dijous, 26 d’abril de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 27 d'abril


El preu de Sitges

Quant creuen que val Sitges? Des del pragmatisme els ho pregunto, tot evitant la frase feta i certa de les coses que no tenen preu, i també les bogeries del lliuremercat. Arran del document Detalle de las medidas del plan de ajuste que l’Ajuntament ha enviat al ministeri d’hisenda per a justificar el timing dels pagaments relacionats amb els deutes que es podran resoldre gràcies a la previsió del ministre Montoro, m’ha cridat molt l’atenció una xifra enorme, d’aquelles que costen de llegir d’una tirada, i que si l’escrivís en lletra ocuparia un paràgraf sencer. Aquí la tenen:

2.759.367.138,08 €

Aquesta és la quantitat total que, segons la previsió dels tècnics pel 2013, resulta de sumar els valors de cadascuna de les taxacions individuals de tots aquells pisos, immobles o terrenys del nostre terme municipal susceptibles de cobrament de l’IBI. No és preu de mercat, sinó preu taxat segons barems de l’administració. En definitiva, si mai algú volgués comprar o expropiar tot el Sitges urbanitzat o urbanitzable -llevat dels béns exempts per llei, que en son uns quants, com la Parròquia per exemple- hauria de pagar, com a mínim, prop de 2760 milions d’euros, segons la valoració establerta, que, respecte a la existent, basada en la revisió cadastral del 1994, suposa un augment del 92%. Vaja, que entre la xifra global del 2012, i la prevista i actualitzada per l’any que ve hi ha una diferència superior als 1300 milions d’euros, deguda, segons em comenten, a la coincidència d’una colla de factors, la majoria d’ells relacionats amb la regularització de situacions sobrevingudes durant els 18 anys en els quals s’ha construït a desdir en el nostre terme municipal.Torno a la xifra inicial. No recordo haver vist escrita fins avui una magnitud numèrica semblant, que permet extrapolacions curioses. Per exemple, si a Apple li vingués de gust podria comprar Sitges tres vegades amb els beneficis obtinguts el 2011, i encara n’hi sobraria. Poca broma. I d’aquesta previsió municipal –pendent de la que faci l’estat d’acord amb la petició de revisió cadastral solicitada per l’Ajuntament- en sortiran, en el fons, els futurs rebuts de l’IBI. És massa d’hora per afirmar que l’IBI pujarà, però no és massa tard per afirmar que és molt probable que, en la gran majoria de casos, no baixi. Obviament, ens podem permetre l’optimisme de creure que una regularització cadastral feta en època de vaques magres sempre pot albirar l’esperança d’un rebut menor, i contrapesar-ho amb l’evidència que, després de tants anys de no tocar els valors del cadastre, el més probable és que ens agradi ben poc el que surti. En primer lloc perquè els propis valors que es prendran com a referència del càlcul de l’impost seran més alts. A aquestes dades caldrà incorporar l’augment del 10% que, per reial decret del govern de l’estat, s’aplicarà en tots aquells municipis que no hagin revisat el seu cadastre des d’abans del 2002, com és el nostre cas. A partir d’aquí, a grosso modo i en espera que el ple de juny certifiqui de quin mal hem de morir, l’Ajuntament pot modular l’impacte de l’assumpte aplicant un major o menor coeficient multiplicador en la fórmula. De moment, la previsió enviada al ministeri en contempla per l’any que ve un de superior que anirà minvant anualment. Sigui com sigui, el que està clar es que partim d’un escenari que permet més especulacions pessimistes que no pas optimistes, entre d’altres coses perquè no hi ha un duro a caixa. Només pot consolar-nos una reflexió quotidiana: no es pot tibar perpètuament la corda impositiva, si no es vol caure en un veritable conflicte social.

