dijous, 11 de novembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Novembre



Ressaca Papal



Començaré amb dues obvietats, segurament necessàries. Res del que es va viure el cap de setmana passat, s’hagués viscut si Gaudí no hagués cregut en Déu, i si els japonesos no s’haguéssin interessat fa temps per l’arquitectura del genial arquitecte, tot iniciant un fenòmen de pelegrinatge al qual s’hi han afegit tour-operadors d’arreu, i, arran de l’impacte mediàtic, els autòctons interessats en redescobrir una joia. Així de simple. La dedicació de la Sagrada Familia permet un munt de reflexions, que poden començar per aquestes evidències que van més enllà de qualsevol consideració pro o anti el que sigui. De la visita del Papa n'han quedat: Primer: una basílica consagrada al culte, que ja havia estat consagrada al turisme. Segon: un arquitecte que espera ésser elevat als altars de la santedat, però que ja ha estat deificat de per vida, gràcies a un llegat singularíssim, que la televisió ha projectat arreu a través d'enlluernadores imatges. Tercer: unes malaurades declaracions de Benet XVI, que demostren fins a quin punt la jerarquia porprada pot arribar a estar lluny de la vida real. Quart: L’ús del català. I cinquè: quatre monges que netejàren a consciència -encantades de la vida, com elles mateixes han confessat- la monolítica pedra iraniana de l'altar, revifant, de nou, un dels debats, tan obligat i necessari com recorrent, al qual s'enfronta l'església catòlica en els darrers anys, com és el del posicionament de la dona dins del seu organigrama, tenint en compte el paper absolutament fonamental que hi juga, i que no es palesà en el decurs de la cerimònia de dedicació presidida pel Papa. En qualsevol cas, darrera d'aquest teló de grans titulars i litúrgia florida rau allò fonamental, i que tampoc no es visibilitzà prou: el vessant solidari i de suport als més dèbils que alimenta l'església dels fets constatables, i no tant de les paraules estratègicament mesurades. Això és el que demanda la societat d'avui en la majoria d'àmbits. Càrites és església, i el Nen Déu també. I el que està fent Càrites durant aquesta crisi desbocada pot valorar-se cada setmana, si es para atenció a la feina que s’arriba a fer des d'un petit despatx com el de Sitges, o es llegeix la llarga llista d'anuncis que periòdicament es publiquen els diaris, on es relacionen les necessitats mínimes que moltes famílies demanden per a sobreviure i que l’entitat intenta gestionar amb el reconeixement de tothom. Cal, doncs, marcar distàncies. El Papa, que és un cap d'estat, vingui en viatge pastoral o vagi a comprar el pa si el compra, és a l'església el que qualsevol cap d'estat és al país que governa. El seu referent visible, en un context mancat de referents, i que, en conseqüència, exigeix respostes a qui té l’obligació de donar-les.


