-se coincidents, presenten destacables diferències en el balanç final, segons qui les expressa. Que els diré, com si assumida la magnitud del gec, ja no vingués d'afegir-hi una mica més o menys, quan, cal recordar-ho, un milió d'euros mai no ha deixat de ser 166.386.000 pessetes de les d'abans. Poca broma. No afegiré més teca al relat, perquè tampoc no ajudarà a escatir l'assumpte. Refresquem la memòria en quatre línies. L'alcalde salda el deute real de l'Ajuntament en 17 milions d'euros, i Ramon Artigas en 40. Sense voler esmenar la plana a cap dels dos, Armand Paco tampoc l'acaba de definir i el situa entre una quantitat i l'altra. Àngels Parés assegura que és molt, malgrat que no pot donar una xifra exacta, perquè diu que no és fàcil accedir a la documentació. El posicionament de Gabi Serrano l'acaben de llegir, i Miquel Forns afirma que, entre el volum generat per la despesa corrent i els crèdits bancaris, el muntant total del deute de l'Ajuntament s'acosta als 70 milions d'euros, segons les darreres dades disponibles de tresoreria, datades a finals del 2009, i que són les que també utilitza Andreu Bosch d'Acció per Sitges. Estariem, de considerar aquest pressupòsit, a 53 milions de distància del que Jordi Baijet considera el deute real, a no ser que en un any s’hagi reduït de manera dràstica. Arribats a aquest punt, i sense necessitat ni de militar ni de simpatitzar amb cap ideologia, resulta fàcil apel.lar a la confiança. A qui cal creure davant d'aquest núvol d'indefinicions? Quan van maldades, la condició humana acostuma a acostar-se als pitjors escenaris possibles, encara que després puguin coincidir o no amb la realitat. El principal problema que té al damunt la institució mereixeria, en conseqüència, una major concreció o coincidència general, si es vol aconseguir l’empatia de la ciutadania a l'hora de demanar un esforç col.lectiu per a superar-lo. De moment, es confirma la tendència de la setmana passada: els números són, per bé o per mal, interpretables, combinables, contraposables, mal.leables...

Seguint el fil on l'haviem deixat, i abans d'entrar en les altres dues possibles sortides a la crisi des de l'òptica municipal -perquè del que hauria de ser el debat sobre l'obligada aportació econòmica de l'estat als municipis, millor no parlar-ne- pot plantejar-se una pregunta a partir de les apreciacions ja recollides: s'autoenganya Miquel Forns? Sobre el ja candidat oficial de CiU a l'alcaldia pesa una paradoxa. L'home que ha col.locat el deute en l'àmbit més preocupant, és, a la vegada, l'únic que creu que es pot eixugar sense necessitat de pujar els impostos, sinó que n'hi hauria prou –i en això ja hi ha major consens general- amb una contenció absoluta en la despesa de la casa gran, amb la reducció de la seva estructura, i amb la bona gestió del patrimoni propietat del municipi. En qualsevol cas, com que les mesures que suposaran l'augment de l'IBI i la recuperació de la taxa de recollida d'escombraries ja han estat aprovades per ple, si mai arriba a l'alcaldia Forns tindrà sobre la taula els diners de l'augment dels impostos, encara que no els vulgui.

