Eco de Sitges, 5 de Març
El Carnaval de la crisi
Dues coses per començar. Primera. Un gran brindis per L’Eco, i un, de més gran encara, per en Josep, l’ànima humanitzada del diari, aquella que depassa, per categoria humana i professional, la pròpia consideració pública del mitjà, i que s’ha projectat i es projecta sobre els qui han estat, estan, i estaran vinculats a la vida de la publicació, per no parlar de la vida sitgetana en general. Vet aquí un diari, un petit univers lligat a la trajectoria personal d’un home i a l’apreci que Sitges li té, pel fet de representar un seguit de valors que ja no sovintegen i que s’han associat als millors moments de la nostra història recent. Com és prou sabut, aquesta setmana l’Ajuntament ha aprovat, per unanimitat, elevar a la Generalitat de Catalunya la proposta de concessió de la creu de Sant Jordi a l’Eco, amb motiu de celebrar-se el 125è aniversari de la seva sortida al carrer, en una decisió que de ben segur genera satisfacció i alegria col.lectiva. Malgrat aquesta joia compartida, no puc evitar que em vinguin al cap unes paraules de mon pare, quan em deia que, a determinades edats i en determinades circumstàncies, els homenatges semblen més pensats per a tranquil.litzar la consciència dels qui els proposen, que no pas per a satisfer els desitjos d’un homenatjat, a qui els anys i els cops de la vida han ensenyat a relativitzar esdeveniments d’aquest tipus i a trobar la felicitat en les petites coses quotidianes del dia a dia. Benvinguda, creu de Sant Jordi, sàpigues que t’han trucat tard. En qualsevol cas, benvinguda, repeteixo, i celebrada. Valdrà un més tard que mai per a compensar.
Segona. Deixo per passat Carnaval la crònica d’una impactant visita a les obres de reforma dels museus, seguint la petjada de la comitiva presidida pel delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, i tot respirant un ambient amb un punt de satisfacció endogàmica, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme d’arxivar la denúncia de la plataforma. A primer cop d’ull crec no equivocar-me massa si els dic que les obres semblen haver travessat fa dies la barrera del no-retorn que hagués permès mantenir l’esperança als qui voldrien reconduir el projecte. Els confesso, i no crec que em calgui demanar disculpes, haver sortit il.lusionat de dins d’aquest gran trencaclosques sotmès a una cirurgia que fa respecte, que intenta recomposar i assegurar una arquitectura feta a base de pedaços i que amaga sorpreses a cada cantonada.
Amigues i amics, quan llegeixin la crònica ja faltarà ben poc per a que la corrúa de carrosses que fa anys va travessar el sostre de les quaranta, passi de nou per l’espai considerat cruïlla de carrers pels experts i plaça del Cap de la Vila per la resta de mortals. Per llavors cal pensar que les juganeres llambordes de la vianalització compliran el seu segon aniversari ben encaixades a la solera de la qual mai no hagueren hagut de desencaixar-se tant sovint, que la televisió estarà a punt per a rebre als qui l’esperen amb cert delit, que les multituds i la meteorologia voldran acompanyar-nos sense angoixes, i que les tanques mai volgudes acabaran salvant les situacions tensionades sense immutar-se. Torna la festa més arrauxada, i, paradoxalment, la més controlada, vigilada, normativitzada, delimitada, i probablement esforçada, patida i debatuda a partir de les petites polèmiques inflades amb el gas de la rivalitat. I torna amb un rerafons impropi de les alegries carnavaleres, però que, d’alguna manera, està deixant petjada. Vagi per endavant que no és cap novetat contemplar el Carnaval des del vessant del treball i l’esforç voluntari de molts. D’una majoria. En la base del seu èxit hi ha la qualitat del fet a mà, que no pot quantificar-se des de la perspectiva econòmica, perquè és impagable. Enguany, però, les restriccions de la crisi han