Dimarts, 24 d’abril
La crisi colpeja la fàbrica de ciment de Vallcarca. De fa temps. Ara s’anuncia l’aturada temporal de la producció i l’obertura d’un expedient de regulació d’ocupació que afectarà prop de 70 treballadors. Arran d’això, durant el ple municipal es presentà una moció conjunta de rebuig al tancament i de suport als afectats, impulsada de manera unànime per tots els grups polítics. Aquesta setmana, els partits amb representació al parlament de Catalunya s’han compromés a elaborar una proposta i l’alcalde s’ha entrevistat amb el conseller Mena, el de les desafortunades declaracions sobre el futur del jovent servint cafès a Londres. Malgrat la sorpresa de la notícia, alguns precedents feien preveure el pitjor. En l’edició d’ABC del 14 de març ja es feia pública la decisió de Portland Valderribas de tancar parcialment dues de les vuit plantes que té a Espanya, però no s’especificava quines serien. Avui ja és un fet, com també ho és que la capacitat de maniobra que es pugui tenir des d’aquí és molt limitada, perquè, agradi o no, molt em temo que les decisions sobre Vallcarca es prenen a Madrid. Des de l’any 2006 és una petita part d’una gran corporació industrial. Aleshores, Cementos Portland Valderribas, filial de Fomento de Construcciones y Contratas, la megaempresa de les populars germanes Koplowitz, comprà el 51% de les accions d’Uniland a les famílies Fradera i Rumeu, per prop de 1100 milions d’euros, amb el compromís d’adquirir-ne fins el 73,6% per un preu semblant, quelcom que aconseguí entre el gener i el juny del 2009. En aquest castell de cartes, doncs, Uniland és filial de Portland, i Portland de FCC. Si faig cas al que llegeixo, l’origen dels maldecaps rau, precisament, en aquella ambiciosa operació empresarial que tenia per objectiu descavalcar a la mexicana Cemex del primer lloc del rànking. Els especialistes consideren que els socis d’Uniland –nascuda el 1973 de la unió de Cementos y cales Freixa i Cementos Fradera-  varen negociar la millor de les vendes, mentre que Portland va fer la pitjor de les compres. L’article Portland Valderribas comienza la digestión de Uniland, publicat al web Hispanidad.com el 27 de febrer d’enguany, no deixa marge pel dubte: “Parece que el nuevo presidente y consejero delegado de Cementos Portland Valderribas, Juan Béjar, se ha tomado muy en serio intentar reflotar la compañia que, a la difícil situación del sector en España, debe superar los efectos que aún perduran –y de qué manera- de la calamitosa compra de Uniland en junio de 2006. No en vano, se compró en el peor momento: el sector de la construcción presentaba sus mejores registros y estábamos a las puertas de la crisis.” En conseqüència, sembla bastant clar que el futur del centenari recinte està a la corda fluixa, tot i que la societat Uniland hagi tingut el 2011 un benefici net de 19 milions d’euros, un 43% inferior al del 2010 i excessivament dèbil per a poder equilibrar l’enorme inversió que féu Portland en el seu dia. A aquesta raó inicial, nascuda d’una estratègia empresarial fracassada, que explicaria bona part de la complicada situació viscuda, se n’hi poden afegir dues de fonamentals, i d’igualment previsibles, que explicitava fa uns dies el gerent del gremi d’àrids de Catalunya, Jaume Puig. La davallada del sector de la construcció, per un costat, i la gairebé nul.la inversió en obra pública per l’altre. Si ho fiquem tot plegat enmig d’un context de recessió sense sortida immediata, i ho combinem amb les possibilitats d’acomiadament que ofereix la nova reforma laboral, en surt una casuística difícil de salvar.

El 21 de maig del 1903 s’inaugurà la fàbrica de Vallcarca. La de Butsems i Fradera. Per fortuna, en els darrers anys els investigadors locals han abordat ampliament la història de la colònia, plena de llums, ombres, controvèrsies laborals i mediambientals. El 2009 Sitges es preocupava, i s’indignava, per la possibilitat que a l’indret s’instal.lés la incineradora de residus que l’àrea metropolitana volia lluny de Barcelona. Avui, el que preocupa de debò és la supervivència de la darrera icona industrial del Garraf i, sobretot, dels seus treballadors i families.