Vet aquí, doncs, les altres dues grans mesures anticrisi amb les quals les diferents forces polítiques mostren coincidències de criteri, que no d'aplicació. L'edifici Sitges Reference ha capitalitzat el debat a l'entorn de fins a quin punt, en el context de sequera actual, podran rendibilitzar-se els terrenys de titularitat pública que segueixen disponibles, i els immobles o locals de la mateixa condició, que quedaran deslliurats arran del trasllat de diferents departaments a Les Pruelles. La història és simple d'explicar. El 2006, Sitges Model XXI i l'empresa Proinosa s'embarcaren en la construcció d'aquest bloc d'oficines d'esperit avantguardista, tot creant una societat participada al 50%. Com que cap empresa s’hi ha instal.lat des de la seva finalització el 2008, l'operació ha resultat un fracàs econòmic que ara s'arrossega amb penes i treballs, perquè l'obra s'ha de pagar. Proinosa (avui Altiare) està embarrancada en un concurs de creditors, i l'equip de govern ha pensat en el mal menor. Descartat el projecte de construir un nou Ajuntament a la Plana Oest, bona part dels serveis municipals, que no dispensen atenció al públic en general, seran reubicats al nou equipament, per mor d'aprofitar-lo ja que cal assumir l'hipoteca estigui buit o ple. Amb tot, l'operació no és cap ganga. A més de l'important cost de l'èxode administratiu, el lloguer mensual puja-pujarà prop dels 41.000 euros. O sia, que l'Ajuntament haurà de pagar per estar en un edifici del qual n'és en la meitat propietari, uns 500.000 euros l'any. 80.000.000 de pessetes de les d'abans per estar de lloguer en una casa que no acaba de ser seva. Diverses poden ser les solucions de futur, però cap de viabilitat immediata. Entre elles, que la institució compri la part de Proinosa, per un valor aproximat d'uns 8 milions d'euros, que, no cal dir-ho, hores d'ara no poden sortir d'enlloc. L'esdevenidor, per tant, està per aclarir. Malgrat tot, Gabi Serrano -que com la resta dels seus companys defensa les bondats del canvi pels efectes positius que tindrà en la reducció de costos i en les sinèrgies (terme de moda) entre departaments- ha apuntat quelcom no menys interessant, en el sentit de questionar l’idoneïtat que l'edifici administratiu de l'Ajuntament se situi a la quinta forca del rovell de l'ou sitgetà, del centre de la nostra la vida quotidiana. Hi ha algun poble que tingui el seu Ajuntament en un polígon industrial/comercial? Si la distancia es el olvido és probable que, poc a poc, es vagi esvaint un vincle físic-emocional intangible, que potser no arriba als despatxos, però que no pot obviar-se.

Finalment, el darrer front d'actuació se situa en la necessitat d'aprimar l'estructura municipal, a base d'aplicar criteris de contenció de la despesa i de redimensionament de la plantilla. Mentre uns proposen l'eliminació d'algunes de les societats municipals, de llocs de treball eventuals, de càrrecs de confiança, d'incentius de multinacional, o de dedicacions completes de regidors, d'altres creuen que el nivell de serveis que avui ofereix l'Ajuntament es pot veure visiblement afectat per actuacions maximalistes. Un veritable trencaclosques.

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Gener

El deute i les solucions (I)

-Si fos estrictament una empresa, l'Ajuntament estaria en fallida?

-Sincerament, no se dir-t'ho (...) El que si se, és que podriem fer moltes més coses per a solucionar situacions si fossim una empresa que si fossim un Ajuntament. (...) La sort que té l'Ajuntament és el coixí que té (...) Els Ajuntaments poden estar en fallida tècnica, com així es diu, i les empreses en fallida tècnica no poden estar.

-Per al gestor, això és un caramel enverinat?

-Sí.

-Us heu enverinat una mica d'aquest caramel, de pensar que sempre hi ha un coixí?

-No, no. La preocupació és suficientment gran per a que no t'envereni pensant que hi ha un coixí.

