Eco de Sitges, 2 de novembre
L'IBI,
de moment
Aquí i arreu, la
dinàmica política ha acabat definint una dialèctica primària i cronificada a
l'entorn dels impostos. Baixar-los o no tocar-los acostuma a ésser garantia de
suport ciutadà, mentre que anunciar-ne l'augment, a més de desaconsellar-se des
de qualsevol manual d'estratègia electoral, demana al càrrec públic de torn tenir
la capacitat per a enfrontar-se a tota una corrúa de reflexions o crítiques de
gestió, que depassen el simple fet de l'enuig de cadascú per haver de pagar
més. Aquesta inèrcia, molt sovint propiciada més per la relació causa-efecte,
que no pas per un veritable debat a l'entorn del valor i el cost dels serveis
públics, ens ha acabat portant a l'actual carreró de mala sortida. En el pitjor
moment econòmic de la democràcia recuperada se'ns demana, per un costat, la
reflexió raonada sobre el sentit original dels impostos que ja hauria
d'haver-se fet fa temps, i, per l'altre, l'assumpció esforçada, resignada o
indignada del raonament que assegura que una bona picoçada dels mateixos
serviran per a eixugar el resultat d'un deute del qual, en principi, el poble no
n'és directament responsable, o, com a mínim, no ho és en la magnitud dels
governants, que han gestionat, gestionen o gestionaran el que ha passat, el que
passa i el que passarà. I tot plegat s'ha de resoldre a corre-cuita i sense
bicarbonat suficient que ajudi a alleugerir l'enorme impacte econòmic, social i
emocional d'una situació que no permet solucions màgiques.
Probablement,
darrera d'aquesta reflexió inicial hi ha una de les raons del perquè Sitges no
havia sol.licitat la revisió cadastral des del 1994, quan, llavors, i arran de
l'augment desmesurat del rebut de l'IBI com a conseqüència del nou càlcul i
d'un coeficient multiplicador que també generà polèmica, Jordi Serra va viure un
ple municipal amb caixa de morts inclosa, que desembocaria, a partir de la
legislatura de Junyent, en la supressió de la taxa d'escombraries per a afeblir
el cop. Han passat 18 anys i una bombolla immobiliària que dibuixà un escenari
pervers, que no es pot menystenir a l'hora de contextualitzar el que vivim
avui. Durant molt de temps, els valors cadastrals i el rebut de l'IBI han estat
ben lluny de la realitat que, suposadament, serveix per a elaborar-los. La
valoració cadastral establerta el 1994 poc ha tingut a veure amb els preus de
mercat dels anys on es van vendre pisos a preus astronòmics, o es llogaren
locals amb mensualitats impossibles. En aquell moment, ningú se'n recordava de
la mare de tots els impostos municipals, ni de l'evidència que els sitgetans estaven
pagant una quota simbòlica respecte al que la llei de l'oferta i la demanda
imposava en els preus del mercat immobiliari. Els diners rajaven per totes
bandes, i el propi Ajuntament podia compensar qualsevol circumstància desfavorable
amb els ingressos provinents de les llicències d'obres, o de qualsevol altre
tràmit vinculat a les activitats relacionades amb el nostre imparable
creixement urbanístic. Una font de finançament tant important com cojuntural i
volàtil segons ha demostrat l'experiència. Avui, en un entorn eixut de
subvencions, convenis o finançaments supramunicipals, amb la bombolla
desinflada, la guardiola trencada i un deute de pronòstic que cal pagar, l'IBI pren
el protagonisme que mai no hagués hagut de perdre, però ara el pren des d'un
punt de vista d'emergència traumàtica, tot esdevenint l'últim ferro roent al
qual pot agafar-se la nostra, per a alguns, sobredimensionada administració
local, si vol sobreviure i a la vegada mantenir els serveis que han de
continuar cobrint, amb una mínima dignitat, les necessitats d'una població
duplicada respecte la de fa dues dècades, i acostumada a un missatge
institucional que li oferia, fins fa quatre dies, la cobertura plena del que
volia i l'ampara per a qualsevol iniciativa.
