Eco de Sitges, 12 de Febrer
“De vegades, és curiós, les coses es poden fer més fàcils després d’unes eleccions que abans. Necessites un trencament per aconseguir trencar dinàmiques.. (…) Ara sí, ara ja està acabada aquesta legislatura. Necessitem una nova legislatura en la qual poguem plantejar nous reptes, noves accions, implantar nous models…
L’alcalde diu que al poble li convenen unes eleccions?
Sí.
Ho dieu d’una forma com si no hi hagués cap problema en que fossin la setmana que ve…
Cap ni un (…) La Generalitat ha necessitat un canvi, positiu o negatiu, per a canviar dinàmiques…
A veure si acabareu essent políticament incorrecte…
Jo no sóc políticament incorrecte. Sóc políticament correcte, perquè el que dic ho penso i ho dic de veritat. Vull que s’entengui que és molt important el canvi en les coses. Els canvis no són crisis, són solucions a grans problemes..
Sabeu que heu mig donat un titular? L’alcalde Baijet diu que a Sitges li convé un canvi?
No home no. (..) No vull dir que li convé un canvi polític i de color, que quedi molt clar, sinó que li convé un canvi de dinàmiques.”
Jordi Baijet, 8 de Febrer.
Despullades del paraigües del partit –que per això l’interessat es defineix com una persona que no és de partit partit- les paraules de l’alcalde permeten moltes interpretacions, i cap d’elles concluent més enllà de l’argument bàsic que queda molt clar. Tampoc no hauria d’estranyar. Malgrat que el mot canvi passi per ser el més utilitzat pels polítics des de la transició, lluny d’erosionar-se segueix mantenint aquella força conceptual que el converteix en inevitable en qualsevol discurs que vulgui generar una certa dosi d’optimisme, vingui d’on vingui i encara que ara, en aquest context de desafecció instituïda i cronificada, gairebé sigui necessari injectar-lo en vena. No ha de sorprendre, doncs, escoltar-lo de nou. El sorprenent, en aquest cas, és que el pronuncïi l’home que, des de fa vuit anys, és alcalde de Sitges i qui sap si possible o probable candidat a la reelecció. D’alguna manera, les declaracions de Baijet em renoven en aquell convenciment que exposava fa poques setmanes sobre els alcaldes i la seva circumstància, engolida per les inèrcies del sistema que, per acció, omissió o incapacitat pròpia, els acaba posant contra les cordes quan porten uns quants anys a la cadira. Agafades a la directa, no cal ser cap llumanera per a concloure que les paraules de Baijet destil.len un aire de final de cicle, malgrat que les pronuncia algú que diu no sentir-se cansat i assegura que manté la motivació per a continuar, perquè una cosa no treu l’altra. D’entre la corrúa de reflexions que han de desembocar en la decisió final del qui essent candidat fins avui ha obert ara un procés que mig neguiteja al partit, en destaco una, que respon a la pregunta basada en un maximalisme, que situa al responsable màxim de la situació actual, en la obligació ètica o moral d’entomar-ne la solució i, en conseqüència, de no deixar el vaixell ara que van maldades. També aquí la resposta no tanca l’enigma, per bé que es mou en l’àmbit de la coherència. Baijet creu que la il.lusió ha de moure la gestió i que tampoc no tindria sentit seguir si, personalment, no es tingués la certesa d’ésser, hores d’ara, la persona adequada per a fer front al preocupant context que vivim. I aquí rau bona part del debat intern del qui sap si renovat cap de llista. Dono per segur que cadascú de vostès té resposta al dilema de si Baijet és, o no, el candidat idoni, o, si molt m'apuren, si hi ha, de debò, un candidat idoni en el panorama polític sitgetà, però en el cas que ens ocupa només val la resposta pròpia del qui l’ha de donar. Sigui quina sigui, el món no s’aturarà per això...
Mentrestant, a la CUP de Sitges li han fet el que, amb tota probabilitat, el que pot considerar-se millor spot publicitari de caire polític mai realitzat al municipi. Simple de plantejament i efectiu en la difusió d'un contingut en el qual molts, i no només joves, s'hi sentiran identificats. La primera imatge ens mostra un despertador a punt de donar les 8. Comença el dia per a un sitgetà conegut que voreja la vintena, i que s'aixeca del llit, es calça les sabatilles de quadre escocés i es fa un cafè amb la típica moka. Tot plegat en silenci, en el silenci quotidià de primera hora. Mentre l'assaboreix, a pèl sense croissant ni galetes, mira per la finestra. Bé, de fet ens mira i el mirem. La seva finestra és el vidre d'una botiga, i el seu dormitori l'aparador davant del qual els vianants caminen sense sorprendre's. Amb un aire entre resignat i desmenjat -que l'actor cojuntural broda- el nostre protagonista veu passar la vida de carrer. La càmara s'allunya una mica, el just per a introduir de forma compensada el primer dels missatges, sense fer malbé la composició: No volem viure en un aparador. Ras i curt. Sense perdre temps, i mantenint el pla del sitgetà en aquest metafòric escenari, apareix la segona frase, que conclou: Volem un poble per viure-hi. Rebla l'espot una imatge de la nostra postal en calma. En calma tardorenca, aquella que permet escoltar el mar. La CUP s'ha presentat així i el cronista felicita als autors d'aquest producte rodó. Sobre si la formació esdevindrà un revulsiu semblant al que el 2003 suposà la irrupció d'Acció per Sitges, el temps ho dirà. Hores d’ara, fins passat Carnaval no es donarà a conéixer el cap de llista, tot i que, com és obvi, roden noms, o nom.
Mentrestant, em confirmen que el pas de Joan Manuel Duran per la secretaria d’acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència ha estat fugicer. Ni un mes. L’exregidor no s’ha desvinculat del partit però va decidir fa ben poc renunciar a la nova responsabilitat per motius personals. Per tant, aquells que podien pensar en Duran com a cap de llista no cal que segueixin pensant-ho, almenys de moment i si no hi ha canvi de plans. M’ho diu Teresa Esteve, coordinadora del Garraf en el primer congrès comarcal de la formació. Ella és de Sitges, o de Sitges d’adopció segons confessa perquè viu a casa nostra des de fa 13 anys, i arriba de bell nou al món de la política activa, empesa per la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut, que, com tots vostès saben, va fer molts amics arreu. Solidaritat, que va treure a Sitges 312 vots en les darreres eleccions al parlament, fregant el 3% de percentatge, no es planteja com a objectiu irrenunciable presentar llista, però els seus responsables creuen que hi ha prou quòrum com per a poder plantejar-se la possibilitat real de fer-la. La formació es mostra oberta, també, a converses amb els membres de la CUP si les coses es posen de cara. El rellotge no s’atura. Aquest cap de setmana, Acció per Sitges decidirà si oficialitza la candidatura d’Andreu Bosch, i Lluís Marcé només està pendent del vist i plau de l’ITV de la seixantena…De la cendra quaresmal a les flors de Maig la vida passarà accelerada.
