Eco de Sitges, 26 d'octubre
El
nostre elefant blanc (i III)
Qui deia que aquest
relat seria fàcil? Probablement és gairebé tan complex com complexa és la
solució a l'assumpte del Sitges
Reference. Val la pena començar el tercer i darrer episodi amb una pregunta,
que, probablement, esdevé fonamental davant de qualsevol proposta de futur. Pot
sobreviure una empresa que gestiona un edifici que li suposa uns costos
mensuals de 65.000€, sense cap ingrès que pugui compensar-los? Molt em temo que
no cal ésser un honoris causa de les finances per a respondre amb un mínim de
solvència a la questió. No pot. O, almenys, servidor no creu que pugui, llevat
d’un miracle. I els miracles son com els Sants, a la terra van escassos. Quinze
dies abans que l’administrador concursal presentés el document on resumeix
l’estat de la questió, el 3 de setembre del 2012 se celebrà el, fins avui,
darrer consell d’administració de Sitges Reference
enmig d’un estira i arronsa entre els dos socis, sobre quant es deu, qui
deu què, i com es justifica el deute de cadascú. El més important, malgrat tot,
arribà al final, quan els representants d’Altiare afirmaren haver conegut, a
través d’un Eco del passat agost, que
l’Ajuntament tenia la intenció d’abandonar el Reference. El comentari no era en debades, perquè el contracte de
lloguer signat en el seu dia estipulava, entre d’altres condicions, que en cas
que l’arrendatari no comuniqui amb un mínim d’un any d’anticipació el
desistiment del contracte, o el desallotjament de l’edifici, estarà obligat a pagar
el 50% del lloguer mensual fins a la data compromesa del 2020. No s’arribà a
aclarir aquest concepte, però en cas que l’Ajuntament no pugui acreditar la
data de comunicació de la renúncia, és molt probable que, llevat d’una
negociació generosa, la casa gran hagi d’afegir, al que ja deu, 8 anys més de
lloguer indemnitzatori, a meitat de
preu això si…. El 18 de setembre,
tres mesos després d’haver-se declarat el concurs de creditors de la societat,
l’administrador concursal presenta l’informe sobre l’estat del malalt, amb unes
xifres que glacen la sang i fereixen l'ànima. Dels 64.847,51€ de despeses
mensuals que genera l’edifici de les Pruelles, 50.184, més del 75% del total,
responen a la suma del préstec hipotecari que pagà la seva construcció, i al de
l’ampliació que es va signar per al trasllat de les dependències municipals a
finals del 2010. La resta es reparteix entre les factures dels serveis, i l’IBI
i altres despeses repercutides. El document també desglossa, com és obvi, els
deutes contrets fins a la data de referència, assenyalant, per exemple, que
l’Ajuntament deu 771.058€ de lloguer, i que Altiare en deu 540.000 en líquid
corresponents, encara, a l’aportació inicial de capital de 2.160.000€
establerta per a la constitució de la societat el 2006. A aquestes xifres, cal
afegir quatre procediments judicials pendents de sentència, i que pesen com una
llosa sobre el compte d’explotació. Per una banda, el litigi de la UTE
sitgetana que s’encarregà de les obres del trasllat, i a la qual se li deuen 351.000€.
Un segon obert per Telefónica, que importa 255.000€ que també es deuen pel
mateix concepte, i una tercera denúncia, interposada per l’empresa Brother, a
la qual se li deuen 17.144€. En qualsevol cas, la cirereta del pastís ve de la
mà de Bankia, que, vist el panorama, reclama l’execució de l’hipoteca gran de 6.107.724€…
M’ha vingut al cap la categòrica dita castellana: ni pidas a quién pidió, ni sirvas a quién sirvió. En definitiva, entre
uns conceptes i d’altres, i travessant un llistat on es prioritzen els
pagaments i se sumen totes les càrregues que s’hi poden sumar, siguin d’ahir,
d’avui, de demà o de passat demà, de
factures immediates o de gecs a llarg termini, l’administrador concursal xifra
el deute total de la societat Sitges
Reference en 11.704.023€ amb 3 cèntims.
