dijous, 1 de novembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de novembre



L'IBI, de moment

Aquí i arreu, la dinàmica política ha acabat definint una dialèctica primària i cronificada a l'entorn dels impostos. Baixar-los o no tocar-los acostuma a ésser garantia de suport ciutadà, mentre que anunciar-ne l'augment, a més de desaconsellar-se des de qualsevol manual d'estratègia electoral, demana al càrrec públic de torn tenir la capacitat per a enfrontar-se a tota una corrúa de reflexions o crítiques de gestió, que depassen el simple fet de l'enuig de cadascú per haver de pagar més. Aquesta inèrcia, molt sovint propiciada més per la relació causa-efecte, que no pas per un veritable debat a l'entorn del valor i el cost dels serveis públics, ens ha acabat portant a l'actual carreró de mala sortida. En el pitjor moment econòmic de la democràcia recuperada se'ns demana, per un costat, la reflexió raonada sobre el sentit original dels impostos que ja hauria d'haver-se fet fa temps, i, per l'altre, l'assumpció esforçada, resignada o indignada del raonament que assegura que una bona picoçada dels mateixos serviran per a eixugar el resultat d'un deute del qual, en principi, el poble no n'és directament responsable, o, com a mínim, no ho és en la magnitud dels governants, que han gestionat, gestionen o gestionaran el que ha passat, el que passa i el que passarà. I tot plegat s'ha de resoldre a corre-cuita i sense bicarbonat suficient que ajudi a alleugerir l'enorme impacte econòmic, social i emocional d'una situació que no permet solucions màgiques.

Probablement, darrera d'aquesta reflexió inicial hi ha una de les raons del perquè Sitges no havia sol.licitat la revisió cadastral des del 1994, quan, llavors, i arran de l'augment desmesurat del rebut de l'IBI com a conseqüència del nou càlcul i d'un coeficient multiplicador que també generà polèmica, Jordi Serra va viure un ple municipal amb caixa de morts inclosa, que desembocaria, a partir de la legislatura de Junyent, en la supressió de la taxa d'escombraries per a afeblir el cop. Han passat 18 anys i una bombolla immobiliària que dibuixà un escenari pervers, que no es pot menystenir a l'hora de contextualitzar el que vivim avui. Durant molt de temps, els valors cadastrals i el rebut de l'IBI han estat ben lluny de la realitat que, suposadament, serveix per a elaborar-los. La valoració cadastral establerta el 1994 poc ha tingut a veure amb els preus de mercat dels anys on es van vendre pisos a preus astronòmics, o es llogaren locals amb mensualitats impossibles. En aquell moment, ningú se'n recordava de la mare de tots els impostos municipals, ni de l'evidència que els sitgetans estaven pagant una quota simbòlica respecte al que la llei de l'oferta i la demanda imposava en els preus del mercat immobiliari. Els diners rajaven per totes bandes, i el propi Ajuntament podia compensar qualsevol circumstància desfavorable amb els ingressos provinents de les llicències d'obres, o de qualsevol altre tràmit vinculat a les activitats relacionades amb el nostre imparable creixement urbanístic. Una font de finançament tant important com cojuntural i volàtil segons ha demostrat l'experiència. Avui, en un entorn eixut de subvencions, convenis o finançaments supramunicipals, amb la bombolla desinflada, la guardiola trencada i un deute de pronòstic que cal pagar, l'IBI pren el protagonisme que mai no hagués hagut de perdre, però ara el pren des d'un punt de vista d'emergència traumàtica, tot esdevenint l'últim ferro roent al qual pot agafar-se la nostra, per a alguns, sobredimensionada administració local, si vol sobreviure i a la vegada mantenir els serveis que han de continuar cobrint, amb una mínima dignitat, les necessitats d'una població duplicada respecte la de fa dues dècades, i acostumada a un missatge institucional que li oferia, fins fa quatre dies, la cobertura plena del que volia i l'ampara per a qualsevol iniciativa.

