Eco de Sitges, 25 de maig
L’any del
deute.
Divendres, 18 de maig. 17h.
El conseller de benestar i familia presidí –mai més ben dit perquè al
costat seu tothom es veu enxiquit- la inauguració de la residència Sitges Park situada en aquell edifici de coloraines, com l’anomena molta gent, que destaca i
alegra la vista en la monòtona i grisa perspectiva de la Plana Est. Cal ser
valent per a embrancar-se en una aventura empresarial d’aquesta magnitud en els
temps que corren, i, en conseqüència, qualsevol valoració sobre l’equipament ha
d’anar al darrera de la fonamental, que és la que acabo d’esmentar. Promoguda
per Ivan i Miquel Abraham, el centre forma part d’un grup empresarial que en té
d’altres, i incorpora tots els serveis de qualitat possibles i exigibles, amb
l’afegit de la novedosa oferta de 29 apartaments tutelats que poden permetre
que, en qualsevol moment de l’any, els familiars del resident visquin amb ell
durant el temps que vulguin o puguin. Es compta amb 126 llits de residència,
disposats en habitacions individuals, dobles o de matrimoni, decorades a partir
d’un model semblant al que es pot trobar als establiments hotelers de darrera
fornada, moderns, sobris i amb zones comunes molt lluminoses. Amb tot, i tenint
en compte el plantejament d’alta volada del projecte, no puc deixar de pensar en
que la balança entre les proporcions de l’edifici i la superfície de terreny
disponible s’ha bescantat cap al primer dels plats de manera decidida. Desconec
si el factor rendibilitat ha condicionat en excès el plantejament
arquitectònic. En qualsevol cas, veig molta casa per a massa poc jardí. Un simple
rectangle de gespa amb piscina sense ni un arbre, que no permet grans
passejades ni lectures ombrívoles i al qual s’hi accedeix directament des dels apartaments
de la planta baixa. Josep Lluís Cleries anuncià que s’està pendent de definir
la quantitat de places concertades amb la Generalitat que s’ofertaran.
Mentrestant, els preus volten els habituals en l’àmbit estrictament privat i se
situen entre els 2500 i 3000 euros mensuals, incloent-hi totes les opcions
disponibles si he sabut llegir bé les tarifes sense marejar-me. És probable,
doncs, que vostès estiguin pensant el mateix que jo. Sense cap necessitat de
questionar el preu, que deu tenir raons de pes que el justifiquen, deixo una
reflexió en veu alta extrapolable a molts casos arreu del país: quantes
persones o famílies poden assumir el cost d’una vellesa assistida en menor o
major grau? Quantes el poden assumir en un context on, per exemple, les
jubilacions de molts avis i àvies estan ajudant a mantenir l’economia dels seus
fills?
La visita oficial finalitzà a la cafeteria-restaurant-sala d’actes, on s’ha
adquirit un Petrof de tres quarts de cua molt bonic per a acompanyar la
programació de vetllades culturals que es vol àmplia i continuada. Amb certa
perplexitat vaig pair la cerimònia dels discursos, amanida de fons per la
petita música nocturna de Mozart i el popularissim -sobretot als tanatoris-
Canon de Pachelbel que sonà a batzegades impertinents des de la
megafonia. Estic segur que l’encàrrec va respondre a la millor de les
intencions, però que el regidor Marc Martínez aparqués la seva condició de
càrrec públic per a exercir de portaveu de la propietat féu grinyolar el
protocol de manera evident, sobretot quan tocà mencionar l’Ajuntament en la
consuetudinària llista d’agraiments. Tampoc ajudà a arreglar les coses la
declaració d’intencions de la gerent, Ana Barceló, que bastí un speech a
la defensiva dels suposats pressupòsits o comentaris que ha pogut escoltar
sobre els usuaris de la residència, que esdevingué un parany conceptual en si
mateix: “No farem cap tipus de discriminació. Jo se que pel poble s’ha
sentit a vegades dir que si és ‘el hotel de los gays’, que si és no se què, que
si és ‘para gente rica’. Res de tot això. Hi haurà gent de tot tipus, gays i no
gays, amb qualsevol inclinació sexual, de qualsevol raça, de qualsevol edat
(...) serà un projecte molt innovador i molt obert al poble”.... Vaig
sortir amb una sensació agredolça, que res té a veure, repeteixo, ni amb l’indiscutible
mèrit d’haver posat en marxa la iniciativa, ni amb la qualitat que publicita.
