dimecres, 31 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 3 d'Abril




Compareixences (sense palma ni palmó)





Corregeixo, per començar, una explicació errònia que no altera el concepte general de la reflexió que feia fa una setmana sobre el el pla de modernització dels òrgans directius de l’Ajuntament, però que entenc necessària exposar. Feia referència aleshores a alguns dels aspectes que més s’han questionat de la idea, com són la pròrroga laboral de sis mesos als càrrecs de confiança, un cop finalitzada la legislatura, o –vet aquí el paràgraf rectificat- a la compensació dinerària per dos anys que rebrien els professionals inclosos en la reorganització que, pel fet d'haver treballat a l'Ajuntament, tindrien, si mai decidissin deixar la casa gran, incompatibilitat en l'exercici de la seva feina en determinats llocs durant els dos anys seguents. Esmena feta.


Divendres, 26 de Març. Vespre

Lluny de la vida mundana, compareix l’alcalde allí on l’actual centralitat de Sitges perd el nom. Al centre de disseny, vaja. Indret on no ve de gust arribar-s’hi, si no és a cop de cotxe o de bus urbà. Es presenta la memòria de gestió del 2009, i el pla d’acció de govern del 2010, en un acte que no ha deixat de fer-se des de la primera legislatura de Baijet. Assistència mitjana. Regidors de l’equip de govern, assessors diversos dels regidors, càrrecs de confiança que passaven per allí amb l’ànima ja convençuda abans de començar….i, en menor quantitat, públic en general és clar. El cronista copsa una certa sensació d’endogàmia, enfortida per l’absència absoluta de regidors de l’oposició -que no de representants d’algunes de les forces polítiques de l’oposició- i, obviament, per una narració visual de tendència propera a l’autocomplaença, on allò questionable passa per bo, i allò bo acostuma a assolir una categoria encara superior. Per fortuna, aquesta vegada el protagonista de la vetllada s’allunyà del discurs alliçonador-moralitzant, que monopolitzà anteriors trobades on la promoció del civisme era prioritària, per a retrobar, de nou, la quotidianeïtat diària. Amb el pas del temps, és evident que el Baijet orador ha guanyat en loquacitat, desimboltura i capacitat de transmetre un optimisme personal difícil de tòrcer, i que l’exercici del poder no ha assecat. Res a dir, forma part d’un tarannà que, en general, també ha ajudat, fins avui, a salvar altres aspectes menys defensables de la gestió de l’equip de govern, i del caràcter d’alguns dels seus membres en particular. Tornant a l’assumpte, l’exposició fou fruit d’una estratègia previsible, per a qui cal que justifiqui en públic la responsabilitat de les pròpies decisions. Així, l’alcalde esquivà amb habilitat qualsevol consideració profunda sobre la situació de les finances municipals, tot mirant cap endavant amb iniciatives per a reduir la despesa energètica i de funcionament de la casa gran, i passà de puntetes, per exemple, per damunt de la controvertida remodelació dels museus. Enmig del positivisme també hi va haver ocasió per a reconèixer errades, siguin les provocades pel mal funcionament de les escales mecàniques de sota la via -víctimes de les bretolades i de la manca de previsió- o les que poden associar-se a la fallida operació de l’edifici Sitges Reference, que, vista l’experiència, servirà ara per a acollir els serveis administratius de l’Ajuntament, mentre es busquen altres usos pels immobles municipals que quedaran buits en l’operació. Deixant de banda els serrells, i l’enumeració de les realitzacions fetes, que continuen essent moltes, l’alcalde guardà el trumfo de les cartes pel final de la intervenció, quan es referí a la construcció d’una estació d’autobusos i un pàrquing soterrani a la Plana Est i, sobretot, a la proposta del centre universitari de les arts escèniques. La mitja horeta llarga de repàs finalitzà amb una edificant frase extreta de la contra de La Vanguardia a l’eminent psiquiatra Luís Rojas Marcos: “No importa allò que et passi, importa com vius allò que et passa”, i amb un grapat d’interessants preguntes sobre la regeneració de platges, o el complicadíssim embolic administratiu del qual penja el futur del poblat mariner d’Aiguadolç, entre d’altres. Comptat i debatut, flors i violes i poques espines. Previsible, repeteixo.


Dissabte, 27 de Març. Vespre

En uns baixos del carrer Sant Bartomeu, situats en el mateix número on –capricis de la providència- hi havia hagut una antiga seu de Convergència i Unió, comparegueren Vinyet Lluís i Ignasi Garrigó, amigos y residentes en Sitges que haguéssin dit a l’Un,dos,tres, i exmembres de l’òrbita de la federació catalanista. No cal fer marxa enrera, perquè dóno per segur que molts de vostès són prou coneixedors de les experiències polítiques passades de Lluís i Garrigó. Tampoc no cal ser massa llest per a vincular la presència de l’antiga regidora amb els dies difícils que li tocà viure abans de plegar, ferida i esgotada, després d’una solitària travessa en el desert. Ningú no li podrà negar a Vinyet Lluís una tenacitat monolítica, i una voluntat a prova d’obstacles, per grans que siguin, que la secció li vol reconéixer. El cas de Garrigó ha estat diferent. L’expresident de la Unió Esportiva Sitges -que va marxar sense fer soroll i ara deu reflexionar sobre el que ha succeït des que és fora del club- mai no ha estat home de contundència en els posicionaments, ni d’explicacions detallades fora de programa, i, en canvi, sembla exercir amb comoditat el paper d’amfitrió, com aquells botiguers vocacionals que saben com complaure al client, tot evitant comentaris que puguin disgustar-lo. I quelcom d’això es va poder respirar dissabte, tenint en compte els eixos del manifest fundacional del partit. Ens trobàrem en un espai petit, inversament proporcional a la il.lusió dels qui han promogut la fundació del Sitges Grup Independent, que no Grup Independent de Sitges. Al costat dels plànols de la interessant aportació al projecte del tren orbital, aquí l’ambient s’acostà al d’una amigable reunió de veïns, fins al punt que, dies després, confesso haver viscut un moment que situaria entre una presentació pública on es convidà als mitjans de comunicació, i una roda de premsa amb públic, atès que la presentació propiament dita no superà in estricto senso els deu minuts.


Singularitzar-se en el cada cop més atapeït escenari de la política sitgetana no serà fàcil. I, en aquest sentit, l’argumentari del Sitges Grup Independent sembla respondre, hores d’ara, a la necessitat peremptòria –i lícita-d’aconseguir adeptes per la causa des d’una hipotètica neutralitat. Només així es poden entendre afirmacions del tipus “Ens definim com a partit transversal, obert a totes les sensibilitats i que té Sitges com a nexe i causa comuna”, que parteixen d’un pressupòsit tan ampli com indefinit d’ideologia. Precisament, això propicià una contradicció cantada, quan es preguntà sobre si la formació era de dretes o d’esquerres, i pels possibles pactes, i el president contestà, ras i curt: Sitges, quan ja hem quedat que la vila és una causa comuna, i seria bo que segueixi essent així considerada, i no es confonguin els termes. Dit això, els millors desitjos de cara al futur, sincerament.

Bona Pasqua a tothom