Eco de Sitges, 15 de Gener
Les finestres
“I ara, què haig de fer?”
Deli Carbonell, de balcó a balcó
23 d’Agost del 2010
Primer. Un record –gran- per en Joan Ferrer Terradéu/s. L’home d’humanitat desbordant, expansiva i arrauxada, que amagava una ànima sensible. Aquesta era, precisament, el vincle que l’unia a la delicada personalitat de la poetessa Toni. La memòria em situa en qualsevol vespre de tardor, hivern o primavera, a redós de la platja Sant Sebastià d’abans de la reforma, i al menjador de la casa familiar d’uns perfectes amfitrions, entre cafè i poesies, receptes casolanes de primera especial, i inacabables històries de mariners i anècdotes de la vila i els vilatans, explicades amb sornagueria i veu de tro. Segon. Un record –gran- per en Juli –Julio- Sales. L’home de Philips a Sitges, que es desempallegava amb ofici nervi i coneixement, enmig d’un oceà de cargols, femelles i claus encaixats en cartró, i calaixos de material elèctric i de bricolatge que s’enlairaven per un laberint d’estanteries que en feien dos com ell. Un exemple de com arribar a la vellesa amb la ferma intenció de no deixar-se envair per la monotonia de l’avorrida quotidianitat. Tercer. I un record –ben gran- per la Deli Carbonell. La primera clatellada del 2011 ha picat al moll de l’ós de la nostra geografia física i emocional. La Silvia Camps –em sabrà perdonar per explicar-ho- i jo, compartim una vivència recent que ens marcarà el calendari d’enguany. La frase d’avui, pronunciada una estona abans del brogit de l’entrada de grallers, venia d'un dels balcons de la casa Bartomeu Carbonell. De la casa del Siglo i de Can Gassó. Fit a fit, la Deli ens interpelava amb el cor adolorit per la mort del seu marit, succeïda poques setmanes abans. Tots tres coincidirem: allò que s’havia i s’ha de fer és viure. Arribarà el 23 d’Agost del 2011, obrirem la persiana del sempre acollidor balcó de Can Janio -a punt per a col.locar cables i micros- i, davant per davant, no podrem saludar a la dona ferma, decidida, sacrificada, riallera, de militància ciutadana crítica -encara recordo la seva intervenció al ple municipal arran de les dissortades llambordes del Cap de la Vila- pencaire, sociable, activa en l’associacionisme -sobretot durant la memorable etapa al capdavant de Joventuts Musicals, al costat d'en Josep Vadell- convençuda des de la fe de la necessitat de renovació de l’església, i, sobretot, mare i àvia… Dilluns, a la parròquia, els celebrants intentaven cercar aquelles paraules que, fora d'una actitud de resignació cristiana molt interioritzada, difícilment poden reconduir la sensació d’injustícia que ens envolta, quan s’és conscient de la frustració que suposa morir-se als 70 anys, quan s’ha dedicat tota una vida a treballar i a sacrificar-se pels altres sense perdre el somriure, i el desti escombra sense compassió el que hagués estat una etapa de merescut descans i gaudi de les aficions pròpies. Afegeixo, d’entre totes les vivències que molts de vostès podrien explicar amb molt més coneixement de causa del qui signa, una de ben prosaica si volen. De bon matí, el pis és a les fosques, i ja no s'insinua claror darrere les persianes i les cortinetes de punta de coixí. A quarts de set una salutació de dalt a baix i de baix a dalt encenia el dia fora de casa des del Cap de la Vila. La Deli ja era desperta. Ara, hauré de mirar més amunt.
Dijous, 6
El que cada any fa l’associació de pessebristes al palau del rei moro, és art efímer en el sentit més literal del terme. Amb la tranquil.litat de l’estona prèvia al dinar de reis m’hi acosto, i, d’entre tantes mostres d’excel.lència, em quedo amb tres diorames, que defineixen dues concepcions oposades. Per un costat, l’anunciació a Maria a l’interior d’una casa humil, de parets sòbriament encalades, i una fugida a Egipte de tonalitats càlides, i composició diàfana i equilibrada. Per l’altre, l’escenografia de superproducció que ha proposat Llorenç Baqués per a evocar la cavalcada dels reis d’orient al seu pas per la Fragata. Fa dos anys, ja havia quedat enlluernat amb la sensacional reproducció de l’interior del Vinyet, però enguany la reconstrucció que ha fet l’artista de la nostra postal, essent fidel a la imatge bucòlica i nostàlgica de tantes postals i quadres centenaris, tomba literalment d’esquena.
Diumenge, 9
“Nuestro hotel boutique de diseño situado en el centro de Sitges, y a segunda linea de las playas de la Costa del Garraf, ofrecerá una experiencia refrescante, y traerá un nuevo nivel de confort y estilo a Sitges. Tanto los espacios comunes como las habitaciones estarán decoradas en un estilo moderno con muebles de diseño. Además, tiene piscina en la azotea y un urban spa. El bar, restaurante y el lounge de la azotea estan destinados a convertirse en el lugar trendy y fashion en Sitges. Abrimos a finales de 2011”.
El que obrirà a finals d’any és l’Avenida Sofía Hotel y Spa. El nou Veracruz vaja, resultat d’una negociació entre l’Ajuntament i la propietat, a través de la qual la institució ha aconseguit el bocí de terreny que li mancava per a que tota la zona contigua al carril d’entrada del passeig de Vilafranca, i compresa entre el pont de la via i la rotonda del cor, sigui de titularitat pública. A canvi, el propietari del solar de l’Avinguda Sofia cantonada Sant Muç ha pogut augmentar l’alçada del nou immoble, i, en conseqüència, el seu volum habitable respecte al de l’antic establiment. L'arquitecte que m'advertí en el seu dia tenia raó. A més de l'imposant presència de l'estructura ja finida, la façana apareix més avançada respecte la linia marcada per la resta de cases, en el que podria interpretar-se -o almenys ho intueixo així- com l'aprofitament de l'espai que antigament corresponia a la terrassa que, situada en un nivell inferior al pla del carrer, envoltava part de la planta baixa. Sigui com sigui, ara l'evidència canta i els veïns més propers creuran viure en un carrer de Manhattan, perquè dóna la sensació que l'aspecte final de l'edifici, la recreació virtual del qual ja és consultable per internet, s'integraria més a l'eix Macià de Sabadell, que no pas a l'Avinguda Sofia farcida d'exemples destacats del nostre catàleg patrimonial. Malgrat tot, també és cert que els compressors d'aire condicionat penjats de les finestres de l'antic hotel no eren un referent estètic exemplar. Tampoc no ho era l'edifici, semblant a tants d'altres de l'època que compartien i comparteixen un aspecte funcional i anodí sense cap mena de singularitat especial, fins al punt que el vianant difícilment aixecava la vista enlaire. Vet aquí, doncs, l'altra cara de la moneda. Un edifici decididament impactant. Possiblement més impactant vers l'entorn immediat que allò que molts consideren avui el projecte més impactant dels darrers anys. Un paral.lelepípede que es preveu de vidre i metall, i que es vol exemple d'aquest nou glamour amb un punt de fredor impersonal i asèptica poc mediterrània, que està de moda. No sóc gens optimista pel que fa al resultat, però millor esperar a que el blat sigui al sac i ben lligat.