Em pregunten: hi aniries? Contesto que no, i amb el major respecte vers els qui
contestarien que si, i en son o en seran usuaris d’acord amb les mil i una
circumstàncies que els poden moure a decidir, volgudament o obligada, a donar
aquest pas vital. Si el futur va per aquí, no m’hi veig.... Sigui com sigui,
bona sort a tots els implicats
Dimarts, 22 de maig
Vet aquí el primer aniversari de les darreres eleccions municipals.
Deixo per a una altra ocasió el debat a l’entorn dels balcons, ja amb barana,
de l’hotel de l’avinguda Sofia, del video de David Bisbal i la roja, o dels diversos globus-sondes-notícies
que bateguen dins l’olla de les reunions festamajorenques, i que mentre avui
asseguren que, resolt el conflicte amb els grallers, no hi haurà baixada de les
escales ni castelldefoc per Santa Tecla, demà ja veurem si asseguren altres notícies
diferents. El cas és que ha passat, fugaç, un any ben eixut d’impulsos positius.
En faig una pinzellada, en el benentés que la majoria dels temes ja s’han
tractat aquí. El millor? Haver aconseguit reconduir un deute monumental, amb
l’ajut inestimable –a preu d’ajut inestimable- del govern de l’estat. El
pitjor? Sens dubte, els evidents danys col.laterals provocats per la tisorada,
que hauran de mantenir-se en perpetu debat fins a modular-ne o afeblir-ne el
veritable impacte a nivells sostenibles, començant per la càrrega impositiva i
acabant pel tancament de serveis o l’augment de taxes. En aquest Ajuntament
fagocitador d’alcaldes cada vuit anys s’ha parlat, per damunt de tot, de diners
i d’herències, i de les seves conseqüències. De les prioritats a l’hora de
decidir com gestionar els béns públics, i de tot allò que queda per pagar. Pels
socialistes ha estat tan incòmode haver d’empassar-se que els recordin
reiteradament els desastres del passat, mentre vivien un particular aquelarre, com per a l’equip de govern
que li recordin les obligacions del present, per les quals no sempre serveix
l’escut de la caixa buida per culpa dels altres. La tàctica és de manual. A uns
els interessa que es miri endavant, i als altres que no es deixi de mirar
enrere. I, probablement, ambdós tenen prou raons per a fonamentar les
estratègies pròpies davant d’una ciutadania, que cansada, emprenyada,
indignada, i resignada, fiscalitza i questiona com mai, per raons òbvies, la
funció dels gestors públics respecte al que varen prometre, o no, el 2011. Per
la seva banda, la CUP pot estar satisfeta del seu primer any d’experiència
política a la vila. Llevat d’alguns moments on el discurs ideològic ha passat
per davant de les alternatives pragmàtiques, la formació del novell Òscar Ortiz
ha sabut fer-se sentir des d’un posicionament argumental treballat que ha
aprofitat més que ningú els avantatges de les xarxes socials i les noves
tecnologies.
L’alcalde manté una imatge sòlida -afermada pel pinyol que l’acompanya sovint- i en solitari ha aconseguit defensar
amb fermesa posicionaments i decisions difícils sense perdre els papers ni la
convicció. Malgrat tot, intueixo, pel que sigui, una distància entre la
projecció pública de Forns i la de la resta de l’equip de govern, que és rebuda
de forma desigual, d’acord amb els palangres
als que s’han hagut d’enfrontar els regidors més interpelats en aquest
periode per motius diversos, o desdibuixada, fins i tot, en alguns dels seus
companys que no acaben de trobar el lloc. A la vegada, i com que no hi ha hagut
una pela per a fer res, tampoc hi ha hagut ocasió de poder evidenciar les
virtuts o les mancances de cadascú, i això no se si és bo o dolent, per bé que a qui mana sempre li exigiran que faci coses.
