Eco de Sitges, 4 de Setembre
Bocanegra
Ho havia deixat en una particular declaració d’intencions abans de començar, i avui sento com si hagués passat un munt de temps des que el Sant va travessar la porta de la Parròquia. Ben retrobats. Sitges respira després d’haver-se esgotat celebrant-se a si mateixa, a la manera pròpia, o sia d’una revolada, d’una foguerada, d’una petacada intensa, viva, eufòrica i adrenalínica fins el darrer minut. Vist i no vist. La vivència magnífica. La Festa… Bé, que els haig de dir de la Festa que vostès no sàpiguen. Tothom coneix on són les seves virtuts, i quines les causes de les seves mancances. Vet aquí un petit resum espigolat de cosetes que signa un espectador a voltes resignat, a voltes feliç, o, fins i tot, feliçment resignat.
Divendres, 20
Aquí estàvem parlant del Nadal d’Estiu i mor Lluís Mirabent per a ficar-nos davant de les emocions amplificades que remouen les grans celebracions. Enmig d’un paisatge de fascinant, majestuosa i evocadora bellesa, dos muntanyencs sitgetans, dels de pedra picada, s’enfrontaren a un parany que el destí els plantà a plena llum del dia, sobre una cantelluda cresta propera a l’Aneto. Un d'ells mai no podrà explicar-ho, i l'altre haurà de conviure amb l'empremta profunda que deixa el fet d’haver-ne estat un testimoni, a qui difícilment podrà consolar l’esforç realitzat per a no deixar sol al seu company i amic, com obliga la noblesa de la vocació compartida. És el codi de la muntanya, en la seva circumstància més dolorosa i admirable alhora, encara que, des de fora, aparegui profundament injusta. Per algunes coses seguim essent un poble petit. Pel primer dia farcit d'actes festamajorencs s'escolà, entre informacions contradictòries i converses de tota mena, el record al president del Centre Excursionista de Sitges, que s'afegirà a la singular llista de convilatans a qui la dissort ha volgut vincular per sempre a la nostra Festa gran. Sense solució de continuïtat, en Joan dels Molins i en Joan Vidal descobriren la gran foto-mural que decora la paret exterior dels flamants locals de l'Escola de grallers de Sitges. Ha passat vora mig segle llarg des d'aquella instantània que els immortalitzà per a la posteritat, i divendres compartiren un gran moment pel món de la gralla en general, i pels grallers de l'òrbita Blai en particular. L'escola ha estat hàbil en la negociació, i constant, tenaç i ambiciosa en el procés per a la consecució d'un objectiu que envejaria qualsevol músic. 100 metres quadrats d'instal.lacions perfectament dissenyades i aillades del món, a les quals s'hi accedeix a través d'un sofisticat sistema de lectura d'empremtes digitals, i on hi ha tot allò que es pot demanar per aprendre i assajar sense restriccions. La secció es treu el barret davant dels qui ho han fet possible.
Si les coses no es torcen, el pregó ha arribat per a quedar-se... a la plaça de la vila. No era lluny del Racó de la Calma, doncs, la solució als suposats mals que patia, i la comissió acabà la nit amb el primer trumfo al cabàs, per haver apostat pel retorn als origens. O sia, per la valorització de la paraula sense cap altre ajut que no sigui el d’un entorn que faciliti el silenci i l’atenció del públic, i el d’una megafonia excel.lent que permeti que el fil del discurs no es perdi. Així de simple. Ha ajudat a l'èxit una parella inspirada, que desplegà enginy, ironia i bon humor, a partir d'un text que desenvolupà sabiament les capacitats de cadascú. Vicky Plana i Josep Perea administraren el seu repte sense eclipsar-se mutuament, i sense perdre el món de vista. Fòrem partíceps d'un equilibrat monòleg a dues veus que jugaren amb un dels recursos clàssics del món de l’escena, sigui teatral, cinematogràfica o televisiva. Un partit de tennis verbal davant de públic i amb Sitges i la seva gran diada treient el nas a cada paràgraf. Brillant.
Diumenge, 22
Potser no s’equivocà el geganter al dir-me que aquí ho arrepleguem tot. Hi penso ara, mentre recordo la berlanguiana estampa que oferia la comitiva presidencial travessant la nit del Primer de Maig, amb la bandera del Sant a cop de pasdoble, entre manteros, contenidors a vessar, turistes sorpresos, narcissistes clients de terrasses, i fidels seguidors de la Festa amarats pel xumba xumba de primera hora. Amb ulls de forani només hi mancava Mister Marshall. Des de dins, s’imposava la condescendència vista la cara de satisfacció dels portants. A distància, el Sant es mantenia tranquil embolcallat de roses al costat d’un gran vitrall evocador del vessant musical del pendonista. Magnífic marc per a una familia feliç de viure uns moments equiparables en intensitat als dels seus antecessors en la mateixa situació. Es repeteix una escena ja repetida, però que mai no cansa, que s’espera i es desitja. La gent s’hi acosta, pregunta, parla, es felicita tot dibuixant una escena costumista que forma part d’un patrimoni perdut i enyorat.
Dilluns, 23
Moranduuuuuuu. Ja hi sóm…. Tremola Vicenç. Digues a tots aquests que l’han rebatejada que la diferència entre una ‘entrada de gralles’ i una ‘entrada de grallers’ és que les gralles són objectes i els grallers persones! Apuntat queda. Bàsicament, els que poden aguantar-la es mantenen ferms al Cap de la Vila, i els que temen ferir-se han marxat al capdavall del carrer Sant Francesc, o a l’Ajuntament. Així, de moment, estan les coses, amb megafonia benintencionada i voluntariosa o sense. El gran gruix de públic de la Festa Major és jove i es mou en massa. A l'Hort de Can Falç, el nou rapsoda del drac –i ex bisbe arriat de cerimònies carnavaleres- es defensà prou bé, amb gràcia i un cert descaru adient a la situació. La colla de la ferafoguera ha estat motiu de comentaris abans, durant, i després de les 36 hores. Ens veiem per Santa Tecla!! I tranquils que estic bé!! confessa la bèstia a la xarxa social, abans d'enfrontar-se a l'operació d'estètica que li ha de reconstruir els morros carbonitzats per l'accident inesperat d'una nit malaurada, al qual alguns no deixen d'atribuir-hi un cert designi de la providència, sensible al patiment d'un ex cap de colla dolgut. La mateixa nit en què la meteorologia tampoc no va ajudar, obsequiant-nos amb un esplèndit castelldefum veritablement espectacular d'esquenes a la Parròquia.
Dimarts, 24
Una constatació: la Cartrona i en Pep Capelles d'en Robi han agradat. Molt. Una altra constatació, previsible: la Jove féu un gran paper a l'ofici, i durant l'entrada del Sant, sense oblidar-se, i el gest honora la colla, dels seus predecessors directes. A dos quarts de vuit, darrera sortida. Exagerant el testimoni del president de la comissió, gairebé podriem recuperar aquell acudit fàcil que s’extengué durant l’inici de les emissions de les televisions privades. Recorden? Diuen que fan anuncis i que, de tant en tant, passen una pel.lícula, s’ironitzava aleshores davant l’eclosió publicitària. Avui, aplicada la sentència a les nostres processons, podriem deixar anar quelcom semblant a: diuen que fan balls parats i que, de tant en tant, passa una cercavila. En Siscu està satisfet, i alhora mig decebut. Comprensible. La perspectiva del president no és la del públic, ni, per descomptat, la del ballador…
