dijous, 17 de maig de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de maig


L’estat al rescat

“Hi ha una manera de no estar en mans dels altres, que és no deure res.”
Artur Mas. 15 de maig


Dissabte, 12 de maig. 20:30h. Teatre de la Llotja de Lleida.
Catalunya Música transmet en directe el concert i la cerimònia del veredicte final del concurs la sardana de l’any, el tradicional certamen organitzat per la Federació Sardanista de Catalunya, on es premia la millor composició original d’acord amb les preferències dels aficionats expressades per votació popular. La vetllada on s’interpreten les peces finalistes paga la pena, malgrat que és innegable que hom no s’hi hagués posat amb el mateix interès si no fos per l’alicient que tanca el programa. S’escolta una ovació eixordadora en acabar “La processó: crònica musical d’una festa tradicional catalana”. I és que aquesta petita, inspirada i descriptiva suite per a cobla i orquestra de Xavier Pagès, captiva i atrapa des del seu inici fins a l’espatarrant clímax que dibuixa l’entrada del Sant a la parròquia, amb el qual es clou un viatge iniciàtic, que comença amb unes subtils i puntejades matinades, i ofereix una versió mística, trascendent, i fins a cert punt enigmàtica, del goig de Sant Bartomeu. Tot plegat amb contundents canvis de dinàmica, protagonitzats per l’evocació dels trons, els xiuladors i el batec dels timbals de les colles de foc, un toc de castells vilafranquí segons els entesos però perfectament dispensable i assumible, o una segona bastonera per a cobla que obre la porta a l’espectacular desenllaç. És una festa per escoltar amb els ulls clucs. Es veu i se sent. Ara només falta saber si algun dia aquests deu minuts podran interpretar-se a Sitges....

Dimarts, 15 de maig. Migdia.
Gran frase la de la capçalera. A més de ser certa val com a declaració d’intencions lapidària. El problema és que arriba massa tard. Tampoc no és nova ni propietat del qui l’ha dita. Més aviat es tracta d’una d’aquelles màximes perennes –equiparable al si vols anar ben servit- que alguns han aplicat i apliquen a la seva vida quotidiana, quan es marquen com a actitud vital intentar no quedar a deure res a ningú, ni demanar favors que poden implicar contrapartides no volgudes, inoportunes o indesitjades. Està clar que, pel que sigui, aquesta no ha estat l’actitud de la majoria, perquè sinó avui no seriem on som, a una distància sideral de la referència manifestada pel president Mas, i que li serví per a encaixar el discurs del pacte fiscal i la hisenda pròpia, en una nova volta de cargol a l’eterna i recorrent amenaça implícita del si-no-ens-posem-d’acord-amb-Madrid-haurem-de-prendre-una-decisió-contundent, etc, etc, etc. El cas és que avui gairebé tothom deu diners a tothom -des de l’estat als ajuntaments, passant per les comunitats autònomes i els partits polítics- els interessos dels crèdits i els punts del deute estan pels núvols perquè gairebé ningú no se’n refia de ningú –ni tant sols dels qui han pagat puntualment sempre- i la situació demana actuacions urgents, quan les urgències mai han estat bones conselleres a l’hora de prendre decisions. Si hi afegim la multitud d’hipòtesis i opinions saberudes i sovint contradictòries sobre allò que ens espera, que omplen pàgines de diaris, hores de tertúlies televisives i portals d’internet, que relaten la magnitud de la tragèdia amb una sintaxi que fa temps que ha esgotat els superlatius dramàtics, haurem construït un magnífic relat de paranoia col.lectiva basat en la legítima por a la incertesa i la pèrdua, petita o gran, d’allò que s’aconseguí amb major o menor esforç. Mas es presenta davant dels mitjans amb una llarga prèvia destinada a estovar la tercera petacada i sense deixar d’utilitzar eufemismes innecessaris a aquestes alçades. Parlar d’ajustos quan segueixen essent retallades, i de ciutadans incòmodes quan en realitat estan emprenyats no s’escau dins d’un discurs que es vol realista a l’hora de referir-se a les línies vermelles que no es travessaran. El problema comença a ser un altre. La crisi avança i estem lluny encara de poder testimoniar el que hauria de ser una de les seves lliçons de capçalera. Si es tractava d’aprofitar l’oportunitat del moment, i el sacrifici de molts, per a intentar recuperar aquells valors que una dècada de vaques grasses va deixar al marge, i de propiciar una certa regeneració ètica en la forma d’administrar el fins avui anomenat estat del benestar, i en especial la de gestionar els béns públics, o els serveis que afecten a les persones, és evident que moltes de les mesures que s’han adoptat no han arribat al moll de l’ós d’aquells problemes que sacsegen consciències i sensibilitats, siguin els relacionats amb la minva d’aportacions a les entitats socials, o els generats pel drama de les participacions preferents, o per el paper de l’estat en el rescat dels bancs, o el de la justícia en els casos flagrants de recursos públics malbaratats o de desnonaments que no troben alternativa... i la llista de greuges és llarga. Si no hi ha una mínima sortida a alguns d’aquests problemes que fiblen les bases emocionals del sistema, la frustrada ciutadania tindrà tot el dret a creure que tant d’esforç no està generant la reciprocitat necessària. Més enllà de l’argumentari de l’austeritat, del complex tacticisme polític, de la necessitat d’incentivar l’economia i de modular els ajustos si es mostren insensibles, hi ha quelcom que no surt de manera explícita als discursos i que indigna tant com les pròpies retallades.

