dijous, 25 de març de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Març




L’hora Stämpfli



“Començo per dir: Visca els artistes!,

Gràcies als artistes, perquè, sense els artistes, no existiria la Fundació”


Pere Stämpfli (original en francès)




Dissabte, 20 de Març. Vespre

Des de la inauguració del Maricel, el 1970, Sitges no s'havia plantejat l'obertura d'un altre museu. M'equivoco, fa anys es va deixar perdre una iniciativa que, d'haver-se arribat a desenvolupar, avui seria, sens dubte, una de les peces imprescindibles per a la difusió del nostre patrimoni comú, i, molt probablement, un dels equipaments dels quals ens podriem enorgullir, pel que tindria de caràcter exemplificador de la voluntat de no oblidar les arrels que han fet de Sitges allò que és. Recorden el museu etnogràfic? Aquell que havia d'explicar la història de la vila, de la indústria sabatera i turística, de la vinya, de la pesca i de les nostres festes i tradicions, a través de peces i documentació singulars i impossibles de trobar avui? El projecte inicial il.lusionà. M'imaginava quelcom semblant al que ha fet Bacardí amb la seva enlluernadora acadèmia, salvant les distàncies i amb tots els matisos que vulguin. Es parlava aleshores del mercat vell com a indret de referència. Fins i tot, s'arribà a emmagatzemar maquinaria antiga amb previsió de futur, de la qual en desconec quin deu haver estat el seu destí. Sigui com sigui, avui, aquella oportunitat única, deutora i molt condicionada per la possibilitat de tenir material provinent d'empreses, tallers o botigues vinculades als àmbits expositius que es contemplaven, sembla perduda. I no cal ser cap llumanera per assegurar que hagués estat un èxit total. La darrera gran empresa que ha tancat ha estat Selecciones Americanas. Plantejo -és un parlar per parlar- si hagués estat interessant –i em disculparan l’ús abusiu del pretèrit anterior- recuperar-ne alguna cosa que, un dia o altre, pogués exposar-se com a mostra d'un bocí de vida de moltes dones sitgetanes que aixecaren la corsetera darrere de la màquina de cosir. Si no s'ha recuperat, és evident que ara ja és tard, però m'agradaria pensar que mai no és tard per a poder plantejar la revisitació d’una idea que permeti a les generacions futures veure, escoltar, tocar els testimonis d'un passat que, per la seva trascendència, no ens podem permetre el luxe de no tenir en compte.


Obviament, la col.lecció Stämpfli va per un altre camí. Han passat gairebé dues setmanes des que la nevada que paralitzà Catalunya aturés a la frontera el camió que duia les 65 obres que, des de dissabte, s'exposen al Miramar, i, a partir de final d'any, ho faran al mercat del peix. La neu fou el darrer entrebanc, que no el més important, en el camí que l'any 2006 encetaren Pere Stämpfli i la seva esposa Anna -inseparable companya d'aventures artístiques- per a la posada en marxa de la fundació d’art contemporani que porta el nom del nostre fill adoptiu més filàntrop. No els explicaré una narració que ja saben, ni em reiteraré en els detalls que ja s’han fet públics abastament, ni tampoc cal glossar la figura d’un artista prou conegut en els cercles culturals de la vila. L’home discret, escrupulós, que no ha perdut el costum de participar del pas de la Matinal pel baluard, durant les primeres clarors de l’albada, i que ha maldat per aconseguir un desig personal d’inquestionable benefici pel poble que l’ha acollit. Durant la cerimònia inaugural, celebrada en un atestat Miramar, i presidida pel conseller de cultura, la polida testa del qual brillava amb insistència sota els impactes reiterats dels flaixos dels fotògrafs, era fàcil escoltar, sense parar massa l’orella, dos comentaris coincidents. Primer: hi ha una connexió manifesta, i qui sap si fins a cert punt estratègicament volguda, conduïda, interpretable o intencionada, entre Stämpfli i Rusiñol. Situats en dos finals de segle, comparteixen la vivència de la descoberta sitgetana, i la voluntat de deixar un llegat artístic d'indiscutible importància. Segon: Ens convenia quelcom diferent. Per moltes raons, la plàstica de l'art contemporani impacta per si mateixa sense necessitat de comentaris, i és una opinió generalitzada que l'exposició de la fundació aporta quelcom necessari per a contrapesar un cert excès de revisitació del passat en el nostre panorama cultural. Sobre les obres, els ben asseguro que algunes m'han entusiasmat, d'altres m'han agradat molt, i a unes quantes no els vaig trobar el sentit, si és que el tenien, que vull creure que si. Dissabte fou, doncs, un dia històric. O el primer d'una llista que culminarà d'aquí un temps amb un dia històric de debò, quan el museu, en tota la seva plenitud, obri les portes al mercat del peix i al carrer d'en Bosc. Gràcies Pere, gràcies Anna.



Dilluns, 22 de Març. Vespre

Sessió tensa de ple municipal, amb el rerafons, de nou, del pla de modernització dels òrgans directius de la corporació, amb un únic punt de mínima coincidència entre govern i oposició: cal reorganitzar l'estructura de la casa gran. Per la resta, un estira i arronsa dialèctic d’alta intensitat, a partir de l’informe emès per la Generalitat sobre l’assumpte, que arribà a Sitges d’una manera tan rocambolesca que faria malpensar, sinó fos perquè, de vegades, els mecanismes administratius són capaços de resultats comparables a la pitjor de les intencions. El document, sobre el qual tampoc hi ha coincidència en considerar si respon a la denúncia de l’oposició, o a una consulta formulada per l’equip de govern a la pròpia Generalitat, avala, d’entrada, i fins que la màxima institució catalana no redacti res sobre el particular, la proposta de l’equip de govern, sempre i quan es desvinculi al secretari i a l’interventor de la mateixa, atès que es regeixen per una legislació de caràcter estatal. Malgrat tot, l’informe –que no resolució- no fa cap mena de referència a d’altres aspectes del pla de modernització, que es questionaren obertament en el seu dia, com serien la pròrroga laboral de sis mesos als càrrecs de confiança un cop finalitzada la legislatura, o la compensació dinerària per dos anys a aquells professionals que, per haver treballat a l’Ajuntament, no han pogut fer-ho a un altre lloc….. Per si no n’hi hagués prou, la pròpia Generalitat ha anat més ràpid que l’aprovació de la modificació del ROM en el ple de dilluns i, sense trametre el requeriment previ, ha enviat a l’Ajuntament un recurs contenciós administratiu, que ara caldrà reconsiderar perquè la casa gran ja ha modificat allò que calia modificar per a no incórrer en la il.legalitat. Perquè, que quedi clar, fins que ningú no digui el contrari això és legal. Sobre si és ètic o moral en determinats plantejaments se’n podria parlar…i molt, encara que alguns vulguin defensar el pla de manera numantina. Armand Paco tenia bons arguments però els dilapidà quan se li inflà la vena i esguerrà el discurs topant amb la mateixa pedra de sempre. Marc Martínez tenia bons arguments, però els féu malbé quan insinuà que el color polític de les institucions passa pel damunt dels criteris dels seus professionals. Assumint que el pensament és lliure, expressions així cal provar-les sobre el paper o es corre en risc d’erosionar un sistema que ja està prou tocat.