Ec0 de Sitges, 10 d'Abril
Any 15
Dimarts, 30 de Març. Migdia
Dia de retrobaments, amb un espai, un concepte i alguns elements del passat. Un quart de segle després, la plaça de l'estació retroba l'oficina d'informació turística, i, amb ella, la consciència que els antics responsables del Foment del Turisme varen tenir una gran pensada, quan cregueren que l'indret era un dels millors per a situar-hi un equipament d'aquest tipus. I així fou, fins que l’operació del mercat motivà un canvi que no li va sortir massa a compte a l’entitat, reclosa des d’aleshores i fins avui en un petit despatx de l’edifici de l’Oasis, quan era propietària de tota una senyora oficina a l’estació. Tornant a allò que ens ocupa, resolta la feixuga tramitació administrativa que hi havia al darrera de la concessió de la taza de oro, avui s'alça un equipament molt modern, respectuós amb l'entorn, d'espais diàfans i lluminosos, gairebé eivissencs pel blanc enlluernador que destaca des de tots els punts de vista. Fora, és inevitable aturar-se davant de dues peces recuperades. El vessant ceramista de Lluís Marcé s'ha encarregat de reconstruir el plafó de ceràmica que saludava als visitants al peu de l'estació. Segons l’autor, el delicat original, del 1951, no ha pogut recuperar-se i, seguint el mateix model, se n'han recreat dos de bell nou, un en català i l’altre en castellà a cadascuna de les cares del marc, que, conservant el peu de forja, se situa ara davant de la nova oficina, sobre una jardinera ad hoc. Fa goig. Amb permís de l’artesà em permetran que destaqui encara més el seu treball de restauració de la històrica placa, i de l'igualment magnífic peu de forja, de la Plaza de Eduardo Maristany, marqués de Argentera. Una petita joia de les que ja no sovintegen.
Divendres, 2 d’Abril. Matí
S’han obert les portes de Barcelona, i una gernació s'apodera dels espais emblemàtics de la vila. Mal dia per a qui cerqui tranquil.litat d’esperit, i preludi d'un cap de setmana excel.lent –diuen- per a restauradors i botiguers de la zona, que necessitaven, amb candeletes, una injecció d'aquest tipus, tot i que generi el lògic recel pels qui creuen envaït l'espai urbà respecte a d'altres moments de l'any. Donem la benvinguda a la circumstància, si ha servit per a que molts puguin respirar superat un hivern duríssim. A la Ribera ja llueix, o ho intenta, la prova d’asfaltat en caixa única del tram comprès entre el 1r de Maig i l’hotel Platjador. Avisava fa dies que, de no explicar-se com cal l’assumpte des de les altes instàncies, hi havia molts números per a que fos vist amb recel, perquè qualsevol canvi, per petit que sigui, necessita digerir-se, i l'accelerada inèrcia actual no ajuda gens ni mica. Malgrat tot, vet aquí el resum de la sensació inicial que m’ha produït l'obra, tenint en compte que manca la reposició de l’arbrat i la incorporació del mobiliari urbà. D’entrada, m’agrada l’elecció de l’asfalt de tonalitat terrosa, però no em convenç gens ni mica que arribi gairebé al peu de les cases. Si al centre del poble, on els carrers són estrets i les perspectives ajustades pot justificar-se l’adopció de la caixa única, a baix a mar, on tot respira més aire i la visió del conjunt és panoràmica per naturalesa, diria que l’asfalt no s'adiu gens a la categoria que mereix l’espai, i el filet de pedra que remata els baixos dels edificis es veu ridícul en proporció a la superfície total, per no parlar del que pot succeir un dia de tempesta, quan l’aigua no trobi un adreçador tan eficaç com ho demostra ser qualsevol pedrís en moments difícils. M’asseguren que els tècnics paisatgistes ho aconsellen així.... Prefereixo pensar que la solució passaria per fer una vorera de pedra com cal -de pedra com cal repeteixo- que ocupi tota la superficie guanyada fins arribar a la nova línia que delimita l’espai destinat als vianants del de la zona de trànsit de vehicles. Una actuació així de simple donaria un resultat visual excel.lent.
Dissabte, 3 d’Abril. Nit
És bo reiterar l’argument. Les caramelles han viscut periodes d’extraordinària dificultat, i, sens dubte, ha estat l’empenta dels joves la que ha permès reconduir la tradició que anava pel pedregar fa ben pocs anys enrere. Tots tres grups han presentat de manera prou digna un repertori agraït d’escoltar, al qual cal afegir-hi l’oïda estratègica dels campaners que repicaren la Pasqua, tot aprofitant l’intermig entre colles. Dit això, em quedo amb l’afinació dels cantaires retiristes, i amb l’entusiasme general que acompanyà la interpretació de les caramelles sitgetanes.
Diumenge, 4 d’Abril. Migdia
Fa quinze anys, la secció s’estrenà amb la inauguració de la pinacoteca municipal, i avui acomiada al museu Maricel el darrer dia de portes obertes. Assistència mitjana, bastant allunyada de les multituds del Cau Ferrat. I és que l'edifici conté grans coses, el problema és que estan ficades enmig d'una col.lecció eclèctica i no sempre ordenada, fins al punt que acaba per fatigar al visitant esgotat de tombar per un entorn que s’acosta, de vegades, al de les sales atapeïdes d'un antiquari, o d'un brocanter. Hom s'adona, en conseqüència, com, més enllà de la reforma, el Maricel necessita, sobretot, un projecte museogràfic radicalment diferent, que posi en valor allò que, de debò, justifica la visita al museu. I no són poques les peces que mereixen una col.locació de privilegi. Algunes ja la tenen i és impossible situar-les fora de l'entorn pel qual es concebiren -cas de la sala Sert- o pel qual semblen fetes a mida, com les escultures de Rebull, Llimona i Jou al mirador. Al primer pis caldria una reformulació total, i dalt de tot, allí on el visitant ja no sentia les cames, i més si venia d'una visita prèvia al Cau Ferrat, hi hem tingut la pinacoteca municipal -que demana preferència absoluta- o la col.lecció de marineria de Roig i Raventós, encaixada al pis superior de la controvertida casa Rocamora. I això per posar un grapat d'exemples que venen al cap de manera immediata. Mentrestant, a l'edició digital de La Vanguardia del dilluns de Pasqua, Oriol Pascual esmenà, amb un paràgraf lapidari, la informació que donà el periodista Ramon Francàs sobre la hipòtesi que ell estés darrera d’un projecte alternatiu: jo no tinc cap projecte alternatiu per als museus del Cau Ferrat, casa Rocamora i Maricel de Mar. I per tant, no hi haurà cap presentació, ni el mes que ve ni mai, d'un projecte inexistent. Te raó. L'arquitecte ha expressat sempre reflexions i possibles solucions a questions concretes del projecte global, que enten que no s'adiuen ni al marc legal vigent, ni a l'esperit que ha de moure una restauració. Molt em temo, en qualsevol cas, que, a aquestes alçades, tot és dat i beneït es presenti, o no, el que sigui.
Ben lluny, a uns 3 quilòmetres del Maricel, ja han començat les d'obres. M'ensenyen un reportatge fotogràfic de l'Atlàntida potes enlaire i, a primer cop d'ull, imposa la moguda. En un plat de la balança, l'alcalde parla de millores en l'aillament del so i els serveis de la discoteca, com a requisits d'obligat compliment dins de la maranya administrativa de la qual en penja el futur de la concessió. En l'altre plat hi ha la reflexió dels qui pensen en les conseqüències de la poderosa influència d'una de les empreses capdals de l'oci nocturn del país.
