Eco de Sitges, 18 de Desembre
Aquesta secció, a la qual no li agrada gens que les errades quedin perpetuades sobre el paper -ni que la seva rectificació aparegui menystinguda i arraconada- demana disculpes i respira alleugerida a la vegada. Diguem-ne que no vaig entendre Antoni Caballero i que ell no em va entendre a mi quan li vaig repetir la dada incorrecta que creia haver entès. El balanç de l’equivocada transcripció de la declaració del regidor, fou una exagerada xifra de deute. Vet aquí els números reals, o almenys els que es volien deixar clars en la conversa. Des del mes d’Abril, l’Ajuntament devia 274.000 euros a l’empresa de neteja de les escoles. Fa dues setmanes en va pagar 100.000 i, per tant, ara en queden pendents 174.000, i no 774.000. Queda aclarit, doncs, i vist així és un consol, sens dubte, perquè la diferència de quantitats és abismal, i val la pena no afegir més deute al deute. Malgrat tot, a algú de vostès –autònom de condició- el que li va cridar més l’atenció de la declaració radiofònica del regidor no fou, precisament, la referència a la quantitat impagada, sinó a que, d’alguna manera, tot i comprendre la postura de l’empresa, s'insinués un cert enuig davant de la mesura de pressió efectuada, tenint en compte que no s’estava parlant d’un impagat de feia dos o tres anys. Valga’m Déu, només faltaria.
Dijous, 9 de Desembre
Refresquem la memòria. Per l'assumpte de l'abocador de la Fita, Pere Junyent i Lluís Marcé s'enfrontaven a una pena de sis anys i un dia de presó, a una multa de 72.000 euros, i a la inhabilitació per a exercir càrrec públic durant cinc anys. D'això se'n diu un càstig exemplaritzant, i, probablement, desmesurat tenint en compte els fets que propiciaren l'obertura d'aquesta causa, fa onze anys enrere. En qualsevol cas, el fiscal així ho va creure, després d'estudiar la petició que féu IC-V -mesos abans de les eleccions del 1999, i amb un Gabi Serrano acabat d'arribar- per a que obrís diligències pel fet que l'Ajuntament continuava abocant runes a l'equipament, tot i haver signat amb la Diputació un conveni que l'obligava a clausurar-lo molt abans, i malgrat que Junyent es defensés al.legant que mai no se li havia ofert un indret alternatiu. Aquell conveni fou protagonista d'un tensionat ple municipal, celebrat en vigílies de Sant Jordi del 2002, i durant el qual l'aleshores oposició socialista va deixar en evidència Junyent, quan li ensenyà una còpia de la documentació que havia signat ell mateix -tot i no recordar-ho- que confirmava l'acord amb la institució provincial, i que s'havia extraviat dels despatxos de la casa gran per art de l'encantament... Un despropòsit, doncs, que ha acabat assumint l'ex-alcalde en solitari, declarant-se culpable. L'assumpció del pecat ha permès rebaixar la penitència a través d'un acord entre el seu advocat i el fiscal, que ha facilitat el canvi de tipificació dels actes comesos de delicte a falta, i, en conseqüència, la rebaixa de la pena a una multa de 12240 euros que, en principi, pagarà Junyent de la seva butxaca degut a que el procés s'ha desenvolupat en l'àmbit penal, i aquí no compten els responsables civils subsidiaris. Sóc dels que pensa que Junyent n'és el responsable -el culpable si volen forçar el substantiu- però que, a aquestes alçades de la pel.lícula, no mereix això. No parlo des de la condescendència, sinó des de la convicció del qui pensa -més enllà d'aquella malaurada, trasbalssada, ciclotímica i embogida legislatura del 1999 al 2003- en una persona íntegra i honesta a qui la vida en general ha castigat amb injusta duresa. Dies després, en roda de premsa preguntaren a Miquel Forns per la circumstància del seu predecessor a la llista, i el previsible candidat de CiU va opinar