aconseguit que l’experiència del Carnaval amb menys diners, el que protagonitzà tantes recordades estampes costumistes i quotidianes del passat, han estat viscudes amb més intensitat per les joves generacions, no tant acostumades a trobar-se davant d'una taula per a cosir i tallar. Els diners no compren les idees afirmen des de la colla Matxambrats, organitzadors del seguici del Carnestoltes. I tenen raó. De la mateixa manera, des de Fantastik Show es valora molt positivament l'experiència esforçada i compromesa que ha comportat l'organització d'un personatge sota les restriccions pressupostàries, ja sabudes i assumides. Ves per on, davant de l'escassetat econòmica sembla que prenguin força altres valors de major importància. És pot fer un Carnaval amb menys diners? Està clar que si. Sitges es pot permetre fer un Carnaval amb menys diners? Ja en parlariem. Hores d'ara, qui no es consola és perquè no vol i el que està clar és que una gran majoria, lluny de renegar de les mancances, ha espavilat la creativitat, tot prioritzant la capacitat d'implicació del personal per a sobreposar-se als imponderables de l'actual cojuntura, que han picat amb força a una festa de dimensions mastodòntiques. D'alguna manera, doncs, i després d'una dècada de bonança en la qual no s'ha deixat mai de treballar per vocació, m'ha semblat edificant retrobar aquell esperit positiu de l'esforç, per davant de la queixa recorrent de la subvenció minsa. Segurament per això, i abans de veure res, caldrà prendre en consideració aquest context en el balanç final.
Mentrestant, a casa nostra desembarcaran tots els cossos de seguretat habuts i per haver, llevat de l'exèrcit –Déu nos en guard- i de l’helicòpter que l’any passat ens féu creure que erem al Vietnam de Coppola. És, en definitiva, el retorn de l’estampa habitual i crònica dels dies previs, marcats per les controvèrsies sobre allò de sempre, o de gairebé sempre. Enguany, i per primer cop a la història des de l’arribada de la democràcia, sa majestat Carnestoltes ha anat de xatonada de Dijous Gras al Prado, en una decisió –comenten uns- imposició –comenten d’altres- que ha generat un petit espès i clar. Un nyigo nyigo comparable al de quan la reina es trobà amb el rètol de reservat el dret d’admissió a les portes del Retiro. Més enllà que la presidenta de la comissió de Carnaval de la Palla tingui ben clar que, posats a retallar per mor de la crisi, podria retallar-se tot el pressupost d’un dels personatges –endevinin quin- i que un excarnestoltes de pes, com Quencho Alcázar, s’afegeixi als que creuen que arribarà un dia en que la discussió sobre la reina caurà com creia Franco que cauria Gibraltar, el debat s’ha centrat en el pas del seguici pel Cap de la Vila, o, si volen, en com aconseguir passar pel Cap de la Vila d’una manera més àgil. Totes les entitats representades a la comissió són conscients que seria bo avançar en aquest sentit, però les tres principals han adoptat postures diferents davant el repte, sense que pugui garantir-se l’acompliment de l’objectiu, perquè de parlar-ne en una sobretaula, a trobar-s’hi a peu de carrer, amb la combinació temptadora de càmeres, focus i música, hi ha una distància emocional considerable. Veurem si la prova resulta. Major unitat de criteri hi ha hagut a l’hora de valorar amb recel la proposta del cos de mossos d’esquadra de posar en marxa un grup de voluntaris per a controlar els catorze accessos al recorregut de la rúa. La proposta, com era previsible, ha tingut poca fortuna, atès que pocs volen convertir-se en sparring per unes desagraides hores, que viurien, no cal dir-ho, sota la pressió de les peticions, les invectives i algun que altre insult fora de mida.
Bon Carnaval a tothom. Bona sort als qui la mereixen, després de tants esforços, i paciència condescendent pels qui consideren que al festa, així plantejada, no va amb ells.