Jordi Baijet

18 de Gener

D'aquí quatre mesos eleccions municipals. Dues reflexions, a 120 dies vista de la data assenyalada. Primera: des de la mínima perspectiva que poden donar els gairebé 16 anys de secció, diria que en la trajectòria dels alcaldes arriba un moment, un punt d'inflexió si volen, a partir del qual comencen a ésser engolits per un sistema administratiu/institucional d'inèrcia paquidèrmica, del qual no poden desempallegar-se'n i del que, d'alguna manera, n'han estat també responsables de no haver redreçat, per acció o omissió. Alcaldes presoners i còmplices a la vegada del manteniment o potenciació d'una estructura que condiciona enormement la seva capacitat d'actuació, malgrat que en la majoria d'ocasions es mostrin convençuts que tot és a fi de bé. Ho deixo aquí, almenys per ara, en el benentès que és una apreciació molt subjectiva. Segona: Només han passat dues setmanes des de la darrera incorporació, i al llibre de les paradoxes sitgetanes n'hi podem afegir una altra. Justament ara que la desafecció política ha arrelat sense compassió, i justament ara, quan, després d'una dècada d'excessos immobiliaris insostenibles, el municipi s'ha fet gran i francament complex de gestionar, i la situació de l'Ajuntament no és la d'una pubilla per a pretendre, és possible que el proper 22 de Maig es presenti el ventall d'opcions polítiques més gran des de la recuperació democràtica a la vila. En conseqüència, i pel que s'intueix, la vida/vocació/ocupació política segueix generant afeccions, malgrat pugui pensar-se que qui vingui més que fer el que vulgui, farà el que pugui. Tant és així, que Joan Manuel Duran, l'ex-regidor d'hisenda amb CiU, que ha viscut vuit anys fora de la primera línia -i de la segona si molt m'apuren- ha protagonitzat titulars aquests dies per haver estat escollit responsable de la secretaria d'acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència per a la regió Penedès. La notícia, publicada en el portal vilanovadigital.cat, ha generat una certa reacció de sorpresa. El temps dirà si Solidaritat es presenta a casa nostra, i si Duran -que començà amb molt bon peu i acabà literalment esgotat, i en boca de tothom per una pressumpta carta a favor del candidat de la plaça hospital- té alguna cosa a dir-hi. Mentrestant, Jordi Baijet ja ha pres la decisió sobre si opta o no a la reelecció, però no la farà pública fins a finals de Febrer. Es veu que les primàries a Barcelona, que estan prenent una dimensió excessiva, han tombat la planificació prevista. Per tant, tot i que Armand Paco assegura que per a ell no hi ha millor candidat, podem continuar plantejant conjectures per a passar l'estona.

Qui arribi o continui a l'Ajuntament s'haurà de pessigar on li faci més mal, perquè les circumstàncies no li dispensaran massa motius per a celebrar res. Si els darrers mesos de Pere Junyent es mogueren entre les perilloses aigues i la influent facturació de la indústria del totxo i de tot el que es movia al seu voltant, l'Ajuntament del 2010 viu en la indigència pressupostària, arrossegat per un context on aquell totxo que rajava ha deixat de rajar, on ningú ja no parla del creixement ni de les grues, i on ha calgut aturar de cop una màquina que semblava no tenir aturador perquè totes ens ponien en l’època en que no hi havia prou màniga per a cobrir un braç que no deixava d’estirar-se, i es decidiren iniciatives i actuacions municipals que ara no es considerarien amb la mateixa condescendència d’aleshores. Tot és mal que mata, doncs, però, un cop passada la mentida en la qual hem viscut fins fa quatre dies, l'evidència resulta punyent i inquestionable. La legislatura que acaba i la que començarà venen marcades per la crisi i el deute. Un deute que l'alcalde quantifica en 17 milions d'euros, mentre d'altres asseguren que s'acosta als 40 sense contemplacions. Sorprenentment, Armand Paco confessa que desconeix la xifra exacta –servidor ja està curat d’espants- però que, probablement, deu estar entre una punta i l'altra de la forquilla. Tot depen de la vara de mesurar, o d’interpretar les dades. El tinent d'alcalde de l’àrea de territori reconeix que l'Ajuntament paga tard, fins al punt que continua arraconada alguna factura del.... 2007. Valga'm Déu, encara manava George Bush i s’havia d’enrajolar el Cap de la Vila…. Ho compensa dient que cap urgència queda sense atenció. De nou, em sento curat d’espants.

