dijous, 15 d’octubre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'Octubre


Balmins


"Aquest és el Carnaval que voldria la Parés!"

Sitgetà, irònic, davant de la "Zombiewalk"
Dissabte, 10 d'Octubre



Arriscant-me, de nou, a que em retreguin no semblar de Sitges per haver dit que, a diferència de l’infame entorn de l’ermita, no em desagrada la remodelació de la platja de Sant Sebastià, amb tots els matisos que la raó hi vulgui afegir, m’acosto al passeig Balmins, que es pot donar gairebé per acabat. Començaré esmenant un lapsus: Òscar Tusquets, que no Oriol, fou l’arquitecte responsable de la gran reforma del Palau de la Música. Per cert, segons el sumari, el 13 d’Octubre del 2003 es van treure 588.000 euros en bitllets de 500 d’una caixa d’estalvis. I ningú no es va estranyar aleshores, ves per on…. Tinguin per segur que, donat l’improbable cas que algun lector de la secció volgués treure 98 milions de les antigues pessetes del seu banc, no ho podria fer amb tanta facilitat i discreció, com els pressumptes malfactors avui caiguts en desgràcia. Segueixo. Aprofitant el bon temps del cap de setmana, vaig decidir resseguir un dels trajectes que els homes i les dones de negre han estrenat enguany, contemplant el cementiri o les mandangues del personal a l’aire lliure segons d’on es vingui i, sobretot, de la posició que hom pugui tenir des de la nova i reformada talaia respecte als atractius de…. la platja. Parèntesi. Vist que les xifres del festival han estat un èxit inquestionable, enmig d’un context de crisi que feia preveure el pitjor, les crítiques poden resumir-se en tres, i d’importància relativa, o potser no. Primera: la implicació del poble continua essent l’eterna assignatura pendent del certàmen, però desconec si aquesta evidència segueix preocupant als organitzadors. Segona: Ha existit la sensació de moltes persones al carrer, i de menys als establiments. L’habitud de menjar als portals, als pedrissos, o a qualsevol espai públic ha substituït molt sovint al fet d’entaular-se. Lògic. El públic del festival no és el del tast, i el del tast no ompliria el festival. Demanar el contrari és cercar un ideal impossible. Tercer: la capacitat de convocatòria de la rúa de fardos-mortsvivents i nomeconoses del Zombiewalk du conseqüències no volgudes. L’endemà, els carrers del recorregut feien llàstima de veure, tot i que només hagi sortit per televisió la part més pintoresca de la iniciativa es clar. Si el globus segueix inflant-se caldrà preocupar-se de debò. Per la resta, Àngel Sala ha encertat de ple en el model a seguir. Retrobada la denominació fantàstic de l'ostracisme, avui el festival combina encertadament ingredients no sempre fàcils de conciliar: assistència de públic, bones crítiques en general, presència mediàtica habitual, i algun que altre convidat atractiu/va pels fidels al gènere. Cap altre dels seus antecessors en la direcció de l’invent va aconseguir-ho amb tant d'encert.


El passeig Balmins comença on acaba la plaça dura -duríssima- de Sant Sebastià. Precisament, allò que sobta, a primer cop d’ull, és el contrast manifest que suposa tenir al davant un camí de terra, just quan ens pensavem que es pavimentaria fins la Creu de Sant Isidre, i que, gràcies a Sitges, alguns subministradors de llambordes deuen haver superat la crisi sense angoixes. Assumint que ja no es pot fer marxa enrera en l’obra feta, i que la nova posa de manifest fins a quin punt era justificat mantenir l’entorn natural al davant de l’ermita, per una simple questió de coherència, vet aquí una realitat que compleix les espectatives sense solucions extremades. Han passat una dotzena llarga d’anys des que el govern municipal d’aleshores presentà el projecte que, amb ben poques modificacions, s'ha executat ara. Mèrit compartit doncs entre els qui el dissenyaren i l'impulsaren en el seu dia, i els que han continuat insistint avui per a que el ministeri fes la feina, sense ficar-hi elements de collita pròpia. La solució final és molt plaent, tant des del punt de vista estètic, com des del funcional. A l'entorn del cementiri un sender arreglat, sense perdre l’esperit feréstec, amb els elements vegetals disposats de forma discreta i integradora, baranes minimalistes i bancals suficients per a reposar si convé, mentre s’admira el paisatge en totes les seves variants. Ben concebut i ben realitzat.


Amb la inauguració d’aquest tram podria afirmar-se que, xino-xano, ja es pot transitar sense complicacions per tota la façana marítima del casc urbà, des de la riera de Terramar fins Aiguadolç. Cinc quilòmetres si fa no fa. Malgrat tot, hi ha una part d'ella, segurament la de major singularitat i valor, que segueix pendent de les mandroses cosas de palacio. En la nit dels temps es perd el debat sobre les conseqüències que pot tenir que l’estat apliqui la llei, a partir de la trajectòria capriciosa de la línea marítimo terrestre, que, tot passant pel damunt de la barana del passeig, reculant endins i tornant a sortir, delimita els seus dominis –que també són els nostres- sobre la franja costanera sitgetana. Hi ha exemples que poden fonamentar la sordesa dels funcionaris ministerials. Per exemple, l’hem paït amb resignació cristiana, però continua dempeus el malaurat queixal, rematat pels impersonals bancs de formigó, que tantes controvèrsies aixecà fa una dècada, quan els responsables de costes decidiren que aquella era la millor manera de resoldre els estralls d'un temporal que mossegà els parterres del passeig, just abans d'arribar al monument del doctor Benaprès. El pas del temps i la meteorologia els pot haver donat la raó, però la imatge del pedaç esdevé encara avui el senyal perenne del que el municipi no hagués hagut de permetre abans, i caldria que no permetés en el futur. Ben aviat, si la memòria no em falla, s'escaurà el vintè aniversari de les primeres propostes d'estabilització de les platges sitgetanes. Les que aixecaren una polseguera social i política d'innegables proporcions, que la pressió ciutadana acabà enterrant. Des de llavors, també viuen en la incertesa les instal.lacions del Kansas, el Picnic i el Club de Mar, pendents d’una decisió que, sens dubte, condicionarà el futur d’aquesta zona d’una manera o altra. Dóno per entès que el complicat escenari econòmic actual no ajudarà a desbloquejar un procès que va viure el darrer impuls el 2007, quan el municipi presentà a Madrid un seguit de propostes consensuades per una comissió ciutadana, on el recordat Manel Carbonell hi va tenir un paper rellevant.


Finalment, queda una questió que mai no ha deixat d’ésser motiu de comentari: cal fer quelcom a la platja de la Fragata? L’alcalde apostava per recuperar la imatge de platja de pescadors, però els entesos no ho veuen gens clar. Sigui com sigui, una mica d’ordre a l’entorn hi ajudaria, i si es pogués fer quelcom per a millorar el precari aspecte de les instal.lacions del nàutic, això reblaria el clau.