dijous, 31 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de juny



La delgada linea...... roja

Dijous, 24 de maig
Sitges ha estat escenari promocional d’un munt de coses, i escenari en general de moltes altres que han tingut, o volgut tenir, impacte mediàtic aquí i arreu. De begudes refrescants a automòbils premium, de cupons de l’ONCE a  les transmissions televisives de Carnaval, les campanades de cap d’any de TV3, les persecucions de Sálvame a Victor Sandoval, els serials televisius de major o menor fortuna, o produccions cinematogràfiques de tota mena, classe i condició. Per tant, estem més o menys acostumats a tot, o, com a mínim, ens sorprenem de ben poques coses a 60 anys vista de la baixada de les escales d’Erroll Flynn i Anna Neagle a l’inefable i kitsch “Rapsodia real”. El cas Bisbal és un altre assumpte, però. El fenòmen té antecedents, tot i que ha estat especialment els darrers anys quan el futbol ha depassat l’àmbit estrictament esportiu per a esdevenir el vehiculador perfecte de les fílies i les fòbies col.lectives, el sobreeixidor emocional, la teràpia dels caps de setmana, i la xafarderia dels dies feiners d’un país traumatitzat a cop de crisi, que viu amb passió visceral qualsevol declaració que envolti la disputa d’algun partit d’interès nacional. He dit interès nacional? Vatua l’olla. Vet aquí el moll de l’ós del debat a l’entorn del videoclip promocional de la selecció espanyola als peus de la nostra estimada Punta. No estem parlant de la promoció d’un iogurt, ni de qualsevol Audi d’alta gamma. Tampoc penso que la questió sigui si la productora ha pagat o si l’Ajuntament ha cregut, amb bon criteri, que podia deslliurar-la d’abonar les taxes corresponents per entendre que el retorn econòmic que suposarà la difusió del producte serà infinitament superior a la quantitat exonerada. Tal i com està l’economia ens podem agafar a un ferro roent per mor d’aprofitar qualsevol oportunitat d’ingressos extres per petita que sigui? On és el límit en cas d’existir? El problema de fons del que succeí aquell dijous, sense precedents fins avui perquè no s’ha donat el cas de rodatge semblant, és més aviat de caràcter emocional, i rau en el fet de plantejar una associació visual on es combinen dos simbols de gran potència, i no per a tothom complementaris, ans al contrari. I els símbols –atiats avui per les circumstàncies que vivim- han estat, son, i seran material molt sensible. No cal entrar ara en una interpretació de l’esdeveniment des de la semiòtica. Tenint en compte l’eficàcia del producte a nivell pragmàtic –i deixant els escrúpols, el singular marc legal vigent en matèria de seleccions esportives, l’estira i arronsa que hi hagué entre la policia i el jove amb samarreta estelada o la pell fina de cadascú- a alguns no els ha fet gens de gràcia aquesta manifestació d’espanyolisme pop al Baluard, com potser a d’altres no els hagués fet gràcia poder testimoniar l’exemple contrari. Estirant del fil, és fàcil, doncs, apelar a possibles contradiccions ètiques, morals, programàtiques o ideològiques dels qui han donat el permís per a aquest rodatge amb l’objectiu d’exportar la imatge de la vila, mentre que, en el fur intern, qui sap si en reneguen del contingut mentre prenen bicarbonat per a l’acidesa... En qualsevol cas, no cal patir. Si la façana de la parròquia pogués parlar estic segur que n’explicaria de pitjors. Deixo l’anàlisi aquí. Quan vegi el producte final el remato, o em remato de veure’l que tot pot passar.