Dimecres, 16 de maig
Com pagar 3095 factures de cop? No hi ha miracles. Durant els propers dies, 12,8 milions d’euros, corresponents al pagament de 3095 factures pendents, seran ingressats per transferència als propietaris de les empreses, grans i petites, que han esperat amb paciència infinita a que l’Ajuntament els pagués el que els debia. Definiria el pla d’ajust posat en marxa pel ministre Montoro com el mal menor del mal major. Poques formes hi ha de pagar d’immediat avui un deute que s’hagués hagut de pagar abans d’ahir. Per tant, el mateix estat que s’ha mostrat històricament gasiu amb el finançament dels municipis turístics és, paradoxalment, l’avalador d’aquest coixí. La casa gran, doncs, serà espectadora d’una operació que tramitaran les entitats bancàries directament amb els afectats, i que, per la part que li toca, es resumiria en una compra de temps. S’ha comprat temps per pagar, a canvi de comprar-lo car –al 7%- i de bescanviar al qui ha de cobrar, però, de nou, la urgència en assolir l’objectiu final del procés vull creure que ha estat prioritària, per no pensar en fins a quin punt l’Ajuntament ha vulnerat una llei de terminis que hauria empaperat a qualsevol particular en la mateixa situació. Amb el cataplasma del pla d’ajust, s’ha renegociat a la vora d’un 50% del total dels prop de 26 milions d’euros de deute corrent. En queden 13. El regidor d’hisenda Jordi Mas creu que la nova circumstància ha permès reconduir a nivells sostenibles i tolerables el gec econòmic amb Cespa, tot i que queden deutes punyents, com per exemple el contret amb la Mancomunitat Penedès-Garraf, situat entre els 5 i els 6 milions d’euros i que s’intentarà abordar a través d’una operació de crèdit, i el de l’inefable Sitges Reference. Si, per un costat, les empreses que hi treballaren no han pogut acollir-se a les normes estrictes del pla d’ajust, i no cobraran fins que l’administrador concursal ho aprovi –vet aquí un cas paradigmàtic de dissort manifesta- per l’altre, l’onerosa hipoteca de l’immoble i el marasme legal que l’envolta fa preveure que, tard o d’hora, les dependències municipals hauran de marxar. On? Com a mínim el departament d’urbanisme ho tindrà fàcil. Podrà tornar als locals del carrossòdrom, a 20 metres de distància....