Eco de Sitges, 13 de Març
I ara, la Ribera
Entrava dins de les previsions. Era, en el fons, una questió de temps que l’empenta reformadora arribés a la mare de tots els paisatges, a l’etern escenari de les postals, a la nostra imatge més estimada, visitada, immortalitzada, fotografiada, filmada, pintada, dibuixada, descrita i venerada,… Que no cunda el pánico encara. Amaguin el bicarbonat, la til.la, i estalviïn tranquil.lizants No sembla, almenys d’entrada, que la intervenció prevista sigui de desmesurada ambició, ni afecti el moll de l’ós, perquè la segona anualitat del pla Zapatero tampoc no dóna per gaire, i qui sap si haurem d’agrair a la providència que així sigui. Abans de ficar-m’hi, valdrà la pena fer un repàs accelerat a algunes de les actuacions perpetrades fins avui. Començo. Avinguda Sofia. Llàstima de fanals incoherents amb l’entorn urbanístic, i de l’enorme i ofensiva baluerna de vidre, que el veïnat va rebre de regal per mor d’una sortida de pàrquing. Passeig de Vilafranca. Allí és evident la millora, malgrat la innecessària i inútil –per poc ombrívoles- presència de palmeres, pròpia del criteri d’un venedor a comissió. I el mateix diria del mobiliari de fusta incompatible amb el clima sitgetà, que l’asseca immisericorde. També el premiat parc de Can Robert, encertat en el disseny, mostra una mancança de zones d'ombra comprovable qualsevol estiu. Segueixo amb la controvertida platja de Sant Sebastià, massa despullada d’arbrat, la qual cosa no contradiu allò que la secció assenyalà en el seu dia. En general, i amb pocs matisos, m’agrada el concepte, i penso que la seva discreció formal prendrà valor poc a poc. Plaça de l’ermita. Un veritable desastre -s’hi faci el pregó o s’hi deixi de fer, i no dóno pistes- que es plantejà des d’un criteri insensible i incomprensible. No així el passeig Balmins, que ha embellit, amb cura i bona intenció, un trajecte molt deixat de sempre. I pel que fa a la vianalització –mai no inaugurada per raons òbvies- ni el procés de decisió ni l’execució han assolit les espectatives previstes. Se salva la pensada de la caixa única, i la capacitat que ara tenen els carrers per a gestionar les conseqüències de la pluja. Parlar de la resta, seria aprofundir en una ferida estètica que té en el Cap de la Vila l’epítom de les dissorts. Comptat i debatut, d’aquesta ràpida panoràmica en surt un balanç excessivament desigual com per a que molts ciutadans vegin amb recel qualsevol actuació futura.
Deixant de banda les solucions que poden donar-se per a millorar la zona de la platja de la Fragata, pendents i vinculades amb les que puguin desenvolupar-se en l’àmbit del pla global de la façana marítima, al passeig de la Ribera s'hi han anat fent petites obres. Cap, penso, reeixida del tot. Lluís Marcé i un servidor ja hem convertit l'assumpte dels megafanals en un irònic i distensionat tema de conversa, un cop establertes les opinions de cadascú des del moment en el qual foren col.locats. Com tots vostès saben, sóc un fervent partidari de substituïr-los ipso facto -inclòs el que està coronat per una mena de gavina, que inicialment lluïa un daurat de palau austríac, i hores d’ara ja rancieja ennegrida per la climatologia- per uns que permetin una major integració en el paisatge sense interferir-ne la contemplació. Quelcom discret, que no faci mal. Per altra banda, la decisió recent d'eliminar els cotxes de la rotonda de la Fragata i els seus voltants va comportar un asfaltat d'urgència que elevà la calçada a nivell del passeig, en el que no deixà d'ésser un pedaç inadequat per a la dignitat que, suposadament, cal que tingui un que ha guanyat, sens subte, en tranquil.litat i capacitat d'obrir un nou espai per al lleure familiar, o l’activitat pública sense condicionants. Dimarts es presentà el projecte de Recuperació del patrimoni històric i paisatgístic del passeig de la Ribera, acompanyat, com ja es féu en el cas de la platja de Sant Sebastià en el seu dia, d'un esboç històric que contextualitza la idea que es té per l'indret. Paradoxalment, i tenint en compte les controvèrsies que segueixen obertes, vet aquí una proposta municipal que parteix, sobre el paper que ho aguanta tot, d'un esperit clarament historicista, proteccionista i recuperador d'una fesomia que, segons l'estudi, va canviar ostensiblement vers la meitat de la dècada dels 60, quan s'urbanitzà el tram comprès entre el monument a el Greco i la Fragata, per a facilitar la circulació rodada per un indret que, fins aquell moment, havia estat concebut com espai, essencialment, de vianants (sic). L'objectiu és clar, i s'explicita clarament: recuperar el traçat històric original del passeig, fent-lo arribar de nou fins al monument a “El Greco”, fins i tot respectant el material d'aleshores. Els canvis, doncs, convertiran l'escultura de Josep Reynés, enfaixada i menystinguda per les necessitats del trànsit, en un veritable punt de referència per als vianants. I és bo que així sigui, i que la vora del monument respongui a la importància de l’obra. Desapareixeran els jardins d’en Vicentet gairebé en la seva totalitat i, com és obvi, seguint la tendència generalitzada, les restriccions als vehicles estaran a l’ordre del dia, amparades per la recorrent excusa dels pàrquings alternatius. S’inclou a la llista, fins i tot, el del Retiro, quan es prou sabut que només té una desena de places disponibles, i que arribar a elles pot comparar-se amb guanyar el jubileu, al final d’una gimcana impossible. L’alcalde parla de microcirurgia i espero que hagi trobat un bon cirurgià. Sigui com sigui, veïns, comerciants, empresaris d’hosteleria i el poble en general seran els primers que hauran de fer balanç del que pot suposar l’aplicació, sense moratòria ni condescendència, de quelcom tan impopular com és prohibir l’aparcament prop dels establiments, a canvi de fer-lo pagar…… a preus de Sitges.
En una fase final es contempla la consecució d’un desig, esperat des que Armand Paco assegurà que es faria, aquella tarda de Maig del 2008 al mirador de Maricel. La popularíssima sirena de Pere Jou tornarà a les escales de la Punta i, amb ella, espero que s’enderroqui la repugnant font-banyera kitsch, damunt de la qual s’entaforà manllevant-li tota significació, i deixant-la òrfana del seu contacte amb el poble. La vila li deu a aquesta escultura tant bonica i estimada una reparació històrica, que aconsegueixi recuperar la imatge de postal que conserven un munt d’àlbums familiars. Mai no és tard. Per acabar, hi afegeixo dues questions que la memòria inicial no té en consideració i, vist l’èmfasi que es posa en això de la recuperació patrimonial, potser seria interessant pensar-hi. Primera: L’enrajolat entre el Chiringuito i el Pic-Nic demana amb urgència una substitució, perquè està literalment esmicolat. Segona: Anys enrere, Lluís Marcé –per a que vegin que la secció recorda del regidor propostes millors que la dels megafanals- exposà la possibilitat de recuperar el Pont Doménech, una obra de filigrana que decorà les passejades dels nostres besavis per damunt del torrent del carrer Espanya, i de la qual avui ja no en queda res. Vull creure que quan ho digué estava convençut de les possibilitats tècniques de dur-ho a terme, i que el problema seria pressupostari. Val la pena fer l’esforç?. I, si volen ser crítics, val la pena que la reforma del passeig es converteixi en una prioritat en època de crisi? I, si encara volen ser més crítics: val la pena reformar el passeig?
