dijous, 27 de gener de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Gener


El deute i les solucions (i II)


-Té al cap Gabi Serrano l'import total del deute de l'Ajuntament?

-Doncs jo no ho sé, la veritat és que no ho sé. Crec que ha d'estar per sobre dels 20.000.000 d'euros, però tampoc sé exactament la quantitat.

-És un problema que no ho sapigueu?

-No...jo crec... Això t'ho he dit perquè de memòria no me'n recordo (...) crec que el que hem de fer és intentar complir el pla de sanejament, per arribar al 2014 amb una situació financera corregida. (...) L'important és haver pres les mesures per a corregir-ho.

Gabi Serrano, 25 de Gener


Amb la intenció de no caure en el parany del malentès numèric, el cronista els reconeix un preocupant embolic, que, a la vegada, exemplifica allò que hauria d'ésser una preocupació pels gestors dels béns públics, com és la de poder definir amb una mínima exactitud quin és el volum del deute municipal. De les paraules escoltades fins avui servidor no en treu, precisament, una sensació edificant. Ans al contrari, ho contemplo amb el decensís d'una incertesa tan difícilment quantificable que l'aproximació a les dades crida l'atenció, perquè, lluny de mostrar-se coincidents, presenten destacables diferències en el balanç final, segons qui les expressa. Que els diré, com si assumida la magnitud del gec, ja no vingués d'afegir-hi una mica més o menys, quan, cal recordar-ho, un milió d'euros mai no ha deixat de ser 166.386.000 pessetes de les d'abans. Poca broma. No afegiré més teca al relat, perquè tampoc no ajudarà a escatir l'assumpte. Refresquem la memòria en quatre línies. L'alcalde salda el deute real de l'Ajuntament en 17 milions d'euros, i Ramon Artigas en 40. Sense voler esmenar la plana a cap dels dos, Armand Paco tampoc l'acaba de definir i el situa entre una quantitat i l'altra. Àngels Parés assegura que és molt, malgrat que no pot donar una xifra exacta, perquè diu que no és fàcil accedir a la documentació. El posicionament de Gabi Serrano l'acaben de llegir, i Miquel Forns afirma que, entre el volum generat per la despesa corrent i els crèdits bancaris, el muntant total del deute de l'Ajuntament s'acosta als 70 milions d'euros, segons les darreres dades disponibles de tresoreria, datades a finals del 2009, i que són les que també utilitza Andreu Bosch d'Acció per Sitges. Estariem, de considerar aquest pressupòsit, a 53 milions de distància del que Jordi Baijet considera el deute real, a no ser que en un any s’hagi reduït de manera dràstica. Arribats a aquest punt, i sense necessitat ni de militar ni de simpatitzar amb cap ideologia, resulta fàcil apel.lar a la confiança. A qui cal creure davant d'aquest núvol d'indefinicions? Quan van maldades, la condició humana acostuma a acostar-se als pitjors escenaris possibles, encara que després puguin coincidir o no amb la realitat. El principal problema que té al damunt la institució mereixeria, en conseqüència, una major concreció o coincidència general, si es vol aconseguir l’empatia de la ciutadania a l'hora de demanar un esforç col.lectiu per a superar-lo. De moment, es confirma la tendència de la setmana passada: els números són, per bé o per mal, interpretables, combinables, contraposables, mal.leables...


Seguint el fil on l'haviem deixat, i abans d'entrar en les altres dues possibles sortides a la crisi des de l'òptica municipal -perquè del que hauria de ser el debat sobre l'obligada aportació econòmica de l'estat als municipis, millor no parlar-ne- pot plantejar-se una pregunta a partir de les apreciacions ja recollides: s'autoenganya Miquel Forns? Sobre el ja candidat oficial de CiU a l'alcaldia pesa una paradoxa. L'home que ha col.locat el deute en l'àmbit més preocupant, és, a la vegada, l'únic que creu que es pot eixugar sense necessitat de pujar els impostos, sinó que n'hi hauria prou –i en això ja hi ha major consens general- amb una contenció absoluta en la despesa de la casa gran, amb la reducció de la seva estructura, i amb la bona gestió del patrimoni propietat del municipi. En qualsevol cas, com que les mesures que suposaran l'augment de l'IBI i la recuperació de la taxa de recollida d'escombraries ja han estat aprovades per ple, si mai arriba a l'alcaldia Forns tindrà sobre la taula els diners de l'augment dels impostos, encara que no els vulgui.


Vet aquí, doncs, les altres dues grans mesures anticrisi amb les quals les diferents forces polítiques mostren coincidències de criteri, que no d'aplicació. L'edifici Sitges Reference ha capitalitzat el debat a l'entorn de fins a quin punt, en el context de sequera actual, podran rendibilitzar-se els terrenys de titularitat pública que segueixen disponibles, i els immobles o locals de la mateixa condició, que quedaran deslliurats arran del trasllat de diferents departaments a Les Pruelles. La història és simple d'explicar. El 2006, Sitges Model XXI i l'empresa Proinosa s'embarcaren en la construcció d'aquest bloc d'oficines d'esperit avantguardista, tot creant una societat participada al 50%. Com que cap empresa s’hi ha instal.lat des de la seva finalització el 2008, l'operació ha resultat un fracàs econòmic que ara s'arrossega amb penes i treballs, perquè l'obra s'ha de pagar. Proinosa (avui Altiare) està embarrancada en un concurs de creditors, i l'equip de govern ha pensat en el mal menor. Descartat el projecte de construir un nou Ajuntament a la Plana Oest, bona part dels serveis municipals, que no dispensen atenció al públic en general, seran reubicats al nou equipament, per mor d'aprofitar-lo ja que cal assumir l'hipoteca estigui buit o ple. Amb tot, l'operació no és cap ganga. A més de l'important cost de l'èxode administratiu, el lloguer mensual puja-pujarà prop dels 41.000 euros. O sia, que l'Ajuntament haurà de pagar per estar en un edifici del qual n'és en la meitat propietari, uns 500.000 euros l'any. 80.000.000 de pessetes de les d'abans per estar de lloguer en una casa que no acaba de ser seva. Diverses poden ser les solucions de futur, però cap de viabilitat immediata. Entre elles, que la institució compri la part de Proinosa, per un valor aproximat d'uns 8 milions d'euros, que, no cal dir-ho, hores d'ara no poden sortir d'enlloc. L'esdevenidor, per tant, està per aclarir. Malgrat tot, Gabi Serrano -que com la resta dels seus companys defensa les bondats del canvi pels efectes positius que tindrà en la reducció de costos i en les sinèrgies (terme de moda) entre departaments- ha apuntat quelcom no menys interessant, en el sentit de questionar l’idoneïtat que l'edifici administratiu de l'Ajuntament se situi a la quinta forca del rovell de l'ou sitgetà, del centre de la nostra la vida quotidiana. Hi ha algun poble que tingui el seu Ajuntament en un polígon industrial/comercial? Si la distancia es el olvido és probable que, poc a poc, es vagi esvaint un vincle físic-emocional intangible, que potser no arriba als despatxos, però que no pot obviar-se.


Finalment, el darrer front d'actuació se situa en la necessitat d'aprimar l'estructura municipal, a base d'aplicar criteris de contenció de la despesa i de redimensionament de la plantilla. Mentre uns proposen l'eliminació d'algunes de les societats municipals, de llocs de treball eventuals, de càrrecs de confiança, d'incentius de multinacional, o de dedicacions completes de regidors, d'altres creuen que el nivell de serveis que avui ofereix l'Ajuntament es pot veure visiblement afectat per actuacions maximalistes. Un veritable trencaclosques.