dijous, 20 de gener de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Gener


El deute i les solucions (I)


-Si fos estrictament una empresa, l'Ajuntament estaria en fallida?

-Sincerament, no se dir-t'ho (...) El que si se, és que podriem fer moltes més coses per a solucionar situacions si fossim una empresa que si fossim un Ajuntament. (...) La sort que té l'Ajuntament és el coixí que té (...) Els Ajuntaments poden estar en fallida tècnica, com així es diu, i les empreses en fallida tècnica no poden estar.

-Per al gestor, això és un caramel enverinat?

-Sí.

-Us heu enverinat una mica d'aquest caramel, de pensar que sempre hi ha un coixí?

-No, no. La preocupació és suficientment gran per a que no t'envereni pensant que hi ha un coixí.


Jordi Baijet

18 de Gener



D'aquí quatre mesos eleccions municipals. Dues reflexions, a 120 dies vista de la data assenyalada. Primera: des de la mínima perspectiva que poden donar els gairebé 16 anys de secció, diria que en la trajectòria dels alcaldes arriba un moment, un punt d'inflexió si volen, a partir del qual comencen a ésser engolits per un sistema administratiu/institucional d'inèrcia paquidèrmica, del qual no poden desempallegar-se'n i del que, d'alguna manera, n'han estat també responsables de no haver redreçat, per acció o omissió. Alcaldes presoners i còmplices a la vegada del manteniment o potenciació d'una estructura que condiciona enormement la seva capacitat d'actuació, malgrat que en la majoria d'ocasions es mostrin convençuts que tot és a fi de bé. Ho deixo aquí, almenys per ara, en el benentès que és una apreciació molt subjectiva. Segona: Només han passat dues setmanes des de la darrera incorporació, i al llibre de les paradoxes sitgetanes n'hi podem afegir una altra. Justament ara que la desafecció política ha arrelat sense compassió, i justament ara, quan, després d'una dècada d'excessos immobiliaris insostenibles, el municipi s'ha fet gran i francament complex de gestionar, i la situació de l'Ajuntament no és la d'una pubilla per a pretendre, és possible que el proper 22 de Maig es presenti el ventall d'opcions polítiques més gran des de la recuperació democràtica a la vila. En conseqüència, i pel que s'intueix, la vida/vocació/ocupació política segueix generant afeccions, malgrat pugui pensar-se que qui vingui més que fer el que vulgui, farà el que pugui. Tant és així, que Joan Manuel Duran, l'ex-regidor d'hisenda amb CiU, que ha viscut vuit anys fora de la primera línia -i de la segona si molt m'apuren- ha protagonitzat titulars aquests dies per haver estat escollit responsable de la secretaria d'acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència per a la regió Penedès. La notícia, publicada en el portal vilanovadigital.cat, ha generat una certa reacció de sorpresa. El temps dirà si Solidaritat es presenta a casa nostra, i si Duran -que començà amb molt bon peu i acabà literalment esgotat, i en boca de tothom per una pressumpta carta a favor del candidat de la plaça hospital- té alguna cosa a dir-hi. Mentrestant, Jordi Baijet ja ha pres la decisió sobre si opta o no a la reelecció, però no la farà pública fins a finals de Febrer. Es veu que les primàries a Barcelona, que estan prenent una dimensió excessiva, han tombat la planificació prevista. Per tant, tot i que Armand Paco assegura que per a ell no hi ha millor candidat, podem continuar plantejant conjectures per a passar l'estona.


Qui arribi o continui a l'Ajuntament s'haurà de pessigar on li faci més mal, perquè les circumstàncies no li dispensaran massa motius per a celebrar res. Si els darrers mesos de Pere Junyent es mogueren entre les perilloses aigues i la influent facturació de la indústria del totxo i de tot el que es movia al seu voltant, l'Ajuntament del 2010 viu en la indigència pressupostària, arrossegat per un context on aquell totxo que rajava ha deixat de rajar, on ningú ja no parla del creixement ni de les grues, i on ha calgut aturar de cop una màquina que semblava no tenir aturador perquè totes ens ponien en l’època en que no hi havia prou màniga per a cobrir un braç que no deixava d’estirar-se, i es decidiren iniciatives i actuacions municipals que ara no es considerarien amb la mateixa condescendència d’aleshores. Tot és mal que mata, doncs, però, un cop passada la mentida en la qual hem viscut fins fa quatre dies, l'evidència resulta punyent i inquestionable. La legislatura que acaba i la que començarà venen marcades per la crisi i el deute. Un deute que l'alcalde quantifica en 17 milions d'euros, mentre d'altres asseguren que s'acosta als 40 sense contemplacions. Sorprenentment, Armand Paco confessa que desconeix la xifra exacta –servidor ja està curat d’espants- però que, probablement, deu estar entre una punta i l'altra de la forquilla. Tot depen de la vara de mesurar, o d’interpretar les dades. El tinent d'alcalde de l’àrea de territori reconeix que l'Ajuntament paga tard, fins al punt que continua arraconada alguna factura del.... 2007. Valga'm Déu, encara manava George Bush i s’havia d’enrajolar el Cap de la Vila…. Ho compensa dient que cap urgència queda sense atenció. De nou, em sento curat d’espants.


En qualsevol cas, vet aquí un mal averany que comença a imposar-se sense embuts. Amigues i amics, després d’uns 15 anys en els quals no s’han tocat massa, pujaran els impostos. Sembla que això està clar, altra cosa és que la mesura pugui aparéixer impresa en qualsevol folletó de campanya electoral. S'atrevirà algun partit a deixar per escrit que augmentarà els impostos perquè si no això no hi ha qui ho pagui?. Alguns apunten, obertament, a que qui asseguri que pot capejar el temporal sense tocar-los, o bé s'estarà autoenganyant, o bé enganyarà als ciutadans. Deixant de banda l'estratègia político/comunicativa de cadascú -la que no sempre coincideix amb la realitat que ens envolta- s'insinuen tres línies d'actuació per a intentar administrar la situació actual. Apunto avui la primera d’elles que és, també, la que acaben de llegir i, amb escreix, la més impopular de la tríada. El 2012 augmentarà amb decisió l'IBI, i es recuperarà la taxa de recollida d'escombraries que, precisament arran del darrer gran augment de l’impost, fou incorporada al rebut per mor d'atemperar una memorable emprenyamenta ciutadana, que es copsà en aquell ple municipal de fa prop de vint anys, on un taüt reivindicatiu es passejà pel saló de plens, per acabar arraconat en el garatge d'una familia sitgetana de soca-rel. No m'estranya que alguns regidors titllin d'avorrida l'actual vida política, tenint en compte precedents d'aquesta contundència. Tot i que l'alcalde inclou la proposta de l'augment dels impostos dins de les mesures anticrisi aprovades fa temps, no cal ser cap llumanera per a concloure, seguint l'argumentació anterior, que res no s'apujarà en any electoral, per raons òbvies. El percentatge d'augment de l'IBI vindrà donat per una revisió cadastral que havia d'arribar un dia o altre des de l'estat, però que ara reclama l'Ajuntament. En el fons, sobre la taula hi ha l’etern debat sobre el veritable cost dels serveis públics i com assumir-lo.