Eco de Sitges, 21 d'Agost
Els anys, i la Festa
“Jo tinc la teoria que aquesta gent que es passa la vida dient: 'és que abans tot era millor, perquè abans.....' Miri, deixis estar de punyetes: abans vostè era jove i ara no ho és”
Josep Perea, 9 d'Agost
I ara vindria allò de: Perdoneu, però algú ho havia de dir!. I ho expressa així, amb aquell posat desmenjat d'home de tornada. I el cas és que no li manca raó al pregoner. M'ho comentava una sitgetana durant la presentació de la interessantíssima exposició sobre els gegants de la vila al Retiro: ara més que mai, el factor generacional marca les vivències de la nostra Festa Major. Com, segurament, passa arreu. Agradi o no, i amb tot el respecte pels que volen passar-la fora, o els que, pel que sigui, no se senten identificats amb el que és a punt de començar d'aquí poques hores, és difícil trobar una època del calendari on el veritable esperit de col.lectivitat s'expressi de manera més positiva i vital. I aquesta força, aquest ànim de conviure des de l'alegria de trobar-se en els mateixos llocs on fa un any també hi erem, és un valor impagable que encara mantenim ferm, i en el qual han tingut un paper molt rellevant, per no dir decisiu, els joves, i aquesta forma expansiva, desinhibida i deixada anar de participar en els grans esdeveniments. Abans de seguir, cal tornar a l'inici, per a incidir, en el fons, en una questió ja debatuda, recorrent, que cada any torna amb la mateixa intenció. Molt em temo, i això és propi de les grans ocasions, cerimonials o diades assenyalades, que sovint mitifiquem la Festa Major del passat, tot intentant comparar-la amb la seva pròpia imatge actual, a la recerca de les set diferències. I, també sovint, de la comparança, sempre condicionada pel record nostàlgic, n'acostuma a sortir perdent la d'avui, quan, posats a comparar amb els peus a terra, és molt probable que el balanç no sigui així de categòric. Tampoc no es tracta de cap competició, però, inevitablement, i de manera cíclica, sembla que retrobem el passat no pas per aprendre’n d’ell, sinó per a propiciar una certa tendència a l’enyor que, a més d’innecessària, du una certa dosi d’involucionisme, de perpètua admiració vers un temps idealitzat i bucòlic que, de ben segur, no sempre deuria ser tan falaguer com s’explica. Faig memòria de nou, des d’on l’experiència em permet recordar. O sia, des dels temps de les festes de Sant Jaume al carrer de la Palma, dels assajos al Cau d’una colla de grallers memorable, dels duels a l’entrada de grallers, o de la no celebració de la ballada final…. Ha plogut força i, llevat de l’entrada de grallers, la Matinal i la baixada de les escales després del castelldefoc –ara encotillada per la massificació i les escrupuloses i necessàries mesures de seguretat- m’atreviria a dir que, tenint en compte el context actual, la Festa Major supera, amb escreix, qualsevol comparació amb la celebració que pugui recordar de fa trenta o trenta-cinc anys enrere. Posats a mirar enrere, i encara que a ulls d'avui pugui resultar anacrònic o desfassat, em ve al cap aquell impacte que oferia el grup de timbals i cornetes de la Creu Roja –que feia vibrar les cases sense perdre mai la cadència- o la banda del regiment de Jaen 25, que, fins i tot, s'havia atrevit amb alguna Santa Espina en versió concert, interpretada de manera digníssima. Això ja és passat. Un record bonic i superable.
És cert que ens trobem amb una celebració que juga al límit. En tres dècades, a la Festa s’hi ha afegit més de tot. Més balls, més espectadors, més participants en les cercaviles, més foc, més beguda, més actes abans i després, més gralles, més timbals…. Fins i tot, més xurros! Està clar, doncs, que no podem comparar allò incomparable, ni voler recuperar allò irrecuperable. Malgrat tot, alguns s’entesten en comparar vivències, sentiments que afloraven de manera més profunda quan la Festa es desenvolupava en versió reduïda, a la mida d’un petit poblet on tothom es coneixia. És evident que, des d’aleshores, s’han perdut llençols que poden tenir un significat important des del punt de vista del manteniment de la tradició, o de la seva pervivència. Però estirar dels records no deixa d’ésser arriscat, perquè l’abans de la Festa Major tampoc no està farcit de flors i violes. Cal anar amb compte, perquè –i ara ve una llista llarga i ampliable- mai fins avui el Sant havia arribat de forma més lluïda, mai fins avui els aparadors dels comerços s’havien cobert amb més categoria, mai fins avui l’ofici havia congregat una espectació semblant, mai fins avui el castell de foc havia fet tremolar la terra, mai fins avui la sortida d’ofici, tot i el ritme que imposa la magnitud de la cercavila, havia assolit una espectacularitat semblant, mai fins avui l’exposició del Sant s’havia fet amb l’exquisidesa que enguany es demostrarà renovada, mai fins avui s’havia filat tan prim en tots i cadascun dels detalls de la nostra Festa gran… i, possiblement, mai fins avui petits joves i grans havien viscut la Festa Major de manera tan apassionada, i durant tants moments de l’any, gràcies a fotos, videos, quadres, dibuixos, figuretes o objectes de tota mena. Tampoc mai fins avui s’havia vist tanta creativitat samarretaire pel carrer. És un signe, imparable, dels temps. Un estendard generacional, un element vinculador, un testimoni de la vivència de grup, expressat a través de les formes més diverses, com així ho testimonia l’exposició oberta dijous al Retiro, organitzada pel col.lectiu Anelles, amb el metafòric títol del ball de les samarretes. Els joves de vint anys han estat testimonis d’un sol model d’entrada de grallers. Per a tota una generació, doncs, no hi ha hagut cap altra entrada de grallers que no sigui la que, a la vegada, és denostada per a molts, arran de l’actitud d’uns quants. Paradoxal… És evident que queda molt camí per a recórrer, i que, malauradament, serà molt difícil que determinats moments recuperin allò essencial que han perdut arran dels canvis. La Festa Major també ha fet dissabte, i ha canviat al compàs de la societat, perquè de la societat ha nascut, amb la societat conviu i, en el fons, és i serà la societat qui la farà caminar cap on la majoria vulgui, per convicció o omissió, i sense necessitat que es busquin culpables d’allò que ja no és com era. Els èxits i els fracassos mai no haurien de personalitzar-se, quan es tracta d’esdeveniments on cadascú, des de la seva pròpia responsabilitat, hi té un paper a jugar.
Amb aquest, la secció portarà quinze anys escrivint sobre la Festa Major. I ara, la meva Festa Major és la de les petites coses. Aquella a la qual no li preocupa que la processó trigui més o menys, o que vagi tallada o no, ni la majoria de temes de debat que, no per interessants, deixen de ser els de sempre. Només vull viure-la. I punt. Valgui una imatge. La primera imatge que de fa dies tinc imaginada. Obriré el balcó de la Silvia i en Janio i, des de l’altre costat del Cap de la Vila, arribarà la primera salutació sentida, que les circumstàncies encara faran més emotiva. I no serà l’únic record. Al carrer, la festa serà sensacional, i, dins de cadascú, ho serà si l’any, les circumstàncies, les alegries o les clatellades acompanyen o aclaparen. Benvingut de nou, Nadal d'estiu. Bona Festa Major a tothom.