Per a resumir el que succeí en la segona audiència pública al Miramar, valdria la sensació personal que al regidor Mas el superà l'audiència que va saber descobrir les escletxes del discurs del titular d'hisenda. I si es considera des del punt de vista del concepte spindoctoral  de moda els diria que, amb l'objectiu de no erosionar la imatge d'un alcalde, es va deixar cremar un regidor, i ni així se salvaren els mobles perquè tots dos acabaren questionats al sortir de la sala d'actes. Un per no assistir-hi -quan precisament feia ben pocs mesos assegurava que li calia sortir més del despatx i tocar carrer- i l'altre per no respondre amb solvència a una bona colla d'intervencions que, des de la contundència respectuosa, l'interpelaren sobre molts aspectes questionables de l'administració d'aquest procés. I és que, més enllà de l'enorme jou del deute heretat, de les responsabilitats que se'n puguin derivar, i de l'obligació que tenen alguns membres del govern actual d'haver-se d'empassar el gripau d'assegurar en el seu dia que no caldria apujar els impostos perquè es trobarien solucions imaginatives, l'Ajuntament no ha explicat bé l'assumpte de l'IBI, com no el va saber explicar el 1994. I no l'ha sabut explicar per molts motius, entre els quals hi ha una questió de criteri en l'exposició del missatge, on sembla que s'hagin volgut obviar, o maquillar, massa elements importants per a entendre la globalitat del tema. Per exemple, al govern li ha convingut desvincular la recuperada taxa d'escombraries de l'impost de béns immobles, quan és prou conscient que tot sortirà de les mateixes butxaques i acabarà pagant serveis públics, d'un caire o d'un altre. Afirmar amb vehemència que s'equivoquen els qui relacionen l'impost amb la taxa és una excusa que no pot sustentar-se en la vida real, perquè l'Ajuntament ha jugat amb la taxa segons li ha bufat el vent amb l'IBI. El govern ha volgut destacar que no s'aplica el màxim coeficient multiplicador, quan només s'està a 17 centèsimes del sostre, i, en el cas de l'hosteleria, es contempla el màxim durant els propers 10 anys. El govern manté massa silenci a l'hora de comentar que la quantificació inicial del valor cadastral de tot Sitges, la que va servir per a establir els coeficients multiplicadors per als propers 10 anys, validats pel pla d'ajust, és inferior a la que han considerat els professionals del cadastre i, en conseqüència, la casa gran ingressarà més del que preveia per l'any 2013, i haurà de justificar què farà amb la diferència positiva resultant. L'oposició i 19 entitats veïnals li demanen que aprofiti per a rebaixar el coeficient multiplicador -o que almenys ho intenti encara que hagi de mostrar-se ferm  davant del govern de Madrid- mentre que la regidoria prioritza l'eixugar el deute fora del pla Montoro el més aviat possible, o el preveure -quelcom molt raonable per altra banda- que algun dels molts marrons que son als jutjats li pot esclatar en qualsevol moment en forma de despesa imprevista. Tampoc s'ha dit gran cosa sobre que, en la mesura que el coeficient multiplicador de la base liquidable disminueixi gradualment al llarg de la propera dècada, també ho farà el coeficient de reducció que per llei s'aplica sobre la base imposable, per la qual cosa s'acabarà multiplicant per menys una quantitat de partida més alta. D'aquí que, si no es modifiquen els tipus, el rebut de l'IBI no deixarà de pujar fins a arribar a duplicar el 2022 la quantitat que hem pagat el 2012, malgrat que la patacada gran serà la de l'augment de l'any vinent. I, per acabar-ho d'adobar, al govern li està costant molt sostenir un procediment en el qual els propis administrats hi han tingut ben poc a pelar des que es posà en marxa, i ben poc a recórrer per mor d'uns terminis ja esgotats en molts casos. Així, no és estrany que, en el decurs de l'acte del Miramar, es presentés una nova plataforma ciutadana. Està per veure quina serà la seva evolució, atès que s'han començat a obrir ponts de diàleg amb l'alcaldia per a abordar algunes de les seves reivindicacions. En qualsevol cas, la mera existència de la mateixa resulta exemplificadora d'un estat de la questió. Serra va tenir la de la Fragata, Junyent la de la massificació, Baijet la dels museus, i Forns, si no ho recondueix, la dels impostos justos. I totes tenen un nexe comú: el d'una part de la ciutadania que se sent exclosa i poc informada davant de decisions que l'afecten i que ja estan en marxa...

I acabo amb un apunt que espera ser desenvolupat. Armand Paco fou el millor orador del ple de dilluns. Amb diferència. Hàbil en revertir amb contundència argumental un inhabitual i cridaner titular de portada que el govern no va saber defensar, i l'Eco no ho tindrà fàcil per a fer-ho. Això no exonera ni culpabilitza a l'ex-regidor. Simplement, evidencia una situació tensa que està portant al govern municipal i al principal partit de l'oposició a travessar un llindar perillós. En els difícils moments actuals, on s'imposa un acte de contrició col.lectiu, servidor creu que ha estat tan desaconsellable la estratègia que hi ha hagut darrera del folletó del PSC, com la que ha motivat el titular del setmanari del dissabte passat. Compte en no mantenir la rauxa fermada, perquè a Sitges no li han anat mai bé les coses quan s'ha desfermat. I cal pensar en Sitges de tant en tant.