dijous, 3 de maig del 2012



Crònica local
Eco de Sitges, 4 de maig

Fotografia de Joan Iriarte.


Que siguis immensament feliç, prenda



Dijous, 3 de maig
Aquí em tenen. Desempolsegant records per a digerir-los de nou. Amb l’ànima adolorida, o ferida perquè negar-ho, la secció comença pel final cronològic d’una setmana difícil. Amigues i amics, el mon és ple de bona gent, però tinc la sensació que estem perdent referents que no tenen recanvi. I no parlo d’un impossible recanvi mimètic. Penso en els continuadors del llegat d’aquelles persones que han demostrat, des de la discreció i la humilitat, ésser referents de vida, d’actitud positiva i empàtica, de professionalitat, coherència, sensibilitat i estimació vers els altres. Referents en definitiva, de valors que no sovintegen. En queden ben pocs que capitalitzin l’admiració de la majoria. Montserrat Almirall ha estat moltes coses a l’hora, per a molta gent. La mestra, la senyu, la pedagoga, l’amiga, la dona de l’etern somriure i paciència infinita, la que s’enfadava quan no podia enfadar-se perquè no en sabia, la que ens acompanyava als encotillats exàmens de l’encotillat conservatori del Liceu, la deixeble del mestre Antoni Català, membre d’honor de Joventuts Musicals, i esperonadora de vocacions i carreres artístiques. La pianista de El retaule del flautista i d’inquantificables vetllades als escolapis, al Prado i on fos. I, per damunt de tot, la reina d’una habitació curulla de cadiretes, flautes de bec, llibres de solfeig, i nenes i nens que intentàvem aprendre música sense deixar mai de divertir-nos. Era, aquella habitació encaixada en l’atmosfera severa d’una casa imposant, un petit univers de felicitat plena que travessava la finestra i s’escampava pel carrer. Més enllà, la vida ha posat a prova les conviccions d’una dona de fe, que acceptà allò que pocs acceptariem, si no és des d’una fermesa moral difícil d’entendre i de païr. A la tristor d’haver perdut un referent, només hi podem contraposar la felicitat d’haver-lo conegut. Avui, que el món de l’esport ha fet populars fins a l’exageració qualificatius com gran o crack, val la pena deixar per escrit que ha mort una Gran dona que ens estimà sense mesura, com estimà la música, la vida, i Sitges, i que ens deixa –en temps de crisi- un llibre carregat de lliçons per a aprendre, que no se si aprendrem.

Dissabte, 28 d’abril. Vespre.
Guomundur Guomundsson, en endavant Erró –nom artístic que evita un munt de complicacions fonètiques- és el primer pintor a qui la fundació Stämpfli dedica una exposició individual. La planta baixa del mercat del peix i el primer pis de Can Mec presenten quelcom veritablement atractiu tant pel que fa al contingut del missatge, com per l’excel.lència formal amb el qual es presenta, a través de la utilització d’un conjunt de tècniques ben variades, de l’oli al collage, executades a la perfecció. Inevitablement, criden l’atenció alguns exemples brillants de  provocació històrica, com la sèrie dedicada a la volta al mon de Mao, on el lider de la revolució xinesa es plantificat a Manhattan amb un aire propi del cartellisme comunista, o les obres dedicades a la Polònia de Jaruzelski i Lech Walesa, o al nazisme, on els fets es revisiten irònicament, a través d’una gran vinyeta de còmic on l’artista s’esplaia des de l’absoluta llibertat. Com que de la mostra ja n’hauran llegit alguna cosa, em permeto assenyalar dos aspectes que considero destacables. És important que a Sitges es programin exhibicions d’aquesta mena. Són un revulsiu artístic, una petita sacsejada a les concepcions estètiques de cadascú, i, a la vegada, el millor complement per als nostres meravellosos clàssics de sempre. En aquest sentit, la coincidència amb les joies del Cau Ferrat visibles al Miramar no pot resultar més encertada per a qui vulgui atrevir-se, sense prejudicis, a fer un programa doble carregat d’interès. Per altra banda, mereix menció especial la disposició de les obres en les sales de la fundació. Tot està muntat amb la pulcritud i precisió previsibles tenint en compte els padrins de l’esdeveniment, i la disposició de les peces, sense angoixes d’espai, permet contemplar-les amb comoditat. Surto amb la sensació que Erró, l’ull planetari té molts motius per agradar, en especial als joves.

