dijous, 25 d’octubre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 26 d'octubre



El nostre elefant blanc (i III)


Qui deia que aquest relat seria fàcil? Probablement és gairebé tan complex com complexa és la solució a l'assumpte del Sitges Reference. Val la pena començar el tercer i darrer episodi amb una pregunta, que, probablement, esdevé fonamental davant de qualsevol proposta de futur. Pot sobreviure una empresa que gestiona un edifici que li suposa uns costos mensuals de 65.000€, sense cap ingrès que pugui compensar-los? Molt em temo que no cal ésser un honoris causa de les finances per a respondre amb un mínim de solvència a la questió. No pot. O, almenys, servidor no creu que pugui, llevat d’un miracle. I els miracles son com els Sants, a la terra van escassos. Quinze dies abans que l’administrador concursal presentés el document on resumeix l’estat de la questió, el 3 de setembre del 2012 se celebrà el, fins avui, darrer consell d’administració de Sitges Reference enmig d’un estira i arronsa entre els dos socis, sobre quant es deu, qui deu què, i com es justifica el deute de cadascú. El més important, malgrat tot, arribà al final, quan els representants d’Altiare afirmaren haver conegut, a través d’un Eco del passat agost, que l’Ajuntament tenia la intenció d’abandonar el Reference. El comentari no era en debades, perquè el contracte de lloguer signat en el seu dia estipulava, entre d’altres condicions, que en cas que l’arrendatari no comuniqui amb un mínim d’un any d’anticipació el desistiment del contracte, o el desallotjament de l’edifici, estarà obligat a pagar el 50% del lloguer mensual fins a la data compromesa del 2020. No s’arribà a aclarir aquest concepte, però en cas que l’Ajuntament no pugui acreditar la data de comunicació de la renúncia, és molt probable que, llevat d’una negociació generosa, la casa gran hagi d’afegir, al que ja deu, 8 anys més de lloguer indemnitzatori, a meitat de preu això si…. El 18 de setembre, tres mesos després d’haver-se declarat el concurs de creditors de la societat, l’administrador concursal presenta l’informe sobre l’estat del malalt, amb unes xifres que glacen la sang i fereixen l'ànima. Dels 64.847,51€ de despeses mensuals que genera l’edifici de les Pruelles, 50.184, més del 75% del total, responen a la suma del préstec hipotecari que pagà la seva construcció, i al de l’ampliació que es va signar per al trasllat de les dependències municipals a finals del 2010. La resta es reparteix entre les factures dels serveis, i l’IBI i altres despeses repercutides. El document també desglossa, com és obvi, els deutes contrets fins a la data de referència, assenyalant, per exemple, que l’Ajuntament deu 771.058€ de lloguer, i que Altiare en deu 540.000 en líquid corresponents, encara, a l’aportació inicial de capital de 2.160.000€ establerta per a la constitució de la societat el 2006. A aquestes xifres, cal afegir quatre procediments judicials pendents de sentència, i que pesen com una llosa sobre el compte d’explotació. Per una banda, el litigi de la UTE sitgetana que s’encarregà de les obres del trasllat, i a la qual se li deuen 351.000€. Un segon obert per Telefónica, que importa 255.000€ que també es deuen pel mateix concepte, i una tercera denúncia, interposada per l’empresa Brother, a la qual se li deuen 17.144€. En qualsevol cas, la cirereta del pastís ve de la mà de Bankia, que, vist el panorama, reclama l’execució de l’hipoteca gran de 6.107.724€… M’ha vingut al cap la categòrica dita castellana: ni pidas a quién pidió, ni sirvas a quién sirvió. En definitiva, entre uns conceptes i d’altres, i travessant un llistat on es prioritzen els pagaments i se sumen totes les càrregues que s’hi poden sumar, siguin d’ahir, d’avui,  de demà o de passat demà, de factures immediates o de gecs a llarg termini, l’administrador concursal xifra el deute total de la societat Sitges Reference en 11.704.023€ amb 3 cèntims.