Deixant de banda
tots els fronts administratius/judicials oberts, en l'actualitat es viu una
paradoxa, atès que topen els criteris del propi administrador concursal amb els
de la societat que sol.licità el concurs. D’aquí que la magistrada del jutjat
mercantil número 1 de Barcelona haurà de decidir entre dues posicions. Primera,
la del suplicatori del senyor Galán, en el qual es demana la suspensió de les
facultats de la societat Sitges Reference
sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del
concurs de creditors no pot continuar degut a que la triple condició de
l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels
consells d’administració del propi Reference
i de Sitges Model XXI- és
incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que
representa, perquè, hores d'ara, qualsevol decisió que hagi de prendre en
perjudicarà algun. I segona, les alegacions presentades per l’Ajuntament, que s'ha
defensat a través d'un altre escrit
presentat a la jutgessa, al.legant que admet la complexitat de la situació,
però que la celebració del consell d’administració del passat setembre demostra
que l’activitat de la societat no està paralitzada, i que la possibilitat que
el regidor d’hisenda pugui signar els documents que requereixen a la institució
el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada
per l’administrador concursal.
Ara ja poden
esbufegar. I si volen, esbufego amb vostès perquè això ha esdevingut un
exercici bastant esgotador, atès que servidor no és ni advocat, ni procurador,
ni gestor, ni administratiu amb mínims coneixements. Per tant, hi ha hagut aquí
quelcom de petit repte periodístic que espero haver salvat amb el màxim
respecte als fets, i amb l'agraïment a les amigues i amics lectors que s'han
mostrat disposats a travessar aquest desert de xifres, processos i argot
específic. Fins aquí, de moment, el resum d'allò que considero fonamental per a
intentar entendre la història de Sitges Reference.
Travessada la inevitable curiositat sobre les fonts de la informació
publicada, alguns es pregunten sobre les raons per les quals l’he escrita, o
quin interès puc tenir en exposar-la, o, fins i tot, quina oculta intenció, a
favor o en contra de qui sigui, em pot haver esperonat a publicar-la. I la
resposta és meridianament simple: la secció ha trobat en l’exercici de sistematitzar
aquest trencaclosques impossible una
bona colla de reflexions sobre la gestió dels interessos públics, sobre la
capacitat -o més aviat incapacitat- de l'administració de fiscalitzar-se,
limitar-se, responsabilitzar-se, protegir-se dels vicis adquirits i les males
praxis, i un bon grapat de situacions relacionades amb els riscos inherents a
la condició humana quan no troba la mida justa de l'ambició, ni barreres que
l'aturin. Poden ben creure que en la combinació d'aquests factors hi ha les
raons que expliquen el que vivim, digne de figurar en qualsevol manual d'escola
de negocis on s'exemplifiqui tot allò que no s'ha de fer, o que no s'ha de
permetre. El que he tingut ocasió de conéixer no fa més que refermar-me en el
convenciment d'estar al davant d'una iniciativa fracassada, perquè,
probablement, mai no hagués hagut de posar-se en marxa d'acord amb uns plantejaments
inicials carregats de bones intencions, anorreades per l'evidència d'una corrúa
de fets difícilment explicable des del pragmatisme o el sentit comú. Per tant,
el millor que podrien fer els afectats és assumir sense embuts que en la
solució final d'aquesta crisi no hi guanyarà ningú. Si molt m'apuren, tothom en
sortirà perdent, per a que tothom en pugui sobreviure. I, a més de les empreses
que s'han picat els dits, Sitges i els sitgetans es poden afegir a la llista
dels perdedors, perquè la quantitat que ha quedat a deure, i que pot arribar a
quedar a deure l'Ajuntament, és prou important com per a que s'imposi una
consideració col.lectiva a l'entorn de les conseqüències de no obrar amb la reclamable
ètica i escrupolositat, quan els diners no venen d'un mateix, sinó que venen de
la ciutadania.
Inevitablement, el
context porta a girar la mirada vers el passat i vers el futur. Si es mira
enrera cal exigir responsabilitats, perquè és obvi que hi ha responsables que
han de respondre. I si es mira endavant també cal exigir la màxima responsabilitat
i capacitat de gestió i de negociació, per a salvar els mobles de la millor
manera possible, tenint en compte que la magnitud del problema depassa
qualsevol debat polític, per entrar, de forma pura i dura, en l'àmbit tècnic
només a l'abast de professionals. Els diria que l'única sortida que veig és la
liquidació total i absoluta de la societat, per, un cop consumada l'extinció,
llençar les claus del Reference des
del Baluard. I acabaré com he començat. Amb una darrera pregunta. Ningú no va
poder aturar això? Ni els tècnics de categoria A de l'Ajuntament? Ni els
companys de Baijet o els regidors de l'oposició municipal d'aleshores? Ningú va
poder evitar que aquesta bola de neu s'anés fent gran? Ho vem deixar tot als
designis de la providència? Vatua l'olla quin desastre.
I la setmana que ve
l'IBI, i una nova plataforma, i potser l'Atlàntida... torno a esbufegar.
