Eco de Sitges, 24 de Juliol
Macedònia estiuenca
Dimecres, 14 de Juliol
Primeres notícies de la Festa Major d’enguany. Pendents encara d’alguna declaració oficiosa-oficial sobre el cas de l’espetegafoc suprimit i el correfoc instaurat, o sobre els suggeriments a l’entorn del repertori musical i la idoneïtat dels cada cop més nombrosos concerts de gralles a diferents locals durant els dies previs a la festa, o sobre la probable-possible-segura-o-hipotètica eliminació de la vetllada sardanista del dia 27 -la de la cloenda amb coca i vi bo- la comissió presentà als pendonistes i als pregoners. Josep Marcet, Ramona Vendrell, Vicky Plana i Josep Perea. Un quartet encertadíssim. En Marcet es reconeix avui com un graller revestit de Diumenge, a qui li costarà contenir les emocions, després d’acompanyar-ne i de veure’n passar tantes al llarg de la seva vida festamajorenca. I això és bo. De la Ramona –inevitablement Sanahuja per a la majoria- qui signa només els pot dir que el pare no s’equivocà mai en escollir les seves amistats. I entre elles hi havia en lloc preferencial aquesta sitgetana menuda, treballadora i ferma, a qui pocs podien superar en velocitat si gosaven proposar-li un repte atlètic d’infantesa, en aquell Sitges de carrers polsegosos i sentiments més arrelats. La dels pendonistes és, per tant, una aposta segura, mentre que a la dels pregoners li cal reconéixer un xic de risc, que, per altra banda, hi aporta un plus d’interès afegit. Conscient que l’alter ego d’ell deu haver provocat estralls segurament prou justificables per a algun lector o lectora, a qui no discutiré que, des d’aleshores, el pugui tenir creuat, servidor només pot assegurar-los que l’home brillant que, amb perenne posat desmenjat contempla el món de tornada, i la dona que és capaç de vendre pedres com qui ven peix a plaça, formen una parella plena d’enginy en el fons, de discreció en la forma, i de sinceritat i calidesa en el tracte personal. En conseqüència, crec que hi ha prous elements per a que l’aposta de la comissió assoleixi un resultat a l’alçada d’un canvi…. de lloc. Serà el tercer.
Enrere queda la fugaç visita que féu el 2009 per a inaugurar la plaça dura de l’ermita de Sant Sebastià. Si res no ho torça, és probable que el pregó hagi trobat on raure de manera bastant definitiva, com a resultat d’una decisió que la secció no pot menys que valorar pel que té d’intenció de reconduir una mica aquest èxode inacabable. La plaça de l’Ajuntament reuneix tot un seguit de condicions que permetran recuperar poc a poc aquell esperit perdut del Recó de la Calma, on el silenci es podia tallar perquè tothom era ben conscient d’on anava i de les raons que l’havien portat a ser-hi. I no segueixo per a no repetir una cançó prou repetida. Viure el pregó en un dels indrets més emblemàtics i acollidors de la Festa Major sitgetana segur que ajuda a que el valor de les paraules no s’esbravi entre el desinterès dels passavolants.
Divendres, 16 de Juliol
Lluny de pensar que aquella etèrea i volàtil escala era una ensarronada perpetrada per un grup d'agnòstics -que no ho era, malgrat tots els comentaris sornaguers que va poder escoltar sobre si li volien mal-, el rector, enlluernat com tothom per la posada en escena , tirà pel dret i, arriat de dalt a baix amb tota la pompa exigida per la litúrgia, agafà la custòdia amb força per a culminar la decisió més compromesa de tot el Diumenge: enfilar el camí de baixada de l'altar-talaia retirista del Cap de la Vila. I se'n va sortir millor que aquells gats que saben com pujar, però no com baixar. Així ho confessà públicament enmig de les rialles dels col.laboradors del Corpus d'enguany, que s'aplegaren al Retiro convidats per l'entitat a un sopar-celebració d'agraïment, el qual presidiren mano-mano l’autoritat eclesiàstica i Antoni Sella, en un duet que, a l’hora dels parlaments, es demostrà complementari en el vessant irònico-còmic. Tant és així, que arribada l’hora de la sinceritat, amb la satisfacció de la gran feina feta i del record de la festa passada, el president de la lira no se’n va poder estar d’exposar una paradoxa, rebuda amb rialles i aplaudiments. Vet aquí com els carrossaires d’una festa tan poc santificada com és el Carnaval, es comprometeren amb les exigències protocolàries i simbòliques d’un Corpus, que ha acabat pagant, en bona part, el lloguer de les carrosses encarregades pels organitzadors de la Gayparade. Això és Sitges, senyors! Té raó el president, tot un exercici d’ecumenisme, i avall que fa baixada.
Diumenge, 18 de Juliol
En l’escenari dels inhabitables Diumenges sitgetans d’estiu, tampoc les llambordes del carrer Àngel Vidal s’han salvat de la sensació d’immensa brutícia que desprenen les vies cèntriques de la vila, castigades sense misericòrdia per les multituds de dia, i per les conseqüències de les ressaques nocturnes. I molt em temo que no hi ha ni maquinària ni maquillatge que arregli aquesta imatge prou allunyada de la pàtina que, segons els tècnics de la vianalització, el temps s’encarregaria d’atorgar al nou paviment, de manera subtil i armònica. El centre de Sitges en plena temporada no resistiria cap mena de comparació amb qualsevol promoció turística que vulgui vendre un destí amb un mínim de categoria. Ben al contrari, és, precisament, un mínim de categoria el que es troba a faltar. En qualsevol cas, als mitjans de comunicació han tornat a aparéixer, d’una forma tímida per ara, les reflexions sobre la necessitat, o no, d’aplicar una taxa turística. Al suplement Dinero de La Vanguardia, l’economista Enric Llarch escrivia el Diumenge passat: “Si este verano pasa usted las vacaciones en un pueblecito con encanto de Francia, (…) en Viena (…) o en las playas de Florida, abonará una tasa turística al pagar su factura del hotel o el alquiler del coche. La crisis general y, especialmente, la de las finanzas públicas ha hecho caer como fruta madura la propuesta de una tasa turística en nuestro país. (…) Desde la acíaga experiencia de la ecotasa balear, nadie se había atrevido a proponer una iniciativa que pudiera recordar algo similar”. El dijous 22, El periódico anunciava que Barcelona demanarà al govern un impost turístic a partir del Gener del 2012. (…) “L'impost, que gravaria la butxaca dels turistes, no la dels hotelers, tindria com a objectiu la promoció i la preservació del destí, en aquest cas, de Barcelona i dels seus atractius. (…) El tribut, per satisfer les necessitats de finançament barcelonines, hauria de ser voluntari i finalista. És a dir, que puguin recórrer al tribut aquells municipis que ho desitgin i que la recaptació no se centralitzi a Hisenda, per repartir-la més endavant, sinó que es quedi al lloc on s'ha recaptat”.
No cal donar-hi massa voltes, si l’any que ve l’estat obligarà als municipis a no endeutar-se, propostes com aquesta sovintejaran. Se n’adonen? Sembla que el 2011 no existeixi en matèria de càrrega impositiva. L’ha escombrat l’estratègia electoral.