En qualsevol cas, vet aquí un mal averany que comença a imposar-se sense embuts. Amigues i amics, després d’uns 15 anys en els quals no s’han tocat massa, pujaran els impostos. Sembla que això està clar, altra cosa és que la mesura pugui aparéixer impresa en qualsevol folletó de campanya electoral. S'atrevirà algun partit a deixar per escrit que augmentarà els impostos perquè si no això no hi ha qui ho pagui?. Alguns apunten, obertament, a que qui asseguri que pot capejar el temporal sense tocar-los, o bé s'estarà autoenganyant, o bé enganyarà als ciutadans. Deixant de banda l'estratègia político/comunicativa de cadascú -la que no sempre coincideix amb la realitat que ens envolta- s'insinuen tres línies d'actuació per a intentar administrar la situació actual. Apunto avui la primera d’elles que és, també, la que acaben de llegir i, amb escreix, la més impopular de la tríada. El 2012 augmentarà amb decisió l'IBI, i es recuperarà la taxa de recollida d'escombraries que, precisament arran del darrer gran augment de l’impost, fou incorporada al rebut per mor d'atemperar una memorable emprenyamenta ciutadana, que es copsà en aquell ple municipal de fa prop de vint anys, on un taüt reivindicatiu es passejà pel saló de plens, per acabar arraconat en el garatge d'una familia sitgetana de soca-rel. No m'estranya que alguns regidors titllin d'avorrida l'actual vida política, tenint en compte precedents d'aquesta contundència. Tot i que l'alcalde inclou la proposta de l'augment dels impostos dins de les mesures anticrisi aprovades fa temps, no cal ser cap llumanera per a concloure, seguint l'argumentació anterior, que res no s'apujarà en any electoral, per raons òbvies. El percentatge d'augment de l'IBI vindrà donat per una revisió cadastral que havia d'arribar un dia o altre des de l'estat, però que ara reclama l'Ajuntament. En el fons, sobre la taula hi ha l’etern debat sobre el veritable cost dels serveis públics i com assumir-lo.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Gener

Les finestres

“I ara, què haig de fer?”

Deli Carbonell, de balcó a balcó

23 d’Agost del 2010

Primer. Un record –gran- per en Joan Ferrer Terradéu/s. L’home d’humanitat desbordant, expansiva i arrauxada, que amagava una ànima sensible. Aquesta era, precisament, el vincle que l’unia a la delicada personalitat de la poetessa Toni. La memòria em situa en qualsevol vespre de tardor, hivern o primavera, a redós de la platja Sant Sebastià d’abans de la reforma, i al menjador de la casa familiar d’uns perfectes amfitrions, entre cafè i poesies, receptes casolanes de primera especial, i inacabables històries de mariners i anècdotes de la vila i els vilatans, explicades amb sornagueria i veu de tro. Segon. Un record –gran- per en Juli –Julio- Sales. L’home de Philips a Sitges, que es desempallegava amb ofici nervi i coneixement, enmig d’un oceà de cargols, femelles i claus encaixats en cartró, i calaixos de material elèctric i de bricolatge que s’enlairaven per un laberint d’estanteries que en feien dos com ell. Un exemple de com arribar a la vellesa amb la ferma intenció de no deixar-se envair per la monotonia de l’avorrida quotidianitat. Tercer. I un record –ben gran- per la Deli Carbonell. La primera clatellada del 2011 ha picat al moll de l’ós de la nostra geografia física i emocional. La Silvia Camps –em sabrà perdonar per explicar-ho- i jo, compartim una vivència recent que ens marcarà el calendari d’enguany. La frase d’avui, pronunciada una estona abans del brogit de l’entrada de grallers, venia d'un dels balcons de la casa Bartomeu Carbonell. De la casa del Siglo i de Can Gassó. Fit a fit, la Deli ens interpelava amb el cor adolorit per la mort del seu marit, succeïda poques setmanes abans. Tots tres coincidirem: allò que s’havia i s’ha de fer és viure. Arribarà el 23 d’Agost del 2011, obrirem la persiana del sempre acollidor balcó de Can Janio -a punt per a col.locar cables i micros- i, davant per davant, no podrem saludar a la dona ferma, decidida, sacrificada, riallera, de militància ciutadana crítica -encara recordo la seva intervenció al ple municipal arran de les dissortades llambordes del Cap de la Vila- pencaire, sociable, activa en l’associacionisme -sobretot durant la memorable etapa al capdavant de Joventuts Musicals, al costat d'en Josep Vadell- convençuda des de la fe de la necessitat de renovació de l’església, i, sobretot, mare i àvia… Dilluns, a la parròquia, els celebrants intentaven cercar aquelles paraules que, fora d'una actitud de resignació cristiana molt interioritzada, difícilment poden reconduir la sensació d’injustícia que ens envolta, quan s’és conscient de la frustració que suposa morir-se als 70 anys, quan s’ha dedicat tota una vida a treballar i a sacrificar-se pels altres sense perdre el somriure, i el desti escombra sense compassió el que hagués estat una etapa de merescut descans i gaudi de les aficions pròpies. Afegeixo, d’entre totes les vivències que molts de vostès podrien explicar amb molt més coneixement de causa del qui signa, una de ben prosaica si volen. De bon matí, el pis és a les fosques, i ja no s'insinua claror darrere les persianes i les cortinetes de punta de coixí. A quarts de set una salutació de dalt a baix i de baix a dalt encenia el dia fora de casa des del Cap de la Vila. La Deli ja era desperta. Ara, hauré de mirar més amunt.