Deixant de banda tots els fronts administratius/judicials oberts, en l'actualitat es viu una paradoxa, atès que topen els criteris del propi administrador concursal amb els de la societat que sol.licità el concurs. D’aquí que la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona haurà de decidir entre dues posicions. Primera, la del suplicatori del senyor Galán, en el qual es demana la suspensió de les facultats de la societat Sitges Reference sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no pot continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- és incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè, hores d'ara, qualsevol decisió que hagi de prendre en perjudicarà algun. I segona, les alegacions presentades per l’Ajuntament, que s'ha defensat a través d'un altre  escrit presentat a la jutgessa, al.legant que admet la complexitat de la situació, però que la celebració del consell d’administració del passat setembre demostra que l’activitat de la societat no està paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pugui signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal.

Ara ja poden esbufegar. I si volen, esbufego amb vostès perquè això ha esdevingut un exercici bastant esgotador, atès que servidor no és ni advocat, ni procurador, ni gestor, ni administratiu amb mínims coneixements. Per tant, hi ha hagut aquí quelcom de petit repte periodístic que espero haver salvat amb el màxim respecte als fets, i amb l'agraïment a les amigues i amics lectors que s'han mostrat disposats a travessar aquest desert de xifres, processos i argot específic. Fins aquí, de moment, el resum d'allò que considero fonamental per a intentar entendre la història de Sitges Reference. Travessada la inevitable curiositat sobre les fonts de la informació publicada, alguns es pregunten sobre les raons per les quals l’he escrita, o quin interès puc tenir en exposar-la, o, fins i tot, quina oculta intenció, a favor o en contra de qui sigui, em pot haver esperonat a publicar-la. I la resposta és meridianament simple: la secció ha trobat en l’exercici de sistematitzar aquest trencaclosques impossible una bona colla de reflexions sobre la gestió dels interessos públics, sobre la capacitat -o més aviat incapacitat- de l'administració de fiscalitzar-se, limitar-se, responsabilitzar-se, protegir-se dels vicis adquirits i les males praxis, i un bon grapat de situacions relacionades amb els riscos inherents a la condició humana quan no troba la mida justa de l'ambició, ni barreres que l'aturin. Poden ben creure que en la combinació d'aquests factors hi ha les raons que expliquen el que vivim, digne de figurar en qualsevol manual d'escola de negocis on s'exemplifiqui tot allò que no s'ha de fer, o que no s'ha de permetre. El que he tingut ocasió de conéixer no fa més que refermar-me en el convenciment d'estar al davant d'una iniciativa fracassada, perquè, probablement, mai no hagués hagut de posar-se en marxa d'acord amb uns plantejaments inicials carregats de bones intencions, anorreades per l'evidència d'una corrúa de fets difícilment explicable des del pragmatisme o el sentit comú. Per tant, el millor que podrien fer els afectats és assumir sense embuts que en la solució final d'aquesta crisi no hi guanyarà ningú. Si molt m'apuren, tothom en sortirà perdent, per a que tothom en pugui sobreviure. I, a més de les empreses que s'han picat els dits, Sitges i els sitgetans es poden afegir a la llista dels perdedors, perquè la quantitat que ha quedat a deure, i que pot arribar a quedar a deure l'Ajuntament, és prou important com per a que s'imposi una consideració col.lectiva a l'entorn de les conseqüències de no obrar amb la reclamable ètica i escrupolositat, quan els diners no venen d'un mateix, sinó que venen de la ciutadania.

Inevitablement, el context porta a girar la mirada vers el passat i vers el futur. Si es mira enrera cal exigir responsabilitats, perquè és obvi que hi ha responsables que han de respondre. I si es mira endavant també cal exigir la màxima responsabilitat i capacitat de gestió i de negociació, per a salvar els mobles de la millor manera possible, tenint en compte que la magnitud del problema depassa qualsevol debat polític, per entrar, de forma pura i dura, en l'àmbit tècnic només a l'abast de professionals. Els diria que l'única sortida que veig és la liquidació total i absoluta de la societat, per, un cop consumada l'extinció, llençar les claus del Reference des del Baluard. I acabaré com he començat. Amb una darrera pregunta. Ningú no va poder aturar això? Ni els tècnics de categoria A de l'Ajuntament? Ni els companys de Baijet o els regidors de l'oposició municipal d'aleshores? Ningú va poder evitar que aquesta bola de neu s'anés fent gran? Ho vem deixar tot als designis de la providència? Vatua l'olla quin desastre.

I la setmana que ve l'IBI, i una nova plataforma, i potser l'Atlàntida... torno a esbufegar.