dijous, 9 de setembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Setembre



Aire




Amb el Setembre, i de manera no oficialitzada –Déu nos en guard que ho fos- Sitges és retornat als sitgetans, fins la propera… posem que fins el Carnaval de l’any que ve, quan tornarem a agafar aire per aguantar el primer desembarcament multitudinari del 2011, amb operatiu de seguretat inclòs. Sóc conscient que la metàfora té un punt d’intransigència i d’intolerància que tampoc no m’agrada gens, però hores d’ara hauria de fer excessius esforços de contenció per a evitar-la, i no ho vull. I no és que aquest estiu hagi estat massa diferent dels anteriors. Qui sap si, fins i tot, eren pitjors aquells de mitjans dels anys vuitanta, quan Barcelona encara no havia redescobert el mar, i els trens de la costa baixaven de bon matí carregats d’ordes armades amb cridaners radiocassettes…. O potser no. L'estiu de la crisi, el de la gran crisi, el que ja fa temps que ha bescanviat el radiocassette per l’Ipod, ha tornat a revifar el vell debat, possiblement mai no resolt, a l'entorn de la capacitat de la vila per a mantenir el necessari equilibri entre allò que s'ha de fer, i el cost econòmic que suposa fer-ho. Entre allò que vol, o diu voler, i les conseqüències de voler-ho. Entre la necessitat de mantenir un model, i les servituds i els esforços per a mantenir-lo. Entre el respecte a la llibertat individual, i la necessitat de controlar les actituds incíviques, o, dit d'una altra manera, entre l’ús i l’abús dels espais públics, que haurien d’ésser els més protegits perquè són de tothom. Un exemple acabat de sortir del forn el poden trobar en les diferents pancartes reivindicatives que s'han penjat al carrer Bonaire. Els veïns, vull creure que farts, reclamen el seu dret a conciliar el son, i a que la via pública no esdevingui escenari de festes privades. Reitero allò que ja vaig dir. Estem menystenint el valor de referència que ha de tenir l'espai públic com a exemple de convivència cívica, si no sóm capaços, o no són capaces les autoritats corresponents, d’impedir-ne la degradació, provocada per causes prou conegudes.


En aquest estat de coses, cada Setembre renovo la sensació que al Juliol cedim el poble, i no fem prou per a evitar que s'utilitzi com si fos un apartament turístic de petacada. Passada la febrada, a l'inici de curs ens el tornen per a que ens espavilem a deixar-lo com estava abans no fos sacssejat per la traginada estiuenca. Com un mocador de seda que no ha passat per la rentadora un cop utilitzat. Compensa? No n'estic massa segur. Com tampoc no estic massa segur que ens convingui aquesta sobrepressió en els espais emblemàtics, malgrat pugui justificar-se per mor de la facturació que deixa. Lluny de demonitzar la nostra primera indústria, s'imposen unes quantes reflexions en veu alta. Per exemple: arriba a Sitges aquell turisme de qualitat -i no parlo només de despesa, sinó d'actitud- que fa anys que es persegueix des d’estaments diversos? Si no arriba, quines en són les causes? D'entrada, seria bo obrir un veritable debat sobre si, a peu de carrer, la nostra imatge turística s'està apropant perillosament a la que sempre s’ha rebutjat, i que exemplifiquen altres destinacions de tour-operador i amb menys diguem-ne tradició, glamour o pedigrée històric. Caldria reflexionar sobre si podem continuar dient en veu alta que sóm un poble turístic, quan, llevat de digníssimes excepcions, les noves generacions de sitgetans no veuen pas en l'hosteleria una professió de futur. O sobre si la oferta gastronòmica de Sitges s'està encomanant perillosament del model franquiciat de l'entrepà a peu de carrer, o de la beguda al portal de les cases, que conviu amb aquells negocis que continuen apostant, veritablement, per un producte de qualitat a preu raonable. O sobre si el nostre oci nocturn viu moments baixos... En definitiva, sobre si al costat d'aquesta imatge promocional a cop de Bilderberg hi ha una altra cara de la moneda, testimoniada pels professionals que creuen que la vila està perdent pistonada, i que les veritables regnes de la indústria turística ja no venen marcades pels empresaris locals, perquè el degoteig de negocis familiars que renuncien a seguir és constant….. Paral.lelament, en el nostre cas -i deixant de banda la cojuntura del sector econòmic de referència, o les iniciatives que s'han posat en marxa per a cercar noves oportunitats de negoci- concorren dos factors que han contribuït a complicar encara més el context ja de per si complicat de la crisi global. Primer: l'herència de la dècada continuada de creixement demogràfic i urbanístic contenia un parany amagat, que no es volia veure quan els diners corrien sense aturador, i que ara floreix amb contundència. No només els ingressos de les arques públiques han minvat de cop arran de la debacle del sector immobiliari, sinó que el gec que ens ha quedat -a més d'un paisatge absolutament estandaritzat i banal que ja no ens treurem del damunt i que ara és ple de pisos i locals desolats- no és altre que el de nous espais públics per a mantenir. Deia un regidor que si vols descapitalitzar un Ajuntament només cal que plantis verd per tot arreu, i sabràs el que costa mantenir-lo, i les conseqüències de no fer-ho. A més del verd, hi poden afegir, obviament, tots aquells serveis als quals els ciutadans hi tenen dret, visquin on visquin dins del llarg, estret, i dividit pel massís, terme municipal. Una veritable sagnia. Segon: la voluntat d'impulsar, des de l'Ajuntament, projectes que en alguns casos s'han demostrat excessivament ambiciosos, i en d'altres probablement innecessaris, ara esdevé un importantíssim llast financer, que condicionarà l'acció de govern dels anys vinents, mani qui mani. Els més condescendents amb la gestió de Baijet es refereixen a la situació actual com la conseqüència d’una il.lusió per a fer coses que eren necessàries i que ningú no havia fet, mentre que els més crítics es refereixen, ras i curt, a un cas de mà trencada, relacionat amb les llicències que qui mana es pot permetre amb els diners dels altres, sense pensar en l'impacte per la caixa comuna que poden tenir. O sia, a les temptacions d’estirar més el braç que la màniga quan se sap que sempre hi haurà un coixí on raure, perquè l’empresa no plegarà mai, i l’Ajuntament és, avui, l’empresa més gran de Sitges. Hi deu haver, sens dubte, una mica de cada argument en l'anàlisi final, al qual no és en absolut aliè el creixement de l'estructura orgànica de la casa gran que, regada per un context que facilitava qualsevol aventura i/o incorporació de pesones de la corda, ara pesa com una llosa a l'hora de fer números, fins al punt de considerar ineludible el replegament de les diferents àrees administratives a l'edifici Sitges reference, per a posar un exemple.


Sense contemplacions, l'estiu ens ha ensenyat els límits d'aquest Sitges que fa quatre dies semblava que podia amb tot, i avui li és molt difícil mantenir el tipus. He escoltat un seguit d'opinions que podrien resumir-se en una conclusió final, que ni és nova ni vella, però que mai no ha deixat d’ésser preocupant, i ara ha pres una dimensió major per raons òbvies. La magnitud actual de Sitges està depassant la capacitat del propi municipi per a controlar aquells aspectes sobre els que es fonamenta la qualitat de vida dels seus propis veïns. Vet aquí un repte sense assolir. L’eterna lluita a la recerca de l’equilibri, després d’haver viscut d’una economia amb peus de fang.


Bona diada.