Dijous, 6

El que cada any fa l’associació de pessebristes al palau del rei moro, és art efímer en el sentit més literal del terme. Amb la tranquil.litat de l’estona prèvia al dinar de reis m’hi acosto, i, d’entre tantes mostres d’excel.lència, em quedo amb tres diorames, que defineixen dues concepcions oposades. Per un costat, l’anunciació a Maria a l’interior d’una casa humil, de parets sòbriament encalades, i una fugida a Egipte de tonalitats càlides, i composició diàfana i equilibrada. Per l’altre, l’escenografia de superproducció que ha proposat Llorenç Baqués per a evocar la cavalcada dels reis d’orient al seu pas per la Fragata. Fa dos anys, ja havia quedat enlluernat amb la sensacional reproducció de l’interior del Vinyet, però enguany la reconstrucció que ha fet l’artista de la nostra postal, essent fidel a la imatge bucòlica i nostàlgica de tantes postals i quadres centenaris, tomba literalment d’esquena.

Diumenge, 9

“Nuestro hotel boutique de diseño situado en el centro de Sitges, y a segunda linea de las playas de la Costa del Garraf, ofrecerá una experiencia refrescante, y traerá un nuevo nivel de confort y estilo a Sitges. Tanto los espacios comunes como las habitaciones estarán decoradas en un estilo moderno con muebles de diseño. Además, tiene piscina en la azotea y un urban spa. El bar, restaurante y el lounge de la azotea estan destinados a convertirse en el lugar trendy y fashion en Sitges. Abrimos a finales de 2011”.

El que obrirà a finals d’any és l’Avenida Sofía Hotel y Spa. El nou Veracruz vaja, resultat d’una negociació entre l’Ajuntament i la propietat, a través de la qual la institució ha aconseguit el bocí de terreny que li mancava per a que tota la zona contigua al carril d’entrada del passeig de Vilafranca, i compresa entre el pont de la via i la rotonda del cor, sigui de titularitat pública. A canvi, el propietari del solar de l’Avinguda Sofia cantonada Sant Muç ha pogut augmentar l’alçada del nou immoble, i, en conseqüència, el seu volum habitable respecte al de l’antic establiment. L'arquitecte que m'advertí en el seu dia tenia raó. A més de l'imposant presència de l'estructura ja finida, la façana apareix més avançada respecte la linia marcada per la resta de cases, en el que podria interpretar-se -o almenys ho intueixo així- com l'aprofitament de l'espai que antigament corresponia a la terrassa que, situada en un nivell inferior al pla del carrer, envoltava part de la planta baixa. Sigui com sigui, ara l'evidència canta i els veïns més propers creuran viure en un carrer de Manhattan, perquè dóna la sensació que l'aspecte final de l'edifici, la recreació virtual del qual ja és consultable per internet, s'integraria més a l'eix Macià de Sabadell, que no pas a l'Avinguda Sofia farcida d'exemples destacats del nostre catàleg patrimonial. Malgrat tot, també és cert que els compressors d'aire condicionat penjats de les finestres de l'antic hotel no eren un referent estètic exemplar. Tampoc no ho era l'edifici, semblant a tants d'altres de l'època que compartien i comparteixen un aspecte funcional i anodí sense cap mena de singularitat especial, fins al punt que el vianant difícilment aixecava la vista enlaire. Vet aquí, doncs, l'altra cara de la moneda. Un edifici decididament impactant. Possiblement més impactant vers l'entorn immediat que allò que molts consideren avui el projecte més impactant dels darrers anys. Un paral.lelepípede que es preveu de vidre i metall, i que es vol exemple d'aquest nou glamour amb un punt de fredor impersonal i asèptica poc mediterrània, que està de moda. No sóc gens optimista pel que fa al resultat, però millor esperar a que el blat sigui al sac i ben lligat.

