dijous, 8 de novembre del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de novembre



El pes de les paraules

"A nivell polític, tothom diu la seva perquè a tothom li interessa salvar el cul"

Gerard Gasset, 6 de novembre


Amb la promesa d’exigir-me per a la setmana vinent un tema més edificant que el Reference, l’IBI o l’Atlàntida, començo. Al llarg del anys, i espero que així continui, la secció ha rebut suggeriments i opinions que intenta atendre sempre, i assumir-ne la lliçó final si es dóna el cas. He pensat en el consell d’un exalcalde que, en ocasió d’una crònica sobre un tema d’especial controvèrsia, m’assenyalà que m’extralimitava al valorar les possibles conseqüències d’un procés judicial en curs de desenvolupament, encara que l’article pogués elaborar-se a partir d'hipòtesis versemblants. Tenia raó i motius suficients per a fonamentar el seu criteri. Probablement, perquè vivim una paradoxa que, molt sovint, genera un munt de contradiccions ètiques. El nostre ordenament jurídic situa al capdamunt de qualsevol consideració la presumpció d’innocència mentre no es demostri el contrari, mentre que, en la nostra quotidianeitat de cada dia, acostumem a valorar assumptes i persones embolicades en problemes des d’una implícita pressumpció de culpabilitat que espera justificació, quelcom que de vegades pot funcionar en l’àmbit privat de cadascú, però que quan no funciona, i arriba a la vox populi, no hi ha forma de compensar-ne els efectes vers l'honorabilitat dels afectats que mai podrà restituïr-se.

Bona part de l'actual debat sobre l'Atlàntida –l’emblemàtica sala envoltada d’una història apòcrifa carregada d’anècdotes, certes o intencionades, que han alimentat el mite situant-lo al llindar de la norma- no existiria sense la implicació d'un jove advocat, hàbil en l'estratègia, locuaç en la paraula, sagaç en l'expressió i de somriure entre murri i trapella, que era estudiant de dret quan va iniciar-se aquesta història i que abans de l’estiu del 2010 –empès per les raons que siguin- denuncià les obres de reforma de l’establiment, i la seva llicència d’activitat. Faig un parèntesi. No cal picar-se el pit, ni obsessionar-se pels tràgics fets del Madrid Arena, tot i que a algú li hagin vingut calfreds imaginant-se els riscos inherents a les nostres nits de gresca multitudinària. En més d’una ocasió sotovoce m’han confessat que si a Sitges s’anés amb la normativa a la mà sense contemplacions i de la manera més draconiana, inflexible i insensible possible, algunes activitats nocturnes en èpoques assenyalades no es farien, i alguns locals no podrien obrir per a fer-les. Tanco el parèntesi, i torno al cas del particular que denuncià l’Atlàntida, perquè la primera reflexió va per aquí. Més enllà que el govern municipal cregui convenient la creació d’una comissió d’investigació sobre aquells fets i la implicació d’alguns responsables o tècnics de la casa en els mateixos -i que es justifiqui, o vulgui justificar-se, en base a l’exercici d'una sempre valorable transparència informativa- l’origen de tot plegat va venir de la iniciativa d’una persona, i no de la capacitat de la institució de vetllar per a la gestió ortodoxa dels seus processos, quan, en principi, cal considerar que té majors recursos per a controlar-los des de dins que els que pot tenir qualsevol ciutadà a casa seva per a fiscalitzar-los des de fora. Particular també ha estat la denúncia sobre l’enderrocament de Can Rocamora, o la interposada per les educadores de les llars d’infants contra l’empresa gestora d’un centre qualificat de municipal, per a posar només dos exemples… Se n’adonen? Resulta fins a cert punt contradictori comprovar que la ciutadania, sense coixí on caure que pugui comparar-se a la dimensió del coixí de l'oficialitat, ha pres un paper de responsabilitat i control, al qual hi ha pujat la casa gran quan les coses han pres una magnitud legal, pública, política o mediàtica compromesa, que questiona el sistema.

Si he llegit bé, el que hi ha sobre la taula és una interlocutòria judicial -el que en castellà s’anomena auto- signada el 31 de juliol d’enguany, per la qual s’admet a tràmit la querella formulada pel ministeri fiscal per un pressumpte delicte d’ordenació del territori i prevaricació urbanística, contra el propietari i dos socis de la discoteca Atlàntida, l’arquitecte del propietari, l’arquitecte municipal –o un dels arquitectes municipals si volen- i l’exregidor de territori i medi ambient Armand Paco –l’únic nom que s’ha fet públic- per haver concedit una llicència d’obres essent conscients que es vulnerava la normativa urbanística vigent. El delicte de prevaricació només es contempla en l'àmbit públic i, per tant, només pesa sobre els qui han exercit càrrecs en l'administració, pel fet que és l'administració l'única que pot atorgar o no llicències. Vaja, que, segons m'expliquen, un privat pot ser corrupte fins al moll de l'ós, però, seguint l'argumentació anterior, no pot prevaricar per molt que vulgui. Estem davant d’un procediment de caire penal, que començà amb la pròpia denúncia de Gasset, que interposà poc abans d'un atestat d’ofici que varen fer els membres del Servicio de Protección de la Naturaleza (SEPRONA) de la Guàrdia Civil l’estiu del 2010, durant una jornada de vigilància rutinària per la zona de les coves, en la qual constataren les modificacions estructurals de la discoteca respecte el 2009. Ambdúes denúncies coincidiren a la taula del ministeri fiscal que decidí obrir diligències d’investigació, que varen desembocar en la presentació d’una querella al jutjat de Vilanova, que ha estat acceptada en els termes ja especificats. El torn és, ara, per la jutgessa que tutela el procés d’instrucció, a qui li correspon la responsabilitat de recollir la màxima quantitat d’informació possible sobre els fets denunciats -que afegirà a la ja continguda en la carpeta del fiscal- bé sigui a través de documentació escrita –d’aquí el requeriment dels expedients a l’Ajuntament- com de declaracions orals de testimonis o les pronunciades a través dels mitjans de comunicació si s'escau. Finalitzada la feina, a la lletrada li tocarà decidir si eleva el procediment que ha instruït al jutjat penal, per a que sigui un altre jutge qui dicti sentència a partir de l’anàlisi dels esdeveniments, o resoldre el sobreseïment de la causa tot tancant definitivament l'assumpte. Segons Gasset, hi ha moltes probabilitats que només aquesta fase d’instrucció es demori fàcilment fins el 2015. O sia que acabem de començar i no té massa sentit, per a no dir cap, especular sobre el que passi quan passi.

No menys important que detallar la cronologia del procediment, és aclarir les questions semàntiques. Gasset, que assegura haver obrat amb l'objectiu que la justícia fixi una cronologia inquestionable d'evidències, i que reconeix que l'acabà d'esperonar una conversa informal amb l'ex-alcalde Baijet de la qual no en sortí satisfet, m'il.lustra sobre alguns conceptes molt emprats els darrers dies, tot afirmant que ell creu que les comissions d'investigació creades en l'àmbit polític no serveixen de gran cosa, per a no dir de res. En una causa judicial poden declarar tant les persones imputades com les que no ho son. La diferència rau en que la condició d'imputat defineix a qui se li atribueix una relació, un vincle, una implicació en uns fets sobre els que haurà de respondre. Hores d'ara, la querella del fiscal acceptada per la jutgessa que instrueix el cas imputa a sis persones, malgrat que cal tenir en compte que un imputat pot deixar de ser-ho, si el jutge considera que la seva declaració l'exculpa, i un no imputat pot acabar sent-ho si el que explica acaba inculpant-lo. Així de simple. I prou.