Eco de Sitges, 20 de Març
1000
Dissabte, 13 de Març. Matí
Més Garreta si us plau, més Garreta!, exclamà el gran Igor Stravinsky, l'home de L'ocell de foc i de La consagració de la Primavera, impactat d'haver pogut escoltar una de les sardanes més sensacionals mai composades: Juny, del mestre Juli Garreta, rellotger de professió i enorme músic de vocació. El fet succeïa l'any 1924 a Barcelona, quan el compositor rus va ser convidat pel sindicat de músics de la capital, a una interpretació de la cobla Barcelona, la que anys després enregistraria alguns discos que el cronista creu fins avui insuperables. L’anècdota acostuma a ésser recordada pels qui consideren que tenim bastant menystinguda la cultura sardanista, molt sovint arraconada en l'àmbit de les manifestacions folclòriques populars. Vaja, que si la nostra vinculació amb la sardana fos mínimament comparable a la que poden tenir els andalusos amb el flamenc o les sevillanes, ningú no parlaria de l'eterna mala salut de ferro que acompanya al món de la música per a cobla, que viu immers en una paradoxa gairebé històrica. Mai fins avui hi havia hagut tants músics, intèrprets i compositors dedicats, en major o menor mesura, a la sardana, ni tampoc mai s'havien arribat a programar tantes ballades o esdeveniments vinculats amb ella. I, en canvi, en línies generals, es palesa una minva en la presència de balladors o públic que, repartit entre la multiplicitat d’ofertes, costa que ompli les places i que acabi de connectar amb aquella música que entusiasmà Stravinsky. El debat és llarg, i té molts matisos que no poden deixar de banda la mínima presència de la nostra dansa nacional en els mitjans de comunicació, que, de manera progressiva durant els darrers anys, han anat desplaçant les emissions sobre el tema en horaris incompatibles amb qualsevol esperit de difusió cultural.
Aurora Fuertes i Marià Franco han celebrat haver arribat al programa 1000 d'Ara sardanes, durant un feliç matí al saló d'Or, només enterbolit per problemes tècnics dels que et fan renegar en veu baixa i alta, i valorar la professionalitat i eficàcia dels qui, malgrat tot, intenten solucionar-los per a que l'emissió es mantingui passi el que passi. Tres testimonis que em permeto seleccionar. Feia temps que no escoltava Vinyet Rosés, protagonista d'uns minuts inicials carregats d'emotivitat, quan recordà, amb absoluta precisió, la primera ballada de la mà del seu pare, tot fent una rotllana…. de dos, enmig d’unes altres més nombroses, durant una diada al poble espanyol. Memòries de família que també li serviren a Pere Junyent per a evocar la importància que per al seu fill gran va tenir la vivència com a membre d’una de les colles dels Amics de la Sardana. Per la seva banda, en Lluís Ràfols i en Salvador Muntaner, de la cobla sitgetana, cavalcaren entre el desig esforçat de poder arribar al cinquentenari de la cobla, que s’escaurà d’aquí quatre anys, i l’evidència d’un present molt costarut pel poc compromís de la gent jove que, segons ells, prefereix altres distraccions. Finalment, en Janio recordà un moment nascut de la seva admiració vers Manel Saderra i Puigferrer, a qui li dedicà la sardana Homenatge a un somni, tot evocant aquell memorable títol del compositor de Tortellà. Tantes sardanes que jo he dedicat i, fins avui, mai ningú no me n’havia dedicat una a mi digué Saderra després d’escoltar-la a través del radiocassette del seu cotxe, amb el deixeble de copilot, feliç d'haver complagut al mestre. Un veritable elogi venint d’un home discret en la paraula i en les expressions. En resum, la de dissabte esdevingué una trobada radiofònica generosa amb la importància que mereix un patrimoni musical de qualitat indiscutible.
Dimarts, 16 de Març
Hi ha preocupació –previsible- pel projecte de reforma del passeig de la Ribera. I molt em temo que, de no reconduïr-se l'assumpte, de nou la manca d'informació suficient -i quan dic suficient em refereixo a extensa en l'explicació, pública en la intenció, i complementada amb les imatges o recreacions adequades per a fer-se la idea del resultat final- tornarà a produïr-se un lògic i legítim rum rum de malfiança, sobre el qual pot fonamentar-se qualsevol posició contrària a la intenció de la proposta, que arriba en un moment, diria, d’un cert empatx d’obres generalitzat entre la ciutadania, que encara no ha pogut païr per inabastable, i que potser requeriria a l’Ajuntament afluixar una mica el gas de la imparable maquinària reformadora. No em desdic de la opinió que vaig deixar la setmana passada. Hi afegeixo, i el regidor de torn n’és coneixedor, un cert recel personal davant de la previsible eliminació de la vorera de les cases del tram comprès entre el 1r de Maig i el carrer Carreta, aproximadament, tot seguint, de nou, el concepte de la caixa única. Em diuen que els especialistes consultats així ho aconsellen. No sóc qui per contradir-los, però com que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, m’espero a veure-ho. Mentrestant, també s’ha començat a pensar en les diferents solucions per a gestionar el trànsit. Es parla d’implantar la figura de l’aparcacotxes, de la renovació, en vehicle i horaris, del servei de la barca-tren, o de la utilització d’automòbils o autobusos elèctrics-llançadora entre els pàrquings i la Fragata…. El cap em bull i crec veure en somnis, fins i tot, el monorail de Disneyworld sobrevolant el Greco.
Dimecres, 17 de Març
A l’inefable Facebook, que s’ha convertit en el quarto de reixa del segle XXI, i en plataforma d’interessantíssimes iniciatives que estan transformant la xarxa social en una mena de versió viva i dinàmica del llibre l’Abans -a partir de grups com fotos de gent de Sitges, fotos antigues de Sitges o postals de Sitges- llegeixo uns quants missatges que obren la finestra de la incertesa sobre el futur d’un local emblemàtic, amb quatre dècades d’història al damunt. Al final, però, n'apareix un de prou explícit en forma i sentiment: “i parlant de Sitges... Aquesta setmana hem perdut un referent! (…) i perdre'l és una gran putada. SEMPRE RICKY'S!!! US TROBAREM A FALTAR AMICS!!!” . Les notícies volen i sembla que, gairebé, haurà coincidit la celebració del 40è aniversari amb el comiat de la discoteca d’una apreciada familia. Si ningú no ho desmenteix, tot dóna a entendre que el Ricky's tanca i, amb ell, un dels referents històrics de la nit sitgetana, que deixarà, de ben segur, una corrúa de records i alguna que altra ferida emocional entre la parròquia que ha viscut de prop la seva evolució. Res de nou en aquest Sitges que viu un degoteig constant d'històries comercials que finalitzen, mentre se n'obren d'altres, siguin franquiciades o no, que segueixen proporcionant conversa sobre com poden arribar a finançar-se tal i com estan les coses, i sobre la certa desnaturalització de la relació client-comerç, que ja no s'enten com en èpoques anteriors. Retrobo un argument de fa mesos: tindran raó els que m'asseguren que el 1r de Maig té els dies comptats? Que acabarà essent una via comercial?