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Gener

2060

“Cap sitgetà hagués perdonat que el Club Natació tanqués”

Laura Pinel, 27 de Desembre

Amigues i amics, feliç any nou. Començo el 2011 amb la sensació que ses majestats els reis d’Orient -vatua l’olla que un d’ells tenia una veu que semblava la de l’alcalde- han deixat un flotador salvavides al Club Natació, un petit-gran crèdit a l’Ajuntament per a tapar forats i un pagaré a l’oficina de Caja Navarra, que els assegura allò que no tenien gens segur fins fa ben poc. El 2010 acabà amb l’acord unànim del ple municipal, per a posar en marxa el consorci que ha de permetre salvar al Club Natació, o almenys això s’assegura amb èmfasi. Si la savia naturalesa es comporta com cal esperar d’ella, i no m’atorga una longevitat exagerada, d’aquí 49 anys el cronista que els saluda serà mort. Podria gairebé assegurar també que d’aquí gairebé mig segle les pedreres del Garraf estaran tancades, Sitges totalment urbanitzat, i qui sap si el tren soterrat. Sigui com sigui, ja no seré a temps de saber si el Club Natació haurà pogut recuperar les instal.lacions que, des de ja mateix, passen a formar part d’un organisme participat per l’Ajuntament en la seva majoria. En el gran llibre sitgetà de les paradoxes, pendent d’escriure, n’hi podrem afegir una altra arran d’aquest cas. Amb tots els matisos que hi puguin ficar els responsables d’una negociació exitosa i envejable –després els diré perquè- es creuen les històries d’una piscina definida com a municipal, construida sobre sòl públic donat per la causa i que està gestionant una empresa privada, i la d’un club esportiu privat amb piscina, formador de grans campions, que ha acabat municipalitzat per mor d’un astronòmic, impossible, incomprensible i inexplicable deute de 4,2 milions d’euros. Malauradament, necessito posar davant del carro de les argumentacions, el recel personal a la capacitat futura del Club Natació de treure’s del damunt aquesta llosa, i de recuperar allò que s’ha vist obligat a cedir. Em sap greu dir-ho, però crec que l’operació acabarà amb el tancament de l’entitat, la requalificació dels terrenys, i els guanys repartits entre els que amparen una moratòria d’incert termini. I, de tot cor, desitjo equivocar-me.