de manera tèbia i esquiva a les informacions sobre el judici, com si li fes por de ficar-se de peus a la galleda, per mor d’un passat no massa edificant que truca inoportunament a la porta. Així va sonar. A l'altre costat d'aquest capteniment, Lluís Marcé, més acostumat a les batusses dialèctiques de tota mena i condició, sempre ha defensat que va conéixer l'existència del conveni a misses dites, i que testificava en una cadira on no s'hi havia de seure el regidor d'urbanisme, sinó el de medi ambient -Marcelí Ginel- que mai no ha estat cridat. Segurament, ara ja és massa tard per a trucar al Molino del reloj a veure si saben alguna cosa del que va passar. L'incombustible regidor de Nou Horitzó confia en sortir absolt dels càrrecs, perquè ningú l'ha assenyalat com a portador d'aquest ciri. Per la seva banda, Gabi Serrano, el tercer protagonista de la història, i a qui Marcé titlla d'haver actuat per afany de notorietat electoralista, ha reconegut en diverses ocasions que la seva intenció mai no va ser la de ficar ningú a la presó -encara que el procés judicial derivà cap aquest viarany- sinó la de forçar el manament legal de tancar l'abocador i restaurar-lo. També té lògica el posicionament del regidor, si es prioritza la finalitat de la denúncia respecte les conseqüències vers el denunciat, perquè de no ser així tampoc no es denunciaria mai res. El cap de llista d'IC-V confessa que, si fos per ell, l'Ajuntament hauria d'assumir el pagament de la multa a Junyent. Comptat i debatut, i en espera de la sentència –cal recordar-ho- els intervinents en el procés respiren ja per diferents raons, i bàsicament per una que els uneix: s'ha acabat d'una vegada.
Fora de l’àmbit judicial, però sense defugir el dels despatxos, Borja Sitjà, el comissionat del projecte Qualia per encàrrec de l’alcalde, es dol que alguns hagin expressat en veu alta una lletania de recels que considera sense massa justificació en aquest periode de beceroles, i demana confiança en la iniciativa que continua defensant-se sense massa concrecions pel que fa als timings i al finançament. Davant per davant se li asseu un petit empresari que, des d’un pragmatisme monolític, l’interpela sobre la monumental inversió de 150 milions d’euros i li diu, en poques paraules, que l’únic que necessita un emprenedor per a començar a generar riquesa és: un bon projecte, un espai on poder treballar, una linia de telèfon, aigua, llum i, sobretot, la capacitat de superar sense defallir els obstacles d’una burocràcia que encotilla i paralitza tot allò que cau a les seves mans. Exacte.
Dilluns, 13 de Desembre
La sitgetana, indignada, m’aturà a peu de carrer divendres. Ves-ho a veure, ves-ho a veure i ja m’ho diràs!. Bon dia, doncs, el de Santa Llúcia per acostar-me a una obra de Subirachs que ha estat maquillada, amb la intenció de cobrir els inevitables i antiestètics tags que l’esquitxaven. Em refereixo al grup escultòric que fa de pòrtic al parc de Can Robert, i que exemplifica a la perfecció allò del remei i la malaltia. A primera vista no diria que es tracti d’un tractament específic de neteja perquè el bany no ha deixat lliure ni un raconet de l’obra. Els graffitis ara són difícilment perceptibles, gràcies a una pàtina de color trencat amb la que semblen haver-se envernissat les lletres de pedra que realitzà l’escultor. Que ningú no intenti cercar la qualitat original de la matèria. Ara només s’insinua a través de les escletxes del mot Sitges on no ha arribat el corró de l’operari. Obviament, seguim davant d’uns monòlits de pedra, però està clar que l’aspecte no és el mateix. Es tracta d’una solució de compromís per a evitar una intervenció més cara i delicada? L’autor ha donat el vist i plau a aquesta modificació?
