Eco de Sitges, 31 de Juliol
Roda el món
“Possiblement, si quan jo li vaig demanar a vostè una reunió (...) se m'haguéssin liquidat les factures aleshores (...) avui no estariem aquí parlant d'això. (...) Allò que jo poso per escrit i signo, jo no tinc perquè mentir i ho mantindré fins l'últim dia.”
Carles Aros, 26 de Juliol.
Dilluns, 26 de Juliol. Vespre.
Sí, l'home de la carta va expressar una veritat com un temple. El problema rau en que de la interpretació més immediata que se'n pot fer de la primera part d'aquest paràgraf -pronunciat públicament en els minuts finals del darrer ple municipal abans de vacances- gairebé pot deduïr-se –i dic pot, no que se’n dedueixi- que la denúncia contra l'honorabilitat professional del director de l'àrea d'urbanisme, i, per extensió, contra la de la pròpia institució, no s'hagués produït mai si l'empresari hagués cobrat les factures, o, en el seu defecte, hagués obtingut de la casa gran un entorn de confiança que li ho garantís. Això, obviament, no eximirà l’empresari d'haver de respondre a les gravíssimes acusacions que formulà aleshores i que, acabada la sessió del dilluns, semblaren mig diluir-se davant la contundència de l'argument inicial. No se jo si la declaració de Carles Aros va dilapidar bona part de la discussió política iniciada per CiU arran de la popularíssima carta. Només els puc testimoniar que dins les files socialistes he cregut veure una barreja de satisfacció i d'indignació, que els permetrà treure pit davant de l'adversari polític que els havia col.locat dins del foc, per a poder plantejar, en conseqüència, una rèplica a la fiblada epistolar, que potser anirà més enllà de la reprovació pública i arribarà al jutjat. Lògic. Per la seva banda, Miquel Forns va poder comprovar com, d'entre tots els companys d'oposició, només el seguiren Jorge Carretero del Partit Popular, perquè la resta de formacions polítiques, o bé expressaren la confiança amb la informació que se'ls ha donat o se'ls donarà sobre l'assumpte, o bé censuraren els procediments dels convergents, per haver tirat pel dret sense haver contrastat la informació rebuda, posant a la picota Raül Alvarín quan no hi havia proves suficients. Malgrat tot, amb l'amor propi enfortit després del mal moment, a l'equip de govern li pot costar d'admetre que l'Ajuntament hagués hagut de contestar en el seu dia aquella carta, o que no s'haguéssin hagut d'esborrar els compromesos correus electrònics, o que no es pot permetre deixar que un deute enverini la sensibilitat d'aquell qui encara no l'ha cobrat. Encara que no puguin donar dret a mentir –si és que s’ha mentit- 57000 euros pendents tampoc no són xavalla. Finalment, l'alcalde convocà al denunciant a una reunió al seu despatx. Passarà, doncs, allò que hagués hagut de passar fa un any enrere. Maldita la gràcia que dirien les àvies. Per la resta, el ple s'embolicà en el recorrent i esgotat debat sobre la sentència de l'estatut, a partir de dues mocions no coincidents que foren defensades per Armand Paco, i una Àngels Parés que, per uns moments, diria que es trobava al parlament i no al saló de plens.
Dilluns, 26 de Juliol. Matí.
El nou president de la comissió és persona tranquil.la, de tarannà conciliador i que a cop de somriure dribla amb simpatia aquelles explicacions relatives als moments tensos que sempre hi ha quan es proposen canvis o novetats. Es confirma que la Festa Major oficial començarà el divendres 20 d'Agost i acabarà el dijous 26, amb la ballada de sardanes de la coca i el vi bo. Es confirma que no hi haurà espetegafoc per Sant Llí, però que el 18 de Setembre tindrà lloc una nit de foc monumental on hi participaran totes les colles sitgetanes, inclosa la de l'espetegafoc. Es confirma que, abans d'iniciar-se l'entrada de grallers –abans i no durant- a través d'una megafonia ad hoc s'informarà sobre allò fonamental que cal saber sobre l'acte, tot suggerint una actitud com cal, amb l'objectiu d'anar a cercar la pell de gallina perduda entre la gresca. Finalment, es confirma igualment que, segons Siscu Rossell, des de la comissió no s'ha donat cap mena d'instrucció o suggeriment sobre el repertori musical de les colles, o sobre la idoneïtat dels nombrosos concerts de gralles dels dies previs a la Festa Major. Pitjor ho tenen a Salt, on expliquen cofois el mestissatge musical entre el toc de castells que acompanya la colla dels minyons -esgarrifant per manca d'afinació, ritme i tremp- i un grup de percussió senegalesa que s'hi ha afegit en una combinació tan positiva per a la integració, com indigesta per a la tradició. En fi....
Dimecres, 28 de Juliol. Migdia.
Bacardí ha desembarcat per dos anys al mercat vell. Un desembarcament amb classe, però un desembarcament al cap i a la fi, que retroba el mateix fil argumental de l’acadèmia prèvia situada a Maricel. Fins i tot, el conseller delegat repetí, si fa no fa, el discurs que llegí durant la inauguració de la baluerna escultòrica de baix a mar, on la marca s’esmenta cada dues frases pel cap baix per mor del màrqueting. Feia temps que no es veia un parament d’aquesta magnitud a la plaça de la vila. Tothom volia ser a la foto inaugural. Fins i tot, s'hi aplegà, càrrec obliga, el president del consell comarcal, que, al costat de gairebé tota la resta d'autoritats i dirigents vestits d'impecable protocol, semblava arribat -valgui la imatge metafòrica- d'una costellada al Montgròs. Superat el tràngol, als qui els resulti particularment difícil d'assumir la proposta de la multinacional, per l'inevitable debat que pot obrir a l'entorn dels usos del nostre patrimoni públic, els diré que, en el fons, el que em sap greu de debò és haver de reconéixer que Bacardí ha fet al mercat vell allò que Sitges no ha estat capaç de fer en vint anys, des que l'espai fou buidat i mai remodelat de debò. L'empresa de begudes ha vist en aquesta petita joia del nostre patrimoni un edifici ideal per a desenvolupar un excel.lent exercici de publicitat corporativa, molt ben embolcallat amb quatre pinzellades històriques. Valdria un esquema similar per Coca-Cola, Philips, Audi, El Corte Inglés, Nike, o qualsevol altre corporació industrial de gran magnitud, perquè, en la majoria de casos, la història d'una gran empresa va de bracet amb la de la societat amb la qual ha conviscut. I aquest vincle, molt sovint intangible, sempre ha estat quelcom aprofitable i rendibilitzable arreu. Ara i aquí doncs, envejo Bacardí per haver fet el seu museu etnogràfic just on algú va pensar que es podia fer el nostre, abans que el projecte fos llençat a la paperera, i, amb ell, oblidada la maquinària de la indústria sabatera que es conservava per a ser exposada. Bacardi ha estat llesta, i nosaltres.... incapaços. Bacardí ens ha posat un mirall davant del qual podem preguntar-nos, amb sana o insana enveja, perquè no ho hem fet nosaltres. Manca de pressupost em diuen, mentre penso en tot allò que s'ha pogut gastar en futileses d’aparador. Segurament per això, avantposo el resultat final del conjunt, fet amb professionalitat, bon gust, i, sobretot, diners molt ben emprats, a qualsevol questionament sobre el paper de Bacardí a Sitges, sobretot pel que fa referència al que se li ha permès, o no, a la companyia. Jo també hagués volgut una altra cosa, però prefereixo això a veure el mercat vell sense cap proposta de futur concreta.