En parlo de tot plegat amb l'únic sitgetà que ha viscut de molt a la vora els actes principals de la jornada pastoral de Benet XVI a Barcelona, i que, mentre exerceix aquell ingrat paper que de vegades els toca als capellans de baix quan han de justificar al de dalt davant dels feligresos, diu sense embuts que parlar de laicisme agressiu o directament d'anticlericalisme ha estat excessiu. Potser qui assessorà al Sant Pare desconeixia que Suárez legalitzà el Partit Comunista un dissabte de glòria del 1977... i que, per fortuna, la crema d’esglésies és un mal record, i els capellans ja no cal que vagin amb sotana o clergyman. Mossèn Jaume Berdoy, vicari general de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, s'ha declarat sempre de la generació de Joan XXIII. Fins a cert punt és paradoxal el que viu la institució. Des que monsenyor Roncalli, el Papa bo que accedí a la cadira de Pere als 77 anys -si fa no fa a la mateixa edat que Ratzinguer- i que en els quatre justos que durà el seu pontificat, de finals del 58 al Juny del 63, revolucionà l'església a través del concili Vaticà II, sembla que un núvol d'involucionisme ha fet alentir el rellotge de la cúria, quan el del món no deixa de donar voltes amb major rapidesa. 50 anys ençà, l'ombra de Joan XXIII segueix planant sobre els seus descendents, que no han anat més enllà, perquè dins l’església també hi ha corrents d’influència, i ara en mana una de molt escrupolosa. Avui, si bé és lícita, comprensible i raonable, la queixa que alguns expressen en veu alta, quan diuen que el Papa s'ha convertit en l'ase dels cops dels qui s'atreveixen amb l'església catòlica perquè no gosen atrevir-se amb d’altres confessions -per mor de no sortir-ne escaldats- no és menys cert que les altes jerarquies eclesiàstiques no han perdut mai l'oportunitat d'alliçonar des de l'ortodòxia més estricta, sense donar, en canvi, una imatge de contundència tan manifesta a l'hora d'enfrontar-se a determinades actituds gravíssimes, que han posat a l'església en el punt de mira del questionament de la moral que predica. En aquest context de desafecció general, el mateix que ha buidat les parròquies, i que també envolta el món de la política –que podria compartir amb el clero la manca de referents- ha arribat el Papa per a dedicar la ja basílica de la Sagrada Família. A Berdoy li tocà estar a pocs metres del pontífex i també del cardenal Rouco Varela, que és l'home que fa la mateixa mala cara estigui casant a Felipe i Letizia, o condemni als matrimonis del mateix sexe. Mossèn Jaume ho explica des de la felicitat d'haver viscut un esdeveniment d'especial trascendència, sigui des de la pròpia condició de capellà, o des de la de l'ésser humà aclaparat per la magnitud de l'espai consagrat. Una experiència religiosa vaja, emmarcada en un espai que difícilment tornarà a omplir-se, perquè Gaudí va pensar en un auditori de 9000 fidels i Barcelona no és Torreciudad, i, agradi o no, només el Barça mou veritables multituds milionàries, qui sap si envejades pels qui voldrien posseir un poder de convocatòria equiparable. TV3 va llençar la casa per la finestra, a l’hora de transmetre un fet històric, que projectà el somni arquitectònic del Gaudí ancià al bell mig de l’eixample que va créixer sense pensar en què un dia potser s'acabaria. Han passat 128 anys i s’especula en que en poden quedar 15 per assolir-lo, sempre i quan puguin enderrocar-se els edificis situats davant mateix de la futura façana de la Glòria, si és que es vol respectar l’idea original fins a les últimes conseqüències... Gaudí llegà un bigarrat i eclèctic monument a la simbología, a la comunió entre la fe, la natura i l’home, vinculats a través de la llum. A la difusió de l’evangeli des de l’exterior. Un deliri creatiu de forma i color que avui no questiona ningú, però que fa quatre dècades era motiu d'encesos debats entre els entesos, arrenglerats en dos bàndols molt definits: els qui afirmaven, des del recel al resultat final del projecte, que la continuïtat de les obres pervertia el llegat de l’arquitecte, i els qui consideraven que, malgrat que ha calgut recrear, o reinterpretar més d’un aspecte, Gaudí sempre va ser conscient que la Sagrada Família seria una obra coral, de la qual en deixaria les linies mestres, perquè per llei de vida no en podria controlar el procés de construcció. No s’equivocava. La Sagrada Família, que al final va convèncer un Subirachs molt crític en el passat, ha aconseguit depassar el fet religiós per a esdevenir un símbol per se, admirat des de qualsevol sensibilitat. Queden per a fer les dues sagristies situades a ambdós costats de l’absis, la façana de la Glòria, amb les quatre torres corresponents, les quatre torres dels evangelistes, la de la Mare de Déu, i la del Crist, que s’elevarà 170 metres des del creuer de la basílica. Una bogeria. Potser per això, prefereixo mil vegades la puresa i la contenció gairebé abstracta de La Pedrera. Al costat d’ella la Sagrada Familia apareix com una gegantina, i meravellosa, mona de Pasqua.