Dissabte, 28 d’abril. Nit.
David Garcia ha estat escollit primer secretari dels socialistes sitgetans. A mitjans de la setmana passada ja m’insinuaren que les coses anaven molt igualades, i que el que semblava molt evident de bon principi, no estava tant clar hores abans de l’assemblea. Els fets ho han demostrat. L’home que es ficà dins la cursa per a la primera secretaria del PSC local, des d’una discreta i amable prudència conciliadora, i que manifestà en reiterades ocasions que la seva voluntat era sumar, ha aconseguit obrir un capitol de nou tarennà a les files del partit més votat en les darreres municipals. M’asseguren que la tarda fou intensa, que tothom va buidar el pap, i que de l’aquelarre en sortí una militància amb l’ànima renovada, que, a partir d’ara, caminarà amb un horitzó més definit després del trasbalsat periode post-electoral, on la condició de primera força de l’oposició no ha pogut fer-se valer gaire, per mor de tot el que vostès ja saben, i ells també saben. Probablement la personalitat de l’escollit, en línia amb la del portaveu de la formació a l’Ajuntament, ajudarà a somatitzar les ferides i a fer pinya. 

Dimarts, 1 de maig
Una freda nit d’hivern del 1994. Empesos per la desbordant energia que acostuma a tenir Josep Milán a l’hora de tirar endavant petits o grans projectes amb valor afegit, a l’estudi de Ràdio Maricel es troben Montserrat Mirabent, Josep Maria Rosés i Carles Candel, per a enregistrar la versió del clàssic, i difícil, Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Els minuts previs a l’enregistrament son distesos. Els tres rapsodes es coneixen i s’aprecien. Darrera el vidre, i malgrat la migrada entitat de l’habitació que els envolta, les tres figures de peu dret amb els papers a la ma demostren davant del micro una professionalitat digna dels millors anys del radioteatre. Es fa el silenci, i en Carles Candel arrenca: Aire d’aquesta nit, quina sentida de rosa hi ha en l’aire gelat que es posa sobre el pols esfereït... Ai!, aire d’aquesta nit.... Crec recordar que només aturàrem l’enregistrament dues vegades, tres com a molt. Tot fluïa. Era, i és, màgic. Ho he escoltat un munt de vegades des d’aleshores, i no puc evitar associar les primeres estrofes del Sagarra nadalenc amb aquella veu càlida, profunda, sensacional, que ens trasllada, cada cop, a la dimensió poètica sense cap mena d’esforç.

Dimecres, 2 de maig
No els marejaré amb xifres, perquè tampoc cal. Bàsicament, la història de les autopistes de peatge a Catalunya es pot resumir en l’argument que segueix: per cada vegada que el govern ha intentat renegociar a la baixa les tarifes, o incorporar compensacions, descomptes o flexibilitat en la seva aplicació, els ciutadans hem perdut un llençol de la bugada en forma de pròrroga de les concessions, que s’han estirat fins travessar els límits de l’ètica empresarial, sense que cap govern hagi marcat una veritable barrera. Ni els de Pujol, ni els dels dos tripartits, i ni el de Mas fins avui, atrapat pel seu ambivalent argumentari, que comprèn als indignats mentre els adverteix de la multa de 100€. El pensament és lliure de plantejar per quines raons la concessió de la C-32, gestionada per Aucat, filial de la gran Abertis, una de les branques més rendibles de “La Caixa”, s’ha ampliat fins al 2039 quan finia el 2022. L’exemplificadora iniciativa ciutadana del #novullpagar  s’enfronta a una realitat difícil. Només una decisió política, amb un capital sota el braç i un bon equip d’advocats, pot resoldre l’assumpte.