Probablement, i més enllà dels tics de mala educació que van enterbolir el discurs –per altra banda amb apunts interessants- d’un emprenyat Lluís Marcé, el debat sobre l’assumpte que ens ocupa pot resumir-se en una pregunta pronunciada per Armand Paco i en una afirmació deguda a Ramon Artigas. La primera: Ajudem o no al Club Natació?, estableix el punt de partida del nou capítol que s’obre en la història de l’entitat. La segona: No es poden solucionar totes les penes que hi ha, rebla la conclusió final que se’n pot treure del procés, tot prevenint als qui creguin que poden enmirallar-se en aquest precedent, que no hi haurà segones parts. Entre les dues apreciacions expressades en el ple, hi ha hagut un any i mig de negociació intel.ligent, molt intel.ligent si tenim en compte, només, les circumstàncies de les parts que hi han concorregut. Vet aquí una entitat esportiva ancorada en la fallida. La presidenta del Natació diu que quan va arribar al càrrec el club ja arrossegava un dèficit d’un milió d’euros. Pensaren aleshores en fer un pas endavant amb unes ambicioses obres de millora i demanaren una hipoteca… Ni les obres varen sortir d’acord amb la planificació prevista, ni l’hipoteca s’ha pogut anar pagant, i els 25 treballadors han viscut, i viuen encara, a la corda fluixa. Mitja dotzena d’ells dins d’un malaurat Ero. Hi poden afegir l’èxode de socis a la piscina municipal i la crisi general i acabaran de dibuixar el fatal escenari que va portar a la junta del club a parlar amb l’Ajuntament. Caja Navarra és la principal creditora. Malgrat que el natació pot dir que ara per ara ja no acumula deute, que no deuen diners als proveïdors, i que el nombre de socis ha tornat a pujar fins els 1500, Laura Pinel afirma que les negociacions amb l’entitat financera estaven encallades perquè no estaba por la labor. Lògic. Des del pragmatisme, a cada soci li correspondrien 2800 euros del deute acumulat… La segona balda de la cadena és, doncs, una caixa situada en un atzucac sense sortida. Per una banda, sabia que no podia estirar més del club per aconseguir una certa garantia de retorn dels diners de la hipoteca, i, per l’altra, tampoc podia esperar, en cas d’embargar-lo, cap possibilitat de rendibilitzar-ne el patrimoni en un futur immediat, perquè, hores d’ara, el pla general no dóna cap altra opció en aquell indret que no sigui la de mantenir l’equipament esportiu. En aquest estat de coses, entra en escena la institució pública. Assumint l’indiscutible trajectòria històrica de l’entitat, i, per tant, convençut que cal fer alguna cosa per a reflotar-la, l’Ajuntament acorda amb Caja Navarra subrogar-se la hipoteca del club en una operació que ha inclòs en paral.lel -i així ho va manifestar l’acalde en el seu dia- l’aprovació d’un crèdit per a la casa gran, que servirà per a satisfer les urgències que no poden assumir les eixutes arques municipals. Dos ocells d’un tret.

Amb la creació del Consorci, entre Ajuntament i Club Natació, el club cedeix el seu patrimoni al nou ens –a l’Ajuntament en definitiva-, i, segons un draconià calendari establert, que li atorga un periode de carència de cinc anys, a partir de l’any 2016 haurà de començar a pagar al consorci per dos conceptes: primer, pel lloguer d’unes instal.lacions de les quals en serà inquilí i no propietari com fins avui, i segon, pel préstec hipotecari que cal retornar. Si tot va bé, i els pagaments se succeeixen sense dificultats, l’any 2060 el Club Natació Sitges podrà recuperar la propietat d’allò que ha estat seu, el consorci es dissoldrà i pau i glòria. Si no és així els remeto als paràgrafs anteriors. Mentrestant, l’Ajuntament, que incorpora a la seva cartera un patrimoni valorat en 7 milions i mig d’euros que, en el pitjor dels casos -i cal no perdre de vista aquesta possibilitat, perquè és el quid que el diferencia de les capacitats de Caja Navarra- sempre podrà requalificar si venen maldades, començarà a satisfer el deute d’immediat, a partir de la signatura de tot el paperam administratiu prevista pel proper 12 de Gener. Vist així, ningú no hi surt perdent d’entrada. De sortida, ja en parlarem. El natació se salva i té cinc anys per a fer guardiola, l’Ajuntament pot dir en veu alta que ha ajudat a salvar al club i, de passada, ha pogut rebre gràcies a la negociació una injecció de diners que necessita imperiosament, i Caja Navarra s’assegura el cobrament d’una hipoteca carregada de mals averanys. Fins aquí, una estratègia ben jugada, per la qual cal felicitar als negociadors. El que pot passar a partir d’ara no és tan falaguer i dependrà, obviament, de la capacitat del club d’assumir unes espectatives que qualsevol imprevist pot engegar a dida.

Calia rescatar el Club Natació? No es pensi la presidenta que la frase que encapçala l’article sigui acceptada amb generosa empatia. És cert que tothom lamenta la situació actual del club, però tampoc no són pocs els qui creuen que els números evidencien una gestió poc acurada –per no dir una altra cosa- que el diner públic no hauria d’assumir la responsabilitat de sanejar. Quants industrials o petits empresaris a qui l’Ajuntament els deu diners, i dels quals en depenen, en major o menor mesura, treballadors i famílies, poden pensar que es troben en una situació de greuge comparatiu, davant la solució trobada per a reflotar el Natació? Que hi hagi sort.