dijous, 10 de març de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Març




L’espina


Avui toca anar amb peus de plom. I no hi ha temps per a repensar les paraules. Som-hi doncs. D’entrada, sí, ho sé. La secció és conscient de no haver viscut el millor enterro de la història. En qualsevol cas, amigues i amics, els demano disculpes si em permeten avantposar la subjectivitat per davant d’altres consideracions i agafar el fil per la part personalment més emotiva i críptica de l’assumpte. Recordaré un enterro que, malgrat emocionar-me, amb tota probabilitat en d’altres circumstàncies no m’hagués donat motius suficients per a recordar-lo amb entusiasme. L’anorac, el típic anorac, ja dorm el somni dels justos en companyia de sa majestat Carnestoltes. Així volia que acabés. Incinerat, volatilitzat, com a cloenda metafòrica d’una etapa que també es tanca, després de 20 Carnavals i 40 rúes (39 si descompto aquell Diumenge de pluja) amb la càmera amunt i avall. Ha estat bonic, cansat, divertit, emprenyador i avorrit en ocasions, distret en moltes d’altres, i prolífic en anecdotari divers en la majoria d’elles. Un anecdotari que podria començar en els moments heroics de Telefot, aquella estimada i estimable televisió, que vivia com els cargols encaixada dins el camió frigorífic dels Danones d’en Mario Parra, i que composava un equip de persones disposades a tot a canvi de gairebé res, o de res si ho comparem amb el que es mou avui. Si em permeten dos agraiments, sincers i sentits, el primer va per les persones de la colla Matxambrats que han permès que la parca pogués ser cremada durant la cerimònia del dimecres de cendra. I el cert és que no entrava dins de les previsions pròpies que hagués de prendre aquest protagonisme, perquè el meu prosaic desig inicial només demanava que fos llençada a la pira funerària a mitja tarda i allí es quedés, desapercebuda, ignorada, amagada en el més absolut anonimat enmig de tot el que s’acostuma a cremar. Allò que servidor desconeixia, doncs, era que es plantejava una cerimònia on l’únic que cremaria seria, precisament, la meva diguem-ne disfressa… Moltes gràcies, una vegada més, per aquesta atenció immerescuda. I el segon agraiment es dirigeix a Josep Maria Alegre -l’ànima de Telefot que també s’acomiada enguany perquè la jubilació no perdona- qui m’esperonà a col.laborar en l’invent. L’any que ve ho miraré per la tele, si aguanto les quatre hores es clar… Dit això, i arribats a aquest punt de la història del Carnaval recuperat, la recepta per a sobreviure a la festa és, hores d’ara, simple: qui no vulgui pols que no vagi a l’era, perquè l’era no canviarà, almenys per ara. És el que la majoria de sitgetans, per acció o omissió, semblen voler, encara que alguns se’n sentin exclosos o se n’autoexcloguin. No hi ha celebració multitudinària que pugui respondre a tants interessos diferents sense defallir, i el Carnaval no se n’escapa.


Dijous, 3. 19:30h. Fragata.

Vaig conéixer Carles Franco per telèfon, ara fa cinc anys. Fou arran d’una conversa tensa, relacionada amb l’opinió que em va meréixer l’Arribo d’aleshores. Posteriorment, hem coincidit en poques ocasions i, sense tensió, en Carles ha definit el record agredolç d’aquells moments com una espina que calia desclavar un dia o altre. I així ha estat. No mandé a mis hombres a luchar contra los elementos, digué Felip II quan els anglesos li desmantellaren l’armada. Es miri com es miri, Matxambrats va enfrontar-se amb envejable dignitat al pitjor enemic dels espectacles a l’aire lliure. I ho va fer amb nota, tenint en compte els condicionants de la meteorologia, que impediren el correcte desenvolupament del muntatge. Un video molt ben realitzat serví per a exposar una història interessant, creada a partir d’elements molt propers a nosaltres, i encarnada per personatges ben caracteritzats i participatius al servei de l’home que somniava amb el paper. A base de voluntat, en Kaza ha sabut posar-se en la pell d’un Carnestoltes sempre implacable a l’hora d’evidenciar les limitacions de qui l’encarna. I n’ha sortit airós. L’ha ajudat, també, trobar-se amb un predicot hàbil en la sintaxi, exempt de grolleria, i adaptat a les particularitats dels entorns on es pronuncià. En contrapartida, em costa recordar alguna presentació de la reina tan deslluïda com la de dijous. El grup, que esperava l’arribada de la primavera a l’Escorxador, arribà al mullat escenari de La Fragata quan el peix ja estava venut i no quedava practicament ningú. Lídia Martí no ha perdut mai el somriure encantador, però, amb tot el respecte per la feinada de Fantastik Show, crec que la presència pública de la colla ha quedat curta en impacte visual i en potenciar el paper de la reina en els moments rellevants de la setmana.


Dissabte, 5. Migdia. Cap de la Vila.

Com assenyalava l’any passat, l’exitosa cursa de llits ha esdevingut el reducte del fardo, de l’històric no me conoses del Carnaval dels avis. I això té un valor creixent perquè aporta el punt de sàtira enginyosa, lliure, oxigenada, que la salut del Carnaval necessita. Ha arribat a la vila una multitud, que no marxarà fins dilluns. L’hostaleria està contenta. Baix a mar, en una trista barraqueta de 3 x 3 plena de llumetes i lluentons, filmen a persones disfressades que, suposadament, sortiran al videoclip de la cançó d’eurovisió de TVE.... Que me quiten lo bailao demostra fins a quin punt queda lluny l’època de l’Après toi de Vicky Leandros...


Diumenge, 6. Nit. Cap de la Vila

La primera de les dues waka-rues desperta una espectació inusitada. Surt gent de sota les pedres, i la majoria és cívica. Celebrem-ho. A peu de Cap de la Vila existeix un Carnaval de la gresca, un del lluiment, i, si se’m dispensa la llicència sornaguera, existeix el Carnaval de la república independent de Nacho Ruiz, davant del qual servidor es treu el barret i saluda, perquè ofereix un espectacle sensacional, un Carnaval dins del Carnaval que, a la vegada, amaga un parany molt interessant per a la reflexió. Assumint que Sitges ha promocionat i es troba a gust amb un model de celebració que ha prioritzat l’estètica per davant del missatge, la colla 1,2,3 i…. ha tibat la corda, ha posat sobre la taula, sense cap mena de restricció, la dicotomia entre el dret de tothom a sortir, i la major o menor necessitat de lluir com cal, tenint en compte –reitero- que hem venut una imatge de Carnaval que exigeix uns mínims i, de vegades, desperta els egos... Vist així, la colla mereix una matrícula d’honor. Vist des de la perspectiva del protocol i dels drets de tothom, la colla ha vulnerat la norma. Que quedi clar, agradi o no, que als ulls del públic no totes les colles són iguals.


Dimarts, 8. Nit. Cap de la Vila.

Ojos que no ven, corazón que no siente. Entre la fatalitat de caure d’una carrossa on sigui, i caure al Cap de la Vila televisiu hi ha un petit món. Per fortuna, l’important esglai quedarà en l’anecdotari. Si de l’experiència en surt quelcom per a millorar, endavant. En la llista anual de colles hi fico Sabor a xocolà, Maracuyà i Asúcar, Carnavalia –que juga també en una altra divisió excepcional- No Kalia, Aliguinhos i la seva espectacular carrossa, el Club Natació i les seves vistoses transparències, Markatú, Setèkrit, Matxambrats i Sumo.