Dilluns, 28 de maig
Constatació inicial, que, d’alguna manera, referma el que insinuava en el balanç de la setmana passada. Ricard Vicente haurà de prémer l’accelerador si no vol que Òscar Ortiz li manllevi de facto el paper de cap de l’oposició al saló de sessions, malgrat que cada dos per tres esquitxi el discurs amb l’anacronisme de la condició de classe. El ple de maig aprovà bones coses –com el carnet blau, que ha de servir per a recuperar els ajuts a pensionistes i a persones sense recursos, tot evitant la picaresca dels abusos que no es controlaren en el seu dia- i, a la vegada, es tensionà molt en el debat d’altres afers, on de nou aparegueren les herències del passat combinades amb les misèries del present. Finalment, el pressupost del 2012 incorpora el crèdit del pla Montoro i s’eleva a 60 milions d’euros, dels quals en segueixen essent operatius uns quants menys, perquè un bon grapat es destinarà a eixugar deute a curt i a llarg termini. Més enllà de la discutida sobre si les promeses de campanya s’han fet fonedisses o no –l’alcalde es referí al programa electoral dinàmic (sic) en una novedosa filigrana eufemística que volia respondre a l’evidència del que no s’ha complert i es deia que es compliria- o de si la rebaixa dels sous dels regidors ha arribat als nivells promesos, desitjables, raonables o argumentables, de la sessió en sortiren dues línies de debat interessants, atesa la situació actual. La primera té relació amb el rosari de casuístiques diferents que envolten els contractes d’externalització de serveis públics a empreses privades, i que presenten un balanç que, segons les dades, provoca calfreds i serveix per a questionar fins a quin punt ha sortit a compte aquest model de gestió respecte al de la municipalització.  A l’escola de música l’empresa va assumir a risc i ventura decisions que contravenien els acords signats i afegien càrrega al gec del dèficit. Al Rusc l’Ajuntament va deixar de pagar el servei, i els socis de l’empresa van partir peres. A les llars d’infants s’esdevé una situació kafkiana. Enmig del deute que es va eixugant, la iniciativa d’un regidor que es va ficar on no li demanaven –per molt bona intenció que tingués- ha acabat generant una carambola particular: les educadores han denunciat l’empresa, i aquesta ha denunciat l’Ajuntament. Si les treballadores guanyen la demanda, ja veurem qui apunta a qui a l’hora de pagar, quan sigui l’hora de treure els diners d’on sigui. I a Cespa, la negociació ha aconseguit rebaixar en 2 milions d’euros el deute total contret amb l’empresa, que afegits als 5,8 milions que s’han pogut acollir al pla d’ajust, deixen la partida final en una quantitat més assumible per a l’Ajuntament i l’allunya dels processos judicials. Amb tot, Lluís Marcé enfilà una història que pot vincular-se a la de les llars d’infants, quan explicà que, arran d’una vaga dels treballadors de la companyia de la neteja l’any 2007, l’aleshores alcalde Baijet es va comprometre a augmentar-los el sou un 59,9% sense que la promesa tingués consignació pressupostària. Què se n’ha fet d’aquell augment? Els treballadors el continuen cobrant? Fou el procés tan il.legal com il.legal s’ha considerat el de Javier Fernández amb les llars d’infants?. Sigui com sigui, tots els casos tenen un fil comú. Una coincidència claríssima. Tampoc aquí s’han controlat els processos, i controlar-los o no res té a veure amb una gestió pública o privada. Te a veure amb la competència.

La segona línia de debat neix de l’alegació treballada conjuntament entre el PSC i la CUP que plantejava la possibilitat d’utilitzar la partida econòmica del denominat fons de contingència, xifrada en uns 300.000€, per a dedicar-la, entre d’altres propòsits, a la reobertura del Rusc i la regularització del sou de les educadores de les llars d’infants. S’obrí un diàleg interessant sobre allò que pot considerar-se prou urgent avui com per a justificar el trasllat o no d’uns diners sovint associats a les conseqüències dels desastres naturals sotmesos al càlcul de probabilitats sempre intangible. Durant la deliberació, en alguns moments em va semblar que l’oposició s’acostava al llindar de la demagògia argumental, i en d’altres vaig copsar un equip de govern massa inflexible davant la demanda. Veritablement, ningú no tindrà temptacions de tocar aquesta partida?. La sessió acabà amb el comiat del secretari. Mai tants aplaudiments han amagat el desig d’una marxa que més d’un desitjava de fa temps. Visca la cortesia i el fair play.