Per a resumir el
que succeí en la segona audiència pública al Miramar, valdria la sensació
personal que al regidor Mas el superà l'audiència que va saber descobrir les
escletxes del discurs del titular d'hisenda. I si es considera des del punt de
vista del concepte spindoctoral de moda els diria que, amb l'objectiu de
no erosionar la imatge d'un alcalde, es va deixar cremar un regidor, i ni així
se salvaren els mobles perquè tots dos acabaren questionats al sortir de la
sala d'actes. Un per no assistir-hi -quan precisament feia ben pocs mesos
assegurava que li calia sortir més del despatx i tocar carrer- i l'altre per no
respondre amb solvència a una bona colla d'intervencions que, des de la
contundència respectuosa, l'interpelaren sobre molts aspectes questionables de
l'administració d'aquest procés. I és que, més enllà de l'enorme jou del deute
heretat, de les responsabilitats que se'n puguin derivar, i de l'obligació que
tenen alguns membres del govern actual d'haver-se d'empassar el gripau d'assegurar
en el seu dia que no caldria apujar els impostos perquè es trobarien solucions
imaginatives, l'Ajuntament no ha explicat bé l'assumpte de l'IBI, com no el va
saber explicar el 1994. I no l'ha sabut explicar per molts motius, entre els
quals hi ha una questió de criteri en l'exposició del missatge, on sembla que
s'hagin volgut obviar, o maquillar, massa elements importants per a entendre la
globalitat del tema. Per exemple, al govern li ha convingut desvincular la recuperada
taxa d'escombraries de l'impost de béns immobles, quan és prou conscient que tot
sortirà de les mateixes butxaques i acabarà pagant serveis públics, d'un caire
o d'un altre. Afirmar amb vehemència que s'equivoquen els qui relacionen
l'impost amb la taxa és una excusa que no pot sustentar-se en la vida real,
perquè l'Ajuntament ha jugat amb la taxa segons li ha bufat el vent amb l'IBI. El
govern ha volgut destacar que no s'aplica el màxim coeficient multiplicador,
quan només s'està a 17 centèsimes del sostre, i, en el cas de l'hosteleria, es
contempla el màxim durant els propers 10 anys. El govern manté massa silenci a
l'hora de comentar que la quantificació inicial del valor cadastral de tot
Sitges, la que va servir per a establir els coeficients multiplicadors per als
propers 10 anys, validats pel pla d'ajust, és inferior a la que han considerat
els professionals del cadastre i, en conseqüència, la casa gran ingressarà més
del que preveia per l'any 2013, i haurà de justificar què farà amb la
diferència positiva resultant. L'oposició i 19 entitats veïnals li demanen que
aprofiti per a rebaixar el coeficient multiplicador -o que almenys ho intenti
encara que hagi de mostrar-se ferm davant del govern de Madrid- mentre que la
regidoria prioritza l'eixugar el deute fora del pla Montoro el més aviat possible, o el preveure -quelcom molt
raonable per altra banda- que algun dels molts marrons que son als jutjats li pot esclatar en qualsevol moment en
forma de despesa imprevista. Tampoc s'ha dit gran cosa sobre que, en la mesura
que el coeficient multiplicador de la base liquidable disminueixi gradualment al
llarg de la propera dècada, també ho farà el coeficient de reducció que per
llei s'aplica sobre la base imposable, per la qual cosa s'acabarà multiplicant
per menys una quantitat de partida més alta. D'aquí que, si no es modifiquen
els tipus, el rebut de l'IBI no deixarà de pujar fins a arribar a duplicar el
2022 la quantitat que hem pagat el 2012, malgrat que la patacada gran serà la
de l'augment de l'any vinent. I, per acabar-ho d'adobar, al govern li està
costant molt sostenir un procediment en el qual els propis administrats hi han
tingut ben poc a pelar des que es posà en marxa, i ben poc a recórrer per mor
d'uns terminis ja esgotats en molts casos. Així, no és estrany que, en el decurs
de l'acte del Miramar, es presentés una nova plataforma ciutadana. Està per
veure quina serà la seva evolució, atès que s'han començat a obrir ponts de
diàleg amb l'alcaldia per a abordar algunes de les seves reivindicacions. En
qualsevol cas, la mera existència de la mateixa resulta exemplificadora d'un
estat de la questió. Serra va tenir la de la Fragata, Junyent la de la massificació,
Baijet la dels museus, i Forns, si no ho recondueix, la dels impostos justos. I
totes tenen un nexe comú: el d'una part de la ciutadania que se sent exclosa i
poc informada davant de decisions que l'afecten i que ja estan en marxa...
I acabo amb un
apunt que espera ser desenvolupat. Armand Paco fou el millor orador del ple de
dilluns. Amb diferència. Hàbil en revertir amb contundència argumental un inhabitual
i cridaner titular de portada que el govern no va saber defensar, i l'Eco no ho
tindrà fàcil per a fer-ho. Això no exonera ni culpabilitza a l'ex-regidor.
Simplement, evidencia una situació tensa que està portant al govern municipal i
al principal partit de l'oposició a travessar un llindar perillós. En els
difícils moments actuals, on s'imposa un acte de contrició col.lectiu, servidor
creu que ha estat tan desaconsellable la estratègia que hi ha hagut darrera del
folletó del PSC, com la que ha motivat el titular del setmanari del dissabte
passat. Compte en no mantenir la rauxa fermada, perquè a Sitges no li han anat
mai bé les coses quan s'ha desfermat. I cal pensar en Sitges de tant en tant.