Eco de Sitges, 19 de Febrer
No fumeu
Dilluns, 14 de Febrer
D'haver-se rodat avui Casablanca, Bogart estaria denunciat per fumar en lloc prohibit, i perquè el lloc prohibit seria propietat seva. Probablement, abans o després de Bogart, per la mateixa comissaria ja haurien passat a declarar la Montiel, sense la chaiselongue de fumando espero, Josep Pla i la seva inseparable cigarreta, o Eugenio, o Jose Luís Balbín i la gran majoria dels convidats de La clave televisiva, o qualsevol de la llarga -llarguíssima- llista de personatges icònics, reals o de ficció, que han format part de l’experiència vital de generacions. En altres èpoques, la consideració del fet de fumar era una altra. Fumar quedaba bé, i els tòpics associats al tabac sovintejaven. Fumar feia grans als adolescents, independents i seductores a les dones, atorgava un punt d'estatus en determinats àmbits i, per descomptat, era, i és, una gran eina de socialització. Avui, el camí iniciat fa anys amb aquelles discutides als vagons de Renfe, protagonitzades pels fumadors intolerants que no volien admetre l'existència dels primers espais sense fum, ha evolucionat -o involucionat, segons com es miri- vers una situació que, tot i compartida amb alguns països d'Europa, molt em temo que aquí ha estat de més mal portar. Bàsicament per tres raons. Per començar, la Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco arriba en una cojuntura econòmica especialment difícil en tots els àmbits i, obviament, també en el de la restauració i l'oci molt sensible als hàbits socials. Arriba, en definitiva, en el pitjor moment de la crisi. En segon lloc, l'estat no ha previst cap mena de compensació econòmica vers tots aquells locals que invertiren en reformar les seves sales, per a habilitar zones de fumadors i no fumadors. Ras i curt, els empresaris van fer un pedaç que ara només poden llençar a l'aiguera, perquè ningú no els rescabalarà de la despesa. Finalment, ben lluny del que podria intuïr-se a partir de legislació tan draconiana, l'estat, el mateix estat que es defensa amb el lloable i edificant objectiu de protegir la salut pública, permetrà, alhora, l'augment de punts de venda de tabac arreu, sense cap mena de recança, perquè, a més de matar, el tabac dóna molts diners, i diners i escrúpols no fan bona parella.
En paral.lel, la posada en marxa de normes d'aquest tipus, que responen fidelment a les paranoies que envolten un món que en algunes ocasions sembla haver llençat el sentit comú per la finestra, han començat a propiciar, mig instigades per la ministra del ram, situacions difícilment explicables en un país minimament avançat. La darrera, i més cridanera, ha estat la denuncia que un espectador ha interposat contra els productors de l'espectacle Hair, que es representa al teatre Apolo de Barcelona, perquè els seus actors fumen a l'escenari i a la platea. No fumen tabac, però fumen. En aquest espiral maximalista emparat per la llei pot acabar-se prioritzant, doncs, la recreació d'una realitat falsa però ajustada a la normativa, per davant de la representació de les coses tal com són, o tal com eren. Mentrestant, les voreres dels carrers comencen a estar plenes de burilles, i el sector ja ha palesat inquietud davant la nova realitat. Respecte les mateixes dates del 2010, els ingressos dels locals de lleure nocturn sitgetà han baixat vora el 20%, i han augmentat les sol.licituds per a instal.lar terrasses. Els responsables dels establiments s'han vist obligats a reformular el seu paper d'urbanos davant de les noves situacions conflictives que poden esdevenir-se al llarg de qualsevol jornada, i, per a rematar-ho, també han de vetllar per a que no s'ocupin taules ja ocupades, o per a que no quedin consumicions pendents de facturar, per mor del Ara torno que vaig a fumar... El futur immediat passa per la prova de foc de l'estiu, quan els carrers s'omplin de tots aquells fumadors que ja no poden fumar dins dels locals, i puguin generar-se, en determinades zones d'oci molt concretes, problemes de convivència veïnal. Canviarem fum per soroll? D’entrada, només espero que les festes carnavaleres se salvin dels inspectors furtius.
Fins a cert punt planyo als fumadors, i això que servidor forma part del gran col.lectiu que ha passat bona part de la seva vida convivint amb el fum dels altres sense discutir. Està clar que fumar és dolent, però no estic massa convençut que aquesta sigui la manera més raonable d'administrar el consum de tabac, quan resultaria molt més coherent apostar per les restriccions des de l'òptica del foment del consum responsable, que no pas prohibir per reial decret, tenint en compte que estem en una democràcia europea del segle XXI, i que, repeteixo, venim d'un periode on han pogut conviure els hàbits de cadascú de manera més lliure. Sobre els fumadors sembla caure, avui, una aureola d'estigmatització potser excessiva. En qualsevol cas, assisteixo, i ho agraeixo com cada any, a la primera xatonada sense fum de la història. I vagi per endavant que no hi ha res millor que tornar a casa sense la roba empudegada de nicotina, o del que sigui. Com d’habitud, la vetllada commemorativa del dia internacional del xató, organitzada al Retiro pel Janio's Bar amb l'ajut inestimable d'un important planter de col.laboradors excel.lents, fou un èxit rotund. Una nit magnífica, amanida per la prèvia, durant la qual l'alcalde responia amb un encara no, encara no a qualsevol que li insinués una confirmació de la seva continuïtat. En el pitjor dels casos no cal patir, les males llengües apunten que de presentar-se el rector -que no es perd ni un xeflis, ni tampoc perd l'humor- Baijet ho tindria perdut. Per cert, una enquestadora m’ha trucat a casa demanant-me l’opinió sobre Vinyet Lluís i Òscar Ortíz, entre d’altres polítics sitgetans… Vatua l’olla.
Dimarts, 15 de Febrer
Per la seva banda, i sabedor que ens trobem en els darrers mesos de legislatura, Marc Quero es mostra prou hàbil per a introduir el missatge de l'equip-de-govern-ha-fet-moltes-coses sense canviar el gest ni perdre el somriure, mentre es refereix al final de les obres del passeig de la ribera, a punt d'acabar-se. Un cop asfaltat, quedaran encara moments especialment cridaners de viure. Ho aviso en atenció als qui puguin tenir temps per a contemplar-los. Per un costat, els dos mòduls de formigó, que descansen temporalment sobre el passeig, seran introduïts-integrats-incorporats a l'estructura de pedra de l'espigó de La fragata, fins a quedar perfectament dissimulats a la vista. Les estructures encabiran la maquinària relacionada amb l'estació bombadora del clavegueram, situada a pocs metres. Per l’altre, tot és gairebé a punt per a que la sirena de Pere Jou deixi el seu malaurat exili, en aquella infecta banyera de trencadís, per a retornar als peus de les escales de la punta, tal i com s'anuncià el Maig del 2008. L'escultura, segurament una de les obres més estimades pels sitgetans, es retrobarà d'aquí unes setmanes amb l'escenari natural d'on no hagués hagut de marxar mai, i l'andròmina on s’encaixà fins avui serà enderrocada per a satisfacció general de la concurrència. Bravo. Deixo el balanç global de la reforma del passeig per quan passi la gresca carnavalera, a la que caldrà dedicar les properes cròniques, per no perdre el costum.
